Réné Magritte

René Magritte (Lessines,1898 – Brussel·les,1967) fou la figura principal del moviment surrealista.

Va néixer a Lessines i va estudiar a l'Académie Royale des Beaux-Arts de Brussel·les. La seva primera exposició individual va ser inaugurada a Brussel·les l'any 1927. En aquells moments ja havia començat a pintar en un estil proper al surrealisme, que va predominar durant tota la seva carrera artística.

Hàbil i meticulós en la seva tècnica, és notable per obres que tenen juxtaaposició d'objectes comuns en contexts poc habituals donant així un nou significat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició es denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.

L'ús representacional d'objectes com una cosa diferent del que semblen es fa palès a la seva pintura "La traïció de les imatges" (La trahison des images), que mostra una pipa que sembla el model d'un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa "Això no és una pipa" (Ceci n'est pas une pipe), que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa. (Al seu llibre, Això no és una pipa, el crític francès Michel Foucault tracta d'aquesta obra i de la seva paradoxa). Va morir el 15 d’agost de l’any 1967 a Brussel·les. El proper dimarts dia 2 de juny s'inaugura a Brussel.les el nou Musée Magritte.

Mary Cassatt

Tal dia com avui de l’any 1844 va néixer a Pennsylvania Mary Cassatt. Era filla d'un banquer nord-americà que mai no es va mostrar favorable al seu desig de dedicar-se a l’art. Tota la família Cassatt es va traslladar a París el 1851, vivint alguns anys a Alemanya. En 1861 Mary estudia en la Pennsylvannia Academy of Fine Arts. En aquests anys trobem en ella certa atracció cap a la pintura de Courbet. Inicia un viatge per Itàlia el 1871, descobrint una profunda admiració per Velázquez i Rembrabdt el que el motivarà a viatjar a Espanya i a Holanda.

Instal·lada definitivament a París el 1877, s'inicia la seva relació amb Degas - alguns l'arriben a considerar com la seva alumna - qui li recomana integrar-se al grup impressionista. A partir d'aquell moment el seu estil s'apropa més a Renoir i a Degas, participant en quatre de les vuit exposicions impressionistes amb els seus quadres de nens i dones, temes que seran els seus favorits. El 1891 va començar la seva etapa en solitari a la galeria Durand-Ruel, que es va convertir en el seu marxant. Gràcies a la seva folgada situació econòmica, Mary va comprar un bon nombre d'obres als seus companys i fins i tot va animar alguns milionaris nord-americans que invertissin en pintura impressionista.

Els seus continus viatges la porten a nombrosos llocs europeus i fins i tot a Orient Mitjà. A partir de 1912 se li detecta una ceguesa parcial que provocarà la pèrdua progressiva de visió, abandonant la pintura des d'aquell moment en què comença a rebre honors com la Legió d'Honor francesa o la medalla d'or de la Pennsylvania Academy of Art. Gràcies al seu treball, l'Impressionisme es va introduir amb força als Estats Units. També destaca la seva faceta com a gravadora en la qual mostra una marcada influència de l'estampa japonesa.

Fotografies de Thomas Barbèy

Thomas Barbèy va néixer a Connecticut, USA, en 1957 sent portat pels seus pares a Europa quan tenia tant sols sis mesos. Després d'Itàlia i Alemanya, arriba a Suïssa on ha viscut durant 17 anys. Tota la seva escolaritat va ser en francès. Va sortir de la Universitat de Ginebra després d'un semestre per dedicar-se al negoci de la música. Després d'escriure diverses cartes a músics italians, es va traslladar a Itàlia i va romandre allà durant 15 anys. El seu èxit en el món musical li permet pagar totes les seves despeses i mantenir la fotografia com un hobby car. Després crearia el seu propi estudi fotogràfic dedicat al món de la moda a començaments dels 90 i finalment el 95 es mudarà de nou a Amèrica. Avui en dia està associat amb la seva esposa Suzanne. Actualment viuen a Las Vegas. Ella s'encarrega de la part comercial i ell treballa la fotografia en blanc i negre: les imatges surrealistes que ell mateix anomena "photomixage".

 

La inspiració de Thomas Barbèy ve de molts anys de viatjar per tot el món, la vida quotidiana i d'alguns dels seus artistes favorits, com René Magritte, MC Escher o Roger Dean. Barbèy porta sempre al damunt la seva inseparable Mamiya RB 67 i diverses velles Canon AE1. El procés dels seus muntatges s'inicia amb el concepte fotogràfic. És seguit per l'exposició i selecció dels negatius. El disseny es crea elegint acuradament els procediments i la combinació de la impressió; superposant i imprimint negatius junts; preparant dobles exposicions al laboratori, i/o una combinació de tot l'anterior.

Encara que constantment li pregunten com aconsegueix fer les seves fotografies, a Thomas li agradaria pensar que les seves fotos es poden apreciar sense cap coneixement real del seu virtuosisme tècnic. La visió de la inspiració i la imaginació no és una tècnica adquirida a l'escola, sinó més aviat les seves creences personals, un do de Déu. Aquesta és l'única manera que Thomas Barbèy té per explicar l'origen de qualsevol idea que pugui tenir durant el procés de creació.

