Fil de Vidre

El burbero di buon cuore

2012-02-03T08:31:00.003+01:00

"Jordi Savall torna al Liceu amb l’òpera que va eclipsar el talent de Mozart"

L'ÒPERA
Il burbero di buon cuore (El rondinaire de bon cor), és un dramma giocoso en dos actes del compositor valencià Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte, basat en una obra en francès de Goldoni, Le bourru bienfaissant (1771). L’èxit d’aquesta òpera de Martín i Soler, protegit per l’emperador José II, a Viena, el gener de 1786, va ser el primer dels que s’han succeït en aquesta ciutat, on es va convertir en un compositor més apreciat i popular que Mozart o Salieri.

Es va representar per tota Europa i el 1789, durant la seva reposició a Viena, vivint ja el compositor a Rússia, Mozart va compondre per a una de les sopranos dos noves àries («Chi sa, chi sa qual sia l’affanno» i «Vado, ma dove? Oh Dei!»), que han romàs incorporades a la partitura.

Il burbero di buon cuore que s’estrena al Liceu en una coproducció amb el Teatro Real, forma part de la trilogia vienesa de Martín i Soler.

Amb aquesta estrena el Liceu acompleix l’objectiu d’haver presentat les tres òperes del compositor valencià. L’arbore di Diana fou estrenada el 2009 i Una cosa rara es va estrenar al teatre l’any 1970 i representada per darrer cop l’any 1991, dirigida també per Jordi Savall.

L'Auditori

2012-01-28T14:26:00.001+01:00

Ahir, divendres 27 de gener varem tenir Auditori. Director, Jakub Hrusa. Simon Trpceski, piano.

I

Johannes Brahms (Hamburg 1883 - Viena 1897)
Obertura tràgica en re menor, op.81 (1880)

Camille Saint-Saëns (Paris 1835 – Alger 1921)
Concert per a piano i orquestra núm.: 2 en sol menor, op.22 (1868)
Andante Sostenuto
Allegro scherzando
Presto

Simon Trpceski, piano.

II

Antonin Dvorák (Nelahozeves, República Txeca 1841 - Praga 1904)
Simfonia núm.: 8 en sol major, op.88 (1889)
Allegro con brio
Adagio
Allegretto grazioso. Molto Vivace
Allegro ma non troppo

Giuseppe Verdi (1813 - 1901)

2012-01-27T10:02:00.004+01:00

Compositor italià nascut a Roncole el 10 d’octubre de 1813 i mort a Milà el 27 de gener de 1901.

De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills).

Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia).

Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi').

El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855).

No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció.

El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881.

Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat.

Naufragis (5)

2012-01-24T13:40:00.003+01:00

Naufragi amorós. En desfer-se esdevé romantic. Pont-Aven. Finistère. Abril 2009

Petjades de l'Imperi Romà (19)

2012-01-24T09:56:00.003+01:00

El 118 aC, Roma es va apoderar de la petita ciutat de Narbona i la província de Narbona anomenada Galia va ser fundada a continuació. Durant les conquestes, que s'estén per tot el sud de França. Construït sobre el model del Coliseu de Roma al segle I, la sorra de Nimes té dos pisos i 60 galeries d'una alçada total de 21 metres, gairebé la meitat del seu model

Les joies de la Castafiore

2012-01-23T13:08:00.003+01:00

Tota l’acció de l’obra transcorre en el castell de Molins de Dalt, on la cosa es complica amb l’arribada de la Castafiore, acompanyada del pianista, la cambrera i un seguit de periodistes que anuncien el fals rumor de casament entre ella i el capità. Hi ha el robatori d’una joia, i els Dupondt sospiten de tothom, però finalment la solució del cas és molt més fàcil del que sembla. Segons el mateix Hergé, volia explicar una història en que no passés res i on tot s’enreda per tal de confondre al lector.

Amèlia Earhart (1898-1937)

2012-01-23T12:17:00.002+01:00

Amèlia Earhart va ser per dues vegades la primera dona que va travessar l'Atlàntic amb avió: primer, el 1928 com passatgera, un any després del vol pioner de Lindbergh i després en 1932, volant sola. En ambdós casos se la va rebre amb admiració tant en la seva nativa Amèrica com a Europa. Com els seus contemporanis Amy Johnson i Beryl Markham, va sortir en totes les revistes de moda de l’època com un símbol de la nova dona independent: una barreja d’acció i atracció. Va finançar la seva passió per l’aviació treballant com a operadora telefònica, administrativa i subordinant la seva vida a volar.

La llista de records que Amèlia va establir és com un catàleg de la història de l'aviació, i inclou els primers vols de Hawaii a Califòrnia i des de Califòrnia a Mèxic i el rècord de velocitat transcontinental des d'Amèrica. Quan no volava, va utilitzar el seu temps per donar suport a la causa de les dones de carrera com ella, principalment com a assessora de dones estudiants a la Universitat Purdue. El 1937, va planificar circular la terra en una Lockheed Electra, utilitzant l’avió com un laboratori volant per provar els efectes biològics i mecànics d’un vol de llarga durada. Tot va anar bé fins a l’ultima part del viatge, quan l’avió, el seu pilot i el seu navegant simplement van desaparèixer.

Ningú ha pogut provar fins ara el què li va passar a Amèlia Earhart. Les últimes notícies que es tenen d'ella són des Papua Nova guinea, però tot i innombrables expedicions de recerca, mai no es van trobar ni els cossos ni les restes de l’avió. Alguns van dir que els japonesos havien disparat el seu avió pensant que era un avió espia per al govern dels Estats Units. Fins i tot hi van haver informacions en el sentit que havia estat feta presonera i encara vivia després de la Segona Guerra Mundial. Però sigui com fos que acabés la seva vida, la carrera d'Amèlia com a primera generació de dones voladores va ser única en el seu gènere. La dona, deia “ha d’intentar fer les mateixes coses que l’home. Quan fallin, el seu error ha de ser un repte per a les altres dones”.

Els estanys de La Pera

2012-01-20T12:31:00.015+01:00

L'arboretum de Masjoan (Espinelves)

2012-01-20T12:12:00.015+01:00

La major concentració d'arbres monumentals de Catalunya

La Provença

2012-01-20T11:59:00.009+01:00

OLORS I COLOR

Roussillon (La Provença)

2012-01-20T11:43:00.012+01:00

LLUM I COLORS

Bagà, Massis del Pedraforca, la Seu d'Urgell

2012-01-20T10:07:00.019+01:00

LA SEU D'URGELL (Passeig de Joan Brudieu)

LA SEU D'URGELL ( Catedral de Sta. Maria, s.XII i Museu Diocesà)

HOTEL ANDRIA (La seu d'Urgell)

MASSIS DEL PEDRAFORCA

BAGÀ

Corfú

2012-01-20T09:40:00.015+01:00

Corfú (en grec Κέρκυρα, Kérkira; antigament coneguda com a Còrcira, turc Körfüz o Körfüs) és l'illa grega més septentrional de les situades a la mar Jònica, situada prop de la costa d’Albània, de la qual n'està separada per un petit estret d'entre 3 i 25 km. La capital n'és la ciutat de Corfú, al nord-est de l'illa.

Administrativament formava part de l'antiga prefectura de Corfú, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia.

L'illa es comunica amb la resta de Grècia amb un servei regular de ferry. A més disposa d'un bon port, així com d'un aeroport internacional i una excel·lent xarxa hotelera.

Queden alguns restes de l'antiga ciutat de Casiope prop de la moderna Kassiopi (abans Cassopo), i algunes restes de l'antiga Corcira al sud de la ciutat actual. Es poden veure també unes ruïnes del temple d'Artemisa, i les fortaleses venecianes.

El nom de Corfú deriva del bizantí Κορυφώ (Koryphó), que alhora deriva de l'antic grec Κορυφαί (Koryphaí), que vol dir "crestes".

Amants de l’obra de Lawrence Durrell (Jalandhar, India, 27 de febrer de 1912 – Sommières, França, 8 de novembre de 1990), autor del famós Quartet d’Alexandria. vàrem visitar el petit hotel on va estar-hi allotjat.

Olimpia

2012-01-19T13:57:00.011+01:00

Olímpia (llatí i grec Olympia) era un temple i cova sagrada dedicada al déu Zeus (Zeus Olímpic) a poca distancia de Pisa a l’Èlide. El temple era al territori de Pisa però després que aquesta ciutat fou destruïda per Elis el 572 aC i llavors tot el territori fou conegut per Olímpia. A més del temple hi havia altres edificis sagrats a la cova i a la seva rodalia, però no una ciutat d'Olímpia. La seva fama deriva principalment de la celebració dels Jocs Olimpics de l’antigor

Els edificis principals eren :

El Olympieium, Olympium, o temple de Zeus Olímpic amb un oracle del déu. Allí es feia un festival panhel·lènic ja abans dels jocs olímpics
El Pelopium, al costat oposat al temple, un recinte amb arbres i estàtues.
El Heraeum, el principal temple després del de Zeus
El gran altar de Zeus entre el Pelopium i l' Heraeum
La columna d' Oenomaus entre el gran altar i el temple de Zeus
El Metroum, o temple de la mare dels déus, edifici dòric
El Prytaneium, proper al gimnàs i fora del recinte sagrat
El Bouleuterion, o Casa del Consell, proper del Prytaneium.
El Philippeium, edifici circular erigit per Filip II de Macedònia després de la batalla de Queronea.
El Theecoleon un edifici pertanyents als theêkoloi o superintendents de sacrificis.
El Hippodamium, anomenat així perquè hi era enterrada Hippodameia.
El temple de la Eleitea (Eileithyia) Olímpica (Lucina) propera al puig Cronius
El Temple d'Afrodita Olímpica, prop del d' Eileithyia.
El Thesauri o tresors, que eren deu, havien estat construïts per diverses ciutats per la recepció de les ofrenes. Eren al nord de l' Heraeum i al peu del puig Cronius
El Zanes, estàtues de Zeus, erigides amb les multes dels atletes que havien vulnerat les regles dels jocs.
El Estudi de Pheidias
El Leonidaeum, construït per Leònides, un nadiu, prop de l'estudi de Pheidias.
El Gimnàs
La Palaestra, al costat del gimnàs
El Estadi, on es feien els jocs
El Hipòdrom, on es feien alguns jocs
El Teatre
El Porxo d'Agnaptos.

Santorini

2012-01-19T12:51:00.015+01:00

Santoríni (en grec Σαντορίνη, antigament coneguda com Théra ou Thíra, Θήρα / Thíra), és el nom d'una illa del mar Egeu, la capital de la qual és Thera, que fou també l'antic nom de l'illa. El nom italià Santorini prové de la deformació del nom de la patrona de l'illa, Santa Irene (en grec Irini), ja que els colonitzadors venecians no podien pronunciar la theta del nom grec /θ/. Tot i que originàriament l'illa tenia forma arrodonida, després d'una erupció volcànica (l'erupció minòica) l'illa quedà fraccionada.

Administrativament, com Santorini, formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és, també, una de les 74 unitats perifèriques d Grècia, després de la divisió de l'antiga prefectura.

Mikonos

2012-01-19T12:31:00.018+01:00

Míkonos ( grec: Μύκονος,) és una de les illes Cíclades, Té una superfície de 86 km² i una altitud màxima de 364 m. L'illa té un sòl majoritàriament granític i hi ha escassetat d'aigua. La localitat principal és la vila de Míkonos, a la costa occidental. Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia, després de la divisió de l'antiga prefectura.

En la mitologia grega, Míkonos fou on va tenir lloc la batalla entre Zeus i els Gegants (éssers nascuts de la sang d’Urà).

L'illa fou colonitzada per Atenes. Herodot indica que els seus habitants eren en majoria calbs o patien alopècia (Myconi calva omnis juventus). La muntanya més alta, que és a la part nord de l'illa, és esmentada per Plini el Vell amb el nom de Dimastos. La ciutat antiga de Míkonos ja ocupava el lloc de la moderna.

Delos

2012-01-19T12:01:00.028+01:00

Delos (grec: Δήλος) és una de les illes més petites de les Cíclades al mar Egeu, a l’estret entre les illes de Rínia i Mikonos ( 8 km. de costa).

Era un dels llocs mes sagrats de Grècia. La mitologia diu que va emergir agafada pel trident de Poseidó, però fou una illa flotant fins que Zeus la va lligar amb cadenes al fons del mar, per convertir-la en un lloc segur per Leto, pel naixement d’Apol.lo i Artemisa. Com a lloc de naixement d'Apol·lo fou un dels llocs on s’adorava aquest déu, i l'illa fou possessió del déu que la canviar amb Poseidó: aquest li va cedir l'illa i Delfos, a canvi de l'illa de Calaureia. Actualment l'illa està deshabitada.

Trepitjar aquesta illa amb tanta història mitològica i real ha estat una experiència única.

Rosita Forbes ( 1893 - 1967)

2012-01-18T14:13:00.003+01:00

El viatge que va fer famosa a Rosita Forbes va ser una expedició a través del desert de Líbia fins a la ciutat prohibida de Kufara el 1920. Després de sis mesos de acurada preparació, es va unir a una caravana de camells vestida d'àrab (però amb una càmera amagada sota el seu vel) i per tant es va convertir en la primera dona blanca que va travessar les seves reixes sagrades. No només això: també va aprendre per si mateixa els rudiments de topografia, i des Kufara va viatjar per assenyalar una nova ruta cap a Egipte.

El viatge 'From Red Sea to Blue Nile' a través d'Etiòpia va ser tota una aventura periodística: juntament amb ella va viatjar un càmera que van fer 1100 milles a lloms d’una mula a la recerca de material fotogràfic. Tots els altres viatges eren de reconeixement, excepte el viatge a l'India, i al Carib, on es va jubilar, va viatjar com a persona nomenada a si mateixa en nom de la Veritat Política. Al Marroc, Aràbia occidental, l'Iraq i Pèrsia, Afganistan, Rússia Central, Àsia i Amèrica del Sud, va cobrir llargues distàncies per entrevistar tants líders polítics com fos possible, escrivint llibres amb les seves entrevistes i oferint-se a si mateixa com a mediadora entre ells.

