dimecres, 31 de març del 2010

Franz Joseph Haydn


FRANZ JOSEPH HAYDN (Rohrau (Àustria), 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) Compositor austríac. Amb Mozart i Beethoven, Haydn és el tercer gran representant del classicisme vienès. Encara que no va ser apreciat per la generació romàntica, que ho considerava excessivament lligat a la tradició anterior, el cert és que sense la seva aportació l'obra dels dos primers, i després d'ells la de Schubert o Mendelssohn, mai no hauria estat el que va ser. I és que a Haydn, més que a cap altre, es deu el definitiu establiment de formes com la sonata i de gèneres com la simfonia i el quartet de corda, que es van mantenir vigents, sense amb prou feines modificacions fins a ben entrat el segle XX.

Nascut al si d'una humil família, el petit Joseph Haydn va rebre les seves primeres lliçons del seu pare, que, després de la jornada laboral, cantava acompanyant-se a l'arpa. Dotat d'una bonica veu, en 1738 Haydn va ser enviat a Hainburg, i a dos anys més tard a Viena, on va ingressar en el cor de la catedral de Sant Esteve i on va tenir oportunitat de perfeccionar els seus coneixements musicals.

Allà va romandre Haydn fins al canvi de veu, moment en què, després d'un breu període com a assistent del compositor Nicola Porpora, va passar a servir com a mestre de capella en la residència del comte Morzin, per a qui va compondre les seves primeres simfonies i divertiments.

L'any 1761 es produiria un gir decisiu en la carrera del jove músic: va ser llavors quan els prínceps d'Esterházy –primer, Paul Anton i poc després, a la mort d'aquest, el seu germà Nikolaus- el van prendre al seu servei. Haydn tenia a la seva disposició una de les millors orquestres d'Europa, per a la qual va escriure la major part de les seves obres orquestrals, operístiques i religioses.

La mort en 1790 del príncep Nikolaus i la decisió del seu successor, Paul Anton, de dissoldre l'orquestra de la cort va motivar que Haydn, fins i tot sense abandonar el seu càrrec de mestre de capella, instal·lés la seva residència a Viena. Aquell any, i per mediació de l'empresari Johann Peter Salomon, el músic va realitzar el seu primer viatge a Londres, que va seguir el 1794 un segon. A la capital britànica, a més de donar a conèixer les seves dotze últimes simfonies, va tenir ocasió d'escoltar els oratoris d'Haendel, l'empremta del qual és perceptible en la seva pròpia aproximació al gènere amb La Creació i Les estacions.

Mor Paul Anton aquell mateix any de 1794, el nou príncep d'Esterházy, Nikolaus, el va reclamar de nou al seu servei, i per a ell va escriure les seves sis últimes misses, entre les quals destaquen les conegudes com a Missa Nelson i Missa María Teresa. Els últims anys de la seva existència va viure a Viena, entre el reconeixement i el respecte de tot el món musical.

L'aportació d'Haydn va ser transcendental en un moment en què s'assistia a l'aparició i consolidació de les grans formes instrumentals. Precisament gràcies a ell, dues d'aquestes formes més importants, la simfonia i el quartet de corda, van adoptar l'esquema en quatre moviments que fins al segle XX les ha caracteritzat i definit, amb un primer estructurat segons una forma sonata basada en l'exposició i el desenvolupament de dos temes melòdics, al qual seguien un altre lent en forma d'ària, un minueto i un rondó conclusivo.

No és, doncs, d'estranyar que Haydn hagi estat considerat el pare de la simfonia i del quartet de corda: encara que ambdues formes existien com a tals anteriorment, per exemple entre els músics de l'anomenada Escola de Mannheim, va ser ell que els va donar una coherència i un sentit que superaven el pur divertiment galant del període anterior. Si transcendental va ser el seu paper en aquest sentit, no menor va ser el que va tenir en el camp de la instrumentació, on les seves nombroses troballes van contribuir decisivament a ampliar les possibilitats tècniques de l'orquestra simfònica moderna.

dilluns, 29 de març del 2010

Els castrati (9)

Per què els adolescents els canvia la veu? La testosterona (hormona masculina), produïda durant la pubertat, és la responsable. Les cordes vocals es fan més gruixudes i més llargues (un 63% més, en comparació amb un 34% en les noies). També es produeix un augment de la longitud del cartílag del tiroide (la famosa "nou o bocada d'Adam"). En general, creix la faringe, la cavitat oral, la cavitat toràcica, i tot això és responsable de la ressonància i la força de la veu d'un home adult. Si es treuen els testicles abans de la pubertat, ocorren diverses coses:

a) La laringe deixa de créixer al ritme que ho fa en els nois "normals". En un estudi postmortem d'un castrato adult es va veure que la mida de les cordes vocals era sorprenentment petita, similar al d'una dona alt-soprano.

b) Continuen creixent amb normalitat les cambres de ressonància (formades per la faringe i cavitat oral), la caixa toràcica i la capacitat pulmonar. Així que els castrati tenien un gran poder vocal. El gran Farinelli era capaç de sostenir una nota durant un minut sense necessitat d'agafar alè.

Els castrati eren, al cap i a la fi, homes, amb la seva força característica, però amb una laringe petita i flexible i amb unes cordes vocals relativament curtes. Això els permetia cantar amb gran agilitat. A més, havien estat preseleccionats d'entre els millors, i se'ls sotmetia a un entrenament intensiu.Així que la veu resultant era diferent a qualsevol altra.

Encara que el to era semblant al d'una dona, el timbre de veu no era femení. Un crític contemporani va descriure la veu dels castrati com a «tan clara i penetrant com la dels nois d'un cor, però molt més forta amb una cosa seca i agra encara que brillant, omple d'impacte».

divendres, 26 de març del 2010

L'exèrcit de Roma

En l'antiguitat la guerra era l'estat comú dels pobles i Roma no va ser una excepció. La vida del romà va estar sempre associada a la guerra.

Al principi per estar envoltat de pobles més poderosos que aspiraven a controlar el seu territori, i quan es va convertir en un Imperi per les pressions dels pobles fronterers i els aixecaments dels pobles conquerits. A més, els romans van establir el principi de la dissuasió per la força que Ciceró va resumir en la seva famosa sentència si vis pacem para bellum.

COM ERA EL SEU ENSINISTRAMENT?

Els reclutes romans no rebien cap preparació prèvia; quan firmaven l'allistament se'ls enviava a un campament junt amb soldats experimentats. Allà la vida dels soldats era molt dura, fins i tot quan no combatien.
Als soldats rasos se'ls anomenava miles gregarius, perquè vivien i lluitaven tots junts com els animals d'un ramat. El grup més petit en una legió era el contubernium, grup de vuit soldats que vivien junts a la mateixa tenda dins el campament. S'aixecaven abans de l'alba i es vestien. Una vegada vestits i sense esmorzar realitzaven una desfilada militar. Després un oficial passava revista i donava les ordres del dia.
La major part del temps la dedicaven a l'ensinistrament militar. S'exercitaven per mantenir-se en forma: tallaven arbres i superaven una sèrie d'obstacles carregats amb totes les seves armes. Assajaven maniobres que després emprarien en el camp de batalla: marxar en línies paral·leles, formar cercles, estrènyer o separar files, etc. Aprenien i milloraven el maneig de les seves armes.
A més, tots els mesos realitzaven tres llargues marxes de prop de 30 km carregats amb una motxilla de 30 kg de pes en la qual portaven la seva roba, vitualles i estris de construcció. Els soldats, a més de les tasques militars realitzaven altres funcions; col·laboraven com a constructors amb els enginyers; aixecaven els seus propis campaments, construïen ponts, aqüeductes, calçades i fins i tot col·laboraven en la fundació de les ciutats.

dimecres, 24 de març del 2010

Mouse de calçots

MOUSE DE CALÇOTS

600 gr de calçots (un manat de 25, depenent de com siguin de gruixuts)
200 gr. de gamba pelada
5 ous
250 ml de llet evaporada
Sal
Pebre
Nou moscada

Per començar pelem els calçots, els tallem a talls petits i els posem a una cassola amb no massa oli. Deixarem que es facin a mig foc fins que estiguin tous. Hi afegim les gambes, que haurem tallat a trossos, i ho anem remenant fins que comencin a coure’s les gambes. No cal que es coguin en excés perquè ja s’acabaran de coure al forn. Després, amb el foc al mínim, hi afegim la llet evaporada, la sal, el pebre i la nou moscada. Hi barregem els ous previament batuts. Ho posem en un motllo i ho enfornem. Si ho posem en un motllo de silicona no caldrà fer-ho al bany maria. En qualsevol cas, la temperatura del forn ha de ser de 170º. El temps dependrà del motllo, per tant, caldrà anar-ho punxant amb una agulla o ganivet fi per saber si ja està cuit.

dilluns, 22 de març del 2010

Jean Baptiste Lully

Compositor francès d'origen italià, un dels introductors de l'òpera a França. Va néixer a Florència, Itàlia, el 28 de novembre de 1632 i el seu verdader nom era Giovanni Battista Lulli. Va viatjar a França amb 14 anys ja que havia cridat l'atenció del Cavaller de Guisa, i el 1652, amb vint anys, va entrar al servei de Lluis XIV com a ballarí de ballet i violinista.

Més tard va dirigir una de les orquestres reals i el 1662 va ser nomenat director musical de la família real. Sobresortia per llavors com a violinista, director i compositor. Als 29 anys s'havia casat amb la filla de Michel Lambert, compositor i alt oficial de la Cort. Cortesà astut, va aconseguir mantenir el favor real al llarg de tota la seva vida, la qual cosa li va permetre manejar la sort d'altres compositors francesos. Va compondre ballets, com Alcidiane (1658), per a la cort, que en ocasions ell mateix interpretava davant del rei.

