I demà aquest blog farà vaga

Florence Farmborough (1887 - 1978)

Florence va néixer el 1887 a Steeple Claydon a Buckinghamshire, Anglaterra, i li van posar el nom en memòria de Florence Nightingale. Va anar per primera vegada a Rússia el 1908, a l’edat de 21 anys per ensenyar anglès i treballar com governanta primer a Kíev i després a Moscou, ensenyant anglès a les filles d’un famós cardiòleg, el Dr Pavel Ousov. Quan va començar la primera guerra mundial el 1914, Florence va passar diversos exàmens en rus i es va diplomar com a infermera en un hospital militar auspiciat per la Princesa Golitsin. Després es va enrolar com a infermera de la Creu Roja i va romandre en servei actiu a Rússia fins que el seu equip mèdic va ser forçat a dissoldre’s pels bolxevics a finals de la tardor de 1917.

Florence va mantenir un record fotogràfic dels seus anys a Rússia, viatjant amb el seu trípode a través dels camps de guerra on treballava com a infermera, i prenent un únic record fotogràfic que va sobreviure sota les condicions més difícils. També va guardar un diari de les seves experiències a través de temps tan històrics. Les seves experiències van ser com el Doctor Zhivago vistes a través dels ulls d’una heroica dona anglesa. A través dels llargs hiverns russos, la lluita s’aturava a causa de la neu i el gel i aquí, com sempre, hi havia els refugiats sense casa, amb fam i fred, les demandes a la Creu Roja eren tan urgents i impossibles de rebutjar com la dels militars. Però també hi havien, de tant en tant, oportunitats per utilitzar la màquina fotogràfica fent fotos de col·legues, pacients, soldats, el paisatge i la destrucció del camp de batalla. Res podia expressar més vívidament la naturalesa de la guerra, amb els seus horrors, els seus contrastos seves paradoxes, que la història que Florence Farmborough compte a través de les seves fotos i els seus diaris.

Quan els bolxevics van forçar a la divisió de la Creu Roja a desaparèixer, Florence va realitzar el viatge de tornada a Moscou sola, sota circumstàncies molt perilloses i quan es va veure forçada a tornar a Anglaterra, va passar sis mesos viatjant a través del tren transsiberià i una successió de vaixells de càrrega. Florence va treballar més tard ensenyant anglès a la Universitat de València a Espanya quan va començar la guerra civil i més tard va ensenyar anglès a Londres a refugiats espanyols al començament de la segona guerra mundial. Va passar la segona guerra mundial censurant correspondència a Jamaica.

Concert a l'Església Mare de Déu de Núria

Dia: 23 de març a les 7 de la tarda.

Camerata Impromptu ( Cor de Cambra de l’Orfeó de Sants).

Solistes: Eugènia Montenegro (Soprano) i Carme Murio (mezzosoprano)

Orquestra Barcelona Filharmonia

Director: Daniel Antolí i Plaza

Part 1

Stabat Mater de Giovanni Batista Pergolesi (1710 – 1736)

Part 2

Stabat Mater de Frantisek Tuma ( 1704 – 1774)

Jean Baptiste Lully (1632 - 1687)

Jean Baptiste Lully, Giovanni Battista Lulli (Florència, 28 de novembre de 1632 –París, 22 de març de 1687). Compositor francès d'origen italià, Sobreintendent de la Música de Lluís XIV de França.

Per les seves dots com a músic i com a organitzador, així com de cortesà i intrigant, Lully va dominar tota la vida musical a França a l’època del Rei Sol. Va ser l’origen de moltes formes musicals, que bé va organitzar o concebre: la tragèdia lírica, el gran motet, l’obertura a la francesa, etc. La seva influència sobre la música europea de l’època va ser gran, i nombrosos compositors entre els més grans (Henry Purcell, Georg Friedrich Haendel, Johann Sebastian Bach, Jean-Philippe Rameau) li son deutors d’una o altra manera.

Va arribar a França el 1643, entrant com ajudant de cambra de Mademoiselle de Montpensier, que desitjava perfeccionar els seus coneixements de la llengua italiana. A l’edat de tretze anys, manifestant grans dots per a la música, va aprendre a tocar el violí, es va mostrar com un excel·lent ballarí, i va incorporar-se a la Gran Banda dels Violins del Rei, composta per 24 instrumentistes. El 1653, Lully va ballar amb el rei en el Ballet de la Nuit.

A París, Lully va seguir els estudis musicals amb Johann Sigismund Kusser, que a França es feia anomenar Cousser. Va obtenir ràpidament la direcció d'un nou conjunt musical: La Bande des Petits Violons. Perfecte cortesà i hàbil home de negocis, va esdevenir ben aviat primer compositor de la cort, i les seves àries i ballets van consagrar la seva reputació. Amb el suport de Lluís XIV, va esdevenir compositor de cambra i més tard sobreintendent de la música reial.

Es va naturalitzar francès el 1661, i pocs mesos després es va casar amb Madeleine Lambert, el pare de la qual era director de música de Mademoiselle de Montpensier. A partir de 1664, Lully va treballar regularment amb Molière (que l'anomenava «el llibertí»), creant el gènere de la comèdia-ballet, sense per això renunciar als ballets de cort. Però el 1671 es van enfrontar i esdevingueren terribles enemics.

El 1672, Lully va comprar a Perrin el privilegi de l'Académie Royale de Musique. Farcit d'honors i de riqueses, va compondre llavors una tragèdia lírica per any aproximadament, eclipsant, pels favors reials de què gaudia, tots els compositors dramàtics de l’època: Marc-Antoine Charpentier, André Campra, Louis-Nicolas Clérambault. El seu llibretista favorit era Philippe Quinault

El 1681, Lully va assolir el zenit de la seva carrera, amb el nomenament com a secretari del rei.