Els seus millors articles són els que esmenta als seus viatges en primera persona: després de tot eren expedicions considerables, i van fer que la nomenessin Fellow de la Royal Geographical Society a més de rebre altres condecoracions.

Tintin al Tíbet

2012-01-18T13:21:00.001+01:00

Aquesta és la història més personal d'Hergé, el qual estava passant una etapa de crisi, on es mostra la part més humana d'en Tintín. Hi ha un accident d'avió al Tíbet, i en Tintín somia que en Xang li demana ajuda. Acompanyat pel capità, emprenen un llarg viatge per les muntanyes tibetanes, on el paisatge nevat és present en tot moment. Ajudats per la visió d'un monjo, finalment aconsegueixen trobar a Xang, que ha sobreviscut gràcies al temible Ieti.

Concert

2012-01-18T10:48:00.002+01:00

Aquest darrer cap de setmana, 14 i 15 de gener, hem cantat a l’església de Sant Ildefons de Barcelona la Simfonia núm. 2, op.52 de Mendelssohn, anomenada “Lobgesang”.

Participants: cor Contrapunto Vocale, cor de la Universitat de Barcelona, Cor Vivace, Schola Cantorum de la UB i la Orquestra de la Universitat de Barcelona.

Solistes: Marta Arbonés (soprano), Roser Valdivieso (soprano) i Josep Benet (tenor).

Direcció : Carles Gumí i Prat

L'Auditori

2012-01-07T13:04:00.008+01:00

Ahir, dia 6 de gener, teniem auditori. Director, Edmon Colomer. Xuefei Yang, guitarra.

I

Giachino Rosini (Pesaro 1792 - Paris 1868)
La gazza ladra. Obertura (1817)

Joaquin Rodrigo (Sagunt 1901 - Madrid 1999)
Concierto de Aranjuez (1939)
Allegro con spirito
Adagio
Allegro gentile

Xuefei Yang guitarra

II

Manuel Oltra i Ferrer (València 1922)
Simfonia Esparsa (1989) 1a audició
Andantino - Allegro
Passacaglia
Doppio mosso

Maurice Ravel (Ciboure, França 1875 - Paris 1937)
Ma mère l'oyse
Pavane de la Belle au Bois dormant
La Petite PoucetLaideronnette, Impératrice des Pagodes
Les entretiens de la Belle et de la Bête
Le Jardin féerique

Petjades de l'Imperi Romà (18)

2011-12-22T11:43:00.003+01:00

Stoc de Coc

2011-12-21T09:26:00.002+01:00

El tràfic d’armes i el d’esclaus són els arguments d’aquesta complicada aventura. En Tintín es retroba amb una sèrie de personatges d’altres còmics i decideix anar en ajuda de l’emir Ben Kalish. Però els nostres amics han de fugir i cauen al mar, on són recollits per un altre vell conegut: Rastapopoulos. Allí descobreixen que trafica amb esclaus però finalment el malvat aconsegueix fugir.

Karen Blixen (1885 - 1962)

2011-12-21T09:20:00.001+01:00

Karen Blixen tan sols va fer dos viatges des de la seva nadiua Dinamarca: un a Àfrica el 1914 i un altre a Nordamérica el 1957 i, malgrat això, és l’0autora d’un dels llibres de viatges més coneguts “Lluny d’Àfrica”. Sota el pseudònim de Isak Dinesen va publicar sis col.leccions de relats.Karen Blixen va veure per primera vegada el cel inflamat que va escriure quan va arribar a Kenia per reunir-se amb el seu cosí i espòs, el baró Bror Blixen-Finecke, per dirigir una granja de cafè a les colines Ngong. Karen va dirigir la granja fins que la sequia, les malalties i la caiguda dels preus del cafè van obligar-la a tancar la granja l’any 1931.No va tenir una vida fácil, especialment després del seu divorci amb el Baró Blixen l’any 1921, però Karen sempre va considerar la vida d’una grangera als altiplans de l’Africa com una existència ideal. Karen Blixen fou una dona independent i forta a qui els africans anomenaven “Honorable Lleona”.

Fou a través de la seva relació amb els Massai els Kikuyu els quals vivien proa de la granja, que van col·locar a Karen en un lloc d’honor com a viatgera europea a l’Àfrica. Va acceptar de manera incondicional la seva cultura i formes de vida i allà on altres van intentar sobreviure, ella simplement va viure la vida.

Concert a l'Auditori

2011-11-21T18:35:00.001+01:00

El passat divendres, dia 18 de novembre, hi havia concert a l’Auditori. El programa va ser:

Samuel Barber

Adagio per a cordes, op. 11 (1936)

Jesús Torres

Libro de los Secretos (2003 – 2011)

Piotr Ílitx Txaikosvski

Simfonia núm. 6 en si menor, op. 74 “Patètica” (1893)

Franz Listz - 200 aniversari del seu naixement

2011-10-21T10:02:00.001+02:00

Petjades de l'Imperi Romà (17)

2011-10-20T11:53:00.003+02:00

Les domus de Pompeia estaven reservada gairebé exclusivament per a les famílies riques.

L'afer Tornasol

2011-10-20T11:49:00.002+02:00

El professor Tornassol ha creat un destructor aparell d'ultrasons, i és raptat primer pels borduris i després pels sildaus. El capità i en Tintín, amb l'ajuda de la Castafiore, van a rescatar-lo i aconsegueixen uns papers d'un general per a poder alliberar-lo. Finalment aconsegueixen fugir i Tornassol decideix destruir els plans. La història, que transcorre la major part a Suïssa, és un clar signe de la guerra freda i la cursa armamentísca entre el bloc capitalista i el comunista, encarnats per dos països ficticis com Sildàvia i Bordúria.

Evelyn Cheesmann (1881-1969)

2011-10-20T11:37:00.002+02:00

Evelyn Cheesman volia ser veterinària però se li va dir que no s’admetien dones a l'escola veterinària. Va ser feliç quan li van oferir una feina com a cuidadora de la casa dels insectes al jardí de la Zoological Society a Regent 's Park, Londres.

Evelyn sempre havia volgut visitar el Pacífic Sud i quan el 1923, a l'edat de quaranta-dos anys, va rebre una oferta per unir-se a una expedició, no va deixar passar l’ocasió. No obstant això, tan bon punt el grup va arribar a Tahití, va anunciar la seva decisió de marxar: volia viatjar i col·leccionar ella sola. Viatjant lleugera d’equipatge, només amb una hamaca, unes quantes coses bàsiques i algunes safates d’insectes, va aprendre a confiar en la gent local. Durant els propers trenta anys, Cheesman va fer vuit expedicions sola als Mars del Sud.

En la seva primera expedició sola al Pacífic Sud, el 1928, va ser comissionada per recollir insectes i petits mamífers per al British Museum d'Història Natural. Durant l’any que va passar a les Noves Hèbrides sovint es va quedar amb caníbals que no havien conegut gent europea. Les notícies de la seva forma de vida, una dona de mitjana edat, blanca i sola vivint i viatjant amb caníbals, va causar molta commoció a Anglaterra.

Quan la segona guerra mundial va interrompre el seu treball en el Pacífic Sud, va ajudar a les forces aliades amb informació detallada sobre les illes que tan bé coneixia. Els seus mapes van ser d’especial rellevància per als aliats. Cheesman mai va cobrar un salari pel seu treball i va viure dels beneficis dels seus llibres, conferències i col·lecció d’insectes. Els llibres que va escriure descrivint les seves expedicions estan plens d’encant, saviesa i plens d’agraïment a la gent que va trobar en el seu camí.

El tresor de Thomas Jefferson Beale

2011-07-20T12:45:00.003+02:00

Thomas Jefferson Beale es va allotjar en 1820 a l'hotel Washington de Lynchburg i va passar allí l'hivern, deixant l'hotel a la primavera. Va tornar en l'hivern de 1822 i com la vegada anterior, se’n va anar en arribar la primavera, deixant una caixa de metall al propietari de l'hotel, ja conegut i home de confiança, perquè li guardés durant un temps. Aquest així ho va fer.

Uns mesos després, des de Sant Lluís, va arribar una carta a l'hotel enviada per Beale en la qual explicava el contingut de la caixa: "Conté papers que afecten de forma vital a la meva pròpia fortuna i la d'altres persones que tenen negocis amb mi [...] guardi la caixa amb cura durant deu anys a partir de la data d'aquesta carta, i si ni jo, ni algú amb la meva autorització demanem la seva devolució durant aquest temps, obriu-la. Trobareu, a més dels papers dirigits a vostè, altres papers que seran incomprensibles sense l'ajuda d'una clau. “Aquesta clau l’he deixada en mans d'un amic en aquesta localitat, segellada i dirigida a vostè, i amb instruccions que no es lliurés abans de juny de 1832”.

Passats els deu anys, Beale no havia tornat. Morris, el propietari de l'hotel, va esperar durant un temps la nota a què es feia referència a la carta. El 1845 Morris va posar fi a l'espera i va forçar la caixa trobant tres fulls codificats, plens de números, i un amb un text comprensible. Aquest últim explicava que el 1817 Beale juntament amb altres homes van trobar un gran filó d'or i el van minar durant any i mig.

Tot aquest or va ser amagat en algun lloc de Virgínia per seguretat. Aquí va arribar la primera visita a l'hotel. A la seva tornada a la primavera de 1820, la mina seguia produint i el resultat va ser portat de nou per Beale a fet i amagar en 1822, moment de la segona i última visita a l'hotel.

La xifra Beale segueix sent un misteri i el tresor segueix ocult. Caçatresors, criptoanalistes, militars especialitzats ... s'han entestat en aquest tema sense el mínim èxit.

L'emplaçament de l'or i altres dades interessants, estaven consignades en els tres fulls codificats. Ho havien fet així per protegir-los en cas que li passés alguna cosa als "nous milionaris". El primer full descriu la ubicació del tresor, el segon el contingut del mateix i el tercer, llistava els homes propietaris i els seus familiars, per al repartiment.

El 1885 Morris i un amic a qui va explicar la història va publicar un escrit amb l'objectiu d'aclarir el tema i trobar ajuda d'alguna forma. Havien gastat massa temps i diners sense èxit real. L'únic avanç havia estat desxifrar el segon full usant una edició de la Declaració d'Independència com a "text-clau", la que descriu el tresor.

Aquest full comença amb "115, 73, 24 ..." i prenent la 115 ª paraula d'aquesta edició de la Declaració d'Independència, després la 73 ª i així successivament, es va obtenir el text en clar.

El text parla d'un tresor al comtat de Bedford, a sis peus sota terra i descriu el que es va emmagatzemar i com es va fer. El valor actual del descrit estaria prop dels 30 milions de dòlars.

Petjades de l'Imperi Romà (16)

2011-07-20T12:11:00.002+02:00

Redescobert en 1600, Pompeia segueix sent objecte d'excavacions arqueològiques. Més de 1.900 anys després de l'erupció, és possible veure les cases i carrers.

Hem caminat damunt la Lluna

2011-07-20T12:07:00.003+02:00

Després dels problemes de l'enlairament, es descobreix que hi ha dos passatgers més del compte, són els Dupondt, i per tant s’ha de reduir el temps del viatge per problemes d’oxigen.

Aconsegueixen arribar a la Lluna i fer-hi les exploracions necessàries. Els problemes venen quan apareix un sabotejador, que amb l’ajuda d’un tripulant, vol tornar a la Terra deixant els altres a la lluna. Finalment, el primer mor i el segon, ple de remordiment, se sacrifica per a que els hi arribi l’oxigen per la tornada. Amb aquesta obra, Hergé s’avançà a la realitat i es demostraren força coincidències amb l’arribada de l’home a la Lluna el 1969.

A més Hergé ja proposà l’existència d’aigua a la Lluna, fet contrastat fa relativament fa poc temps.

Alexandra David-Neel (1868 - 1969)

2011-07-20T11:58:00.002+02:00

Alexandra David-Neel va ser la primera dona estrangera que va arribar a Lhasa, capital del Tibet, el 1926 quan comptava 57 anys d'edat. El viatge va ser llarg, ardu i ple de perills, a més que la Gran Bretanya i la Xina van intentar boicotejar la seva expedició. El viatge va durar 3 anys i li va portar fama i honors, i el llibre que va escriure « Viatge a Lhasa », s'ha convertit en un clàssic de relats de viatges.

En un moment en què es posen en valor les expedicions i exploracions dels primers viatgers, l'important paper que va jugar Alexandra David-Neel en portar el budisme tibetà a occident, segueix estant sorprenentment en l’oblit. Alexandra és una de les dones més extraordinàries del segle XX. Ella va escriure que "L'aventura és la meva única raó de viure".

Alexandra David va néixer a Paris el 1867 i va morir a Digne, sud de França, el 1969 a l’edat de 101 anys. Es va convertir en cantant d’òpera als vint anys i va viure a Tunísia treballant com a directora d’un casino i cantant quan tenia trenta i escaig anys. Va conèixer al seu futur espòs, Philippe Neel a Tunísia i el va deixar cinc dies després del casament per viatjar a l’Índia i al Tibet per complir el seu somni. No el va tornar a veure durant catorze anys però es van escriure regularment i ell la va recolzar econòmicament durant els seus viatges.

Alexandra va passar tres anys a l’Himàlaia en una cova amb un guru, aprenent la respiració Thum reskiang, una forma de meditació que eleva la temperatura del cos al envoltar-se de flames imaginàries per sobreviure en temperatures de fred extrem. Alexandra també es va convertir en Lama budista i va conèixer al 13è Dalai Lama, qui la va descriure com a gran coneixedora del budisme tibetà. Tant Mussolini com Hitler van estar interessats en les seves experiències amb pràctiques tibetanes de ocultisme. En particular, Hitler va pensar en una formació de Thum reskiang per a les seves tropes en el front rus.

L'actual 14è Dalai Lama ha descrit a Alexandra David-Neel com a la primera persona estrangera que va portar la veritable essència del budisme tibetà a occident. Alexandra va escriure trenta llibres i diversos articles sobre el tema del budisme tibetà i les seves pràctiques.

