Com les actuals estrelles del rock, els grans castrati cobraven importants quantitats i eren éssers, majoritàriament, excèntrics i capritxosos que es permetien fer insolències fins i tot a un rei.
En el cas de Luigi Marchesi (1754-1829) l'arrogància arribava a tal punt que insistia a fer la seva aparició en l'òpera, sense importar-li de quina obra es tractés, de la següent manera:
Sempre apareixia dalt de tot del teatre, portant una llança, una espasa i un casc coronat per unes llarguíssimes plomes vermelles i blanques.
Començava dient: «Dove sono io?» (On sóc?). Després sonava una trompeta i Marchesi cantava «Odi il squillo della tromba guerriera!» (Sento el so de la trompeta de guerra), i llavors cantava la seva ària portmanteau “Mia speranza pur vorrei”, que va compondre Sarti per a ell. Una vegada acabada l'ària, baixava lentament les escales, i només llavors podia començar l'òpera.
divendres, 22 d’octubre del 2010
Mateix fotògraf, mateixa escena de desolació, però lloc diferent: estem al cementiri de vaixells Kerhervy abans del pont "de l'home". Lanester, Morbihan
El cuplet va néixer amb el segle XX i va durar fins a 1940, tot i que en la darrera dècada va haver de subsistir acompanyat del tango i la cobla espanyola. El cuplet procedia de França i aquí fou classificat de “gènere ínfim”. Va ser cultivat com a complement d’altres espectacles, com el cinematògraf i, també, ben aviat, com espectacle únic i sempre en castellà. El cuplet català –segons escrigué el conegut cronista barceloní Sempronio - va néixer al teatre El Dorado, de Barcelona el 1920, amb el famós cuplet Les Caramelles que havia acabat de compondre Càndida Pérez. Un cert dia, la famosa cupletista Pilar Alonso actuava al dit teatre i va tenir tan d’èxit, que al final del concert i havent esgotat tot el repertori, el públic li demanà més cuplets. Llavors, Alonso els interpretà, de manera magistral, Les Caramelles, el cuplet preferit per tots els catalans. Des d’aquell moment el cuplet en català es divulgà arreu.
Càndida Pérez s’introduí al món del cuplet als 21 anys, concretament el 27 de setembre de 1914, quan debutà com a cançonetista a l’escenari de l’esplèndid local del Cinema Ideal Park, d’Olot, obtenint èxit. Un mes més tard, el 29 d’octubre i al mateix escenari, debutava una companyia italiana de variétées, els D’Onnini. Aquesta companyia presentava un gran espectacle on hi cabia tot, dominant, però, les actuacions del mateix D’Onnini, que era ventríloc, ballarí, cantant amb quatre registres de veu, parodista, transformista, etc. Càndida va assistir a l’espectacle i va quedar embadalida. Se li acudí que es podria enrolar a la companyia com a cançonetista. Li facilità la gestió el fet que els D’Onnini, vist l’èxit obtingut, van prorrogar l’estança a Olot una setmana més, per actuar els propers dissabte i diumenge, 4 i 5 de novembre.
El director musical de la companyia era el professor napolità Melquíadez Lucarelli Ferri, el qual escoltà la interpretació de la noia aspirant d’algunes de les peces del repertori ofert als olotins el passat 27 de setembre. Lucarelli s’interessà de seguit per l’afinació i delicadesa de veu de la jove intèrpret, endevinant en ella prometedores qualitats i la va contractar.
El dilluns 6 de novembre de 1914, Càndida Pérez pujava al tren d’Olot-Girona deixant enrere la ciutat on havia nascut i on de joveneta havia après música i havia actuat com actriu afeccionada a l’entitat cultural Ateneo Obrero.
Després de completar la gira amb la companyia de variétées, Càndida s’instal·la a Barcelona i empren l’activitat que havia somniat sempre: aprendre música per a ser compositora. Lucarelli, el seu descobridor, serà el que farà realitat el somni. Ella estudiarà música i composició durant cinc atapeïts i profitosos anys. Durant aquest període els dos han instituït una acadèmia d’interpretació de la cançó i de la dansa. Aquestes acadèmies o escoles eren molt corrents en l’època, ja que el gènere que imperava més en l’espectacle era el music-hall.
Ja en 1919 la cupletista de més fama internacional Raquel Méller li estrena, a l’Odeón de París, “El noi de la mare”, inspirada en la popular tonada nadalenca, l’origen de la qual es perd en la boira del temps.