En col·laboració amb l'escriptor francès Molière (Jean Baptiste Poquelin) va compondre una sèrie de ballets còmics com Les fâcheux (1661), Matrimoni per força (1665) i El burgès gentilhome (1670). Va aconseguir pràcticament el monopoli de les arts musicals a França i va explotar la grandesa i la teatralitat de la cort de Lluis XIV. El 1672 va aconseguir mitjançant intrigues el lloc de director de l'Académie Royale de Musique i a partir d'aquell moment va bolcar la seva atenció en l'òpera. El compositor ja havia aconseguit un títol de noblesa i havia aconseguit nombroses propietats a París i als seus voltants.

Les seves òperes (que denominava tragèdies líriques) estaven basades en les tragèdies clàssiques dels seus contemporanis, els dramaturgs francesos Pierre Corneille i Jean Baptiste Racine. Des del punt de vista musical les seves òperes són solemnes i majestuoses, amb un èmfasi especial en la claredat del text i les inflexions de la llengua francesa. Els seus elaborats espectacles de dansa i els seus cors de gran majestuositat tenen la seva arrel en el ballet de cor (ballet cortesà). Les òperes de Lully contrasten amb l'estil italià d'òpera de l'època, on es donava prioritat al lluïment del cantant.

Entre les seves obres es pot citar Perseo (1682), Amadís de Gaula (1684) i Acis i Galatea (1686). Lully va morir el 22 de març de 1687 a París. La importància de Lully rau en les millores que va imposar. En l'òpera francesa va abandonar el recitatiu d'eco i el va substituir per un recitatiu amb acompanyament artístic. En els ballets, va introduir danses més ràpides que les que s'interpretaven. També va establir la forma d'obertura francesa. Lully va evolucionar des de la seva fidelitat inicial a l'estil dels seus compatriotes Luigi Rossi o Francesco Cavalli fins una perfecta assimilació de l'estil i del gust francesos.



diumenge, 21 de març del 2010

Johann Sebastian Bach


Johann Sebastian Bach neix a Eisenach, (Thuringia) a Alemanya, el 21 de març de 1685, forma part d'una família en la qual mes de 150 dels seus membres van ser músics. El patriarca de la família Bach, va ser Veit Bach, moliner i forner, era rebesavi de Johann Sebastian, mor en 1615. Van ser pares de Johann Sebastian, Johannn Ambrosius Bach (1645-1695) violinista i organista a la cort d' Eisenach i Maria Elisabeth Lämmerhirt (1644-1694). La seva educació es produeix en un ambient familiar musical extraordinari, on molts dels seus membres eren músics i compositors de certa rellevància.

Quan té nou anys, mor la seva mare, i un any més tard el seu pare, raó per la qual s'en va a viure amb el seu germà gran, Johann Christoph, que ocupa el càrrec d'organista a Ohrdruf, i amb qui contínua els seus estudis. L' inicia en el clavecí, orgue i composició, La seva passió per la música ja es manifesta. Per tenir una bellíssima veu de soprano és admès en el cor de l'església d'Ohrdruf, cobrant per això i ajudant econòmicament al seu germà. L'any 1700, als quinze anys entra a l'escola de Sant Miquel, a Lüneburg, es creu que recomanat pel seu mestre Elías Herder, a 340 km. de distància i que Bach haurà de fer a peu, on és acceptat i canta al cor i a la vegada completa els seus estudis. Per la seva dedicació a la música roman tres anys, arribant a ocupar el càrrec de "Prefecte dels nens del Cor", i tenint en algunes ocasions, l'oportunitat d'actuar no solament com organista, sinó com a director del propi cor. Als divuit anys ocupa un lloc com a violinista en l'orquestra del comte Johann Ernest de Weimar, on roman alguns mesos.

En 1703 passa com a violinista a la cort de Weimar i algun mes més tard com a mestre de capella de l'Església Nova d'Arnstadt, on escriu les seves primeres obres de consideració. Estant en aquesta ciutat fa el viatge a Lübeck ( Octubre de 1705 ) per a escoltar i estudiar amb el gran organista Buxtehude, demana quatre setmanes de permís, que es van convertir al final en quatre mesos, per aquest motiu rep una amonestació del Consistori, (de la qual es conserva encara l'acta), a la qual contesta que "va estar a Lübeck per a diverses qüestions relacionades amb el seu art... " En el mateix document se li crida l'atenció per no voler atendre el "Cor de Nens", ocupació que no és massa del seu grat. També li retreuen que una dona (la seva cosina Maria Barbara), canti a l'església, cosa que estava prohibida en aquells temps.

En 1707, es trasllada a Mulhausen, com a organista de l'església de S. Blai, vacant des de la mort de l'organista J. G. Ahle, prenent possessió el 15 de juny. Contreu matrimoni amb la seva cosina Maria Bàrbara Bach el 17 d'octubre del mateix any. Amb la qual va tenir set fills, dels quals sobreviuen quatre, tres d'ells van ser músics, Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel i Johann Gottfried Bernhard. L'ambient que Bach va trobar no era gaire alegre, dons la ciutat havia patit feia poc un greu incendi. No obstant això, les relacions amb els seus superiors foren sempre cordials. Bach va dissenyar una important remodelació del orgue de la església, que es va poder fer amb les subvencions necessàries.

Nou mesos després de ser nomenat a Mühlhausen, Bach dimiteix com a organista de la església de Sant Blai al rebre una important oferta per tornar a Weimar. Bach accepta el càrrec d'organista a la cort del duc Wilhelm Ernst de Saxònia-Weimar. A Mühlhausen no hi posen cap problema, i li demanen a Bach que torni quan el orgue que va fer remodelar estigui acabat. Les bones relacions entre Bach i Mühlhausen continuaran essent cordials durant molts anys.

Bach contacte a Weimar amb les tendències musicals que hi ha a Europa. Descobreix les obres de Vivaldi, Corelli, Albinoni, Couperin i el seu contemporani George Frederick Handel. Bach fa les transcripcions d'obres d'aquests compositors, el concert per a 4 claves en la menor BWV 1065, i la transcripció del concert en Si Menor RV580 Op.3 nº 10 d'Antonio Vivaldi. La seva estada es perllonga fins 1717. El 2 de març de 1714 Bach es designat Konzertmeister. Al morir el director d'aquesta, Samuel Drese, Bach creu que van a nomenar-lo a ell per a substituir-lo, inexplicablement, Wilhelm Ernst es decideix per el fill del desaparegut Samuel Drese, Johann Wilhelm, músic de menys vàlua que Bach. Frustrat i descontent amb el duc Wilhelm Ernst, el 1717 rep una oferta del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. En 1717 va a Köthen, on entra al servei del príncep Anhalt, el qual li confia la direcció de la seva orquestra. La oposició del duc de Weimar a la marxa de Bach ocasiona el seu empresonament durant un mes, del 6 de novembre al 2 de desembre. Finalment, Wilhelm Ernst l'autoritza a marxar a Köthen. Comença per Bach una de les etapes més feliç de la seva vida, gaudint de gran consideració i estima. Escriu la primera part del " Clavecí ben temperat", els "Concerts de Brandenburg", música de camera i obres per a violí, viola de gamba, flauta, etc, que arriben al límit de les possibilitats tècniques dels instruments.

En el transcurs d'un viatge a Dresden l'any 1717 es produeix la anècdota del concurs amb el cèlebre organista Louis Marchand. A Bach el conviden a enfrontar-se amb Marchand per veure qui era el millor organista. I s'explica que Marchand, en sentir a Bach mentre assaja la nit abans del concurs, va quedar tan impressionat que la mateixa nit marxa de Dresden a corre-cuita per no fer el ridícul l'endemà.

En 1720, mentre acompanya al príncep Anhalta Carlsbad, mor la seva esposa, que és enterrada el 7 de juliol. Bach rep amb dolor la notícia de la mort de la seva esposa. No obstant això, al següent any contreu noves núpcies amb Anna Magdalena Wülken, a la qual coneix a Hamburg, efectuant-se la cerimònia en la pròpia casa de Bach el 3 de desembre de 1721. D'Anna Magdalena té tretze fills, i sols sobreviuen sis, i també 3 d'ells son músics, Gottfried Heinrich, Johann Christop Friedrich i Johann Christian.


L'any 1723 es convoquen a Leipzig oposicions al càrrec de Kantor a la Església de Sant Tomàs. Bach es presenta i aconsegueix la plaça, amb alguna oposició per part d'alguns membres del consistori. Bach es trasllada a Leipzig el dia 22 de maig, on hi viurà fins a la seva mort. Com a kantor i director musical, es responsable de la música en les quatre principals esglésies de la ciutat. Això incloïa la preparació d'una cantata tots els diumenges i festius. A més, s'ocupa de l'ensenyament de la música, ensenyar cant i llatí en l'Escola de Sant Tomàs, però per excés de feina li permeten contractar un suplent. Bach va tenir molts problemes, dons era un home molt exigent i creia que al Consistori no es feia lo suficient per a la musica en les esglésies de Leipzig. L'ajuntament mai va complir la promesa que va fer l'alcalde de aquella època, Gottlieb Lange en l'entrevista inicial, d'oferir un salari de 1.000 talers anuals, si bé es va oferir a Bach i a la seva família una reducció d'impostos i un bon apartament en una de les ales de l'escola, que va ser renovat amb una gran despesa el 1732 .