Luigi Cherubini (1760 - 1842)

2011-03-16T11:08:00.000+01:00

Luigi Cherubini, compositor italià, nascut a Florència el 14 de setembre de 1760 i mort a Paris el 15 de març de 1842.

Inicià la seva carrera amb obres de caire religiós. Gràcies al gran duc Leopold de Toscana pogué perfeccionar els seus estudis amb Giuseppe Sarti. El 1780 escriví una òpera, Quinto Fabio, per a la ciutat d'Alessandria (Itàlia); dos anys més tard esdevingué conegut amb L'Armida abbandonata i Adriano in Siria, òperes en les quals no s'apartà de l'estil napolità, aleshores celebrat a Europa, i que li valgué una invitació per a anar a Londres (1785), on durant un any fou compositor de cort de Jordi III.

S'establí a París (1786); escriví una cantata —Amphion, 1787— per a la lògia maçònica a la qual s'havia afiliat, i inicià una reforma del seu estil gràcies en bona part a la influència de Gluck; la subjecció de la música al drama i una major densitat orquestral donaren com a resultat dues obres mestres: Lodoïska (1791) i Medea (1797). La seva escassa simpatia per Napoleó el perjudicà, però en un viatge a Viena fou ben acollit per Haydn i Beethoven i la seva òpera Faniska (1806) assolí un èxit sorollós. Més tard, el fracàs de Les Abencérages a París (1813) l'apartà del teatre.

En un segon viatge a Londres presentà amb èxit la simfonia en re major (1815). Dedicà els darrers anys de la seva vida a l'ensenyament al Conservatori de París, del qual fou director (1812-41) i, segons Berlioz, dictador, i a la música religiosa, d'una austeritat insòlita en aquesta època: diverses misses solemnes, dues misses de rèquiem (en do menor, 1816, i en re menor, 1836) i diverses cantates. També escriví als quartets de corda (1815-37).

Objectiu: La Lluna

2011-03-15T18:20:00.002+01:00

Aquesta obra fou publicada el 1953, 4 anys abans del llançament del primer satèl-lit a l'espai i 16 abans de l'arribada de l'home a la Lluna, tracta un dels grans mites de l'home. Arribar a la LLuna. Tornassol informa als nostres amics de les investigacions sobre un coet lunar en una base amagada. Però hi ha un grup que intenta un sabotatge, ja que roben els plans i desvien el coet de prova, fet que és una clara metàfora sobre la guerra freda i la cursa de l'espai de l'època. Però a pesar de les dificultats, a la fi aconsegueixen enlairar-se cap a la Lluna.

Nellie Bly (1867 - 1922)

2011-03-14T10:35:00.001+01:00

Nellie Bly va néixer sota el nom d'Elizabeth Cochran en una petita població de Pennsylvania (EUA) el maig de 1867. El seu pare va morir sis anys més tard deixant la seva mare amb quinze fills que mantenir. Quan Elizabeth tenia setze anys, se’n va anar a Pittsburgh per trobar feina i aviat va trobar que per a les dones només hi havien feines mal pagades. Va aconseguir un treball com a redactora del Pittsburgh Dispatch després d’enviar una carta impactant al redactor en cap. Va començar a utilitzar el seu nom de ploma, Nellie Bly, perquè en aquella època no es considerava correcte que les dones periodistes utilitzessin el seu veritable nom.

Es va fer famosa al diari en escriure sobre les condicions dels treballadors a Pittsburg, els desposseïts i la vida dels baixos fons de la ciutat. El 1886 i 1887 va viatjar extensament a través de Mèxic, i va escriure sobre les males condicions de vida dels pobres i exposant la corrupció dels oficials del govern. Es va publicar un recull dels seus articles en un llibre titulat "Six Months in Mèxic" (Sis mesos a Mèxic). Més tard, va abandonar Pittsburg i se’n va anar a Nova York el 1887 per treballar per al diari "The World".

Quan estava a França va conèixer a Jules Verne i la seva dona. El 1889, Nellie Bly va decidir imitar al protagonista del llibre de Jules Verne "La volta al món en 80 dies" en el qual Phileas Fogg dóna la volta al globus terrestre per una aposta. Les vendes del diari van augmentar considerablement perquè els novaiorquesos i la resta del país compraven el diari per seguir la pista de Nellie Bly. Va tornar a Nova York als 72 dies, 6 hores i 11 minuts, guanyant a Phileas Fogg per més d’una setmana d’avançament.

El 1895, Nellie es va casar amb el milionari industrial Robert Seaman. El va ajudar a gestionar la seva empresa i quan ell va morir el 1904, es va convertir en presidenta i tres anys més tard, després d’una llarga sèrie de batalles legals per salvar la companyia de la fallida, va tornar al periodisme com reportera cobrint la primera guerra mundial a Europa (1914-1918). Un cop de tornada als Estats Units, Nellie Bly va escriure una columna periòdica per al New York Evening Journal. El seu principal tema eren els nens abandonats. Va morir de pneumònia a Nova York el 27 de gener de 1922.

Georg Philipp Telemann (1681 - 1767)

2011-03-14T10:17:00.002+01:00

Georg Philipp Telemann, nascut a Magdeburg el 14 de març de 1681 i mort el 25 de juny de 1767. Compositor alemany. Fill d’un pastor protestant, estudià humanitats i dret a Leipzig (1701). Autodidacte en música, fou el compositor més fecund de l’època barroca i conreà tota mena de gèneres.

Organista a la Neue Kirche de Leipzig (1702), fundà un Collegium Musicum i escriví les primeres òperes alemanyes. Gràcies als viatges que féu pogué conèixer la música instrumental francesa, l'òpera italiana i la música popular polonesa. L'any 1706 ocupà els càrrecs de konzertmeister i de director de la capella d'Eisenach (1708), on establí una bona amistat amb J.S.Bach i la seva família.

Director de música de Santa Caterina de Frankfurt (1712) i de la capella del marcgravi de Bayreuth (1716), a partir de l'any 1721 fou director de la capella d'Hamburg, càrrec que implicava la composició de cantates destinades a les cinc esglésies principals de la ciutat, una passió anual i composicions per a les manifestacions civils. Del 1722 al 1737 fou director de l'òpera d'Hamburg, per a la qual compongué nombroses obres; la més coneguda és Pimpinone (1725).

La seva fama fou superior a la de Bach, no sols entre el públic, sinó també entre els teòrics. Sobre una base contrapuntística barroca, escriví d'una manera clara i amb gran encant melòdic una música natural que arribava amb facilitat als seus contemporanis. Fou un representant de l'anomenat estil galant i un precursor del classicisme. És autor de quaranta-dues òperes, quaranta-sis passions, vuit oratoris, unes mil quatre-centes cantates i innombrables obres vocals i instrumentals.

Gymnopèdies

2011-03-09T09:40:00.001+01:00

M’havia imaginat que tot era blanc

quan interpretaves Erik Satie,

el teclat,

els espais, la nit,

les pedres i els arbres d’hivern,

el novembre gris.

Inefables gymnopèdies,

insistència de silenci transparent.

Aquella nota sedosa i trencadissa

El compàs, desvirtuat, lentíssim,

Plou sobre el jardí.

L’olor de la pluja entrava dins l’estança.

Les mans també eren blanques

com els pètals

i el piano de cua.

Del llibre L'estoig del violí d'Isabel Oliva i Prat

Tintin al País de l'Or Negre

2011-03-08T12:22:00.003+01:00

L'argument principal d'aquesta aventura és la lluita entre les grans companyies petrolíferes. Tot comença quan la benzina adulterada envaeix el mercat. En Tintín se'n va a l'Orient Mitjà per investigar-ho i allí es troba amb un enfrontament entre dos emirs financiats per dues companyies petrolíferes diferents. Tintín es retroba amb el malvat Müller i descobreix el producte que adultera la benzina. Aquesta història tingué diferents versions en les quals es canvià l'argument.

Carmen de Burgos "Colombine" ( 1867 - 1932)

2011-03-08T11:43:00.002+01:00

Carmen de Burgos és considerada com la primera periodista professional d'Espanya. Va ser també la primera dona corresponsal de guerra, a més de sufragista i escriptora prolífica, ja que va publicar prop de 150 llibres de poesia, novel·la i assajos.

Carmen de Burgos signava els seus articles i llibres com "Colombine", el pseudònim pel qual se la va arribar a conèixer. Es va separar del seu marit per maltractaments i va arribar a Madrid on va començar a treballar en el Diario Universal, convertint-se en la primera dona espanyola que va treballar en un diari. El 1909 i comissionada per El Heraldo de Madrid, marxa a cobrir el conflicte del Marroc. A més d'enviar reportatges sobre aquesta guerra, Carmen de Burgos va escriure una novel·la antibel·licista titulada "A la Guerra", un relat crític de les condicions del conflicte, i en especial, dels sofriments de les dones marroquines. Carmen de Burgos va ser així mateix una gran viatgera i va viatjar per molts països europeus així com per Amèrica.

Carmen va tenir una llarga relació amb l’escriptor Ramon Gómez de la Serna tot i ser 20 anys més gran que ell.

Petjades de l'imperi romà (15)

2011-03-04T08:55:00.004+01:00

Un fris esculpit en una paret de Pompeia

La Paraula Justa

2011-03-03T09:45:00.000+01:00

Potser són els signes de l’alfabet,

jeroglífics sobre planxa de plom,

grafies cabalístiques cisellades en pedra

gairebé il·legibles.

La paraula escrita sobre paper,

cera o papir, la paraula al traç,

a mà alçada

sobre foli en blanc, potser sigui la força

d’una imatge, el misteri del pensament.

He buscat en va el contorn, la línia justa,

la paraula que falta al poema

i no era enlloc.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

Nicola Porpora (1686 - 1768)

2011-03-03T08:44:00.003+01:00

Nicola (Antonio) Porpora nascut a Nàpols el 19 d’agost de 1686 i mort el 3 de març de 1768. Compositor napolità d’òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli, Senesino i Caffarelli.

Porpora va néixer a Nàpols on es va graduar al conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Haëndel i Bach, va ser professor del Conservatori de San Onofrio (1715 - 1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711 - 1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio re d'oriente (1713)), que s'estrenaren igualment a Nàpols.

El 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospédale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. El 1752 es va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes i tenint com a assistent Joseph Haydn.

Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), “Berenice reina d'Egipte” (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qual Farinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys d'edat), “Semíramis reconeguda” (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Il trionfo di Camilla (1740), Filandro (1747) i Il Trionfo di Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre les quals destaca, Or che una nube ingrata (1735); les serenates “Angelica a Nàpols” (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i oratoris, David i Betsabé (1734). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seva música de cambra estan disponibles en enregistraments.

Entre els anys 1720 i 1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio, la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.

Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seves composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.

L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.

El temple del sol

2011-03-02T09:19:00.002+01:00

La història comença a Perú, ja que és continuació de "Les 7 boles de cristall". El professor Tornassol està raptat en un vaixell, i serà sacrificat en un temple per haver comès un sacrilegi al posar-se un braçalet sagrat. Amb l'ajuda d'un jove indi anomenat Zorrino, Tintín i els seus amics creuaran els Andes fins trobar el temple. Allí aconsegueixen salvar-se gràcies a un eclipsi de sol i a l'astúcia d'en Tintín.

Edith Durham (1863 - 1944)

2011-03-02T09:14:00.003+01:00

Edith Durham va dedicar la seva vida sencera a viatjar als Balcans, per intentar comunicar les seves complexitats polítiques i culturals a occident. Els estats de l'est d'Europa que comprenen Montenegro, Bòsnia, Hercegovina, Sèrbia, Albània i Bulgària, tenien pocs visitants en l’època quan Edith realitzà la seva primera visita el 1900: les muntanyes eren inhòspites, la seva gent terriblement independents i poc amigables i "dins el triangle dels balcans", un lloc de conflictes interns que el feien un lloc perillós per a qualsevol viatger.

No obstant això Edith, una artista i antropòloga que va començar a viatjar per motius de salut, es va enamorar d’aquestes terres, de la seva gent i les seves aspiracions i a partir de llavors des de 1900 fins a la I Guerra Mundial va passar viatjant per aquests llocs.

Tenia trenta-set anys quan va viatjar allà per primera vegada pensant que una dona a la seva edat no havia de ser vista com un perill, i amb les seves capacitats lingüístiques, la seva ajuda pràctica i les seves simpaties polítiques, molt aviat va arribar a ser ben coneguda i acceptada (especialment a Albània) com heroïna nacional i 'Reina de les Muntanyes' a títol honorari. ¨

Durant les revoltes de 1903, 1909 i la guerra dels Balcans de 1912, va portar ajuda mèdica, menjar i comprensió als albanesos tribals mentre intentava explicar-los que no es trobaria una solució al problema dels Balcans sense abans apreciar la diferència entre les cultures dels diferents estats.

Després de la I Guerra Mundial, el govern d'Albània li va oferir a Edith una llar permanent al país, però ella va preferir mantenir-se independent i es va instal·lar de nou a Londres (un cop més en mal estat de salut) per organitzar la seva rica col·lecció de tèxtils i brodats dels Balcans i per a escriure per a la causa.

Les 7 boles de cristall

2011-02-22T13:24:00.001+01:00

Els membres d'una expedició sobre els inques van apareixent adormits en una profunda letargia, i al seu costat sempre hi ha els trossos d'unes misterioses boles de cristall. El professor Tornassol es posa el braçalet d'una mòmia del Perú, i poc després és raptat. En Tintín i el capità Haddock el busquen i viatgen fins al Perú per a intentar resoldre aquest enigmàtic cas.

Petjades de l'imperi romà (14)

2011-02-17T13:49:00.002+01:00

Els carrers de Pompeia són estrets i empedrats amb grans blocs poligonals. Els materials usats per a construir voreres van ser múltiples.

Infòlio

2011-02-16T10:30:00.002+01:00

Amb l’obrecartes d’acer i empunyadura de vori

tallem els fulls infòlio d’un llibre inèdit

relligat d’impremta,

amb l’olor de la tinta encara fresca.