Malgrat ser pare de sis fills, era conegut i criticat pels seus enemics per les seves pràctiques homosexuals. Lluís XIV, com tot home de l’època que es considerava honest, tenia pànic al que aleshores s'anomenava «el pecat italià». Així, quan el 1685, les relacions de Lully amb Brunet, un jove patge de la Capella, van fer-se públiques provocant l’escàndol, Lully va perdre part dels favors del rei, el qual per exemple no va assistir a les representacions de la darrera òpera de Lully, Armide, el 1686. Lully va compondre la seva darrera obra completa, Acis et Galatée, pastoral heroica en forma d'òpera, per a la cort més voluble de Lluís de França, el Gran Delfí, fill de Lluís XIV.

Va morir de gangrena a París el 1687, arran d’una ferida al peu que es va provocar amb el seu « bastó de direcció », una llarga i pesant tija que es feia servir per marcar el compàs colpejant el terra.

Lully és recordat principalment per la seva contribució a la música religiosa i a la música per a l'escena. Quedarà en la història com a creador de l’òpera francesa. Va compondre 14 tragèdies líriques, les més celebrades de les quals són: Atys (1676), Phaéton (1683) i la seva obra mestra Armide (1686). Tan desimbolt a l’església com al teatre, va deixar més de 20 grans motets, el més famós dels quals és el Te Deum, de 1677, així com 11 petits motets d’estil més italianitzant.

Admirat pels músics del seu temps, va ser interpretat sense interrupció fins a la Revolució de 1789, i la seva influència va ser immensa tant sobre els seus compatriotes, com ara François Couperin, Marin Marais, Michel-Richard Delalande, Jean-Philippe Rameau, com a la resta d'Europa.

Naufragis (8)

Última parada a Camaret.

Tintin i l'art-alfa

Aquesta és l’ultima obra d'Hergé, publicada el 1986, que tot i no estar acabada ens serveix per a veure el procés de creació d’un còmic. Fou desig del propi Hergé que ningú continués la seva obra, i per tant, la història no l’acabarà ningú, sinó que queda a mans del lector imaginar-se el seu propi final. El capità compra una obra de Ramó Nash, el creador de l'art-alfa. Poc després apareix assassinat el propietari de la galeria d'art. En Tintín es posa a investigar i descobreix una relació entre una secta i uns traficants d’obres d’art. Però en Tintín és capturat, i l’últim que s’observa es com se l’enduen per convertir-lo en una estàtua abstracta...

Petjades de l'imperi romà (23)

Vaison - la -Romaine, localitat al sud de França, és famosa per les seves restes romans incloent una particularment rica. El pont d'un sol arc sota el qual flueix l’Ouvèze

Johann Sebastian Bach (1685 - 1750)

Johann Sebastian Bach, neix a Eisenach (Turingia) el 21 de març de 1685 i mor a Leipzig (Saxònia) el 28 de juliol de 1750.

A deu anys restà orfe de pares. Descendent d'una família de músics, rebé probablement del seu pare, Johann Ambrosius Bach, músic de la cort, les primeres nocions de l'ofici musical. El seu germà Johann Christoph Bach, amb el qual continuà la seva educació musical, l'acollí a casa seva, a Ohrdruf, on tenia el càrrec d'organista.

A quinze anys, gràcies a la seva bona veu, trobà una plaça de cantor a la Michaeliskirche de Lüneburg, on visqué tres anys de formació intensa, en contacte amb obres d'autors alemanys, flamencs i italians que trobà a la biblioteca del Lyceum. A divuit anys havia assimilat ja una bona part de la important herència musical germànica, que completà amb coneixements d'altres estils europeus. Esdevingut ja un professional, el 1703 obtingué la primera col·locació com a violinista a la cort de Weimar, on romangué solament sis mesos. Sembla que les seves primeres obres poden ésser datades de l'època de Lüneburg, i àdhuc de la d'Ohrdruf: preludis i partite de coral, per a orgue, i una fuga per a clavecí. A la curta etapa de Weimar, sembla que només li correspon un concert en do menor, per a clavecí.

Al setembre del 1703 acceptà la seva primera plaça d'organista a la Neukirche d'Arnstadt, Turíngia, on estrenà un orgue de 23 jocs, amb el càrrec suplementari de Kapellmeister del Gymnasium. En aquesta època, la seva activitat creadora començà a ésser important. A més d'obres per a clavecí, instrument que sempre cultivà, la música per al culte ocupà la part principal de la seva activitat, amb obres per a orgue i vocals; la seva primera cantata religiosa és datada a Arnstadt. No tardà a acceptar el lloc d'organista a la Blasiuskirche de Mülhausen, al setembre del 1707, a vint-i-dos anys.