En una sorprenent arrencada de creativitat, va escriure més de cinc cicles de cantates anuals durant els primers sis anys en Leipzig (dos dels quals aparentment s'han perdut). Moltes d'aquestes obres s'executaven durant les lectures de la Bíblia de cada diumenge i dies festius en l'any luterà, moltes d'elles van ser compostes usant himnes tradicionals de l'Església, com Wachet auf! Ruft uns die Stimme i Nun komm, der Heiden Heiland. Per Nadal de 1723 Bach va escriure la segona versió del Magnificat en mi bemoll major. L'ajuntament només atorgava al voltant de vuit instrumentistes permanents, limitació que va ser font de constant fricció amb el Kantor, que va haver de reclutar a la resta dels vint o més músics requerits per a les partitures mitjanes o grans, en la universitat, l'escola i el públic. Per als assajos i execucions d'aquestes obres en l'Església de Sant Tomàs, Bach probablement s'asseia al clavecí o dirigia enfront del cor d'esquena a la congregació. A la dreta de l'orgue en una galeria lateral estarien els instruments de fusta, els de metalls i els timbals, i a l'esquerra els instruments de corda polsada. L'orgue o el clavecí era probablement tocat pel compositor (quan no estava dempeus dirigint), l’organista de casa, o un dels seus fills, Wilhelm Friedemann o Carl Philipp Emanuel.

Cal destacar que d'aquests anys daten els seus intents per trobar-se amb Georg Friedrich Händel, a qui admirava profundament i al que considerava un dels més grans mestres de la música. La seva dona, Anna Magdalena, explica com li encantava al músic de Leipzig transcriure durant hores les partitures de Händel i com parlava sempre d'ell i de la seva música amb veritable devoció. No obstant això, i a causa de una sèrie de malentesos, tots els intents de Bach per conèixer al seu paisà van resultar inútils, i no va ser possible la trobada entre els dos músics. A Leipzig Bach escriu la primera versió de la Passió segons Sant Mateu (1727), la Passió segons Sant Joan i la Missa en si Menor i nombroses obres per a teclat, com la segona part de El Clavecí ben temperat i L'Art de la Fuga.

Bach envia el 23 d'agost de 1730, al Consistori un informe sobre les "necessitats per una bona organització i funcionament de la música a la ciutat". En aquest informe, Bach es queixa de la desemparada situació en què es trobava la música a Leipzig, per culpa del desinterès del Consistori. Hi exposa els problemes que dificultaven la seva feina i suggereix les solucions possibles. Malgrat la irritació que el informe causà entre els membres del Consistori, el juliol de 1731 va ser nomenat un nou rector per a l'escola de Sant Tomàs, Johann Mathias Gesner, eminent erudit i amic de la joventut de Bach. Durant aquest temps, Bach millorà la seva situació gràcies a la complicitat i la comprensió de Gesner. El 1734 Gesner s'en va a Gotinga i amb el seu successor, Ernesti, retornen els problemes per Bach.

Bach decideix obtenir la protecció del Rei de Saxònia i sol·licità repetidament el títol de Compositor de la Cort. Bach envià a Dresden alguns fragments de la gran Missa en si menor. Finalment, el 19 de novembre de 1736 arribà a Leipzig, signat pel rei August II, el tan anhelat nomenament. Es tracta d'un títol només honorífic, però que implicà la protecció reial sobre Bach. A partir d'aquest moment les autoritats de Leipzig, foren més prudents a l'hora de recriminar a Bach la seva feina. L'any 1747 va ser convidat a la cort de Frederic II el Gran a Sanssouci, on els seu fill, Carl Philipp Emanuel, estava al servei del monarca com a clavecinista de la cort. Conten que quan el monarca va ser avisat de la seva arribada, girant-se als músics de la seva orquestra, va dir amb cert to d'impaciència: "Senyors: el vell Bach acaba d'arribar". I va donar ordres perquè el mestre es presentés immediatament a palau. A l'arribà va dir: "senyors: poseu-vos dempeus, que el gran Bach està entre nosaltres"

Bach va morir a les 8 de la tarda del 28 de juliol de 1750, després d'una intervenció quirúrgica fracassada en un ull, realitzada per el cirurgià ambulant anglès anomenat Taylor, que anys després operaria a Händel, amb resultats iguals. Bach havia anat quedant-se cec fins a perdre totalment la vista. Poques hores abans de morir la va recuperar. Actualment es creu que la seva ceguesa va ser originada per una diabetis sense tractar.


divendres, 19 de març del 2010

Els castrati (8)

Aquesta és una carta escrita el 1685 per Charles de Saint-Evremond a M. Dery jove patge del seu amant:

El meu nen estimat:

No em sorprèn que tinguis una aversió insuperable fins ara per allò que més t'importa al món. La gent ordinària i poc refinada t'ha parlat sense marrades sobre la teva castració. És una expressió tan lletja i horrible que hauria repugnat a una ment molt menys delicada que la teva.Per la meva part, intentaré aconseguir la teva fortuna d'una manera menys desagradable i et diré, utilitzant la insinuació, que necessites suavitzar-te per mitjà d'una petita operació que garantirà la delicadesa de la teva complexió durant molts anys, i la bellesa de la teva veu per a la resta de la teva vida.Actualment tens un tracte cordial amb el rei, t'acaricien les duquesses, et lloen persones de qualitat.
Tanmateix, quan l'encant de la teva veu se n'hagi anat, només seràs l'amic de Pompée i tal vegada et menysprearà M. Stourton (el negre i el patge de la Duquessa Mazarino, respectivament).Però dius que tems que les dames t'estimin menys. Oblida aquesta aprensió. Ja no vivim en època d'imbècils. El que fem gust bastant bé avui en dia és que la glòria segueix a l'operació, i per cada amant amb M. Dery com ho va fer la naturalesa, un M. Dery suavitzat tindrà cent com ella.Estan per tant garantides les teves amants, i és una gran sort; no tenir esposa vol dir que et deslliuraràs d'un gran malament -- tindràs la sort de no tenir dona, i més sort encara de no tenir fills!
Una filla de M. Dery es quedaria embarassada, un fill aconseguiria que li enviessin a la forca i, el que és encara més segur, la seva pròpia dona li convertiria en un cornut. Protegeix-te de tots aquests mals amb una operació ràpida; només estaràs compromès amb tu mateix, gaudint de la glòria després d'aquest petit assumpte que t'aconseguirà tanta fortuna com l'amistat del món.Si visc prou per veure't quan la teva veu s'hagi trencat i t'hagi crescut la barba, t'ho retrauré àmpliament. Evita que això ocorri i creu-me el més sincer de tots els teus amics

dimarts, 16 de març del 2010

Simetries a Paris






























dilluns, 15 de març del 2010

La Dama de l'Unicorni

El tapís de la Dama de l'Unicorni, descobert el 1841 per Pròsper Mérimée al castell de Boussac, llavors sota la subprefectura de Creuse, es va convertir, tot seguit, en una llegenda gràcies als escrits de George Sand. El mateix va ser comprat per Edmon du Sommerand el 1882, i ha estat des de llavors l'objecte de diversos estudis que han permès identificar l'orígen, la iconografia i l'estil de l'obra. El tapís està compost per sis peces. Cinc d'elles descriuen cada un dels sentits. La sisena, "al meu únic desig" es destaca entre les altres.

Diversos animals fantàstics, un lleó i un unicorni, llueixen les armes que han permès identificar al benefactor Jean le Viste, un poderós personatge, proper al rei Carles VII. En el fons dels tapissos s'observen diversos animals domèstics, com conills, ocells i mones, creant un univers oníric.



L'oïda: La Dama toca un òrgan portàtil que està col.locat sobre la taula coberta amb un tapís turc. Un lleó i un unicorni emmarquen l'escena, i també es veuen elements decoratius sobre els suports de l'òrgan.


L'olfacte: La Dama trena una corona de flors. Darrere d'ella, es troba novament la mona, que ens dóna la clau d'aquesta al.legoria: està a punt d'olorar el perfum d'una rosa que ha tret d'una cistela.

El tacte: La Dama, magníficament vestida, sosté amb una mà un estendard, mentre que amb l'altra acaricia la banya de l'unicorni.

La vista: L'unicorni, amb una actitud familiar, ha posat les seves potes davanteres sobre els genolls de la dama i es mira al mirall que ella sosté.



El gust: El lleó i l'unicorni envolten la Dama que, amb la mirada cap al periquito que sosté sobre la seva mà esquerra, està a punt de prendre un dolç que la seva serventa li ofereix en un recipient ple d'ametlles confitades. El seu gosset vigila amb atenció els seus gests, mentre que als seus peus, una mona de mirada burleta subratlla el significat de l'escena, mentre menja una baia o una ametlla confitada.



Al meu únic desig: El significat del sisè tapís ( el sisè sentit?) no es deixa comprendre amb facilitat: la Dama es troba davant una carpa que porta inscrita en la seva part superior el text : "Al meu únic desig" i aparentment deixa caure el seu collaret dins la caixa que sosté la seva dama de companyia. És aquesta una peça que introdueix o que conclou la sèrie dels cinc sentits?

La reputació de la Dama de l’unicorni prové també de l’harmonia de la seva gamma de colors. Amb un número limitat de tonalitats n’hi ha prou per crear un veritable encant poètic. L’"illa" arrodonida que serveix com terra de l’escena, d’un color blau opac, es troba plantada amb massissos de flors de vius colors, mentre que el fons acolorit, d’un vermell vermelló, es troba omplert de branques florides que han estat arrencades dels seus troncs.