Se’ns obriran les pàgines tancades

d’un text desconegut o d’uns poemes

que ens parlaran de records i d’imatges

de brisa, de llum, de calma.

Sentirem el tacte de la lletra impresa,

la textura del paper,

el soroll de la full d’acer tallant els plecs.

Entre les paraules,

pauses, espais en blanc, llargs silencis.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

El tresor de Rackham el Roig

2011-02-14T20:45:00.003+01:00

És la continuació de "El secret de l'Unicorn", on els nostres amics van a la búsqueda del tresor. Amb l'ajuda del professor Tornasol i el seu submarí el troben, però només hi ha les restes del vaixell i uns pergamins. Un cop a Europa, en Tornassol desxifra el significat dels pergamins i troben el tresor al castell de Molins de Dalt. En una època on Bèlgica està ocupada pels alemanys, Hergé no tracta temes complicats i es decanta per un tema inofensiu com la búsqueda d'un tresor.

Margaret Fountaine (1862 - 1940)

2011-02-14T08:45:00.001+01:00

Margaret Fountaine va començar a anotar les seves experiències en un diari el 15 d'abril de 1878. Era una pràctica que continuaria durant seixanta-un anys, fins poc abans de morir el 1940. Va escriure a mà dotze enormes volums de llibres folrats de pell amb més d'un milió de paraules, al llarg de 3.203 pàgines. Margaret va començar a escriure cada any el 15 d'abril, descrivint les seves alegries i desil·lusions, els seus viatges i les seves papallones. Els llibres estan il·lustrats amb postals, fotos, seccions d'anotacions musicals i flors premsades i ofereixen una imatge de les complexes passions i conflictes d'una dama victoriana.

Des de la seva infància a Norwich, Anglaterra, Margaret va seguir la seva passió per les papallones per tot el món. Aquests delicats insectes la van portar a viatjar a través de l'Orient Mitjà, Índia, Xina i Tibet, Hong Kong, Austràlia, Amèrica del Nord i del Sud, Àfrica i el Carib. A Florència, va perseguir una bonica papallona de color taronja a través d'un turó, a les Filipines, va buscar la rara espècie magellanus, i a Damasc, va captivar el cor de Khalil Neimy, un sirià que es va convertir en el seu constant amic i acompanyant i junts van viatjar als llocs més bonics, els més salvatges i sovint els més solitaris. Durant vint anys van viatjar per exòtics llocs buscant papallones i junts van compilar el que es va arribar a conèixer com la col·lecció Fountaine-Neimy, actualment al museu del castell de Norwich, Anglaterra. Aquesta impressionant col·lecció de papallones, perfectament preservades i organitzades per espècies / famílies, està allotjada en dos-cents calaixos.

Margaret Fountaine tenia l'ull d'un artista i la precisió d'un científic. Els seus llibres de dibuixos són plens d'exquisides aquarel·les i il·lustracions de cucs de seda i etiquetades meticulosament. Per a poder capturar espècimens de papallones, sovint recollia cucs i els cuidava ella mateixa, per evitar danyar els fràgils insectes amb les xarxes.

L'última anotació en els seus diaris la va fer al juliol de 1939. Margaret va empaquetar els diaris en una caixa negra amb una nota estipulant que no s'obrissin fins a abril de 1978, exactament cent anys després de la primera anotació. Margaret va morir als setanta-set anys a Trinidad amb una xarxa de caçar papallones a la mà.

Simetries marroquines

2011-02-11T12:35:00.011+01:00

Soc jo

2011-02-11T11:37:00.001+01:00

Petjades de l'imperi romà (13)

2011-02-10T09:35:00.003+01:00

Gairebé totes les parets de les cases de Pompeia estaven decorades amb retrats de família, escenes mitològiques o representacions de la natura.

Petites notes als marges

2011-02-09T09:14:00.000+01:00

Sento sovint
paraules amagades com pètals
abans d’obrir-se,
paraules als marges de les pàgines,
allà on habita el cor transparent del poeta,
paraules no escrites – la seva essència –
llàgrima muda a mig camí dels límits
en un misteri de l’existència
com un ocell que fuig enllà dels núvols
com una tecla del piano que no sona,

el silenci d’aquella paraula que no figura en el poema,
un silenci que parla
com un diumenge de pluja inacabable.

Llegiré entre línies, amb secret de llavis,
la increïble irrealitat,
la nuesa dels mots incomprensibles.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

Giuseppe Torelli ( 1658 - 1709)

2011-02-08T09:27:00.001+01:00

Giuseppe Torelli, violinista i compositor italià. Nascut a Verona el 22 d’abril de 1658 i mor a Bolonya el 8 de febrer de 1709. Estudià composició amb Perti (1684). Membre de la capella de San Petronio (1686), anà a Viena (1695); el 1697 estava al servei del marcgravi de Brandenburg, i el 1701 es reincorporà a la capella de San Petronio com a violinista. Fou considerat durant molt de temps, juntament amb Corelli, un dels creadors del concerto grosso. De les seves obres es destaquen els dotze Concerti grossi con una pastorale per il sanctissimo Natale (1709), obra pòstuma publicada pel seu germà Felice, dotze simfonies (1687) i la cantata Lumi dolenti.

El secret de l'Unicorn

2011-02-08T09:19:00.001+01:00

En Tintín compra una maqueta d'un vaixell pel capità i resulta ser una rèplica d'un vaixell d'un avantpassat seu, el cavaller de Haddock, el qual lluità amb Rackham el Roig que posseïa un gran tresor. Descobreixen un pergamí dins el vaixell, però en falten dos més, que són robats pels germans Ocell, que viuen al castell de Molins de Dalt. Un cop recuperats els 3 pergamins ja poden anar a buscar el tresor. Juntament amb la seva continuació, 'El tresor de Rackham el Roig', és l'aventura de Tintín més venuda al món.

Daisy Bates (1861 - 1951)

2011-02-07T09:18:00.002+01:00

La història de Daisy Bates amb els aborígens d'Austràlia va començar després del seu matrimoni amb un ramader australià. Quan aquest va morir, Daisy va tornar a Anglaterra i va aprendre periodisme abans de tornar de nou a Austràlia el 1899 com a corresponsal de The Times per investigar acusacions de crueltat als aborígens per part de colons blancs. Es va quedar a Austràlia durant gairebé quaranta anys (passant la meitat d'ells en una petita tenda de càmping blanca, amb els ocells i altres criatures per companyia) aprenent l'idioma, els hàbits i les necessitats dels aborígens. La van anomenar Kabbarli, "àvia", i aviat seria famosa com a infermera, sanadora i campiona dels drets dels aborígens.

La vida nòmada de Daisy va incloure viatges remarcables. Una vegada, va conduir a vuit-centes vaques al llarg de 3.000 milles en sis mesos, muntant a cavall. Una altra vegada, va travessar Austràlia en camell per assistir a un congrés científic a Adelaida. A mesura que va començar a créixer la seva influència, tant amb els aborígens com amb el govern blanc d'Austràlia, la posició de Daisy Bates com a mediadora es va convertir cada vegada més important, i la seva carrera va arribar al cim quan se la va honorar amb la medalla de Commander of the British Empire, el 1933.

Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1809 - 1847)

2011-02-03T12:23:00.001+01:00

Compositor alemany, nascut a Hamburg el 3 de febrer de 1809, de família jueva, culta i rica, rebé una formació artística i científica de qualitat. Deixeble del pianista L.Berger i del compositor K.F.Zelter, estudià estètica des del 1827 amb Hegel a la Universitat de Berlín. Mor a Leizpig el 4 de novembre de 1847.

El 1829 anà a Anglaterra, país que l'acollí favorablement. El 1829 dirigí la Passió segons sant Mateu, de J.S.Bach, primera audició pública des de la mort del seu autor, l'interès pel qual es desvetllà des d'aleshores. El 1835 fou nomenat director musical dels concerts de la Gewandhaus, de Leipzig, on estrenà obres contemporànies i clàssiques oblidades. Els anys 1841-44 organitzà per al rei de Prússia la vida musical teatral i religiosa de Berlín, fet que el forçà a desplaçar-se sovint.

El 1843 fundà el conservatori de Leipzig, d'un prestigi internacional. El catàleg d'obres de Mendelssohn és molt nombrós: unes 120 obres, d'un valor desigual, a més de moltes altres sense catalogar. Es destaquen el Trio amb piano (1820), sis preludis i fugues per a piano (1832-37), tres preludis i fugues per a orgue (1837), les Variations sérieuses (1841), quartets de corda (1827, 1838, 1847), el quintet de corda (1845), considerat una de les grans obres de l'època, un sextet amb piano (1824), etc.

Les seves composicions cèlebres per a l'escena són Antigone (1841), Ein Sommernachtstraum ("El somni d'una nit d'estiu", 1843), Athalie (1845) i Ödipus in Kolonos(1845). També cal destacar-ne les obertures, com Märchen von der schönen Melusine ("Contes de la bella Melusina", 1833), i els oratoris Paulus (1836), Elias (1846) i Christus (inacabat). Escriví tretze simfonies per a orquestra de corda (1821-25) i cinc per a gran orquestra: en do menor (1824), la "de la Reforma", en re menor (1830), la Italiana, en la menor (1833), la simfonia cantata Lobgesang ("Cant de lloança", 1840) i l'Escocesa, en la menor (1842).

També té dos concerts per a piano (1831, 1837), un per a violí i orquestra, Opus 64 (1844), i un altre per a violí i cordes, i 48 Lieder ohne Worte ("Cançons sense paraules", per a piano, 1830-45), algunes de les quals tenen una gran qualitat formal i expressiva. És considerat un dels grans compositors de la primera meitat del s. XIX. Pel fet d'ésser jueu, les seves obres foren bandejades d'Alemanya pel règim nazi.

El 2004 tingueren lloc a Essen les funcions d'estrena de la seva òpera inèdita titulada L'oncle de Boston, escrita al voltant de l'any 1823 i, per tant, una obra encara juvenil. La partitura havia estat recentment descoberta a Berlín i el llibret fou trobat a Oxford.

Petjades de l'imperi romà (12)

2011-02-03T12:11:00.002+01:00

Construït al segle II abans de Crist, el Gran Teatre de Pompeia té similituds arquitectòniques amb els teatres grecs. 5000 espectadors podien assistir a les comèdies i les tragèdies que es van succeir a l'escenari.

Louis Marchand ( 1669 - 1732)

2011-02-02T10:08:00.002+01:00

Louis Marchand (Lió, 2 de febrer de 1669 — París, 17 de febrer de 1732) compositor, clavecinista i organista francès.

En la seva època, va ser un dels músics més grans del seu país, França, i amb tot just 15 anys era organista de la catedral de Nevers. Quan es va instal·lar a París, el seu gran talent el va ajudar a convertir-se en organista de diverses esglésies. Marchand era un home ambiciós i de caràcter intractable, la qual cosa li va valer diverses disputes amb la seva dona, de família de clavecinistes, i fins i tot amb els amics.

El 1706 va succeir a Guillaume-Gabriel en un dels càrrecs com a organista de la capella real, però el seu mal caràcter el va fer abandonar aquesta funció en 1713.

Segons els rumors, de fet, s'hauria sentit tan agobiat per la seva ex dona (la qual li reclamava permanentment la meitat dels seus guanys) que, un dia de 1713, mentre honrava la missa a la Capella Reial de Versalles, hauria abandonat la tribuna (en presència del rei) a meitat de l'ofici, al·legant que si no se li pagava més de la meitat del seu salari, es veuria obligat a complir només amb la meitat de l'ofici. En resposta a aquell incident, se li hauria aconsellat amablement marxar a l'exili, a fi d'evitar penes més severes (tot i que Lluís XIV, malgrat tot, li havia tingut sempre un gran afecte). Emprèn llavors - obligat i forçat - un viatge per Europa, sobretot a Alemanya, on el seu virtuosisme li va valer un considerable èxit entre els grans, i també les enveges dels seus companys músics que no apreciaven el seu caràcter.

En 1717 va eludir un duel musical que tenia previst amb Johann Sebastian Bach a Dresden. Sembla, però, que Marchand va voler evitar la confrontació amb Bach, a qui no coneixia i per tant hagués reconegut les impressionants dots de virtuós i improvisador. Altres fonts diuen que finalment no va acceptar el duel en escoltar, d’amagat, el talent de Bach.

Torna a França per acabar una carrera més discreta de organista i professor. Entre els seus alumnes figuren Pierre du Mage, Jean-Adam Guilain i Louis-Claude Daquin.

Les poques obres que han sobreviscut a la posterioritat són suficients per confirmar el gran talent de Louis Marchand.

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525 - 1594)

2011-02-02T08:14:00.001+01:00

Giovanni Pierluigi da Palestrina (4 de març del 1525 - 2 de febrer del 1594) compositor italià, un dels més famosos del Renaixement. Està considerat com a l'autor més representatiu d'obres polifòniques ajustades a les noves exigències de la Contrareforma.

Biografia

Va néixer a Palestrina, població propera a Roma cap el 1525, que en aquells temps formava part dels Estats Vaticans. Les seves aptituds musicals el van portar a que de nen entrés a formar part del cor de la Basílica de Santa Maria la Major (Santa Maria Maggiore) de Roma; va estudiar amb Robin Mallapert i Firmin Lebel. Ja de jove, cap el 1544, retornà a Palestrina per exercir d'organista de l'església de Sant Agapito.

Quan el bisbe de Palestrina va accedir al tron papal, amb el nom de Juli III, va nomenar a Pierluigi mestre del cor de la Cappella Giulia i cantor de la Capella Sixtina del Vaticà. A l'any següent va publicar el seu primer llibre de misses. Un papa posterior, Pau IV, el va destituir del seu càrrec, segons alguns per ser poc adequada la seva condició de casat, segons altres, per haver escrit madrigals que eren peces de caràcter profà; possiblement per ambdues raons.