L'octubre del mateix any es casà amb la seva cosina Maria Barbara Bach. A aquesta etapa de la seva vida correspon un preludi per a orgue, tres cantates religioses i una altra cantata —Gott ist mein König, escrita per encàrrec del consell de la ciutat—, que sembla que fou la primera obra que hom li edità. Per motiu de conflictes religiosos entre pietistes i luterans ortodoxos, Bach preferí de deixar Mülhausen i d'acceptar el lloc de músic de cambra i organista de la cort del duc de Saxònia-Weimar, al servei del qual restà nou anys; fou un període fecund per a Johann Sebastian. Nombroses obres per a orgue ho testimonien, entre d'altres, el grandiós Passacaglia en do menor, les tocates en re menor i sol major i l'Orgelbüchlein. També són d'aquesta època nombroses cantates religioses i una cantata profana —De la caça—. Bach començà a tenir fama de virtuós de l'orgue, i hom té notícia dels seus recitals a Weissenfels, Halle, Kassel i Erfurt. Bach aprofundí en l'estil italià transcrivint obres de Vivaldi i Marcello. El 1717 es traslladà a Köthen (Anhalt, Saxònia) amb la seva ja nombrosa família, per entrar al servei del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen.

En aquesta època, que durà sis anys, Bach no pogué dedicar-se a la música religiosa, a causa del calvinisme practicat a la cort. Altrament, pertanyen a aquest període algunes de les seves grans obres instrumentals: les Invencions a dues i tres veus, el primer volum de Das wohltemperierte Klavier ('El clavecí ben temprat'), la Fantasia cromàtica, les suites franceses i angleses, totes les obres per a violí i violoncel sol i les sonates per a flauta. Els sis Concerts de Brandenburg apareixen com la síntesi de la saviesa musical de l'Europa d'aquell moment. El Concert per a dos violins i orquestra també pertany a aquesta època en què Johann Sebastian es manifestà amb una maduresa definitiva, com a compositor i com a organista, en concerts a Leipzig i a Hamburg.

El 1720 morí la seva primera muller, de la qual tingué set fills, i el 1721 es casà amb Anna Magdalena Wülcken, que l'ajudà molt com a copista. El 1723, quan Bach tenia trenta-vuit anys, guanyà per oposició el lloc de director de música de la Thomasschule de Leipzig, i l'ocupà fins a la mort. Fou l'època de la seva màxima fecunditat, principalment en la música religiosa: hom calcula que escriví, aquests anys, 260 cantates religioses, les passions segons sant Joan, sant Mateu i sant Marc —aquesta última, perduda—, la Missa en si menor, el Magnificat, els oratoris de Nadal, de Pasqua i de l'Ascensió; els sis motets, quatre misses, lieder, etc. Per a orgue, a més de preludis de coral i preludis i fugues, escriví les excepcionals Sis Sonates a tres veus. Per a clavecí es registren, en aquesta època, el segon volum de Das wohltemperierte Klavier, el Concert italià, la Partita en si menor i les Variacions Goldberg. Al Notenbuch, escrit per a Anna Magdalena, hom troba, també, cinc lieder, entre els quals hi ha el conegut Bist du bei mir.

En aquesta etapa final escriví Das musikalische Opfer ('L'ofrena musical') i, poc temps després, Die Kunst der Fuge ('L'art de la fuga'). En aquestes dues obres, Bach deixà a la posteritat una mostra definitiva del domini prodigiós que posseïa del seu art. El 28 de juliol de 1750 Johann Sebastian Bach morí, a seixanta-cinc anys. Des del seu llit de mort dictà, encara, al seu gendre Altnikol, una fantasia sobre un tema de coral per al seu instrument preferit, l'orgue, a la qual donà el títol de Vor deinem Tron tret'ich hiermit ('Compareixo davant el teu tron'). Anna Magdalena, de la qual havia tingut tretze fills, li sobrevisqué deu anys. Bach, que practicà humilment la música com un ofici, arribà als cims més elevats de l'art; es limità a portar fins a les darreres conseqüències l'ofici musical practicat pels seus antecessors i contemporanis alemanys, assimilant l'essencial dels altres estils europeus de l'època. La seva actitud, conseqüent fins a la fi, i el domini tècnic a què arribà li permeteren d'obtenir uns resultats transcendents, amb els quals se situà, sens dubte, per damunt de tots els seus contemporanis.

L'esperit creador de Bach no necessità de canviar les formes tradicionals per a expressar-se lliurement, i resultà un innovador sense proposar-s'ho, amb un equilibri genial entre la fidelitat i l'audàcia, l'observança estricta i la fantasia atrevida. No és estrany que els seus contemporanis, mancats de perspectiva, l'acusessin d'antiquat i que caigués gairebé en l'oblit durant més de mig segle. Bach havia exhaurit ja totes les possibilitats de la música barroca i, després d'ell, la música es desenvolupà en una altra direcció. El 1789, quan Mozart visità Leipzig i tingué ocasió de sentir i d'estudiar les partitures d'alguns motets de Bach, exclamà: "Per fi aprenc alguna cosa nova!" Precisament els motets foren les úniques obres de Bach que s'interpretaren, àdhuc en els anys d'oblit, a Leipzig i en altres localitats. Un altre testimoniatge que l'admiració per Bach no havia desaparegut és la seva primera biografia, apareguda el 1802 i escrita per Forkel.

En el redescobriment definitiu de Bach, Mendelssohn té un lloc d'honor, pel fet d'haver patrocinat i potser dirigit la interpretació de la Passió segons sant Mateu, el 1829. La major part dels compositors romàntics sentiren una gran admiració per Bach. El 1850, cent anys després de la seva mort, fou fundada la Bach Gesellschaft, que publicà l'edició completa de les seves obres. A Catalunya, la introducció de la música de Bach ha tingut lloc durant el s. XX. Poc abans de començar el segle, però, el 4 d'abril de 1897, l'Orfeó Català cantà dos corals de Johann Sebastian Bach en una audició al Teatre Líric; el 28 de novembre de 1911 era oferta ja, pel mateix Orfeó, al Palau de la Música Catalana, la primera audició de la Missa en si menor sota la direcció de Lluís Millet, i el 27 de febrer de 1921 igualment l'Orfeó Català interpretà per primera vegada la Passió segons sant Mateu. Dins els primers anys del s. XX, Pau Casals inclogué en el seu repertori les sis sonates per a violoncel sol, a les quals fins aleshores havia estat donat únicament un valor pedagògic.

