Carlo Broschi (1705-82), conegut com Farinelli , va néixer a Andria, Nàpols, el 24 de gener de 1705. El seu pare, Salvatore, era compositor i mestre de capella a la catedral de la ciutat i de Caterina Barrese. La família de Carlo no era pobra, com la de la majoria dels castrati, però el seu pare, Salvattore, va morir de sobte als 36 anys, el 1717, i es creu que la inestabilitat econòmica que això va provocar va poder ser el motiu pel qual van decidir castrar el petit Carlo. Tenia un germà més gran, Ricardo Broschi, que va ser compositor i va crear diverses òperes per a ell.
El nom de Farinelli es deu a la família Farina, que va anar seu protectora i es va ocupar que estudiés amb el mestre Niccolò Porpora. Li va ensenyar a tenir la veu més meravellosa. Amb ell va viatjar pel sud d'Itàlia, on se'l coneixia com Il raggazzo (el nen).
La llegendària veu de Farinelli s'estenia al llarg d'un registre de tres vuitenes i mitja, des de C3 (131 Hz) fins a D6 (1175 Hz). A més, tenia un desenvolupament toràcic que li permetia sostenir una nota durant un minut sencer sense necessitat de prendre alè.
Va debutar en l'òpera als quinze anys. El 1727, el jove Farinellii va cantar per primera vegada a Bolonya, en una espècie de competició contra Bernacchi, quinze anys més gran que ell. Va ser l'única vegada que Farinelli es va veure derrotat per un altre cantant. Però la seva reacció va ser convèncer Bernacchi perquè l'ensenyés la seva tècnica. Quan l'alumne va aprendre l'art de la coloratura, ja no va quedar cap rival que li fes ombra.
Més tard, Farinelli es va convertir en una celebritat del Barroc, l'equivalent a una estrella de Hollywood actual. La seva bellesa física, la seva saviesa i la seva veu li van donar el nom de "el diví Farinelli". Tanmateix, expliquen d'ell que era humil i que tenia un caràcter afable i equilibrat, cosa rara entre aquelles estrelles.
Les descripcions del cant de Farinelli són d'èxtasi. Diuen que podia produir 250 notes sense prendre alè. Burney diu que durant una actuació a Londres els músics de l'orquestra no podien concentrar-se a les seves partitures perquè estaven al·lucinats amb el virtuosisme de Farineli: «Podia mantenir les notes durant tant temps que els que el sentien pensaven que era impossible fer allò de forma natural. Pensaven que havia d'amagar algun instrument que mantenia el so de la seva veu mentre ell prenia alè».
Manzini va dir que, quan cantava, ningú no podia percebre com respiraba:«La seva veu és tan perfecta, tan sonora i tan rica en extensió, tant als baixos com en els alts del registre, que no s'ha vist mai gens igual en el nostre temps». (Mancini, Practical Reflections on the Figurative Art of Singing, 1776).
El nom de Farinelli es deu a la família Farina, que va anar seu protectora i es va ocupar que estudiés amb el mestre Niccolò Porpora. Li va ensenyar a tenir la veu més meravellosa. Amb ell va viatjar pel sud d'Itàlia, on se'l coneixia com Il raggazzo (el nen).
La llegendària veu de Farinelli s'estenia al llarg d'un registre de tres vuitenes i mitja, des de C3 (131 Hz) fins a D6 (1175 Hz). A més, tenia un desenvolupament toràcic que li permetia sostenir una nota durant un minut sencer sense necessitat de prendre alè.
Va debutar en l'òpera als quinze anys. El 1727, el jove Farinellii va cantar per primera vegada a Bolonya, en una espècie de competició contra Bernacchi, quinze anys més gran que ell. Va ser l'única vegada que Farinelli es va veure derrotat per un altre cantant. Però la seva reacció va ser convèncer Bernacchi perquè l'ensenyés la seva tècnica. Quan l'alumne va aprendre l'art de la coloratura, ja no va quedar cap rival que li fes ombra.
Més tard, Farinelli es va convertir en una celebritat del Barroc, l'equivalent a una estrella de Hollywood actual. La seva bellesa física, la seva saviesa i la seva veu li van donar el nom de "el diví Farinelli". Tanmateix, expliquen d'ell que era humil i que tenia un caràcter afable i equilibrat, cosa rara entre aquelles estrelles.
Les descripcions del cant de Farinelli són d'èxtasi. Diuen que podia produir 250 notes sense prendre alè. Burney diu que durant una actuació a Londres els músics de l'orquestra no podien concentrar-se a les seves partitures perquè estaven al·lucinats amb el virtuosisme de Farineli: «Podia mantenir les notes durant tant temps que els que el sentien pensaven que era impossible fer allò de forma natural. Pensaven que havia d'amagar algun instrument que mantenia el so de la seva veu mentre ell prenia alè».
Manzini va dir que, quan cantava, ningú no podia percebre com respiraba:«La seva veu és tan perfecta, tan sonora i tan rica en extensió, tant als baixos com en els alts del registre, que no s'ha vist mai gens igual en el nostre temps». (Mancini, Practical Reflections on the Figurative Art of Singing, 1776).