El 1555 va ser nomenat successor d'Orlando di Lasso com a mestre de capella de Sant Joan del Laterà, on el 1560 va escriure les seves Lamentacions. El 1561 va passar a ser el mestre de capella a Santa Maria la Maggiore, a Roma, on ell s'havia format de nen. El 1563 va publicar el seu primer llibre de motets.

Palestrina es va mostrar sempre insatisfet amb les reformes de la litúrgia sacra dictades pel Concili de Trento, les quals van convertir en no canòniques algunes de les seves misses i altres obres primerenques, esquitxades d'interposicions profanes alienes al text oficial. Per aquest motiu va dimitir del seu càrrec per passar al servei del cardenal Ippolito d'Este, que mantenia la seva pròpia capella. Finalment, el 1571 va tornar a assumir la direcció de la Cappella Giulia a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, on va acabar els seus dies amb el càrrec creat per a ell de Compositor de la Capella Papal.

El 1580 va morir la seva estimada esposa, Lucrezia Gori, i en plena crisi va decidir de fer-se sacerdot però finalment hi va renunciar per casar-se amb la rica vídua romana Virgínia Dormoli. El seu prestigi s'estenia per Europa; era molt famós i la seva reputació encara s'incrementà més després de la seva mort. Va morir d'una pleuritis, el 1594, i va ser inhumat a la Basílica de Sant Pere en una cerimònia fúnebre en la que hi assistiren moltes personalitats.

Obra

Les obres de Palestrina destaquen per la claredat aconseguida, deixant la melodia a les mans de la veu superior i ajustant amb precisió el ritme del discurs, aspectes tècnics que contribueixen a la perfecta comprensió del text. Genera admiració la bellesa que aconsegueix en un marc tan limitant com el de les estrictes normes litúrgiques promogudes pel concili.

De les seves 104 Misses, més de 70 estan compostes sobre Cantus Firmus de melodies gregorianes. Potser la millor d'elles sigui la Missa Papae Marcelli en la qual realitza una síntesi de l'estil dels seus predecessors i contemporanis. Dels seus motets són cèlebres, a més dels Improperia, els 29 motets sobre el text del Càntic dels Càntics de Salomó. Està considerat com un dels més eminents autors de música religiosa catòlica.

Es tracta en la seva totalitat d'obra polifònica i de caràcter sacre, destinada doncs a acompanyar la litúrgia catòlica. L'excepció en són un cert nombre de madrigals profans. La llista és la següent:

* 104 misses. Entre les més notables estan la Missa Come Penes, dedicada al Papa Marcel II, successor de Juli III; i la misa "L'homme armé".
* 373 motets. Inclòs un famós Stabat Mater i les 29 peces de la Cançó de Salomó.
* Lamentacions
* 2 cançons sagrades (cantiones sacrae)
* 11 lletanies.
* 35 magníficats.
* 68 ofertoris.
* 49 madrigals sacres.
*94 madrigals profans.

L'estel misteriós

2011-02-01T09:38:00.002+01:00

Un gegant meteorit s'acosta a la Terra i pot causar la fi del món, però només en cau un fragment a l'oceà Àrtic. Amb la col-laboració d'un científic organitzen una expedició per veure'l i competeixen amb un altre vaixell per arribar primers. Allí descobreixen un nou element que té la propietat d'engrandir tot allò que hi estigui en contacte. Hergé va publicar aquesta idea de la fi del món durant l'època del desembarcament de Normandia i hi tracta la rivalitat pel progrés entre Europa i els Estats Units representada per la cursa entre els dos vaixells.

L'exèrcit romà (14)

2011-01-31T10:50:00.000+01:00

El Campament Romà

Els campaments romans eren una obra d'enginyeria i velocitat, un exèrcit en marxa construïa un campament completament fortificat en finalitzar la marxa del dia i el destruïa al dia següent abans de seguir el seu camí.

Campaments eventuals:

Els campaments d'eventuals que eren construïts en finalitzar la marxa diària i destruïts en marxar del lloc es construïen seguint un ordre i disciplina molt estricta.

Després de buscar una plana prop de l'aigua un Centurió expert en topografia traçava el rectangle del campament, amb l'ajuda de la Grom, instrument topogràfic utilitzat per observar i establir línies directes i angle recte.

Una vegada marcat el rectangle part de l'exèrcit es situava en posició de batalla davant de la zona per on podria aparèixer el possible enemic, mentre l'altra part cavava una fossa (Fossa) de quatre metres d'ample per tres de profunditat, utilitzant la terra extreta per a realitzar el terraplè (Agger) de protecció on eren clavades estaques, lligades entre si per formar la estacada.
Al mateix temps que s'aixecaven les defenses, les diferents unitats anaven entrant al campament per anar muntant les botigues, que eren muntades sempre en el mateix lloc.

Depenent de la vulnerabilitat de la zona es construïen diversos tipus de campaments.
Si estava en una zona segura, es construïa un campament amb un petit fossat i terraplè. Si en canvi el campament es construïa a prop de l'enemic la fossa i el terraplè s'engrandeixen. En cas d'un campament de setge prolongat es construïen amb muralles dobles farcides de runa.

Franz Schubert ( 1797 - 1828)

2011-01-31T09:29:00.003+01:00

Compositor austríac (Viena, 31 de gener de 1797 – 19 de novembre de 1828) les cançons del qual (Lieder) estan entre les obres mestres d'aquest gènere, i els treballs instrumentals són un pont entre el classicisme i el romanticisme del segle XIX. Va néixer a Lichtenthal, prop de Viena el 31 de gener de 1797. Fill d'un rector mestre d'escola, va entrar al cor de nens de la Capella Imperial el 1808 i va començar a estudiar a Konvikt, una escola per a cantants de la cort, en la orquestra tocava el violí.

Les seves primeres cançons, entre elles Hagars Klages (1811) i Der Vatermöder (1811) impressionar als seus mestres. Quan va canviar la veu en 1813, Schubert va deixar el Konvikt i va començar a donar classes a l'escola del seu pare. A l'any següent, va escriure la seva primera òpera, Des Teufels Lustschloss, la seva primera missa (en fa major), i 17 cançons, entre les quals es troben Margarita a la Filosa.

El 1815 va acabar la seva segona i tercera simfonies, va compondre dues misses, en sol i si bemoll major, altres obres religioses, música de cambra i 146 cançons, El Rei dels Elfs entre elles, basada en una figura mitològica de la mort. Aquest any també va treballar en cinc òperes. En 1816 va compondre la Simfonia en do menor, coneguda com la Simfonia tràgica (núm. 4), la Simfonia n º 5 en si bemoll major, més música religiosa, una òpera i unes 100 noves cançons. Schubert va deixar de fer classes i es va dedicar exclusivament a la composició. Tot i que en vida el públic no va saber reconèixer el seu immens talent, la seva música era considerada l'obra d'un geni per un petit grup d'amics, entre els quals hi havia el poeta Franz Grillparzer i el cantant Johann Michael Vogl.

El 1820 Schubert va escriure la música per al melodrama L’Arpa Encantada, i Els Germans Bessons (1820), un singspiel (tipus d'òpera alemanya amb parts recitades) que no va tenir gaire èxit. També va compondre música religiosa com els Vint Salms i l'oratori incomplet Lazarus. Un grup de les seves cançons es van publicar en 1821. A l'any següent va compondre la Simfonia n º 8 en si menor, coneguda com la Simfonia inacabada (Simfonia inconclusa), i la Missa en la bemoll. El cicle de cançons La bella Molinera el va compondre el 1823, i el Octet i les Cançons de Sir Walter Scott en 1824. Durant els dos anys següents Schubert va compondre la Simfonia n º 9 en do major, coneguda com La Gran (1825) i el cicle de cançons El Viatge d'Hivern (1827). De 1828 són la Missa en mi bemoll major, el Quintet per a corda en do major, les tres últimes sonates i l'últim grup de cançons El cant del cigne, editades després de la seva mort. Va morir a Viena el 19 novembre, 1828 de febres tifoidees.

Les primeres obres instrumentals, tot i que segueixen els patrons de Wolfgang Amadeus Mozart i Josef Haydn, són considerades romàntiques per les noves sonoritats i la riquesa harmònica i melòdica. En les primeres sonates intentar aconseguir un estil propi, en fugir de la influència de Ludwig van Beethoven. Encara que en la seva estructura, les simfonies i les sonates prenen la forma clàssica, en el seu desenvolupament, no recullen la tensió dramàtica que caracteritza la sonata clàssica, sinó que les harmonies evocadores i l'amplitud de la melodia adquireixen el paper principal. La seva escriptura instrumental va evolucionar al llarg de la seva vida, però algunes de les seves millors cançons les va compondre abans dels vint anys. En elles el text i la música es troben perfectament equilibrades en una harmonia tant intel·lectual com emocional. Encara que va escriure cançons estròfiques, no es va limitar a uns patrons preestablerts, sinó que va donar amb noves i imaginatives formes d'adequar la música als textos. La seva reputació com a pare del Lied alemany es basa en les més de sis-centes cançons que va compondre

May French Sheldon (1847-1936)

2011-01-31T09:23:00.003+01:00

Durant l'última meitat del segle dinou, Àfrica era encara el "fosc continent", amb grans extensions de terreny sense constància en mapes. Les tribus de moltes regions no havien estat colonitzades i, des dels seus contactes inicials amb els esclavistes àrabs i els exploradors occidentals, eren hostils als estrangers. S’havien detectat les malalties contra les que els estrangers no tenien immunitat però no s'havien curat. Les carreteres i fins i tot els camins eren gairebé inexistents.

Però tots aquests obstacles convertien Àfrica en un repte irresistible per als aventurers. La majoria, és clar, eren homes, però una de les més remarcables, inconvencional i valents d'aquests exploradors va ser una dona de mitjana edat americana anomenada Mai French Sheldon, que el 1891 va planificar i dirigir una expedició a Àfrica de l'Est. Per a ella no era suficient simplement seguir els passos dels exploradors. El seu objectiu era provar que les dones podien fer el mateix que els homes.

Per a la seva expedició des del port de Mombasa, a través dels territoris d'unes trenta-cinc tribus, fins al cim del Kilimanjaro, May va emprar a 138 portadors. Les autoritats britàniques a l'Àfrica de l'Est, pensant que estava boja o era possiblement una excèntrica, van intentar evitar la seva sortida. Potser tenien bons motius però el que van utilitzar la va treure de polleguera: declarar que Àfrica de l'Est no era lloc per a una dama. Però el pitjor no havia arribat encara. El que va veure durant el seu viatge de les relacions amb els nadius va fer que comentés que les polítiques britàniques i alemanyes eren "innecessàries, atroces i més enllà de l'humà".

Mai tenia les seves pròpies idees sobre expressar el respecte que sentia pels nadius. Per exemple, per "saludar els homes d'importància tribal en els seus propis “soltanats”, com a dona de classe havia de trobar els oficials superiors de qualsevol lloc, sota qualsevol circumstància, i ser civilitzada i educada per agrair els favors" va adoptar un vestit cerimonial que, entre altres coses, consistia en un vestit de gala i una perruca rossa de cabells llargs.

Els atònits nadius la van anomenar Beu Bwana, "La Dona Cap", i una divertida premsa de Londres va utilitzar el títol en articles satírics. Però hi havia un element de serietat en els seus viatges. Mai va contribuir amb documents acadèmics sobre tòpics poc coneguts com ara la navegació del Llac Chala, i va realitzar alguns dels primers estudis etnogràfics de dones i nens africans. Juntament amb la seva contemporània, Mary Kingsley, Sheldon va ser dels primers blancs que van descriure als africans i la cultura africana amb respecte.

Prenent com a base els seus primers èxits, May va organitzar una segona expedició al Congo Belga el 1894 i una tercera a Libèria el 1905. Va viatjar, va explicar, perquè l'exploració li donava "coses en què pensar, i la imaginació donava plaer al meu cervell en ser la primera persona a visitar un lloc que no havia estat vist anteriorment per altres".

El reconeixement dels seus estudis pioners li va arribar el 1892 en la forma de nomenament com a sòcia de la Royal Geographical Society, per aquella època, un rar honor per una dona.

Giuseppe Verdi (1813 - 1901)

2011-01-27T11:46:00.003+01:00

Compositor italià nascut a Roncole el 10 d’octubre de 1813 i mort a Milà el 27 de gener de 1901.

De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills).

S'establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps. Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l'òpera italiana del Romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d'un segle és pràcticament impossible d'organitzar una temporada d'òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d'ençà del 1960 s'ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.

Wolfgang Amadeus Mozart (1756 - 1791)

2011-01-27T09:35:00.001+01:00

Compositor austríac nascut a Salzburg el 27 de gener de 1756 i mort a Viena el 5 de desembre del 1791.

Setè fill (segon dels vivents) de J.G.Leopold Mozart i d'Anna M.Pertl. Els seus dots musicals prodigiosos foren aviat observats pel seu pare, que decidí d'educar-lo i, alhora, exhibir-lo (juntament amb la germana gran Nannerl —Anna Maria—, precoç clavecinista i pianista) com a font d'ingressos. Anà a Munic i a Viena, on actuà davant Maria Teresa d'Àustria (1762).

El 1763, amb permís de llur protector, l'arquebisbe de Salzburg, Segismund von Schrattenbach, els Mozart emprengueren un llarg viatge (sud d'Alemanya, Brussel·les, París, Londres, l'Haia, Lió, Suïssa), que suposà per al petit Mozart —aleshores valorat sobretot com a improvisador i instrumentista prodigiós— valuoses experiències: conegué la cèlebre orquestra i l'estil de Mannheim, la música francesa (i la de J.Schobert) a París, i l'estil galant de Johann Christian Bach, el qual conegué personalment a Londres.

Després d'uns quants anys a Salzburg (en daten l'òpera infantil Bastiano e Bastiana i la bufa La finta semplice, 1768), pare i fill anaren a Itàlia (1769-71). A Milà conegué G.B.Sammartini, i a Bolonya el savi G.B.Martini; a Roma fou admirat per tothom en reproduir el Miserere d'Allegri després d'una sola audició a la Capella Sixtina; en tornar de Nàpols —on conegué Paisiello, lady Hamilton i els reis—, el papa Climent XIV el féu cavaller de l'orde de l'Esperó d'Or, i poc temps després fou admès a l'Accademia Filarmonica de Bolonya.