El Delta del Llobregat

Aquest diumenge hem anat a caminar pel Delta el Llobregat.

El delta del Llobregat està format per una extensa plana que ocupa 98 km2 entre el massís del Garraf i Montjuïc, i el congost de Sant Andreu de la Barca al nord. Es forma en una època recent: apareix en èpoques romanes i va creixent fins al segle XIX. Ha tingut diferents boques de riu que amb el temps han anat creant les llacunes litorals.

Per la naturalesa dels materials que el formen, té una capa d’aigües subterrànies, l’aqüífer, que ha possibilitat la transformació de l’agricultura i ha facilitat que se'n fes un ús humà intensiu; de fet, és una de les zones agrícoles més riques de la Mediterrània.

Els aiguamolls litorals estan connectats amb l’aqüífer i en depenen. El delta del Llobregat és el segon delta en extensió de Catalunya i conserva un dels aiguamolls més importants del país.

El delta del Llobregat es va començar a formar fa aproximadament 18.000 anys, però només en fa uns 2.300 que el nivell del mar es va estabilitzar i es va iniciar la formació del delta actual, que pateix contínues transformacions, determinades pel difícil equilibri entre el mar i la terra i per les variacions del riu.

Durant molts segles, fou una terra inhòspita, amb un poblament precari i dispers sotmès a les dures condicions del territori. A partir del segle XV el territori és ocupat de forma contínua: l'agricultura de secà, primer, i la de regadiu, després, seran les activitats econòmiques dominants fins que al llarg del segle XX deixaran pas a la indústria i, finalment, a les activitats terciàries.

El delta actual és un espai transformat per l’acció humana. Les diferents etapes han deixat empremta sobre el territori, que s’ha convertit en un mosaic de paisatges: espais naturals, conreus, zones urbanes, industrials i de serveis, xarxa viària i ferroviària, i infraestructures com el Port i l’Aeroport.

El marge esquerre del riu Llobregat es va transformar ràpidament i avui dia gairebé no hi queden terrenys naturals ni agrícoles. El marge dret, en canvi, acull les restes d’aiguamolls litorals, algunes platges i pinedes ben conservades i també zones agrícoles i humanitzades.

Actualment, la diversitat de paisatges és la característica més rellevant d'aquest territori. Enmig d’aquest mosaic de paisatges destaquen, pel seu valor, els espais naturals. El Delta compta amb 20 hàbitats naturals d’interès europeu, 3 dels quals són d’interès prioritari, amb l'objectiu de conservar-los. Alberga una de les escases poblacions de trencadalla de Catalunya i una interessant població de Stachys marítima. Als prats humits i a les pinedes, s’hi han detectat més de 22 espècies diferents d’orquídies. També hi trobem una població d’invertebrats, d’amfibis i rèptils molt considerable. S’hi han donat cita més de 350 espècies d’aus diferents i constitueix una de les rutes més importants per a les aus migratòries. Per tot això, el Consell de les Comunitats Europees ha declarat ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus) més de 900 hectàrees, que estan protegides com a Xarxa Natura 2000, i d’aquestes, prop de 500 hectàrees són Reserva Natural Parcial.

Els espais naturals del delta del Llobregat tenen un equilibri constant però dinàmic, tenen uns valors naturals intrínsecs que els atorguen importància mundial, i uns valors estratègics quant a l’ús públic i l’educació ambiental de primera magnitud. Gestionar-los i conservar-los és una prioritat i, per això, es va crear el 2005 el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat.

Itinerari seguit: Centre d’Informació – Llacuna del Cal Tet – Centre d’Informació

Distància: 3.000 metres

Durada estimada: 3 hores

Desnivell: cap

Dificultat: baixa

Tipus de terra: ferm

Època recomanada: tot l’any

Emily Hahn (1905 - 1997)

Emily Hahn va néixer el 14 de gener de 1904 a Sant Louis, Missouri, Estats Units. Fou una noia reel des des que va néixer i mai es va considerar escriptora fins a molt gran. Es va convertir en aventurera, fumadora de cigars, pionera feminista, mestra, mare i autora de 52 llibres i centenars d’articles per a la revista “The New Yorker”.

Quan tenia 18 anys, ella i una amiga seva es van disfressar d'homes per no atreure l'atenció, i van conduir un cotxe Ford a través d'Amèrica. El 1922 va causar commoció en convertir-se en la primera dona que va estudiar enginyeria de mines en la Universitat de Wisconsin. En realitat ella volia estudiar literatura anglesa, però va canviar d'idea quan un dels seus professors li va dir que el cervell d'una dona era "incapaç de comprendre la mecànica de les matemàtiques a nivell superior".

Després de la seva graduació a la universitat, Hahn va treballar breument com a geòloga en recerca de petroli, abans de deixar-ho per convertir-se en guia turística a cavall al voltant de Santa Fe a Nou Mèxic. El 1928 Hahn es va mudar a Nova York per treballar en estudis de geologia. Un cop allà, va començar a escriure de debò. Les seves primeres peces per al "New Yorker" eren en realitat cartes que havia enviat al seu cunyat a Chicago.