El 1922 Càndida es casa amb el seu mestre i soci Melquíadez Lucarelli. Les noces tenen lloc a Nàpols i aprofiten el viatge organitzant un gira per Itàlia. Càndida Pérez cantarà els cuplets composats per ella –en català i en castellà- i el marit dirigirà la part orquestral. Les crítiques d’aquell temps son totalment satisfactòries. Càndida ja és una cantatrice de qualitat.
Els propers anys seran d’un intensa activitat creadora de cançons, principalment en català: La Marieta de l’ull viu, L’orfeonista, La fornera de la Ronda, Ball de Rams, La muller d’en Manelic, Pasqua florida, Revetlla d’amor, L’emperadriu (sic), La barretinaire, La Rambla, La batedora, Foxtrotmania, La cupletista, La cançó de la dida –amb lletra de Ventura Gassol- i La contrabandista, -amb lletra de J. Carner Ribalta-. El cuplet català, L’enterrament de la sardina i altres. En català també son tres espectacles musicals que Càndida Pérez va composar: Per Catalunya, (Col·lecció de postals catalanes) amb llibret de Joaquim Montero, estrenat al Teatre Romea, Barcelona, el 15 d’abril de 1921; Un miracle a Barcelona o la qüestió és passar l’estona. (Pel·lícula extravagant en 3 actes i 10 quadres) llibret també de Joaquim Montero, estrenat també al Romea un any més tard, el 26 d’abril de 1922; Pasqua Florida o les Caramelles – Sainet lírico - dramàtic de costums populars barcelonines, Llibret de Rossend Llurba, estrenat al Tívoli, Barcelona, el 14 de novembre de 1922. En castellà se li saben uns 25 títols, alguns dels quals van ser famosos a molts llocs de l’estranger, a més de l’Estat Espanyol, que els hi interpretà la famosíssima Raquel Méller i d’altres intèrprets famoses del moment, com el cuplet La hija del carcelero,Gentil bañista, La cupletera, La guitarra llora, La feucha, Si yo fuera maja, La del soto, La tuna, Claveles de España, El alojamiento, El pampero, etc. Els lletristes que més van produir per Càndida Pérez, foren el famós Rossend Llurba i Tost i Joan Casas Vila, que signava Joan Misterio.
El 1926, després d’una acurada preparació, el matrimoni Lucarelli-Pérez endaga una gira per Europa, gira de la qual té cura la productora cinematogràfica Paramount, assessorats per Raquel Méller, la qual també és promocionada per la dita empresa. La fita és Paris. Després d’actuar a Itàlia, França i Alemanya, el 30 de juliol debuta a la sala parisenca Gaité-Rochechouart durant set dies, amb èxit.
El 1928 decideix fer una gira per Amèrica del Sud. A Argentina , per a poder-se registrar a la societat d’autors del país, pren la nacionalitat argentina. Actuarà també a Uruguay i Brasil, amb el nom artístic d’Alba. A Catalunya ja no hi tornarà residir més fins passats quaranta anys. En 1929, però, encara retorna a Barcelona i se separa de Lucarelli. El 1932, a Brasil coneix Luiz Fossati Ferri, un industrial fonedor i també escultor de metalls nobles, que serà el seu segon marit i que ben aviat la retira dels escenaris, després d’haver patit una infecció que la obligà a deixar de cantar, actuant un temps com a ballarina espanyola amb castanyoles, faceta amb la qual va obtingut molt d’èxit.
Per a Càndida Pérez comença una vida regalada; de cine. El matrimoni es relaciona amb gent benestant, hisendats i artistes i Càndida fins i tots practica l’equitació i guanya un trofeu amb aquest esport. Cada dos anys fan un viatge marítim voltant el globus terraqui, essent Europa el continent preferit per a visitar. És quan visita els parents d’Olot.
El 1968 els Fossati deixen Brasil per a sempre més i venen a viure a Catalunya, a l’Hospitalet de Llobregat.
El 1971 encara pot rememorar el seu esplèndid passat d’artista i assisteix, essent convidada d’honor de Núria Feliu, a “La nit del Cuplet Català”, que té lloc a l’emblemàtic teatre “El Molino”, de Barcelona.
En 1979, al morir el seu marit, va retornar a Olot, on va morir a l’edat de 96 anys.
Tota aquesta informació sobre la Cándida Pérez és mèrit del seu bibliògraf Josep M. Canals, actual president de la Plataforma per la Reivindicació de la memòria de la Cándida Pérez.
Milionaris, excèntrics i arrogants 