Tanmateix, no reeixí a obtenir cap plaça en una cort italiana, i després de sorprendre Milà amb Mitridate, re del Ponto (1770) tornà a Salzburg. Hi acabà l'oratori Betulia liberata (1771) i la serenata teatral Ascanio in Alba. En morir l'arquebisbe Schrattenbach, pujà al soli Hyeronimus Colloredo, adust i poc disposat a permetre els viatges dels seus servidors; tot i això, li consentí un nou viatge a Itàlia per a estrenar-hi l'òpera Lucio Silla (1772).

D'aquests anys daten els primers quartets per a corda, les simfonies K.183, 199 i 200 (1773), el concert per a fagot K.191 (1774), etc, però la rutina de Colloredo li féu escriure música religiosa amb limitacions formals i d'extensió. Aquests anys escriví les òperes La finta giardiniera (1775), molt italianitzada, i Il re pastore (1775), diversos concerts per a piano, com els K.238 i 246, la sèrie de concerts per a violí (cinc de segurs i dos d'atribuïts) i les primeres sonates per a piano (1774-75). El seu pare projectà un nou viatge a París, però l'arquebisbe s'hi oposà i deixà partir només el jove Mozart, acompanyat de la seva mare (1777).

A Mannheim conegué la família de Fridolin Weber i s'enamorà de la filla gran, Aloysia; només les cartes imperioses del seu pare el feren continuar a París, on estrenà la simfonia K.297 i el ballet Les petits riens, però la indiferència dels francesos i del seu antic protector, M.Grimm, i la mort de la seva mare (1778) el feren decidir a tornar a Salzburg. Els anys següents compongué les simfonies K.318 i 319 i l'òpera Idomeneo, re di Creta (Munic, 1781); influïda per Gluck, és la primera de les seves grans òperes. L'èxit assolit li valgué concerts i invitacions que l'arquebisbe volgué impedir-li d'acceptar, fet que motivà la ruptura definitiva, amb la qual Mozart esdevingué el primer gran compositor que intentà de treballar independentment dels lligams de servitud.

El 1782 rebé l'encàrrec de l'emperador Josep II de fer una òpera alemanya: en resultà el singspiel Die Entführung aus dem Serail ('El rapte del serrall'); pocs dies després es casà amb Constanza Weber —tercera filla de F.Weber—, matrimoni que li suposà una càrrega. Per sobreviure donà lliçons i compongué moderníssims concerts per a piano i orquestra, que executava personalment en audicions que sovint no li donaven gairebé res. D'aquesta època data la seva amistat amb J.F.Haydn (de Salzburg coneixia ja el seu germà M.Haydn) i li dedicà sis quartets (1782-85); estrenà també ara la simfonia Haffner (K.385, 1785) i altres obres, d'expressivitat molt superior a la de la música del seu temps.

L'arribada de Lorenzo da Ponte a Viena li proporcionà un llibretista d'excepció per a una nova òpera demanada per Josep II; en resultà Le nozze di Figaro (1786), basada en l'obra, aleshores prohibida, de Beaumarchais; l'òpera passà sense gaire èxit a Viena, però entusiasmà a Praga; això mogué Mozart a dedicar-li una simfonia (la K.504, Praga) i una nova òpera l'any següent. Mozart trià el tema i Da Ponte escriví el llibret de Don Giovanni (1787), que assolí un èxit grandiós. Mort aquell any el vell Gluck, Josep II concedí el càrrec de kapellmeister a Mozart, però reduí gasivament el salari al 40% del de Gluck, fet que impedí que Mozart sortís del cercle viciós dels deutes.

Aquestes crisis es reflectiren en obres com en el quintet de corda K.516, en les tres darreres simfonies (K.543, 550 i 551, Júpiter, del 1788), els darrers concerts per a piano, etc, contribucions ingents a aquests gèneres. La darrera òpera en col·laboració amb Da Ponte fou Così fan tutte (1790); reeixí a unir-hi una instrumentació subtilíssima a un llenguatge vocal d'un refinament inusitat. Una òpera de circumstàncies, La clemenza di Tito (1791), per a la coronació de Leopold II a Praga, no fou ben acollida, malgrat que té fragments excepcionals. Els darrers anys Mozart s'adherí a la francmaçoneria, per a les cerimònies de la qual escriví obres en què la instrumentació té una funció simbòlica. Això també succeeix en la seva darrera òpera, Die Zauberflöte (La flauta màgica, 1791).

D'altra banda, en la seva producció dels darrers anys hom troba la influència de J.S.Bach, la música del qual, aleshores ignorada, conegué a Leipzig durant un viatge a Berlín, el 1789. Els darrers mesos Mozart visqué amb l'obsessió de la mort, en part pel misteriós encàrrec d'un Rèquiem que li féu en secret un afeccionat que volia fer-lo passar per obra pròpia, i que ell considerà un avís de defunció. Morí sense haver-lo acabat (fou enllestit pel seu deixeble F.Süssmayer). Mozart ha estat considerat el compositor més destacat de la història de la música occidental; la seva extensa producció inclou gairebé tots els gèneres (des del lied i les danses alemanyes fins als concerts per a instruments, com el de clarinet K.622 i el d'arpa amb flauta).

La seva influència fou profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. La seva valoració, però, trigà a produir-se, i encara no ha assolit una difusió completa: hi han contribuït, però, poderosament els discs i diversos directors d'orquestra i historiadors, com Edward Dent, Alfred Einstein i B.Paumgartner. Als Països Catalans la primera òpera de Mozart coneguda fou Così fan tutte (Barcelona, 1798). Ignorat en gran part durant gairebé tot el s XIX, anà imposant-se a través dels concerts a Barcelona i a València. L'Associació Wagneriana li dedicà una atenció notable i publicà traduccions dels llibrets de les òperes principals, que l'empresari J. Mestres i Calvet introduí al repertori del Gran Teatre del Liceu. A Barcelona hi ha actualment una Associació d'Amics de Mozart.

Petjades de l'imperi romà (11)

2011-01-26T09:17:00.002+01:00

Pompeia, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Nàpols, a Itàlia, és un testimoni del que va ser l'Imperi Romà en els seus més mínims detalls. La ciutat és destruïda per l'erupció del Vesubi. Al segle XVIII van començar les excavacions arqueològiques.

El cranc de les pinces d'or

2011-01-25T13:45:00.004+01:00

Per culpa d'unes misterioses llaunes, en Tintín acaba dins un vaixell on descobreix que són traficants d'opi. Allí es troba amb el malvat Allan i el capità Haddock, qui té molts problemes amb la beguda. Tintín fa entrar en raó al capità i els dos fugen fins al Marroc on acabaran per atrapar els traficants. A partir d'aquesta aventura el capità Haddock s'incorpora a les aventures d'en Tintín i passa a ser un personatge clau.

Florence Baker (1841 - 1916)

2011-01-24T08:50:00.003+01:00

Fa pocs anys, es va trobar un vell diari en un àtic a Anglaterra. L'escriptura era forta i individual, l'idioma idiosincràtic i les aventures que esmentava increïbles. L'autora va resultar ser l'amant (i més tard la dona) d'un dels exploradors de l'Anglaterra victoriana més coneguts, i el tema del seu diari era un viatge que va fer a principis dels anys 1870 al cor d'Àfrica al costat del famós explorador, Samuel Baker.

Florence Barbara Maria Finnian von Sass és potser un dels secrets més ben guardats en els anals de l'exploració d'Àfrica. Els seus èxits van ser sense precedents, però la doble moralitat victoriana de l'època i el seu propi sentit de la lleialtat absoluta la va empènyer a la força a les ombres mentre que el seu company, Sir Samuel Baker, va ser celebrat com un heroi imperial.

La seva història és una mica misteriosa. Samuel Baker havia estat vidu durant quatre anys quan el 1859 va acceptar una invitació per anar de caça a la zona del Danubi. Quan travessava un poble a Hongria va veure una venda d'esclaus en el mercat i es va enamorar a primera vista de la dona que havia de ser venuda a un turc. Més tard es va pretendre que Florence era una òrfena refugiada de sang noble romanesa, però Baker ni ho sabia ni li importava, simplement va pagar més en la subhasta que el turc i es va dur a la bella jove de disset anys en el seu cavall.

Per evitar l'embaràs de les ties que cuidaven als seus fills a Anglaterra, Baker es va quedar a Hongria mentre que la inseparable parella planejava el seu futur de viatges junts. El matrimoni d'alguna manera semblava irrellevant, va dir Baker. Anàven a tot arreu junts. Les seves dues grans expedicions - la primera a Abissínia (Etiòpia) en 1861- buscant la font del Nil- , i la segona (descrita en el seu diari) per informar i suprimir el tràfic d'esclaus que tenia lloc en les seves ribes - estaven plens de dificultats.

Florence no solsament va haver de fer front a les febres, falta de menjar i el constant perill d'animals salvatges, sinó també amb les complicacions afegides de motins en el campament, guerres tribals i polítiques locals traïdores, tot això sota una fatiga acumulada d'anys vivint en climes difícils. No obstant això, en paraules del seu marit, ella tenia una "sang freda admirablement adaptada per viatjar a l'Àfrica”.

Ella mai va fallar i variava la seva rutina passant un dia de descans embotellant conserves o potser, cosint pantalons, un altre dia preparant la celebració del te de la tarda en una selva o preparant un hipopòtam per al sopar.

Tot i que Sam i Florence es van casar a Londres el 1865, sempre hi havia una vaga sensació d'escàndol associat a la nova Lady Baker. La Reina Victòria va rebutjar acceptar-la en la cort, per exemple, i la societat londinenca, encara que encantada de convidar a Sir Sam, sempre preferia que la seva excèntrica i dubtosa dona es quedés a casa. Però a Florence no li importava ser eclipsada i estava feliç amb tenir cura de Baker (cada vegada menys de moda, segons ella) en la seva vellesa a la seva casa de Devon fins la seva mort el 1893.

Lay Baker va viure altres vint anys, cuidada pels seus fillastres (el més gran del qual només tenia sis anys menys que ella) i orgullosa de recordar el seu paper en l'èxit de Baker.

Petjades de l'imperi romà (10)

2011-01-20T08:14:00.002+01:00

Verona és una ciutat antiga al nord d'Itàlia a la regió del Veneto. Alberga un notable nombre de monuments com el pont antic de 95 metres de llarg i consta de cinc arcs que abasta el riu Adige. Anomenat el pont de pedra, va ser restaurat a finals del segle XIII.

Paul Cézanne (1839 - 1906)

2011-01-19T10:06:00.002+01:00

Paul Cézanne (19 de gener de 1839 - 22 d'octubre, 1906) va néixer a Aix en Provence, on va anar a l'escola. Des de 1859 fins a 1861 va estudiar dret, alhora que continuava amb les seves lliçons de dibuix. Malgrat les objeccions del seu pare, va decidir llançar-se a una carrera artística i va marxar a París amb el seu amic Émile Zola el 1861. Poc a poc, el seu pare va anar acceptant el seu estil de vida i li va anar donant suport. Més tard va rebre una gran herència, amb la qual va poder viure sense problemes econòmics. A París, va conèixer Camille Pissarro i altres impressionistes.

Cézanne va començar amb la pintura lleugera i airosa dels impressionistes, però poc a poc la va anar solidificant i la va fer mes arquitectònica. En les seves pròpies paraules, "Vull fer de l'Impressionisme quelcom sòlid i durador com l'art als museus". Ordenava estructuralment qualsevol cosa que percebia en formes simples i plans cromàtics per crear la imatge més comunicativa de la matèria estudiada. El seu essencialisme geomètric de les formes va influir en el cubisme, en particular.

Les seves pintures foren a la primera exhibició del Salon des Refusés el 1863, que exposava obres que no havien estat acceptades pel jurat de l'oficial Paris Salon. El Paris Salon refusà les obres de Cézanne cada any des de 1864 fins a 1869.

No va exposar gaire durant la seva vida i va treballar en un aïllament artístic creixent, vivint al sud de França lluny de París. Es va concentrar en uns quants àmbits: natures mortes, estudis de banyadors, i especialment el Mont Sainte-Victoire, del qual va pintar innumerables vistes.

Per als modernistes de principis del segle XX, Cézanne va ser el fundador de la pintura moderna. Henri Matisse l'anomenava "el pare de tots nosaltres".

Cézanne i Zola van tenir desacords, i mai es van reconciliar, a causa de la descripció ficcionalitzada de Cézanne per part de Zola a la novel·la L'Oeuvre (L'Obra, 1886).

El 1906, Cézanne va desmaiar-se mentre pintava a l'aire lliure durant una tempesta. Una setmana més tard, el 22 d'octubre, va morir a causa d'una pneumònia.

El 10 de maig de 1999, la pintura de Cézanne “Rideau, cruchon et compotier” es va vendre per 60,5 milions de dòlars, aleshores el quart preu més alt mai pagat per una pintura.

Ferdinand Herold ( 1791 - 1833)

2011-01-19T08:20:00.002+01:00

Biografia

Compositor francès d'origen alsacià, Ferdinand Herold París, (28 de gener de 1791 - 19 gener 1833), va ser fill únic de François-Joseph Hérold (1755-1802), pianista i compositor i de Jeanne-Gabrielle Pascal, i també nét d'un organista, Nicolas Hérold, de manera que va créixer en una atmosfera musical. Va entrar al pensionat Hix a l'edat de sis anys, va seguir paral·lelament cursos de teoria musical amb François-Joseph Fétis (futur editor de "La Revue musicale»).