Després d'un intent fallit de suïcidi, va anar a treballar dos anys a l’antic Congo Belga per a la Creu Roja. A la primavera de 1935, Emily i la seva germana van viatjar al Japó i a la Xina. Encara que Emily llavors no ho sabia, aquest seria el començament d'una aventura de 8 anys que definiria la resta de la seva vida. Emily va passar així cinc anys a Xangai, on va escandalitzar a la comunitat d'europeus en esdevenir la concubina d'un poeta i intel·lectual xinès anomenat Sinmay Zau i per convertir-se en addicta a l'opi.

A través de la seva relació amb Sinmay Zau va conèixer revolucionaris comunistes com Mao Zedong i Chou En-Lai, així com a les famoses germanes Soong, sobre les quals va escriure un llibre.

A la tardor de 1941, Hahn es va instal.lar a Hong Kong, on es va enamorar d'un oficial britànic casat que era el cap de la intel · ligència militar de la colònia anglesa. Unes setmanes abans de l'atac de Pearl Harbour, Emily va tenir una filla, Carola . Hahn va treballar per als serveis secrets durant la segona guerra mundial, per la qual cosa va rebre la medalla del govern de Hong Kong després de la guerra. Un cop acabada la guerra, Hahn es va casar amb Boxer, que es va convertir en un distingit professor d'història colonial holandesa i portuguesa a Anglaterra. Van tenir una altra filla, Amanda.

A partir de finals dels anys 1940, Emily, encara que seguia casada amb Boxer, es va mudar a Nova York, on es va unir a la plantilla del "New Yorker". Allà es va convertir en una de les escriptores més prolífiques de la publicació. Quan no era a Nova York era perquè estava de viatge i escrivint sobre temes tan eclèctics com els àngels o sobre conills o de diamants i maharajàs hindús. En els seus últims anys de vida, Hahn va escriure diversos llibres sobre zoologia. Els simis sempre van ser un dels seus tòpics preferits. Va tenir com a animals de companyia a petits micos a Xangai i Hong Kong i va fer parlar al posar-li un vestidet de visó fet a mida al seu petit mico de companyia, anomenat Mr. Mills. Emily Hahan també va ser una de les pioneres en experiments que afavorissin la comunicació entre els éssers humans i els animals.

Emily Hahn va morir a Nova York el 1997 després d'una caiguda quan es dirigia, com cada matí, a la seva oficina al "New Yorker".

Georg Philliph Telemann (1681 - 1781)

Georg Philliph Telemann ( Magdeburg 14 de març de 1681 - Hamburg, 25 de juny de 1767). Compositor barroc alemany. Situat juntament amb Johann Sebastian Bach i Georg Frederich Häendel al cim de la música barroca alemanya.

Inicialment estudià lleis a Hamburg, on va fer amistat amb el jove Händel. Dedicat ja a la música, ocupà càrrecs musicals a Eisenach i Franckfurt fins assolir el prestigiós càrrec de Director Musices de la ciutat d'Hamburg.

La seva obra és vastíssima: Al voltant de 1.000 suites per a orquestra, multitud de concerts per a diversos instruments, unes 40 òperes i nombroses obres religioses com oratoris, cantates i passions. Aquesta immensa obra és catalogada en el Telemann Werke Verzeichnis (TWV).

A més de la seva tasca compositiva, Telemann es dedicà a la promoció i difusió musical, creant associacions musicals com el Collegium Musicum de Leipzig, que més tard dirigí J. S. Bach, o publicant revistes musicals.

Amic personal de Bach i de Haendel, fou considerat en el seu temps el compositor més important d'Alemanya, fins al punt que les autoritats de Leipzig li oferiren el càrrec de Kantor de l'església de Sant Tomàs quan aquest quedà vacant l'any 1723. Només quan Telemann declinà l'oferiment, la plaça fou oferta a Bach, que l'acceptà.

Per alguna correspondència que Telemann mantingué amb Haendel sabem de la seva afició a la botànica i a les plantes exòtiques, que cultivava al seu jardí d'Hamburg.

Les seves obres més destacades són:

• L'anomenada Tafelmusik (Música de sobretaula), recull de suites i concerts per a orquestra.
• La suite orquestral Wassermusik (Música aquàtica).
• L'òpera còmica Pimpinone.
• L'Oratori Der Tag des Gerichts (El dia del Judici Final).
• La Suite orquestral Don Quichotte (El Quixot).
• La Passió segons Sant Marc

Naufragis (7)

Sota l'amenaça de destrucció per raons de seguretat, el cementiri Magouer es va salvar gràcies a la tasca de diversos grups i peticions que s'han posat en marxa. Com explica Francesc Trinel, l'autor d'aquesta imatge, "són estranys els cementiris on els vaixells estan encallats a la sorra”. Això permet als fotògrafs apropar-se als cascs d'embarcacions i aprofitar la seva textura increïble

Tintin i "els picaros"

A la república de Sant Teodoro el general Tapioca acusa al capità Haddock d'un complot per enderrocar-lo. El capità i en Tornassol són invitats a discutir amb el general, però cauen en una trampa. Posteriorment aconsegueixen fugir amb l'ajuda d'en Tintín i del general Alcàzar. El general i les seves tropes, després de superar alguns problemes amb l'alcoholisme, aconseguiran la revolució i enderrocar el general Tapioca.

Petjades de l'imperi romà (22)

La Casa de la Plaça és, amb l’Arena, el monument més visitat de la ciutat de Nimes, també perquè és un dels més ben conservats del món antic. Va ser construït en l'època dels primers cristians sota el regnat d'August a la fi del segle I abans de Crist.

