El final dels castrati: va ser realment una barbàrie?Durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, es van tancar la majoria de les escoles on ensenyaven els castrati. Al segle XIX, ja es permetia que les dones cantessin en les òperes i la demanda de musici va començar a decaure. En l'època en què Velluti es va retirar de l'òpera, el fenomen dels castrati es veia a Europa com un acte barbàric i l'únic lloc en el qual es podien escoltar era a les esglésies. I, des de 1870, només a la Capella Sixtina.
El 1902, el Papa Lleó XIII va prohibir que entressin més al seu cor. I Moreschi, l'últim d'ells, es va retirar el 1913.
Avui, molts creuen que els castrati són «l'exemple extrem de posar a l'art per davant del sentit comú», com diu David W. Barber al seu llibre When the fat lady sings: Opera History As It Ought To Be Taught.
S'explica que Carestini i Salimbeni es posaven a riure cada vegada que la gent mostrava pena per ells.
Graham Harris és un home que van entrenar de nen per cantar en un cor. Leith Harris va parlar amb ell sobre aquest assumpte. Li va explicar que tenia una gran veu abans de la pubertat, i que va ser l'única sensació d'identitat que va tenir. Als catorze anys, va experimentar el canvi de veu i durant un temps després, continuava sentint-la, fina, de nen.
La sentia dins del seu cap, encara que no encaixava amb la veu que sortia de la seva boca. «Encara la llanço de menys», va dir. «Si m'haguessin donat l'opció llavors de perdre la veu per sempre o conservar-la per sempre, si hagués tingut aquesta opció... no sé el que hagués fet, però ho hauria considerat seriosament».
Ernesto Tomasini, lamenta que no el castressin de nen. «Hauria estat perfectament feliç renunciant a la meva masculinitat pel meu art», va dir en una entrevista.
Fa uns anys, Tomasini va portar per Europa el seu espectacle "Verdader o Falsetto? Una història secreta dels Castrati" (True or Falsetto? A Secret History of the Castrati).
Lucy Powell, autora de l'obra representada per Tomasini, opina que el major drama dels castrati era que els nens no van elegir la seva castració. Excepte en uns quants casos, com el de Cafarelli, eren els pares els que decidien. Perquè tampoc no era una cosa que pogués posposar-se molt temps.
En aquesta història Hergé torna a l'aventura en estat pur. El robatori d'un fetitxe arumbaia porta a en Tintín cap a Sudamèrica, a la república de San Teodoro. Allí es veu inmers en una guerra amb els veïns de Nuevo Rico, i es converteix en l'ajudant del general Alcàzar, personatge que tornarà a aparèixer en altres aventures. Tintín s'endinsa a la selva fins trobar els arumbaies, torna a Europa i retorna el fetitxe al museu.
Isabella Bird és la viatgera de l'època victoriana per excel·lència. No va començar a viatjar fins mitjana edat (a part d'un viatge a Canadà i Amèrica del Nord quan tenia poc més de vint anys), perquè fins que va tenir quaranta anys va haver de fer càrrec dels seus pares, i quan van morir, Isabella tenia un problema a l'espina dorsal, patia de depressions i d’insomni. Un doctor li va prescriure que viatgés per curar els seus mals, i ella es va convertir en addicta a viatjar. El doctor de capçalera John Bishop la va festejar sense descans entre 1877 i 1881 però ella el va rebutjar mentre que la seva germana vivia. Però quan la seva germana Henrietta va morir, va consentir a casar-se amb ell. Es va casar als cinquanta anys i al cap de cinc anys va morir el seu marit. Això, però, no va ser cap impediment perquè Isabella viatgés de nou.
Gaetano Majorano, anomenat Caffarelli o il Caffariello (Bitonto,12 d’abril de 1710, Nápols, 31 de gener de 1783) Cantant italià. Va ser un dels més famosos castrati de la seva època.
El Coliseu de Roma, vist des de l’aire. Una de les més grans obres d'arquitectura i enginyeria romana
L'aventura comença a l'Índia, ja que és continuació de Els Cigars del Faraó i Tintín es torna a enfrontar a la banda de traficants d'opi, però queda atrapat enmig del conflicte entre Japó i Xina. Finalment aconsegueix atrapar la banda amb l'ajut d'un jove noi xinès, en Xang. Fou gràcies a un amic xinès anomenat Xang (el personatge del còmic és en honor seu) que Hergé es va interessar per la situació a la Xina i criticà la política japonesa a l'Extrem Orient. La història està molt ben elaborada i hi ha una gran dosis de realisme i marca l'inici del període de documentació, en el qual Hergé es documentarà a fons abans d'iniciar noves aventures.
Amelia Edwards va ser una novel·lista prolífica, poeta i historiadora. El seu primer llibre de viatges va ser publicat en 1862. Més tard, Amelia va viatjar al nord d'Itàlia amb una amiga i va publicar un llibre que es va fer molt popular sobre les muntanyes Dolomites publicat sota el títol “A Midsummer ramble in the Dolomites”. Un any més tard va viatjar a Egipte, gairebé per accident, per allunyar-se de la pluja a Europa, i va descobrir el que havia de convertir-se en la passió de la seva vida.
El Panteó té una esfera de 150 peus romans o 43,30 metres de diàmetre i una alçada de 43,30 metres.
En aquesta ocasió, Tintín s'embarca cap a Orient, on s'involucra en una nova aventura amb un egiptòleg que el condueix fins a una tomba d'un faraó egipci. Allí descobreix uns extranys cigars i és raptat. Viatja fins Aràbia i posteriorment l'Índia i finalment acaba enxampant la banda que traficava opi amb els cigars. Per primer cop, hi trobem elements d'intriga i investigació, constant que es mantindrà en moltes de les posteriors aventures. 
Florence Nightingale va destacar en més activitats que la seva famosa carrera d'infermera i encara que no se la coneix massa per això, va ser a més una prolífica escriptora de viatges. Mai va arribar a publicar una narració dels anys passats a Scutari i Balaclava entre 1854 i 1856, i encara que va escriure copiosament sobre l'Índia, Algèria i Síria, mai va arribar a visitar aquests països. Però entre la seva prolífica obra estan dues de les narratives de viatge més refrescants de l'època, la primera es va publicar només per ser distribuïda privadament (i no va ser reimpresa fins l’any 1987) i la segona va ser treta de cartes de família i publicada setanta anys després de la seva mort. Van ser escrites per a la família i els amics de forma espontània i familiar.