Als set anys, sabia tocar el piano i va començar a compondre. El seu pare s'oposava a que fes carrera musical però la seva mort el 1802, li va permetre enfocar aquest projecte amb més realisme. Ingressar al Conservatoire national de París el 1806, on va tenir com a professors de primera fila: el seu propi padrí Louis Adam (pare del compositor Adolphe Adam) en piano, Charles Simon Catel en harmonia, Rodolphe Kreutzer en violí i Méhul en composició. El 1810, va guanyar el primer premi de piano, amb una peça que ell mateix havia compost, el que mai havia passat fins a aquest moment. Va partir a Roma amb els escultors François Rude i David d'Angers el 1813 després de guanyar el Prix de Rome de 1812. A la primavera, va compondre la seva primera simfonia.

Primeres obres, primers triomfs, primers fracassos

En 1815, es va instal.lar a Nàpols per raons de salut. Allà compon diverses obres, entre elles la seva segona simfonia i tres quartets per a instrument de corda. La seva primera òpera, La Gioventù di Enrico Cinquè (La jeunesse d'Henri V) va ser representada al Teatre del Fons, sota el pseudònim de Landriani. Tot i que els compositors francesos eren generalment mal rebuts, va tenir l'èxit del públic però no el dels compositors napolitans. Va estar a Àustria, on Metternich li va emprar alguns mesos, per Munic i Suïssa i va tornar a París. És llavors que adquireix celebritat gràcies a una òpera escrita en col.laboració amb Boïeldieu, Charles de France (1816).

També va conèixer l'èxit aquest mateix any amb una segona òpera, Les Rosières, dedicada al seu amic i professor Méhul. Si La clochette (1817) va ser també un èxit, aquest no va ser el cas de les òperes següents Premier venu i Les troqueurs (1819). La mala elecció dels llibrets va ser la causa del poc èxit de L'amour platonique i L'auteur mort et vivant. Hérold, decebut, va decidir llavors abandonar l'òpera.

El 1821, arriba a ser assistent al Théâtre italien i va viatjar a Itàlia per reclutar cantants. Recuperar la salut i la inspiració. Va tornar a l'escena amb una nova òpera Le Muletier (1823) segons un llibret de Paul de Kock, Lasthénie i professar admiració per Espanya després de la victòria francesa de Trocadéro per presentar Vendôme en Espagne, en col.laboració amb Daniel Auber (1823). En 1824, l'Opéra comique li va encarregar Le roi René. Va continuar mentrestant treballant per al Théâtre italien on va arribar a ser mestre de cor (1826).

La maduresa

Herold va escriure sempre molt i va alternar grans èxits amb grans fracassos: Le lapin blanc (1825), L'illusion (1829) - i èxits com Marie (1826), Emmeline (1830). Va ser també emprat en l'Opéra Garnier i nomenat «chevalier"de la Légion d'honneur (1828). El 1827 es va casar amb Mlle. Rollot (1806-1861), i el 1828 van tenir un fill, Ferdinand Herold (1828-1982), futur prefecte de la Seine.

El 3 de maig de 1831 es va estrenar la seva més cèlebre òpera, Zampa, que va ser un triomf a França i Alemanya, on encara es representa de vegades avui dia. Després de col laborar en la marquise de Brinvilliers (amb Boïeldieu i Auber, entre altres) i escriure La Médecine sans Médecin (1832), va compondre la que és sens dubte avui la seva obra més coneguda, Le pré aux Clercs (1832), de la qual es va representar la funció número mil ja en 1871. Un mes després de l'estrena, el gener de 1833, Herold va morir de tuberculosi. Va ser enterrat al Père Lachaise. Va deixar una òpera inacabada, Ludovic, que va ser acabada per Halévy.

L'exèrcit romà ( 13)

2011-01-19T07:57:00.002+01:00

El combat

L'èxit en les guerres de l'antiguitat depenia, fonamentalment, de l'ordre presentat en el camp de batalla. Roma va conèixer diverses disposicions, que va emprar en diferents moments, segons amb l'enemic a qui s'enfrontava i els territoris en els quals s'havia de lliurar el combat.

Formació en falange.

Es creu que la formació essencial abans de la formació per manípulos va ser la formació en falange: era d'ordre tancat, amb front molt ampli i poc fons. La falange estava dividida en sis files amb un front de 500 pedites; al final o en els costats de la formació en falange es col·locaven els 1200 velites. La cavalleria -equitatus- també prestava el seu suport; en sortir a campanya cada legió disposava de 300 equites. Els defectes que presentava aquesta formació eren la facilitat de desordre i la poca capacitat de maniobra en terrenys accidentats.

Formació en manípulos.

Cada una de les legions en ordre de batalla -acies- es presentava en tres línies, articulades en manípulos. Els hastati es col·locaven en primera línia. Cada manípulo formava un rectangle de 120 soldats (amb un front de 20 i un fons de 6) i s'escalonava de manera que, entre dos manípulos consecutius, es deixava un interval que estava cobert en segona línia per un manípulo de principes. Els manípulos de triarii (front de 20 soldats i fons de tres) formaven la tercera línia i cobrien els intervals que deixaven els manípulos dels principes. Resultava així una formació en tresbolillo o quincunce.

Aquesta tàctica tenia grans avantatges: els hastati avançaven els primers llançaven els seus dards -pila- sobre l'enemic i començaven a lluitar cos a cos. Si havien de cedir davant de l'enemic, es retiraven darrere dels principes, i si l'enemic derrotava també els principes, intervenien llavors els triarii. D'aquest fet deriva l'expressió "cap de bestiar ad triarios venit", usada per denotar que la situació havia arribat a ser crítica.

La disposició de l'exèrcit en el combat també es va fer més racional: els velites protegien des del començament del combat les ales - cornua - i s'avançaven per revoltar i inquietar l'enemic; els aliats -socii - es col·locaven en ambdós costats de les legions i la cavalleria – equitatus - actuava a les dues ales - cornua -.

La tàctica manipular va estar en vigor fins a Mario; encara Metelo, el seu antecessor immediat, va vèncer amb ella en la batalla de Mutul (any 108) durant la guerra amb Iugurta.

El principal avantatge d'aquesta formació és la seva adaptabilitat al terreny i la capacitat de maniobra, gràcies a estar formada per unitats petites. El seu principal defecte és l'excessiva divisió de la legió davant d'enemics com els teutons i els cimbros.

Formació triple en línia de combat.

La triple línia de combat - tríplex acies -, composta abans per manípulos, des de Mario va estar formada per cohorts formant un front de tres línies: quatre cohorts en la primera, tres en la segona i les tres restants en la tercera. Les tropes auxiliars i la cavalleria es col·locaven a les ales.

Per entrar en combat, les cohorts es col·locaven separades entre si, de manera que, si les cohorts de la primera línia flaquejaven, podien retirar-se a reraguarda pels buits que deixaven els de la segona i tercera línia.

Unides les quatre legions en què es componia normalment l'exèrcit, l'acies primera quedava composta de setze cohorts, l'acies secunda de dotze i d'unes altres dotze l'acies tertia.

Formació en falca.

La tàctica de l'exèrcit amb prou feines va variar durant tota l'època imperial. Només en algunes ocasions, per lluitar contra els bàrbars, es va recórrer de nou a la falange. Tanmateix, a partir de les reformes de Dioclecià i Constantí, es va adoptar generalment una formació germànica: el cuneus, formació de falca truncada en forma de trapezi amb el menor dels costats paral·lels davant l'enemic.

El Ceptre d'Ottokar

2011-01-18T11:50:00.002+01:00

Tintín viatja aquest cop cap a un país imaginari: Sildàvia. Allí roben un ceptre que és necessari per a que el dia de San Vladimir el rei sildau pugui continuar regnant. Tintín s'assabenta que és el país enemic de Bordúria qui l'ha robat per a poder envair-los i el recupera, convertint-se en un heroi nacional. La història del conflicte Sildàvia - Bordúria guarda certa similitud amb conflictes de l'època a Europa.

Tomaso Albinoni

2011-01-17T14:33:00.001+01:00

Tomaso Giovanni Albinoni (8 de juny de 1671 - 17 de gener de 1751) va ser un compositor italià de música barroca. Va escriure al voltant de cinquanta òperes, però és més conegut per la seva música instrumental, especialment els seus concerts per a oboè.

Va néixer a Venècia (Itàlia) que en aquells dies era una república independent, en el si d'una rica família veneciana de comerciants. A Tomaso li agradava definir-se com un músic del violí i un diletant venecià. Va estudiar violí i cant i ben aviat destacà en ambdós instruments. Va poder compondre amb plena llibertat sense necessitar cap tipus de mecenatge, fora de l'església o de la noblesa.

Va viure sempre a Venècia tot i que també viatjà. Es té constància de dos viatges a Florència un el 1703 i l'altre el 1722. La seva primera òpera, Zenobia regina de Palmireni, és del 1694, any en què també va compondre el primer recull de música instrumental, les 12 Sonate a tre, opus 1. Des de sempre va repartir la seva activitat productiva tant en la música vocal, òperes, serenates i cantates, com a la instrumental, sonates i concerts. A la mort del seu pare, el 1709, es pogué dedicar a la música sense cap necessitat econòmica.

La seva música instrumental va atreure l'atenció de Johann Sebastian Bach, que va escriure almenys dues fugues sobre temes d'Albinoni i va utilitzar constantment els seus baixos harmònics com a exercicis musicals per als seus alumnes.

La seva fama es va incrementar en gran manera quan, el 1910, un investigador va començar a escorcollar les partitures d'un antic monestir, entre les quals va descobrir l'obra més solemne d'Albinoni: un fragment d'un moviment lent d'una Trio sonata, per a cordes i orgue, que posteriorment, el 1945, reconstruiria Remo Giazotti com l'Adagio d'Albinoni, una de les peces més conegudes de la música clàssica.

Marianne North (1839-1890)

2011-01-17T14:25:00.002+01:00

En comú amb altres viatgeres de l'època victoriana, Marianne no va començar a viatjar de debò fins que les seves responsabilitats domèstiques l'hi ho van permetre. En morir la seva mare en 1855, va esdevenir la “majordoma” i acompanyant del seu pare en vacances al continent i a Terra Santa, on va dibuixar àvidament. El seu pare va morir el 1869, quan Marianne tenia gairebé quaranta anys. Després d'uns mesos a Tenerife per decidir què fer amb la resta de la seva vida, va començar la seva aventura de viatges i a dibuixar i aquarel·les de plantes tropicals de tot el món.

El 1871, Marianne va partir per a pintar les plantes tropicals del món en el seu entorn natural. Després de tot, era una artista de talent. Els seus amics científics, tals com Charles Darwin i Joseph Hooker, la van animar a prosseguir el seu interès en la botànica i els seus amics viatgers, Francis Galton i Lucie Duff Gordon, la van convèncer que no hi havia res tan inspirador com els viatges. Els quinze anys següents els va passar viatjant al voltant del món amb la seva paleta de pintures i un para-sol, amb curtes estades a Londres entre viatge i viatge. Va viatjar arreu del món dues vegades, i va visitar repetidament cada continent amb plantes per a dibuixar. Els seus llocs preferits per a pintar van ser Borneo, Ceylan, Jamaica i les illes Seychelles.

El 1882 es va inaugurar la Galeria North en Kew Gardens, Londres: un edifici comissionat i dissenyat per Marianne per albergar la seva creixent obra pictòrica. Es va compilar un extens catàleg amb una introducció per part del Director de Kew Garadens, Joseph Hooker, i quan se li esmentava alguna planta que faltava, Marianne viatjava a la cantonada del món corresponent per pintar-la. La Galeria North és encara una de les més visitades de Kew. Marianne realitzar el seu últim viatge a Xile durant l'hivern de 1884-5.

Després es va instal.lar en una casa al camp a Gloucestershire i es va concentrar a escriure les seves memòries. Va morir abans de finalitzar el llibre de les seves experiències.

Els castrati (22)

2011-01-14T08:07:00.002+01:00

Nicola (Antonio) Porpora ( 17 d’agost de 1686 – 3 de març de 1768) va ésser un compositor italià d'òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli i Senesino Caffarelli.

Porpora va néixer a Nàpols on és va graduar el conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Händel i Bach va ser professor del Conservatori de Sant Onofrio (1715-1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711-1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio red'oriente (1713), que s'estrenaren igualment a Nàpols.

L'any 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospedale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. L'any 1752 va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes i tenint com a assistent Joseph Haydn.

Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), Berenice reina d'Egipte (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qualFarinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys d'edat), Semíramis reconeguda (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Filandro (1747) i Il Trionfo vaig donar Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre li quals destaca, Or che un núvol ingrat (1735); li serenates Angelica a Nàpols (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i, oratoris David i Betsabé (1734). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seva música de cambra han estat enregistrades. Entre els anys1720 i1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.

Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seves composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.

L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.

Petjades de l'imperi romà (9)

2011-01-13T10:35:00.001+01:00

Villa Adriana s'estén sobre una àrea de 120 hectàrees. El Canopus és una massa d'aigua que desemboca a l'edifici sud, el Serapeum, dedicat a Serapis.

Giacomo Carissimi

2011-01-12T14:10:00.001+01:00

Giacomo Carissimi, (abril de 1605 - 12 de gener de 1674). Compositor italià, dels més eminents dels començaments del Barroc i un dels principals representants de l'Escola Romana de música. A més a més de ser un dels compositors més prolífics de motets i cantates, se li atribueix haver fixat les característiques definitòries de l'oratori llatí.

De la seva infantesa se sap que va néixer a Marino, a uns 25 km de Roma, i que va ser batejat el 18 d'abril de 1605. No se sap amb certesa els estudis que va seguir, però als vint anys va aconseguir el càrrec de mestre de capella a Assís, càrrec que va ocupar durant uns quants anys. El 1628, va tenir el mateix càrrec a l'església de Sant Apolinar del col·legi Germanicum a Roma, i que hi va ser fins a l'any de la seva mort.

Va rebre diverses ofertes per treballar en llocs importants de Venècia i Viena, incloent una oferta per substituir Claudio Monteverdi a Venècia, però va declinar les ofertes. Va tenir nombrosos alumnes, entre ells, Marc-Antoine Charpentier i Alessandro Scarlatti. El 1637 va ser ordenat sacerdot jesuïta.