Ella Maillart (1903 - 1997)

Ella Maillart va començar a viatjar en 1914, quan va aprendre a navegar i a esquiar en els llacs i als Alps de la seva Suïssa natal. Va representar al seu país navegant sola en els Jocs Olímpics de París el 1924. Així que va deixar l’escola, va viatjar a Anglaterra per aprendre anglès (l'idioma en què va escriure la majoria dels seus llibres) i més tard, als vint anys, va navegar amb tres amigues des de Marsella a Atenes, on van vendre el seu vaixell de 10 tones. Més tard va anar a Moscou per observar la vida a Rússia i el comunisme.

El seu primer llibre va ser la narració d’un viatge, el 1932, des de Moscou a les fronteres del Turkestan rus, on va viure entre els membres de les tribus Kirghiz i els Kazak. Va ser nomenada el 1934 corresponsal per al diari francès Petit Parisien i va anar a Mantxuria on va conèixer al periodista i explorador anglès Peter Fleming, germà d'Ian Fleming, l'escriptor de les novel · les de James Bond.

Independentment, ells havien planejat tornar a Europa per terra, a través del terreny impossible del Turkestan xinès (impossible per raons polítiques i també físiques), però quan van saber dels plans de l'altre, van decidir viatjar junts.

No va ser per motius romàntics, Peter estava promès amb l’actiru Celia Johnson. Es tractava simplement que tenien més possibilitats de acabar el viatge junts que per separat. Eren companys de viatge dispars: l'atractiu Etoniano amb el seu lànguid accent d'Oxford i l'obstinada esportista suïssa. Les seves respectives narratives (Forbidden Journey d'Ella Maillart i News from Tartary de Peter Fleming) del viatge de vuit mesos a través dels deserts de Gobi i Takla Makan són narratives interessants.

Xavier Monsalvatge (1912 - 2002)

Va néixer l'11 de març de 1912 a la ciutat de Girona i mor el 7 de maig de 2002 a Barcelona. Va rebre les primeres lliçons de violí a la seva ciutat natal. La mort de son pare el 1921, però, el portà a Barcelona, on estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Francesc Costa (violí), Lluís Millet (solfeig), Enric Morera i Jaume Pahissa (composició). Molt aviat, però es decantà cap a la composició i deixà l'estudi del violí.

L'any 1936 començà a fer crítiques de música al diari barceloní El Matí. Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola continuà la seva activitat de crític publicant a la revista Destino, d'on més endavant esdevindria director (1968 -1975). A la dècada del 1940 conegué els compositors catalans Blancafort i Mompou, amb els quals compartí una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull.

Primeres composicions. Etapa antillanista

La seva primera composició de rellevància és a l'any 1940, amb Tres divertimentos, a partir de melodies que tocaven els flabiolaires a les festes majors de poble: en aquest cas, un "schottish", una americana i un vals-jota. L'autor l'edità i l'envià a un gran nombre de pianistes, i va ser estrenada el 1943 per Rosa Sabater, amb elogis de Blancafort; el pianista Niedzielski l'adoptà en el seu repertori. El 1945 rebé un encàrrec de la cantant Mercè Plantada per a una peça per a veu i piano, i composà les Cinco canciones negras. Editades per una empresa nord-americana, van conèixer una gran anomenada, i ha esdevingut l'obra de Montsalvatge més gravada. El 1948, després de molts mesos de treballar-hi, estrenà l'òpera El gat amb botes. Poc després, publicà l'Álbum de habaneras, recopilat a la Costa Brava, especialment a Calella de Palafrugell.

Els anys quaranta i primers cinquanta conformaran la seva etapa "antillanista": els Ritmos de 1942, les Cinco canciones negras ja esmentades, el Cuarteto indiano i parts del Poema concertante s'inspiren en una interpretació pròpia de la música de les Antilles, una amalgama de cançons populars espanyoles amb els cants indígenes originals de les illes i els dels negres portats com a esclaus des de l'Àfrica.

Període de maduresa

Aquesta època reflecteix les influències que Montsalvatge rebé de compositors francesos com Olivier Messiaen i Georges Auric, que el menaren a la politonalitat lliure. A l'any 1953, presentà el Concerto breve per als premis Ciutat de Barcelona, sense sort; però l'obra entusiasmà diversos pianistes de primera fila (Alexis Weissenberg, Gonzalo Soriano), i va ser estrenada per Alícia de Larrocha en el concert dels seus 25 anys de carrera. En un període relativament curt, les noves obres de Montsalvatge són premiades repetidament: Calidoscopio, premi extraordinari de composició del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, Partita 1958, premi Òscar Esplà, Cant espiritual, premi Lluís Millet. Aquesta darrera obra es va estrenar en el concert dels anomenats Fets del Palau, que va acabar amb ball de bastons i detencions.

Anys de síntesi

Inicià la seva col·laboració com a crític musical de La Vanguardia, tasca que el porta a assistir als festivals de música més importants d'Europa i a conèixer tota la nova música. Escriu dues noves òperes: Babel 46, que transcorre en un camp de refugiats de guerra, i Una voce en off, que narra un triangle amorós entre el marit mort (que ens fa arribar la seva veu a través d'un enregistrament magnetofònic), la dona i l'amant.

El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 compon una peça per al nou-nat Festival Internacional de Música de Barcelona, la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, que esdevindrà una de les seves obres més reeixides. El Conservatori Municipal el nomena professor de composició el 1971; catedràtic el 1978, i ocuparà el càrrec fins a la seva jubilació l'any 1981.