Es tracta d'un conjunt freqüent en l'Edat Mitja, si ens basem en els textos davant l'absència d'obres que, en molts casos, han desaparegut. Aquesta decoració meravellosa posa en relleu l'elegància de la jove, que es fa visible a través de les diferents actituts i robes. L'esplendor de les vestimentes i la preciositat de les joies accentuen, encara més, la bellesa de l'obra.

divendres, 12 de març del 2010

Miguel Delibes


Nascut el 17 d’octubre de 1920 a la ciutat de Valladolid, va estudiar Dret i Comerç, va ser catedràtic de Dret Mercantil i periodista. Després de treballar com advocat, en el sector bancari i com a caricaturista, passà a ser director del diari El Norte de Castilla. Treballant a la redacció d'aquest diari publicà la seva primera novel·la , La sombra del ciprés es alargada ( 1947), amb la qual va guanyar el Premi Nadal de novel.la. Gràcies a aquest guardó Delibes inicià una llarga carrera literària, on hi és present la vida quotidiana, la naturales i la caça i l'aversió a tot tipus de guerra.

Amb Las ratas, publidada el 1962, construïda a partir d'una successió d'anècdotes autobiogràfiques en les quals s'evoca l'ambient rural d'un poble castellà desaparegut i, sobretot, Cinco horas con Mario (1966), considerada la seva obra mestra, llarg monòleg de Carmen, una burgesa de dretes i mentalitat molt estreta, davant el cadàver de Mario, professor d'institut i d'ideologia esquerrana, aconsegueix l'èxit. Fora dels seus continguts existencials, la novel·la és una furiosa sàtira de la mediocritat de les classes mitges sorgides a l'empara del desenvolupament econòmic durant el franquisme.

El 1979 ingressà a la Reial Acadèmia Espanyola. Amb Los santos inocentes, publicada el 1982, novel·litza la degradació d'una família de pagesos explotada per uns cacics rurals. Aquesta novel·la el referma en la seva posició de ser un dels autors més prolífics, i apreciats, de la literatura castellana. Aquesta novel·la es convertí en un èxit de vendes i fou duta al cinema de la ma de Mario Camus amb notables interpretacions d'Alfredo Landa i Paco Rabal. El 1998 va sorprendre l'edició de El Hereje, amb el qual va guanyar el Premi Nacional de Narrativa de les Lletres Espanyoles, una novel·la històrica sobre la persecució dels luterans per part de la Inquisició Espanyola al segle XVI.

Entre els molts premis rebuts destaquen el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 1991; el Premi Cervantes el 1993, màxim guardó de les lletres castellanes; i el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 1982, juntament amb Gonzalo Torrente Ballester.

Miquel Delibes ha mort a casa seva, a Valladolid, avui 12 de març. Tenia 89 anys

dilluns, 8 de març del 2010

Imatges musicals de París

Gioacchino Rossini ( Pesaro, 29 de febrer de 1792 - Passy, 13 de novembre de 1868)


Hector Berlioz ( La Côte - Saint André, 11 de desembre de 1803 - Paris, 8 de març de 1869)



Frédéric Chopin ( Zelazowa Wola, 1 de març de 1810 - Paris, 17 d'octubre de 1849)

Jacques Offenbach ( Colònia, 20 de juny de 1819 - Paris, 5 de novembre de 1880)


Léo Delibes ( Saint Germain du Val, 21 de febrer de 1836 - Paris, 16 de gener de 1898)


Georges Bizet ( Paris, 25 d'octubre de 1838 - Bougival, 3 de juny de 1875)

Arthur Honegger ( Le Havre, 10 de març de 1892 - Paris, 27 de novembre de 1955)


Francis Poulenc (Paris, 7 de gener de 1899 - Paris, 30 de gener de 1963)

Hector Berlioz

Louis Hector Berlioz ( 11 de setembre de 1803 – 8 de març de 1859), compositor francès del romanticisme molt conegut per la seva Sinfonia Fantàstica, estrenada el 1830 i el Rèquiem, estrenat el 1837. És considerat l'únic músic pròpiament romàntic de França i el creador de la instrumentació moderna. Amb el Grand traité de l'instrumentation et d'orchestration modernes (1842-43) influí sobre les generacions posteriors, i especialment sobre els músics russos del Grup dels Cinc.

La música i la vida de Berlioz encarnen els ideals romàntics més que qualsevol altre compositor, excepte Liszt. La seva original imaginació, les seves concepcions grandioses i la seva extraordinària qualitat per orquestrar aportaren un nou color a la música. Berlioz, el primer gran compositor que no era intèrpret, es va convertir en un dels primers directors moderns, i en un crític perspicaç. A part de la Simfonia fantàstica, les obres de Berlioz es van escoltar molt poc fins a la dècada de 1880, quan a França es van recuperar com a antídot contra Wagner. A partir de 1960 es va escoltar molt la seva música, tot i que les dificultats logístiques encara impedeixen la interpretació normal d'algunes de les seves obres.

Biografia

Berlioz va néixer a França a La Côte - Saint André, entre Lió i Grenoble. Va ser el segon dels sis fills -i el primer baró- del matrimoni format per un metge culte i respectable, i la filla d'un ric advocat i propietari rural. Després de completar els estudis a Grenoble per obtenir el batxillerat de lletres i alternar-los amb una formació musical eminentment pràctica -va aprendre a tocar la flauta, la i fins i tot el tambor-, va marxar el 1821 a Parísamb la intenció primera d'estudiar medicina, ciència per la qual no sentia la menor vocació. Berlioz va quedar horroritzat pel procés de dissecció i malgrat la desaprovació del seu pare, va abandonar la carrera per a estudiar música. Va assistir al Conservatori de París, on va estudiar composició i òpera.

Però hi va haver un altre fet que el va fer acabar de decidir a ser músic i només músic: l'audició d'Ifigènia a Tàurida, de Gluck. Les relacions amb la seva família es van refredar per aquesta causa -el seu pare li va retirar la pensió diverses vegades per tornar a concedir-se-la d'altres tantes-, el que no li va impedir ampliar estudis musicals al Conservatori, amb Jean-François Lesueur, i emprendre les primeres composicions: la cantata El cavall àrab, l'òpera Estela i una escena sobre Beverley, de Saurin. Així mateix, el 10 de juliol de 1825 va estrenar a l'església de San Roc una estrepitosa Missa que va obtenir èxit de públic i crítica.

El seu pare el va autoritzar a seguir la carrera musical a condició que es preparés i es presentés al Premi de Roma, guardó cobejat acadèmic que assegurava una beca a Itàlia. Durant cinc anys consecutius, a partir de 1826, Berlioz va gastar les seves forces en aquest empenyorament del qual ha sobreviscut la bella cantata amb què va obtenir el segon lloc en el concurs de 1829, La mort de Cleopatra. Es va anar presentant al premi fins que el va aconseguir a la fi el 1830 amb el drama líric Sardanápalo.

Mentre, s'havien succeït fets importants en la seva vida: va treballar com a corista al teatre Novetats, va cremar el 1827 totes les seves composicions -a excepció del «Ressurrexít» de la Missa- i, l'11 de setembre d'aquell any, va presenciar l'actuació de l'actriu irlandesa Harriet Smithson en els personatges shakespearians d'Ofèlia i Julieta. Als 23 anys va començar el seu amor (no correspost) cap a la aquesta actriu irlandesa. A Smithson les cartes de Berlioz li van semblar tant exageradament apassionades que el va rebutjar per complert. No obstant això va ser la musa inspiradora de la simfonia que Berlioz estava preparant en aquesta època. Era la simfonia fantàstica, estrenada el 5 de desembre de 1830 amb enorme èxit.

El 1828 va escoltar a Habeneck al capdavant de l'Orquestra del Conservatori en els primers intents d'introduir les simfonies de Beethoven a París, que li causà una extraordinària commoció. No menys significatiu va ser el seu descobriment del Faust de Goethe, sobre el tema del qual va compondre Vuit escenes que serien l'embrió de la magnífica llegenda dramàtica La damnation de Faust, conclosa el1846. També va compondre l'obertura de Waverley i va iniciar una òpera sobre Les francs-juges, de la que ha sobreviscut l'obertura.

El moviment romàntic
Ràpidament es va sentir identificat amb el moviment romàntic francès. Entre els seus amics estaven els escriptors Alexandre Dumas, Victor Hugo i Honoré de Balzac. Més tard, Théofile Gautier escriuria: "Em sembla que Hector Berlioz, amb Hugo i Delacroix, formen la Santíssima Trinitat de l'art romàntic."
Es diu que Berlioz havia estat un romàntic innat, que experimentava intenses emocions des de la més tendra infància. per exemple quan llegia passatges de Virgili, i més tard en una sèrie d'aventures amoroses.

Berlioz es va unir sentimentalment a Marie Moke. Però aquest romanç fou acabat abruptament per la mare de Moke, qui la va casar amb el pianista i fabricador de pianos Camille Ignaz Pleyel. Als vint-i-set anys d'edat, Berlioz era famós a la capital del món; la seva carrera s'anunciava triomfal. Però havia de complir el compromís del Premi de Roma, ciutat en què va viure des de març de 1831 a maig de 1832. A Itàlia va ampliar el seu catàleg amb les obertures El rei Lear i Rob-Roy i el monodrama Lelio, concebut com a segona part de la simfonia fantàstica. En aquests quinze mesos també va recollir inspiració per a Harold a Itàlia (1834) i l'obertura El carnaval romà (1844). Tanmateix, el període italià de la seva vida va interrompre la línia ascendent dels seus triomfs i, quan va tornar a l'anhelat París, la seva existència va entrar en la tensió èxit-fracàs que la caracteritzaria fins al final.