Cada una de les seves imatges, diu Thomas, ha de passar per allò que ell anomena la prova "Sota What? " (Y Que?). Si la combinació de dos o més negatius junts no el motiva o no té un particular sentit, llavors els rebutja. Thomas intenta combinar imatges i, de vegades, els resultats poden ser decebedors. Un rellotge gegant enmig de l'oceà pot ser una inusual imatge, però si ell la mira i es diu a si mateix, "I què?" Això significa que no és prou bona. Tanmateix, un oceà lineal va cap a un forat en forma d’embut i ell li dóna el títol "accés directe a la Xina", això pren un nou significat. La imatge et porta a un món imaginari on es pot veure el capità dient als passatgers que subjectin els seus cinturons de seguretat i estiguin preparats per al descens.

Thomas començade vegades el seu treball amb idees preconcebudes, tracta de materialitzar-les i funciona. En altres ocasions, és un accident i les idees vénen després, quan la imatge ja està acabada i el concepte encara no s'ha entès. És gairebé com si ell estigués aprenent sempre a través del procés de creació. Thomas viatja constantment per fer fotografies de diferents llocs i coses. De vegades usa una imatge anys més tard d'haver-la pres, però només quan aquesta s'ajusta, com en un trencaclosques, per completar algun projecte.

 

Algunes imatges es componen de negatius que estan separats per una dècada en el temps real, i només cobren vida quan troba la seva parella perfecta. És la combinació de dos o més negatius que donen naixement a una visió completament inusual, però sobretot, el títol que dóna a la imatge final, és la goma d'enganxar i la substància de la peça.

 

En la web de Thomas Barbèy podeu entrar en la seva versió Flash o en la seva versió HTML. En aquesta última teniu l'opció de veure les seves fotografies a pantalla completa (recomanat) clicant en l'opció "Magnification" de cada imatge. També podeu fer un tomb per la seva galeria oficial on ens explica el significat de cada una de les seves fotografies i altres curiositats sobre el seu treball.

Mario Benedetti

L'escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti, membre de l'anomenada 'Generació del 45', va morir ahir l'edat de 88 anys a Montevideo.

Va néixer el 14 de setembre de 1920 a la localitat uruguaiana de Paso del Toro, de pares d'origen italià que el van batejar amb cinc noms seguint els costums del seu país. Va haver d'acabar els seus estudis per lliure a causa dels problemes econòmics de la seva família i als 14 anys es va posar a treballar en una empresa de recanvis per a automòbils. Aquests van ser els començaments de qui acabaria sent un escriptor venerat per generacions per la seva ètica social i el seu malenconiós cant a la vida. Entre altres múltiples guardons, va rebre el 1999 el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana i el 2005 el Premi Internacional Menéndez Pelayo.

Va abordar tots els gèneres literaris, en els quals va reflectir una mirada crítica d'esquerres que el portaria a l'exili i a ser, fins als seus últims dies, un ferm detractor de la política exterior dels Estats Units. Les seves poesies van ser cantades per artistes com Serrat, Daniel Viglietti, Nacha Guevara, Luis Pastor o Pedro Guerra. Algunes de les seves novel·les més famoses, com "La Tregua" (1974) o "Gracias por el Fuego" (1985), van ser portades al cinema. Als anys setanta va desenvolupar una intensa activitat política, com a dirigent del Moviment 26 de Març, del qual va ser cofundador el 1971 i a què va representar en la coalició esquerrana que va abastar el poder el 2005. Després del cop militar de 1973 es va exiliar, primer a Argentina i després al Perú, on va ser detingut, deportat i amnistiat.

Es va instal·lar a Cuba el 1976 i un any més tard es va traslladar a Madrid, on va romandre fins a 1985, quan, finiquitada la dictadura uruguaiana, va posar fi a dotze anys d'exili. Benedetti, doctor Honoris Causa per universitats d'Espanya, l'Uruguai i Argentina, va fer de l'escriptura una forma de vida.

XXX Aplec del Cargol

Des de 1980, i durant un cap de setmana del mes de maig (enguany se celebra els dies 22,23 i 24 de maig), la ribera del riu Segre i els Camps Elisis de Lleida es converteixen en l'escenari de l'Aplec del Caragol. Un centenar de colles, el caragol i la música són els principals protagonistes d'aquesta reunió que, amb 13.000 collistes i uns 300.000 visitants, s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

L'any 1980, amb només 300 persones -prop de 12 colles-, naixia un Aplec improvisat, informal i mancat d'infrastructura que, ja en la seva segona edició, incorporava una cercavila pels carrers de la ciutat de Lleida i presentava una certa organització.

El naixement de l'Aplec del Caragol es deu a tres idees: la proposta de José Luís González, regidor d'UCD, de fer una caragolada popular al xoperal de Cappont, l'organització d'un concurs gastronòmic que l'Ajuntament de Lleida va encarregar a l'hostaler Antoni Costa i Sumell, i la notificació a l'Ajuntament de Lleida, per part de Manolo Calpe, de la intenció de fer un àpat col·lectiu a la vora del riu Segre.