Gran nombre de composicions diverses, fruits d'encàrrecs provinents d'arreu, marcaran els darrers anys de la seva vida: L'Homenatge a Lydia per al Festival Internacional de Música de Cadaqués, la Sonata concertant per a violoncel i piano, l'Hommage à Manolo Hugué (1970), el Reflexus-Obertura pel concert-homenatge que li dedicà el Festival Internacional de Música de Barcelona (1973), el Concerto-Capriccio per a l'arpista Nicanor Zabaleta, el Concierto del Albayzin per al clavecinista Rafael Puyana, la Metamorfosi de concerto (1980) a proposta de Narciso Yepes, Quadrivi per a tres Stradivarius, escrita per als Stradivarius del Patrimonio Nacional...

Arthur Honegger (1892 - 1955)

Compositor suís. Neix a Le Havre, el 10 de març de 1892 i mor a Paris el 18 de novembre de 1955. Deixeble d'A. Gédalge i de V. d'Indy a París. Membre del Groupe des Six, hi representà la tendència germànica. Les primeres obres remarcables són la cantata Pâques à New York (1920), l'obra escènica Horace victorieux (1921), d'escriptura atonal, l'oratori Le roi David (1921), el poema simfònic Pacific 231 (1923) i l'òpera Antigona (1927; text de J.Cocteau basat en el de Sòfocles). Des del 1930 escriví obres de caire neoclàssic: el melodrama Amphion (1931) i els oratoris Cris du monde (1931) i Jeanne d'Arc au bûcher (1938; text de P&Claudel). Deixà cinc simfonies, datades el 1931, el 1942 (per a trompeta i cordes), el 1943 (anomenada Liturgique), el 1947 (Deliciae basiliensis) i el 1951 (Di tre re), i abundant música de cambra per a films i d'escena.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

Per aquells que ens agraden els llibres:

Maurice Ravel (1875 - 1938)

Ziburu, País Basc, 7 de març de 1875 – París, 27 de desembre de 1938

Deixeble de G.Fauré al conservatori de París, té influència del llenguatge de Debussy a les seves primeres obres, però aviat esdevingué personal, amb un desig de perfecció que l'induïa a treballar d'una manera lenta i minuciosa. A vegades emprava formes arcaiques i la seva escriptura, sovint contrapuntística, i la seva rítmica, inspirada en danses antigues, en fan un compositor neoclàssic en sentit ampli.

Integrà el llenguatge de Mozart, Chopin, Borodin i Stravinskij i incorporà elements de música exòtica a Schéhérazade (1903), Chansons madécasses (1926), etc. A les obres pianístiques Jeux d'eaux (1901), Miroirs (1905) i Gaspard de la nuit (1908) empra una escriptura virtuosística. Ravel evolucionà d'aquesta complexitat a la simplicitat de Sonatine (1905) i de la suite Ma mère l'oye (1905), obra destacada que instrumentà l'any 1922. En el camp vocal compongué Histoires naturelles (1906), amb text de Jules Renard, i Trois poèmes (1913) de Mallarmé. Escriví dues obres per a escena: l'òpera L'heure espagnole (1907) i la fantasia lírica L'enfant et les sortilèges (1925), aquesta última amb text de Colette que evoca el món infantil. En música concertant es mostrà molt vinculat al neoclassicisme, en especial en el Concerto en sol majeur (1931), per a piano i orquestra (n'escriví un altre, en re, per a la mà esquerra del piano i orquestra, també el 1931). El seu talent d'orquestrador es palesa en la Rhapsodie espagnole (1907), els ballets amb cors com Daphnis et Chloé (1909), els cèlebres La Valse (1920) i Boléro (1927), la Pavane pour une infante défunte (primer per a piano sol), etc. Deixà una brillant transcripció orquestral dels Quadres d'una exposició, de Mussorgskij.

Petjades de l'Imperi Romà (21)

El Pont du Gard amb els seus pilars majestuosos sobre el riu Gardon, a França, és un aqüeducte que mesura uns 50 quilòmetres de longitud i és un dels monuments més famosos de la Provença. Construït als voltants de l’any 19 a d C.

Madrid

Feia més de trenta anys que no estàvem a Madrid. El darrer cop, amb sis-cents i quasi deu hores de trajecte. Per carretera nacional!! No hi havia ni autopistes ni autovies.

Aquest darrer cap de setmana hi hem tornat. Hi hem anat amb AVE. Dues hores i mitja de trajecte! Puntualitat germànica i molta comoditat. Tenint en compte que a Madrid només hi estaríem 36 hores hem preferit passar aquestes hores passejant i no dedicar-les a veure museus ( tot i que hi havia exposicions molt interessants).

Les nostres passejades ens han dut a:

Els barris de Sol, Latina, Lavapiés, Salamanca…..

La zona de Tirso de Molina on hi teníem l’hotel: un quatre estrelles anomenat La Quinta de los Cedros.

Hem passejat per El Rastro, amb paradetes on el temps sembla que s’hagi aturat

Hem visitat el petit Temple de Debod, cedit (1970) pel Govern egipci en reconeixement al govern espanyol per l’ajuda rebuda pel trasllat del temple d’Abu Simbel en la construcció de la presa d’Assuan.

Hem passat per les cases natals de Cervantes i Lope de Vega (curiosament nats al mateix carrer).

Ens hem encantat davant la impremta de Juan de la Cuesta, al carrer de Atocha, on s’hi van imprimir els primers exemplars de El Quijote de la Mancha.

Hem passejat per l’immens Parque del Buen Retiro.