Tornada a París i primer matrimoni

La recepció que París va tributar a Berlioz no va poder ser més falaguera. El 9 de desembre de 1832 va obtenir un altre sensacional èxit amb la Simfonia Fantàstica i Lelio. Però si bé l'estrena de Harold a Itàlia havia sigut molt celebrada, el 1838 la representació de l'òpera Benvenuto Cellini al Théâtre de l’Ópera va sofrir un revés gairebé definitiu en passar desapercebuda. Berlioz acumulava deutes i enemics. D'altra banda, el seu matrimoni s'havia convertit en un infern. Harriet havia sofert un accident i el turmentava amb terribles escenes mentre s'enfonsava en la dipsomania.

El Rèquiem

Llavors rebé l'encàrrec d'escriure un Rèquiem commemoratiu de la mort del mariscal Mortier, ocorreguda en l'atemptat de juliol de 1835 contra el rei Lluís Felip que s'estrenà el 5 de desembre de 1837. Mentre que a través d'Europa, era considerat com un heroi romàntic, continuava sent un enemic a París, on la música era abans de tot assumpte de política i de poder, d'aliances i de traïcions. Així, quan va obtenir un contracte del ministeri de les belles arts per a una missa de morts, els partidaris del director del Conservatori, Cherubini, van intentar (en va) fer fracassar el contracte. Però després que va haver acabat l'obra (en l'espai de tres mesos), que els arranjaments van estar llestos per a la seva representació, el ministeri va anul·lar, sense explicació, el concert. El Rèquiem es va poder estrenar, tanmateix, gràcies al concurs d'amics ben situats, el desembre de 1837 a la Capella dels Invàlids, decorada de milers d'espelmes, i en presència de la família reial, del cos diplomàtic i de tota la societat parisenca; Berlioz havia obtingut 190 instrumentistes, 210 coristes, quatre conjunts de metall col·locats a les cantonades de la capella, així com setze timbals. El Rèquiem li va comportar una aclamació immensa de part dels crítics així com de part del públic.

Després del fracàs de Benvenuto Cellini, Berlioz es va refer amb una sèrie de concerts, als quals va assistirPaganini . El 18 de desembre de 1838 va rebre una carta d'aquest que començava així: «Mort Beethoven, només Berlioz el pot fer reviure.» La carta anava acompanyada, «en senyal d'homenatge», d'un xec per valor de vint mil francs. La generositat de Paganini ha estat posada en dubte, ja que es tractava d'un home amb fama d'avar. Però el cert és que amb aquesta important quantitat, provingués de Paganini o d'un ocult mecenes que utilitzés la mediació del famós violinista, Berlioz va poder consagrar-se a la composició de la seva simfonia dramàtica Romeu i Julieta. S'estrenà al Conservatori de París el 24 de novembre de 1839, i va marcar el moment de màxim prestigi del seu autor en la vida musical parisenca. El 1840, va escriure la Simfonia fúnebre i triomfal, originalment concebuda per a gran banda militar, amb què va tancar el cicle de la seva producció simfònica. També va posar fi als seus anys d'abnegació matrimonial: es va separar de la seva esposa Harriet i va abandonar París.

Primera gira europea

El 1842 va començar una relació amb la que seria la seva segona esposa: Marie Recio, atractiva cantant d'escàs talent. Junts van emprendre una sèrie de viatges per Bèlgica i Alemanya donant concerts allà on es presentava l'ocasió. Berlioz perseguia la difusió de les seves obres, en tant que Marie buscava el seu èxit com a cantant. Frankfurt, Leipzig, Dresden, Brunswick i Berlín es van rendir al geni del compositor. Van tornar a París, però aviat van reemprendre els viatges entre novembre de 1845 i abril de 1846 a Àustria, Bohèmia i Hongria. Durant el viatge triomfal, Berlioz va compondre La damnation de Faust. Tanmateix, quan aquesta esplèndida llegenda dramàtica es va estrenar el 6 de desembre de 1846, París va tornar a amargar el compositor. Als seus quaranta-tres anys, Berlioz estava seriosament endeutat.

Potser fugint dels seus creditors va emprendre una llarga gira per Rússia, seguida per una estada a Londres. Els èxits musicals i financers no el van ajudar a superar la crisi moral que passava. A l'estiu de 1848 va morir el seu pare. Amb el pensament posat en aquest esdeveniment, va escriure l'enigmàtica Marxa fúnebre per a l'última escena de Hamlet, que quatre anys més tard va publicar conjuntament amb La mort d'Ofèlia i Meditació religiosa, tríptic que va denominar Tristia. Va assistir a l'ascensió de Napoleó i a la proclamació del Segon Imperi (1852), i va intentar jugar fort en la coronació, per a la qual va escriure el Te Deum, però l'obra no s'estrenaria fins al 1855.

El 1854 es casa amb Marie Recio després de conèixer la mort de Harriet. Entretant havia conclòs la trilogia sacra La infantesa de Crist, la seva producció més delicada, que li va proporcionar un altre triomf. Nous viatges a Baden i a Weimar van revifar la seva amistat amb Liszt i li van fer concebre la idea d'una vasta epopeia sobre L’Eneida – Virgili que era un dels seus autors favorits- que pogués ser una resposta al repte dramàtic de de les primeres obres mestres del seu rival Richar Waghner. Berlioz havia posat la primera pedra del més ambiciós projecte de la

Berlioz va retornar a les seves fonts d'inspiració, Virgili i Shakespeare, va escriure un bonic llibret i va compondre una de les partitures més complexes de la història lírica. La va concloure el 7 d'abril de 1858 i va iniciar un llarg calvari per estrenar-la. No va ser fins el 4 de novembre de 1863 quan s'estrenà un esborrany de l'enorme producció, que agrupava els tres últims actes molt mutilats. Per a aquestes representacions va escriure les seves dues últimes partitures, un «Preludi» i la «Marxa troiana». Malalt, no va poder assistir a cap de les vint-i-una funcions. El comiat anava a ser definitiu i amarg. La versió de Les Troyens no va constituir un fracàs, però va quedar clar que la seva carrera operística havia conclòs.
El 9 d'agost de 1862 havia estrenat a Baden – Baden la seva única òpera còmica, Béatrice et Bénédict. L'èxit d'aquella ocasió, repetit a Weimar el 1863, no va alleugerir la desesperança de veure esfumar-se els seus últims somnis en caure el teló sobre la història de Dido i Enees.

La solitud de Berlioz

A partir d'aquí comença el calvari fins la seva mort- Marie Recio va morir el 1862. A l'any següent, Berlioz no va aconseguir el nomenament de director del Conservatori de París a què aspirava. El 1864 va intentar casar-se amb Estelle Ouboeuf, el seu primer amor d'adolescent. El 15 de juny de 1867 va morir el seu fill Louis a l’Havana . Malalt i esgotat, encara va donar concerts a Àustria, Alemanya i Rússia. Però feia temps que havia deixat de lluitar i, en conseqüència, de compondre. Va morir el 8 de març de 1869, cinc dies després de la presentació del Faust de Gounod a l'Òpera de París, el teatre que va viure el fracàs de Benvenuto Cellini i es va negar a acceptar Les Troyens. Va ser enterrat tres dies més tard, a Montmartre, amb amb les seves dues esposes, Harriet Smithson i Marie Recio.


Treballs literaris

El seu assaig pedagògic El tractat de la instrumentació i l'orquestació moderna, va establir la seva reputació com mestre de la instrumentació.
Mahler i Strauss van estudiar detingudament aquest tractat i també va servir com model per al llibre deMikolai Rimski - Korsakov, qui va assistir com estudiant de música als concerts que Berlioz va conduir a Moscou i Sant Petersburg. El crític Norman Lebrecht va escriure:
"Abans de les visites de Berlioz, pràcticament no existia música acadèmica russa. El seu va ser el paradigma que va inspirar aquest gènere. Txaikovski, per a la seva Tercera simfonia, "va prendre" de la Simfonia fantàstica com si d'una botiga de llaminadures es tractés. Modest Mussorgski va morir amb una còpia del tractat de Berlioz al seu llit."
Ressorgiment

Durant els anys seixanta i setanta hi va haver un interès renovat per la música de Berlioz degut, en part, als esforços del director d'orquestra anglès Colin Davies, el qual va gravar la seva obra sencera, traient a la llum moltes de les obres menys conegudes de Berlioz. L'enregistrament de Davies de Les Troyens va ser el primer enregistrament complert d'aquesta obra. Malgrat que Berlioz mai la va escoltar complerta en tota la seva vida, en l'actualitat és reviscuda periòdicament.

No obstant Berlioz segueix sent un profeta oblidat per la seva pàtria. Amb motiu del bicentenari del naixement de Berlioz (2003), hi va haver una proposta de dur les seves restes al panteó francès, però el president Jacques Chirac s'hi va oposar, generant una disputa política sobre el dret de Berlioz a figurar entre les glòries màximes de França, en comparació de figures com André Malraux, Jean Jaurés i Alexandre Dumas.

Obra

Berlioz, que no va destacar tocant cap instrument, va fer de l'orquestra el seu. Evitava la popularitat de les obres de cambra i els solos, i expressava la seva personalitat en les formes orquestrals, òperes i corals dramàtiques i èpiques. Les seves obres difuminaven els límits del formal amb la incorporació d'elements programàtics, com en la simfonia coral per a òpera Romeo et Juliette i el concert simfònic Harold a Itàlia.