Finalment, la idea de Manolo Calpe, que abans havia estat desautoritzada pel governador civil de l'època, va veure la llum el 1980 amb la creació de la primera colla de l'Aplec: l'Ordre del Cargol.

Tintin

Llegeixo a l’edició digital de La Vanguardia del dia d’avui un article del periodista Justo Barranco, part del qual transcric a continuació:

Tintin “c’est moi”, deia de tant en tant Hergé el seu creador. Especificant que també tenia estones en les quals s’assemblava al capità Haddock. De manera que quan el proper dia 2 de juny s’inauguri a la ciutat universitària belga de Louvain-la-Neuve el nou Musée Hergé, auspiciat per la segona esposa del creador, Fanny Rodwell, els 200.000 visitants que s’esperen cada any podran veure, no sols la trajectòria de Georges Prosper Rémi, Hergé (1907-1983), sinó també la dels seus personatges. Segons Laurent de Froberville, director del museu “podran comprendre millor les seves aventures i el seu caràcter”.

Bill Viola

El videoartista Bill Viola ha estat guardonat amb el Premi Internacional Catalunya 2009, que reconeix les persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món. L'artista novaiorquès, de 57 anys, se'l considera pioner en el món del videoart i és un dels responsables que aquesta modalitat s'hagi acabat imposant com una forma d'art contemporani. Durant més de 35 anys, Viola ha produït cintes de vídeo, instal·lacions d'arquitectura visual, entorns d'àudio i altres formes d'expressió audiovisual.

Pauline Viardot

Cantant francesa d'origen espanyol (París, 1821- id., 1910) . Filla del cantant i compositor Manuel Garcia. Va cantar com a soprano, mezzosoprano (el seu veritable registre) i contralt. De les seves interpretacions, que cobreixen la gran majoria del repertori de la seva época, destaca Il Profeta (1849), de Meyerbeer, y Orpheo (1856), de Gluck. Es va retirar dels escenaris l'any 1861, i es dedicà a l'ensenyament de la música. Fou també pianista, compositora, i autora de varies operetes. Va ser la primera estrangera que cantà repertori italià a Russia i a Sant Petersburg va conèixer l'escriptor Iva Turgieniev amb qui va tenir un llarg idili fins a la mort de l'escriptor; Paulina va contribuir a fer conèixer la música russa a occident. Com a compositora, Viardot va escriure nombroses cançons  i va transcriure peces d'altres compositors per adaptar-les a la seva veu. 

Sant Ponç

L’11 de maig és Sant Ponç , patró dels herbolaris , i per aquest motiu en diverses ciutats i pobles de Catalunya s’organitzen fires en les quals les herbes remeieres, la mel, els dolços, fruites en almívar i productes confitats són protagonistes. Una de les de més renom és la fira de Sant Ponç de Barcelona que es celebra al carrer de l’Hospital.

Fa segles, aquesta fira es feia a la primavera, fins que al segle XVI es va cristianitzar i es va fer coincidir amb el dia de Sant Ponç, l’11 de maig. Era costum, a la primavera, que els herbolaris portessin herbes als malalts per vendre-les-hi, ja que la medicina popular atribuïa a determinades plantes propietats curatives, especialment les collides en aquesta estació de l’any més que les collides en altres èpoques. Aquest costum va donar lloc a la Fira de Sant Ponç, que primer es va emplaçar a la plaça de Sant Miquel, després al carrer de Sant Cugat del Rec, i després a prop de l’església de l’Hospital de la Santa Creu.

Avui en dia, l’emplaçament és el carrer de l’Hospital, que per Sant Ponç s’omple de gom a gom, fins al punt que costa passar-hi. A les bandes del carrer hi ha les paradetes, on es pot trobar ruscos de mel, mel, fruites confitades com arrop, poma, pera, cireres, taronja i altres fruites exòtiques; també melmelades, mató, iogurt i formatges artesans; herbes medicinals, com camamilla, orenga, menta, sajolida, tarongina, llorer, ginesta, til·la, poniol, marialluïsa i altres productes saborosos que beneficien el cos i l’esperit en gaudeix.

Temps de Flors a Girona

Presentació que fa l'alcaldessa de Girona referida a la 54a edició del Temps de Flors:

La plujosa primavera que enguany ens acompanya ens ha permès gaudir de l'exuberant vegetació dels nostres entorns. La combinació aigua-sol ens ha regalat amb una gran i prolífera varietat de flors com a símbol d'una natura extraordinàriament generosa. Aquesta riquesa floral augura ben segur una exitosa 54a edició de Girona, Temps de flors. Novament el Barri Vell acollirà un extraordinari repertori d'expressions artístiques de gran qualitat i durant uns dies la nostra vida quotidiana girarà emotivament a l'entorn de les flors. Dins aquest diàleg de natura i cultura podrem gaudir també aquest any de la tercera edició del Land Art. El Parc de la Devesa acollirà diferents intervencions artístiques encaminades a reclamar l'atenció dels visitants tot caminant plaentment per aquest gran entorn natural. Us convido a participar d'aquest excel·lent i emotiu esdeveniment social.