Hem pres xocolata desfeta al Circulo de Belles Arts i contemplat el seu magnífic edifici.

Hem fet la parada obligada davant el Congrés dels Diputats, a la carrera de San Gerónimo.

En fi, hem passat un cansat bon cap de setmana a la capital de reino.

Hotel La Quinta de los Cedros

Temple de Debod

Plaça de Lavapies

Casa natal de Lope de Vega

El Rastro

Parque del Buen Retiro

Plaza del Sol

Circulo de Bellas Artes

Bessie COLEMAN (1893-1926)

Bessie Coleman va ser la primera dona afroamericana que va aconseguir una llicència de pilot internacional i la primera a volar en avió. Ho va fer en una època en què els Estats Units estaven dividits en dos per lleis estrictes de segregació. Com que ningú a Amèrica li volia ensenyar a volar, va haver d’anar a París per aprendre’n. Bessie va tornar als Estats Units determinada a dedicar la seva vida a l’aviació i inspirar a altres dones afroamericanes perquè fessin el mateix. La forma com va aconseguir aquesta distinció és una història d’un coratge remarcable, determinació i molta dedicació, una història que comença amb la seva infantesa a la Texas rural.

Bessie va tenir dotze germans ( ell va ser la número tretze). La seva mare havia estat una esclava i va aprendre de molt joveneta que algunes coses no estaven a l’abast de la gent negra, inclosa l’educació. Per això va aprendre a llegir tota sola i es va matricular a una escola segregada. Coleman va acabar la seva escolarització l’any en què els seus germans grans tornaven de França, on havien estat lluitant durant la primera guerra mundial. Ells li van explicar moltes històries sobre les seves aventures, però la que més li va arribar a la imaginació va ser tot allò que feia referència a volar. Per Bessie, amb 27 anys, que treballava en una perruqueria, negra i pobra, la idea de volar li semblava una cosa màgica. Quan els seus germans li van dir que a París fins i tot una dona podia volar, no va parar fins que va aconseguir diners suficients dels seus amics per viatjar a França, on immediatament es va apuntar a l'Ecole dÁviation des Frères Caudron. El que va veure allà la va motivar però alhora també alarmar: avions que volaven però que també sovint s’estavellaven. Els estudiants feien acudits sobre les dues formes d’acabar l'escola: o graduant-se o bé estavellant-se.

L’any 1921 Coleman, la única dona en el seu curs d’aviació, va rebre la seva llicència de pilot, sent la primera dona negra al món que ho va aconseguir. En tornar a Nova York va aparèixer a la primera pàgina dels diaris a tot el país. Però volar costava diners i per guanyar aquests diners volant era difícil en aquests temps. No existien les aerolínies i la distribució del correu era una ocupació segregada i dominada pels homes.

Bessie va aconseguir la seva segona gran ambició, que era fundar la primera escola d’aviació per a gent afroamericana. Tal com ella va esmentar en una entrevista de maig de 1925 concedida al Houston Post Dispatch "La raça negra és la única raça sense aviadors i jo vull interessar a la gent negra a volar i per tant ajudar de la millor manera que conec a millorar la situació de la gent negra ". També va comentar "He decidit que la gent negra no ha de patir les dificultats que jo he patit, per tant he decidit obrir una escola d’aviació i ensenyar a altres dones negres a volar. Necessitava diners per a això i per tant vaig començar a donar exhibicions de vol i ha donar conferències sobre l’aviació. El color de la meva pell, al principi un gran problema, ara atrau a grans masses de gent pertot arreu on vaig”.

Com la seva contemporània Amelia Earhart, Coleman volia que més dones es convertissin en pilots. També com Earhart, va donar conferències on parlava a dones i nens. Però els seus somnis van acabar tràgicament a Jacksonville en el que va ser més o menys un vol rutinari. Estava provant la seva nova adquisició amb un copilot quan l’avió es va parar a trenta-cinc peus d’altura i va caure en picat. L’avió no tenia cinturó de seguretat i Bessie va caure i va morir a l’instant. Tenia només trenta-tres anys.

Concert a l'Auditori

Avui, divendres 2 de març hem anat a l'Auditori. Director, Josep Pons.

I

Benet Casablancas (Sabadell 1956)
Alter Klang. Impromptu per a gran orquestra (2006)



II

Dmitri Xostakóvitx (Sant Petersburg 1906 - Moscou 1975)
Simfonia núm.: 8, op.65 (1943)
Adagio. Allegro non troppo (Molly Hudson corn anglès)
Allegretto
Allegro non troppo
Largo
Allegretto

El tresor de la Magdalena

Després d’un viatge a Veracruz (Mèxic) i a l’Havana (Cuba) el 1563, el vaixell La Magdalena i la seva tripulació van prendre el camí de la tornada cap a Espanya. Aquest galió de 250 tones no va arribar mai a port. Immers en una forta tempesta (alguns parlen directament d’un huracà), el vaixell no va poder resistir i es va enfonsar a les aigües del Golf de Mèxic. Des d’aleshores les seves restes susciten totes les cobdícies inimaginables. Portava un impressionant carregament. La llegenda parla de 50 tones de diners en lingots d’or i a trossos, 400 quilos de joies en or i encara 28 canons de bronze que valdrien avui una petita fortuna. Malgrat els equips més sofisticats, ningú no ha estat capaç de localitzar les seves restes. Dos objectes, però, haurien estat recuperats per pescadors de gambes de la regió : un dels canons del vaixell i un cofre que contenia 48 monedes d’or espanyoles.

Època : 1533

Lloc : Golf de Mèxic