Més revolucionària era la seva forma d'orquestrar, ja que no temia usar sons potents i instruments de recent invenció, o resituar els intèrprets a la sala, fins i tot fora de l'escenari. Era capaç de donar un colorit més subtil, però també més resplendent, del qual mai es podia haver imaginat.
Les seves melodies cauen amb naturalitat, evitant el ritme regular i l'estilitzada ornamentació de la música italiana, mentre que la seva harmonia pren dissonàncies sorprenents per a finals dramàtics. Com va escriure en les seves memòries, «les característiques que regeixen la meva música són l'expressió apassionada, l'ardor intens, l'animació rítmica i els girs inesperats».

Aportacions de Berlioz

Moltes són les aportacions musicals de Berlioz: utilització imaginativa de la forma musical típica del liberalisme, la «fantasia»; muntatge seqüencial de les parts d'una obra, amb recursos característics que després s'utilitzarien en la tècnica cinematogràfica, especialment el flaix back (records, somnis, passions); disposició espacial dels focus d'emissió musical, a la recerca d'un cosmos de sons procedents de tots els punts de l'esfera; inventiva tímbrica i gran riquesa en l'ús de les famílies instrumentals, amb àmplia gamma dinàmica i colorística; estil cerimonial, per al qual va inventar tot un ritual per la seva personal litúrgia.

Amb tot, l'element estructural de la seva música més conegut és la «ídea fixa» -una melodia, un nucli d'intervals-, que actua com a motiu recurrent al llarg de la composició. La «idea fixa» pressuposa l'acceptació de la forma sonata, ja que equival al tema o motiu en la música clàssica; però la variació a què aquest tema és sotmès no és l'estrictament musical, sinó aquesta altra «variació psicològica» que alguns autors consideren emparentada amb la «variació orgànica» de Franz Liszt. La idea fixa ha estat comparada amb el leitmotiv wagnerià, quan en realitat són elements estructurals diferents.

Una obra menyspreada a França

Per a Berlioz, París va ser una tomba en vida. Les glòries napoleòniques van degenerar en la mascarada del Segon Imperi i el desastre de Sedan. França es dirigia a la crisi de 1870 i Berlioz navegava contra corrent. Per la seva formació i mitjans es va consagrar gairebé exclusivament a la música orquestral; res no va deixar en els dominis de la música instrumental i de cambra. El cant apareix repetidament a la seva obra, però no amb la primacia de l'italianisme imperant en el seu temps, sinó amb el significat humanista i instrumental de la Novena Simfonia de Beethoven.

Berlioz va voler crear un públic parisenc com el que s'estava formant a Alemanya, però aquest públic, que el va aclamar en esglésies i sales de concerts i que es va embriagar amb les seves bogeries sonores, va sentir por de la seva imaginació i li va vedar l'accés a l'òpera. Per a la gran societat parisenca, l'autor de Les Troyens va ser fins al final un parvenu que no podia ocultar el component desestabilitzador del seu caràcter: prova d'això, el seu insensat matrimoni amb Harriet Smithson i la seva «indecorosa» relació amb Marie Recio.

Irreductible a tota escola, la música de Berlioz és d'una gran originalitat. Tanmateix, malgrat els èxits considerables aconseguits a l'estranger, la seva obra ha continuat sent durant molt de temps desconeguda, fins i tot menyspreada, al seu propi país, si no tenim en compte certs extractes de la Damnationd de Faust i és clar la Simfonia Fantàstica.

Va ser tanmateix rebuda amb afecte a Alemanya, des de les primeres representacions de Les Troyens per Felix Mottl al final del segle XIX fins a Rafael Kubelik que va ser l'artesà de la seva resurrecció en els anys 1960. Des de llavors, els alemanys han sabut organitzar a casa seva congressos sobre Berlioz, per exemple a Essen-Werden el juny de 2003, sota la iniciativa d'Hermann Hofer i Matthias Brzoska. Aquests últims anys, Les Troyens i Benvenuto Cellini han entrat en el repertori habitual de Dresden, Leipzig, Mannheim, Hamburg, Dortmund, Düsseldorf i Gelsenkirchen.

A França, sota la direcció de Sergé Baudo, Lió va acollir durant aproximadament deu anys el festival internacional Hector Berlioz. El Festival Berlioz prossegueix d'ara endavant a La Côte Saint-André (Isère), la seva ciutat natal. Igualment, Les Troyens va ser l'obra lírica representada en el moment de la inauguració de l'Opéra Bastille a París el març de 1990.

divendres, 5 de març del 2010

Antonio Vivaldi

Compositor i violinista italià, el més influent de la seva època. Va néixer el 4 de març de 1678 a Venècia, va estudiar amb el seu pare, violinista a la catedral de Sant Marc. Es va ordenar sacerdot el 1703, el cridaven Il prete Rosso (el capellà pèl-roig), i va començar a ensenyar a l'Ospedale de la Piettà que era un conservatori per a nenes òrfenes. Va treballar allà com a director musical fins a 1740, com a professor i componia concerts i oratoris per als concerts setmanals a través dels quals va aconseguir una fama internacional.
A partir de 1713 Vivaldi també va treballar com a compositor i empresari d'òperes a Venècia i viatjava a Roma, Màntua i altres ciutats per supervisar les representacions de les seves òperes. Cap a 1740 va entrar al servei de la cort de l'emperador Carles VI a Viena. Va morir en aquesta ciutat el 28 de juliol de 1741.Antonio Vivaldi va escriure més de 500 concerts i 70 sonates, 45 òperes, música religiosa com l'oratori Juditha trimphans (1716), el Glòria en re (1708), misses i motets. Les seves sonates instrumentals són més conservadores que els seus concerts i la seva música religiosa sovint reflecteix l'estil operístic de l'època i l'alternança d'orquestra i solistes que va ajudar a introduir en els concerts. Johann Sebastian Bach, contemporani seu, encara que una mica més jove, va estudiar l'obra de Vivaldi en els seus anys de formació i d'alguns dels seus concerts per a violí i sonates només existeixen les transcripcions (majoritàriament per a clavecí) de Bach.

Els concerts de Vivaldi es van convertir en model del seu gènere a tot Europa i van influir en l'estil dels seus contemporanis, fins i tot en els de més edat. Més de 300 dels seus concerts estan escrits per a solista (220 per a violí i altres per a fagot, violoncel, oboè i flauta). També va escriure concerti grossi, 25 per a dos violins i 32 per a tres o més instruments i alguns són concerts de ripieno (per a orquestra sense solistes). Vivaldi, virtuós del violí que sorprenia l'auditori per la seva tècnica, va establir una de les característiques bàsiques del concert dels segles següents: el seu ús per a lluïment del virtuós. Els seus concerts per a violí també van ser decisius en l'evolució de l'execució violinística quant a la seva escriptura de cordes creuades i al desenvolupament d'una nova tècnica per al maneig de l'arc.

Antonio Vivaldi va ser el primer compositor que va utilitzar de forma coherent el ritornello, que es va arribar a imposar en els moviments ràpids del concert. El ritornello es repetia en diferents tonalitats i era interpretat per tota l'orquestra. Alternava amb episodis interpretats pel solista, sovint de caràcter virtuosista. Va establir la forma de tres moviments per al concert i va ser un dels primers en introduir cadenzes per al solista. Els seus concerts per a violí opus 8 i les quatre estacions, són un dels primers exemples de música programàtica que, com a gran part de la seva música, es caracteritza per ritmes vigorosos i forts contrasts.

dilluns, 1 de març del 2010

Frédéric - François Chopin

Frédéric-François Chopin ( Zelazowa Wola, Polònia, 1 de març de 1810 – París, 17 d’octubre de 1849) és generalment considerat com el més gran dels compositors polonesos entre els més grans compositors de piano. Va compondre quasi exclusivament per a piano. Originalment, el seu nom era Fryderik Franciszek Chopin, i només va adoptar la forma francesa: Frédéric-François quan va deixar Polònia i va anar a Paris a l'edat de 20 anys, d'on no va tornar mai. L’obra de Chopin representa el Romanticisme en el seu estat més pur. Se l'anomenava el Poeta del piano.

Biografia

Infantesa

Va néixer en un llogarret de Marsòvia, a 60 km de Varsòvia en el centre de Polònia, en una petita finca propietat del comte Skarbek, que formava part del Gran Ducat de Varsòvia. La data del seu naixement és incerta: el compositor mateix (i la seva família) declarava haver vingut al món el 1810, el 1r de març i sempre va celebrar el seu aniversari en aquella data, però a la seva partida baptismal figura com nascut el 22 de febrer. Si bé el més probable és que això últim fos un error per part del sacerdot (va ser batejat el 23 d'abril a l'església parroquial de Brochow, a prop de Sochaczew (gairebé vuit setmanes després del naixement), aquesta discordança es discuteix fins al dia d'avui.

El seu pare, Mikołaj Chopin ( Marainville, Lorena, 1771-1844), era un emigrat francès de llunyans avantpassats polonesos, que s'havia traslladat a Polònia el 1787, animat per la defensa de la causa polonesa, i era professor de francès i literatura francesa; també era preceptor de la família del comte Skarbek. La seva mare, Tekla Justyna Kryżanowska (Dlugie, Kujawy, 1782-1868) pertanyia a una família de la noblesa polonesa vinguda a menys i era governant de la finca. Tanmateix, la família es va traslladar a Varsòvia l'octubre del mateix any, ja que el seu pare havia obtingut el lloc de professor de francès al Liceu de Varsòvia. Ambdós van tenir 3 filles més: Ludwika (1807-?), Izabella (1811-¿?) i Emilia (1813-1827). Frédéric era el segon fill i únic baró.

Frédéric i les seves germanes van créixer en un entorn en el qual el gust per la cultura en general, i la música en particular, era considerable. La seva primera mestra de piano va ser la seva germana Ludwika, amb qui després tocava duetos per a piano a quatre mans. En destacar aviat les seves excepcionals qualitats, als sis anys els seus pares el van posar a les mans del mestre Wojciech Zywny, violinista amant de la música de Bach (fet llavors poc comú) i de Mozart, amb els quals basava principalment els seus ensenyaments.

Un any més tard va compondre la seva primera obra i com el nen no sabia escriure molt bé, la peça va ser anotada pel seu pare. Es tractava de la Polonesa en sol menor per a piano, publicada el novembre de 1817 al taller de gravat del pare J. J. Cybulski, director de l'Escola d'Organistes i un dels pocs editors de música polonesos del seu temps; aquell mateix any va compondre una altra Polonesa en si bemoll major (amb només set anys d'edat). A aquestes van seguir altres poloneses, a més de marxes i variacions. Algunes d'aquestes composicions es troben avui perdudes.

Als vuit anys tocava el piano amb mestria, improvisava i componia amb facilitat: va donar el seu primer concert públic el 24 de febrer de 1818 al palau de la família Radziwill de Varsòvia, on va tocar el Concert en mi menor de Vojtech Jiroyec. Aviat es va fer conegut en l'ambient local de la ciutat, considerat per tots com un «nen prodigi» i anomenat el «petit Mozart». Va començar a donar recitals a les recepcions dels salons aristocràtics de la ciutat, per a les famílies Czartoryski, Grabowski, Sapieha, Mokronowski, Czerwertynski, Zamoyski, Radziwill, Lubecki, Zajaczek, Skarbek i Tenczynski, tal com fes Mozart a la mateixa edat. Així es va guanyar un nombre creixent d'admiradors.

També des de la seva infantesa es va manifestar ja un fet que va marcar poderosament la seva vida: la seva trencadissa salut. Des de nen havia sofert inflamacions dels ganglis del coll i havia hagut de suportar freqüents sagnies.


Els anys de formació

Una revista de l'època, la Revista de Varsòvia, va publicar sobre aquest concert el següent:

“Un autèntic geni musical …. Toca amb una facilitat i un gust extraordinari les obres més difícils. Algunes danses i variacions compostes per ell mateix provoquen l’admiració del públic més culte.”

Així, doncs, Chopin va començar a ser un virtuós del piano des de ben petit.

El 1822, va acabar les seves lliçons amb Żywny i va començar a prendre classes privades amb el Józef silesià Ksawery Elsner (1769-1854), director de l'Escola Superior de Música de Varsòvia; probablement va rebre lliçons d'orgue irregulars però valuoses i piano amb el pianista bohemi rebatejat Wilhelm Würfel (1791-1832). Elsner, (també amant de Bach), es va encarregar de perfeccionar-lo en teoria musical, sota continu i composició.

A partir de juliol de 1823 el jovenet va compaginar els seus estudis amb Elsner amb els seus cursos al Liceu de Varsòvia (on ensenyava el seu pare), on va ingressar al quart cicle i va rebre classes de literatura clàssica, cant i dibuix. El 1824 passa les seves vacances a Szafarnia, Dobrzyn, a casa d'un amic, alumne del seu pare. Allà té contacte per primera vegada amb la terra polonesa i els camperols que l'habiten i amb la música folklòrica de la seva pàtria. Amb aquests breus contactes en tindrà prou per sembrar en la seva plàstica ment adolescent el que després emergirà en la maduresa del seu geni.

El 7 de juliol de 1826 Frédéric va completar els seus estudis al Liceu, graduant-se cum laude el 27 del mateix mes. Al mes següent va viatjar per primera vegada fora de Polònia: va anar amb les seves germanes a descansar a Bad Reinertz (actual Duzniki-Zrdoj) a Silèsia del Sud. El novembre del mateix any es va inscriure a l'Escola Superior de Música de Varsòvia, llavors part del Conservatori de Varsòvia i connectada amb el Departament d'Arts de la Universitat de Varsòvia. Allà va continuar els seus estudis amb Elsner, però no va assistir a les classes de piano. Elsner, que el coneixia, va comprendre la seva decisió, però va ser molt exigent en les matèries teòriques que li va ensenyar, sobretot en contrapunt.

Gràcies a això, va adquirir una sòlida comprensió i tècnica de la composició musical. En aquest temps, va compondre la seva Sonata per a piano núm. 1 en do menor Op. 4, les seves Variacions sobre l'ària Là ci darem la mano (de l'òpera Don Giovanni deMozart) per a piano i orquestra Op. 2 i el Trio per a violí, cello i piano Op. 8, evidentment obres de major envergadura, basades en formes clàssiques (la sonata i les variacions concertants). Elsner escriuria en les qualificacions finals dels seus estudis: "talent sorprenent i geni musical".

El març de 1828 el famós compositor i pianista alemany Johann Nepomuk Hummel alemany va arribar a Varsòvia a donar concerts; Chopin va tenir ocasió d'escoltar-ho i conèixer-lo. El novembre del mateix any es va produir la seva segona sortida de Polònia: va viatjar a Berlín amb el professor Feliks Jarocki, col·lega del seu pare, per assistir a un Congrés de Naturalistes. En aquesta ciutat es va concentrar a conèixer la vida musical a Prússia, va escoltar a l'Acadèmia de Cant les òperes Cortez de Gaspare Spontini, Il matrimonio Segreto de Domenico Cimarosa i Le Colporteur de George Onslow, i va quedar fascinat per l'oratori Cäcilienfest de Händel. Frédéric sempre va mantenir un gran interès per l'òpera, estimulat pel seu mestre Elsner. Tres anys abans havia quedat impressionat per Il Barbieri di Siviglia de Gioacchino Rosini. Sempre en els seus viatges es va donar temps per assistir a representacions operístiques.


El maig de 1829, el cèlebre violinista italià Niccolò Paganini va arribar a Varsòvia a donar concerts. Chopin va acudir a veure-ho i va quedar profundament enlluernat pel seu virtuosisme. El seu deute amb ell ha quedat patent en l'Estudi per a piano Op. 10 núm. 1, que componia per aquests dies.

El seu prestigi local com a compositor i pianista ja traspassava les fronteres de la seva pàtria; el violinista Rodolphe Kreutzer violinista destinatari de la sonata per a Violí núm. 9 de Ludwig van Beethoven), Ignaz von Seyfried (deixeble de Mozart), els fabricants de piano Stein i Graff, i l'editor Hasslinger, entre d'altres, desitjaven que el jove donés un concert a Viena. El 1829 va realitzar un breu viatge a aquella ciutat, el primer com a concertista a l'estranger. En dos concerts (l'11 i el 18 d'agost) al Teatre Kärntnertor, va presentar les seves Variacions Op. 2 (de dos anys abans) entre altres obres seves. L'èxit va ser apoteòsic i el jove compositor no sortia de la seva sorpresa per la càlida acceptació de les composicions i la tècnica interpretativa per part de l'exigent públic vienès. La crítica va ser immillorable, però alguns van criticar el poc volum que aconseguia al piano, part del seu estil d'interpretació, més adequat al saló que a la sala de concerts. D'altra banda, gràcies a l'èxit de les Variacions mozartianes, aquesta es va convertir en la seva primera obra publicada per un editor estranger, Haslinger, l'abril de 1830.

Després de passar per Praga, Dresden i Breslau, va tornar a Varsòvia, on es va enamorar de Konstancja Gladkowska (1810-1880), una jove estudiant de cant del Conservatori, que havia conegut el 1828 en un concert d'estudiants de Carl Soliva. D'aquesta primera passió juvenil van néixer diverses obres memorables: el Vals Op. 70 núm. 3 i el moviment lent del seu primer Concert per a piano i orquestra en fa menor, obra que va ser estrenada al Club de Mercaders de Varsòvia el desembre del mateix any, i publicada posteriorment com a núm. 2, Op. 21. A més, componia ja els seus primers nocturns i les seves Cançons per a veu i piano sobre poemes de Stefan Witwicki.

Però Chopin estava completament decidit a ser un compositor i aviat va decidir emprendre un «viatge d'estudis» per Europa. Originalment va pensar a viatjar a Berlín, on havia estat convidat pel princep Antoni Radziwill, governador del Gran Ducat de Posnania designat pel rei de Prússia. Tanmateix, finalment es va decidir per Viena, per consolidar els èxits de la seva primera gira. Encara que la seva correspondència d'aquest temps a Polònia té un to de certa malenconia, van ser temps feliços per a ell, celebrats pels joves poetes i intel·lectuals de la seva pàtria.

Després de tocar diverses vegades el seu Concert en fa menor en vetllades íntimes, la seva fama era ja tan àmplia que se li va organitzar un gran recital al Teatre Nacional de Varsòvia el 17 de març de 1830, el primer com a solista en aquest auditori, que novament va causar sensació. En aquell temps treballava en el seu segon concert per a piano i orquestra en mi menor (posteriorment numerat com a núm. 1, Op. 11) que va estrenar el 22 de setembre a casa seva, i començava l'Andante Spianato i Polonesa Op. 22. Paral·lelament, es produïen llavors a Varsòvia uns aixecaments i aldarulls que van ser severament reprimits i van causar moltes morts. Aquestes visions van impressionar profundament a l'artista, que anys després compondria en homenatge a aquests manifestants la seva cèlebre Marxa Fúnebre (inclosa després en la sonata per a piano núm. 2 en si bemoll menor Op. 35).

Poc abans de la seva partida, se li va organitzar un concert de comiat l'11 d'octubre al mateix gran teatre, on, davant d'una gran audiència, la seva estimada Konstancja -«vestida tota de blanc, amb una corona de roses que li anava admirablement,» diria Chopin- va cantar àries de l'òpera La Donna del Lago de Rossini. Després ell va interpretar el seu concert en mi menor i la seva Gran Fantasia sobre Aires Polonesos Op. 13. En la masurca final, el públic el va ovacionar una llarga estona dempeus. Dies després, en una taverna de Wola, els seus amics li van regalar una copa de plata amb un grapat de terra polonesa. El seu mestre Elsner va dirigir un petit cor que va cantar una breu composició pròpia per al comiat: Zrodzony w polskiej krainie (Un nadiu de la terra polonesa). El 2 de novembre, va marxar per perfeccionar el seu art, confiant a tornar aviat a la seva pàtria, però no tornaria mai.

Excepte breus absències, va viure a París, on es va convertir en un prestigiós professor, pianista i compositor.

Viena i l'Aixecament a Polònia

Després de passar per Kalisz -des d'on va viatjar amb el seu entranyable amic del Liceu, Titus Woyciechowsky-, Breslau i Dresden, va estar un dia a Praga i després s'encaminà cap a Viena (on va arribar el 22 de novembre de 1830), per allotjar-se a Kohlmarkt 9. Hi va romandre fins al 20 de juliol de l'any següent. Dies després d'arribar, els amics es van assabentar de l'Aixecament de Novembre, la insurrecció polonesa contra els russos, que va començar el 29 de novembre; Woyciechowsky va tornar a Varsòvia per unir-se als revolucionaris, però el va convèncer de quedar-se a Viena.

La seva segona estada a la capital de l'Imperi Austríac no va ser ni de bon tros tan feliç. Ja no arribava com una jove sensació de l'estranger, sinó com a algú que desitjava incorporar-se permanentment a l'ambient musical vienès, i els artistes i empresaris li van mostrar indiferència i fins i tot hostilitat. A més a més, no era gens fàcil conquerir el gust del bulliciós públic vienès: El públic només volia sentir els valsos de Lanner i Strauss. D'altra banda, la insurrecció polonesa no era bé vista en l'Imperi Austríac. Per totes aquestes raons només va donar dos recitals a Viena durant aquests vuit mesos, amb modest èxit.


A causa d'això, el seu estat d'ànim va decaure, a més emocionalment es va omplir d'ansietat per la situació del seu país i de la seva família. Els seus sentiments ens són coneguts per les seves cartes i diaris. En un moment va abandonar els plans de seguir la carrera; va escriure a Elsner: En va Malfatti tracta de convèncer-me que tot artista és un cosmopolita. Fins i tot, si així fora, com a artista, tot just sóc un bebè, com a polonès, tinc més de vint anys; espero per tant que, coneixent-me bé, no em retraurà que per ara no hagi pensat en el programa del concerto. Es referia a un concert benèfic que va donar l'11 de juny de 1831 novament al Teatre Kärntnertor on va tocar el concert en mi menor.


Tanmateix, no pot dir-se que tot aquest temps va quedar malgastat per a Chopin. A més de conèixer músics com Anton Diabelli, Vaclav Jirovec, Joseph Merk i Josef Slavik, i d'assistir a diversos esdeveniments musicals i òperes, les fortes i dramàtiques experiències i emocions van inspirar la imaginació del compositor, i probablement van accelerar el naixement d'un estil nou i individual, diferent del brillant estil anterior.

Veient-se forçat a renunciar a la seva primera intenció de viatjar a Itàlia a causa de la situació política, va decidir dirigir-se a Londres via París. El 20 de juliol de 1831 deixava Viena, passant per Linz i els Alps fins a Salzburg. El 28 d'agost va arribar a Munic, on va tocar en una matinée de la Philarmonische Verein; a inicis de setembre va arribar a Stuttgart, on va conèixer Johann Peter Pixis. En aquesta ciutat es va assabentar de la caiguda de Varsòvia davant de les tropes russes i del final de l'Aixecament de novembre; la notícia el va impactar tan profundament, que li va causar febre i una crisi nerviosa. La tradició considera que fruit d'aquestes notícies i aquests sentiments van néixer l'Estudi «Revolucionari» en do menor Op. 10 núm. 12 i el Preludi en re menor Op, 28 núm. 24, encara que el més probable és que els compongués en Varsòvia.

París

Va arribar a Paris a la tardor de 1831; inicialment es va allotjar en un bonic apartament al cinquè pis del Boulevard Poissonière 27. La ciutat era el centre mundial de la cultura, i molts dels més grans artistes del món hi vivien: Victor Hugo, Honoré de Balzac i Heinrich Heine entre els escriptors. Aviat el jove polonès coneixeria a algunes d'aquestes llegendes, i arribaria a formar una part important d'aquesta intensa activitat cultural.

El doctor Giovanni Malfatti li havia donat una carta de recomanació per al compositor Ferdinando Paër, que li va obrir moltes portes. Aviat tindria contacte amb Gioacchino Rosinni, Luigi Cherubini, Pierre Baillot, Henri Herz, Ferdinand Hiller i Friedrich Kalkbrenner, un dels pianistes més grans del seu temps, anomenat el «rei del piano». En escoltar-lo, Kalkbrenner va lloar la seva inspiració i bon gust, però també li va objectar diversos defectes; per això es va oferir per donar-li lliçons durant tres anys: Chopin li respondria: «Sé quant em falta, però no vull imitar-lo». Aviat va escriure a Elsner: «No desitjo ser una còpia de Kalkbrenner (...). Res no podria treure'm la idea ni el desig, potser audaç, però noble, de crear-me un món nou».

Les lliçons amb Kalkbrenner duraran aproximadament un any, en forma espontània Mendelssohn li declara: «No aprendrà res, a més toca vostè millor que ell».

D'aquesta manera va anar introduint-se gradualment en l'activitat musical de París, desistint del viatge a Londres que originalment havia planejat de fer. El seu primer concert públic va ser tan fabulós que es va convertir en el tema de conversa de tota la ciutat. Aquest es va dur a terme el 26 de febrer de 1832 a la Sala Pleyel, carrer Cadet: en el programa figurava el seu Concert a Fa menor i les Variacions mozartianes, en la segona part va compartir l'escenari amb notables pianistes com Camille – Marie Stamaty com, George Osborne i Ferdinand Hiller, per interpretar una Polonesa de Kalkbrenner, a sis pianos. Entre el públic s'hi trobaven músics de la talla de Felix Mendelssohn i Franz Liszt, i va entaular aviat amistat amb l'últim, que també arrelava a la ciutat. Ell se sentia sorprès i estimulat per la intensa vida cultural, i també per la llibertat d'acció que podia exercir. Assistia a concerts i a òperes; fascinat per Robert Le Diable de Giacomo Meyerbeeer diria: «Aquesta és una obra mestra de la nova escola»

Chopin i George Sand

L'any 1837 va iniciar una relació íntima amb l'escriptora francesa George Sand.

El 1838 va emmalaltir de tuberculosi i es va traslladar a Mallorca, cercant un clima més benigne per la seva malaltia. Allà, rebutjat per la societat mallorquina d'aquell temps, quan la tuberculosi no tenia cura i es considerava gairebé com la pesta, va trobar refugi a la cartoixa de Valldemosa, George Sand el va cuidar fins que les desavinences van conduir al trencament de la relació l'any 1847. George Sand, amb qui va conviure gairebé deu anys, va marcar profundament la seva vida personal i artística.

A partir de llavors la seva activitat concertística es va limitar a diversos recitals a França, Escòcia i la Gran Bretanya.

Mort i funeral

Morí, oficialment, de tuberculosi el 17 d'octubre de1849, a París; si bé hi ha algunes especulacions sobre si hauria pogut morir de Fibrosi pulmonar o emfisema degut en part a l'autòpsia (relatada sols per la seva germana) inconsistent amb la diagnosi inicial.

Havia demanat que es cantés el Rèquiem de Mozart, al seu funeral, que es va fer a l’església de la Madeleine. Aquest Rèquiem es canta amb la participació de veus femenines, però aquesta església no havia permès mai cantants femenines en el seu cor. El funeral va ser ajornat gairebé 2 setmanes mentre es discutia sobre aquest afer, finalment l'església va cedir i va atorgar la darrera voluntat de Chopin.

Encara que Chopin està sepultat al cementiri de Père – Lachaise a París, el seu cor està enterrat en un pilar de l'església de la Santa Creu a Varsòvia.


Música

Pràcticament totes les composicions de Chopin són per a piano. Encara que expatriat, sempre va ser lleial a Polònia, un país malmès per les guerres. Les seves masurques reflecteixen els ritmes i melodies del folklore polonès i les poloneses estan marcades per l'esperit heroic de la seva pàtria. La influència que sobre ell va exercir el compositor d'òpera italià Vincenzo Bellini també es pot apreciar en les seves melodies.

Les balades, scherzos i estudis (cadascun d'ells centrat en un problema tècnic específic) són mostra de la seva amplíssima obra per a piano sol. La seva música, romàntica i lírica, es caracteritza per les dolces i originals melodies, les refinades harmonies, els ritmes delicats i la bellesa poètica. Va influir notablement sobre altres compositors, com el pianista i compositor Franz Liszt i el compositor francès Claude Debussy.