Elegit el 1649 mestre de capella pontifical, va introduir en les esglésies l'acompanyament de la música instrumental, i va ser el primer que va fer servir la cantata per a temes religiosos. El 1656 va conèixer la reina Cristina de Suècia, que es trobava en l'exili, i va compondre nombroses obres profanes en el seu honor.

La majoria de les seves obres es coneixen per còpies; els manuscrits originals es van perdre o van ser destruïts després de la dissolució de l'ordre dels jesuïtes el 1773.

L'exèrcit romà ( 12)

2011-01-12T08:04:00.002+01:00

La importància de l'exèrcit

A més de les pròpies d'un país imperialista, és a dir, les de conquerir, recaptar impostos, pacificar els territoris ocupats, i garantir la seguretat de les fronteres, també l'exèrcit va ser factor de romanització i de civilització.

Els soldats, construïen ponts, aqüeductes i calçades; aixecaven campaments, i fins i tot quan es llicenciaven rebien terres o el dret a fundar ciutats que atreien civils, camperols, artesans i comerciants. Allà per on passaven o s'establien els soldats, transmetien la llengua, i els costums de Roma. El limés era una zona d'intensa romanització, civilització i prosperitat

Per a Roma l'aspecte més negatiu del seu exèrcit romà va ser el seu enorme poder, sobretot després de la professionalització, ja que des de llavors els soldats anteposaven la lleialtat al general que els pagava a la de l'Estat. Alguns militars van utilitzar aquest poder per intervenir en els assumptes de l'Estat. Això va tenir tràgiques conseqüències al final de la República (guerres civils) i durant l'Imperi (en èpoques de crisi l'exèrcit va imposar els emperadors).

L'Illa Negre

2011-01-11T17:21:00.001+01:00

Una nova història amb guió de novel-la policíaca porta a en Tintín cap a un nou viatge: Escòcia. Allí s'enfronta amb el misteri de l'illa negra i la bèstia que l'habita. Finalment aconsegueix descobrir l'amagatall d'uns falsificadors de diners liderats pel malvat Müller i s'enfronta amb la temible bèstia que resulta ser un goril-la. Una nova aventura plena d'acció on en Tintin torna a demostrar les seves habilitats.

Anna Leonowens (1834-1914)

2011-01-10T14:24:00.002+01:00

El 1945, Margaret Landon va escriure un llibre titulat Anna i el Rei de Siam. Estava basat en les memòries d'una majordoma anglesa durant la seva vida amb la família reial de Siam (actual Tailàndia), i immediatament va captar la imaginació del públic. Al llibre li va seguir un musical i després una pel·lícula, El Rei i jo, protagonitzada per Deborah Kerr i Yul Brynner.

Anna Crawford va néixer al País de Gal el 1834. Un cop va acabar els seus estudis a l'escola, va viatjar fins a l'Índia per reunir-se amb la seva mare i el seu padrastre, i a l'edat de divuit anys ja havia visitat l’orient amb amics i havia après sànscrit, hidustaní, persa i àrab i s'havia casat amb un lloctinent britànic, Thomas Leonowens. Després d'una lluna de mel a Decca, ella i el seu marit es van establir en una casa a Malabar Hill, prop de Bombai.

El 1852 va morir el seu primer fill i Anna va començar a sentir-se malalta. Se li va recomanar un canvi de clima i els Leonowens escolliren Austràlia. Va ser una elecció equivocada: van patir un naufragi al Cap de Bona Esperança i poc després d’arribar a New South Wales va néixer i va morir un altre fill. Van intentar establir-se a Londres i més tard a Singapur el 1856. Dos anys més tard, Anna es va quedar vídua i es va veure forçada a mantenir els seus dos fills supervivents obrint una escola a Singapur per a nens d'oficials de l'exèrcit.

Això és el que la va conduir a la cort del Rei Somdetch Phra Paramendr Maha Mogkut de Siam el 1862: en ser un home culte (va ser monjo durant cinc anys abans de convertir en rei), i a la moda, va proporcionar una educació europea per als seus fills favorits. Anna va ser recomanada, investigada i presentada a la cort. Se li va donar espai a l’harem per crear la seva escola i la va presentar a seixanta-set fills del rei i a una població flotant de dones i esclaus perquè se'ls ensenyés la saviesa de l'occident.

Els propers sis anys Anna els va passar amb els seus alumnes i el capritxós rei, que li demanava els seus serveis com a secretària privada, traductora i ocasionalment com a concubina (sense èxit), i tractant d'exercir el suprem poder d'una governanta, una influència moral.

El 1867, la salut d'Anna va empitjorar de nou i a contracor se li va permetre abandonar el país. Va anar a Amèrica i es va quedar allà per a la resta de la seva vida, sovint escrivint cartes als seus estimats pupils reals i observant amb satisfacció l'abolició de l'esclavitud, una llibertat religiosa i un sentit de la justícia que començava a florir en el país on el nou rei havia estat educat per ella.

Petjades de l'imperi romà (8)

2010-12-23T09:27:00.002+01:00

També a Itàlia, però aquesta vegada a Tivoli, prop de Roma, la Vila Adriana és un excepcional conjunt d'edificis clàssics creats al segle II dC per l'emperador romà Adrià. Combina els millors elements del patrimoni arquitectònic d'Egipte, Grècia i Roma.

L'exèrcit romà (11)

2010-12-22T08:52:00.000+01:00

El combat

I a l'hora de lluitar? Els romans lluitaven seguint un ordre perfectament establert.

Si l'enfrontament era a camp obert, en primera línia es col·locava la infanteria lleugera, darrere un bloc central compost per les legions, flanquejades per tropes auxiliars i en els extrems la cavalleria.

Les legions es disposaven en tres línies la primera composta per tropes inexpertes, la segona per tropes experimentades i la tercera pels soldats més veterans i avesats.

Quan atacaven, ho feien en formació tancada, l'anomenada tortuga, testudo, que consistia a col·locar-se l'escut sobre els caps. D'aquesta manera es protegien dels atacs enemics (fletxes, llances, pedres, oli bullint) i de vegades fins i tot es pujaven a sobre dels escuts dels seus companys per salvar desnivells.

Quan l'enemic es replegava a alguna ciutat o campament es recorria al setge gràcies a una sofisticada maquinària militar.

Quan algun general realitzava alguna gesta militar Roma li reconeixia amb nombrosos honors entre els quals destaca el triunfo.

Per què va ser pràcticament invencible l'exèrcit romà?

Els romans van crear una perfecta maquinària militar gràcies a la seva eficaç organització, excel·lent ensinistrament, fidelitat exemplar i fèrria disciplina i això malgrat no tenir un exèrcit excessivament nombrós.

L'orella escapçada

2010-12-21T11:18:00.002+01:00

En aquesta història Hergé torna a l'aventura en estat pur. El robatori d'un fetitxe arumbaia porta a en Tintín cap a Sudamèrica, a la república de San Teodoro. Allí es veu inmers en una guerra amb els veïns de Nuevo Rico, i es converteix en l'ajudant del general Alcàzar, personatge que tornarà a aparèixer en altres aventures. Tintín s'endinsa a la selva fins trobar els arumbaies, torna a Europa i retorna el fetitxe al museu.
En l'aventura podem observar la denúncia de la guerra del "Gran Chaco" que afectava a Bolívia i Paraguai per la possessió d'uns jaciments petrolífers.

Isabella Bird ( 1831 - 1904)

2010-12-20T10:10:00.002+01:00

Isabella Bird és la viatgera de l'època victoriana per excel·lència. No va començar a viatjar fins mitjana edat (a part d'un viatge a Canadà i Amèrica del Nord quan tenia poc més de vint anys), perquè fins que va tenir quaranta anys va haver de fer càrrec dels seus pares, i quan van morir, Isabella tenia un problema a l'espina dorsal, patia de depressions i d’insomni. Un doctor li va prescriure que viatgés per curar els seus mals, i ella es va convertir en addicta a viatjar. El doctor de capçalera John Bishop la va festejar sense descans entre 1877 i 1881 però ella el va rebutjar mentre que la seva germana vivia. Però quan la seva germana Henrietta va morir, va consentir a casar-se amb ell. Es va casar als cinquanta anys i al cap de cinc anys va morir el seu marit. Això, però, no va ser cap impediment perquè Isabella viatgés de nou.

Durant la seva carrera itinerant, Isabella va visitar i va escriure sobre nombrosos països arreu del món. Com a reconeixement de l'amplitud dels seus viatges i observacions, se li va concedir l'honor de ser la primera dona convidada d'honor d'una reunió de la Royal Geographical Society el 1892. A l'any següent, el 1893, va esdevenir la primera dona elegida com Fellow de la Royal Geographical Society, un gran honor. Isabella continuar viatjant fins que va morir als setanta-tres anys.

Els castrati (21)

2010-12-17T08:58:00.002+01:00

Gaetano Majorano, anomenat Caffarelli o il Caffariello (Bitonto,12 d’abril de 1710, Nápols, 31 de gener de 1783) Cantant italià. Va ser un dels més famosos castrati de la seva època.

Fill d'un humil agricultor, Gaetano estava destinat a ser, com el seu pare, agricultor. La seva afecció per la música el va fer descuidar, però, les tasques del camp, la qual cosa va portar l'enuig del pare i el suportar els càstigs infligits per aquest per fer-li oblidar el seu desig de cantar a l'església propera a la localitat. Un músic, anomenat Domenico Caffaro, va observar l'assiduïtat que el jove granger visitava la capella de la qual ell era professor, i va decidir fer justícia unint la veu del noi a la dels altres nens cantaires per donar-li una oportunitat. Pretenent assegurar-se de la vertadera disposició del jove, el va fer avisar per anar al seu costat, el va preguntar sobre el seu interès per la música i el va fer cantar l'escala musical acompanyat per un clavicordi. Convençut de no haver estat enganyat pel jove Gaetano, Caffaro va decidir entrevistar-se amb el seu reaci pare per a mostrar-li l'encoratjador futur i la conseqüent fortuna que estaria destinada al seu fill amb el talent que pogués adquirir. El pare, finalment, es va deixar convèncer i li va donar permís perquè Gaetano viatgés a Norcia per a l'operació de castració acostumada.

A la seva tornada, Caffaro el va prendre com a tutelat i al costat de les elementals lliçons de música el va ensenyar a llegir i escriure. Una vegada ensenyat el va enviar a Nàpols per estudiar amb Nicola Porpora, famós mestre de cant i compositor. Des d'aquest moment Gaetano pren com a reconeixement al seu tutor el sobrenom de Caffarelli.

Petjades de l'imperi romà (7)

2010-12-17T08:11:00.002+01:00

El Coliseu de Roma, vist des de l’aire. Una de les més grans obres d'arquitectura i enginyeria romana

El Lotus Blau

2010-12-14T09:21:00.002+01:00

L'aventura comença a l'Índia, ja que és continuació de Els Cigars del Faraó i Tintín es torna a enfrontar a la banda de traficants d'opi, però queda atrapat enmig del conflicte entre Japó i Xina. Finalment aconsegueix atrapar la banda amb l'ajut d'un jove noi xinès, en Xang. Fou gràcies a un amic xinès anomenat Xang (el personatge del còmic és en honor seu) que Hergé es va interessar per la situació a la Xina i criticà la política japonesa a l'Extrem Orient. La història està molt ben elaborada i hi ha una gran dosis de realisme i marca l'inici del període de documentació, en el qual Hergé es documentarà a fons abans d'iniciar noves aventures.

Amelia Edwards ( 1831 - 1892)

2010-12-13T10:30:00.002+01:00

Amelia Edwards va ser una novel·lista prolífica, poeta i historiadora. El seu primer llibre de viatges va ser publicat en 1862. Més tard, Amelia va viatjar al nord d'Itàlia amb una amiga i va publicar un llibre que es va fer molt popular sobre les muntanyes Dolomites publicat sota el títol “A Midsummer ramble in the Dolomites”. Un any més tard va viatjar a Egipte, gairebé per accident, per allunyar-se de la pluja a Europa, i va descobrir el que havia de convertir-se en la passió de la seva vida.

Viatjant en una dahabia, una embarcació típica del Nil, Amelia va anotar acuradament tot el que va veure dels temples, tombes i monuments i fins i tot va descobrir una capella soterrada pel seu compte. Això es va convertir en el llibre A Thousand Miles Up the Nile, la primera enquesta arqueològica de les ruïnes d'Egipte. El llibre està ple de notes històriques a peu de pàgina i detalls acurats. Amelia Edwards va ser la responsable de la fundació de la primera càtedra en Egiptologia (una ciència a la qual va contribuir a crear) a l’University College London, i va recolzar el nomenament de Sir Flinders Petrie.

Es va establir com una de les màximes autoritats en el tema de l'antic Egipte i el seu llibre A Thousand Miles Up the Nile encara segueix sent un dels llibres de viatge més inspirats del tema.

Els castrati (20)

2010-12-13T10:19:00.001+01:00

Alguns dels castrati més famosos

Baldassare Ferri (1610 -1680)
Giovanni Francesco Grossi Siface (1653 -1697)
Matteo Sassano Matteuccio (1667 -1737)
Nicolo Grimaldi Nicolini (1673 -1732)
Antonio Maria Bernacchi (1685 -1756)
Francesco Bernardi Senesino (c.1685 - c.1759)
Carlo Broschi Farinelli (1705 -1782)
Gaetano Majorano Caffarelli (1710 -1783)
Gaetano Guadagni (1725 -1792)
Gasparo Pacchierotti (1740 -1821)
Luigi Marchesi (1754 -1829)
Girolamo Crescentini (1762 -1848)
Giambattista Velluti (1781 -1861)
Alessandro Moreschi (1858 -1922)

Petjades de l'imperi romà (6)

2010-12-13T10:17:00.002+01:00

El Panteó té una esfera de 150 peus romans o 43,30 metres de diàmetre i una alçada de 43,30 metres.

L'exèrcit romà (10)

2010-12-13T10:08:00.001+01:00

Tenien els romans una marina de guerra?

La guerra contra els cartaginesos primer i la consegüent expansió fora d'Itàlia va obligar els romans a desenvolupar una important marina de guerra que també es dedicava a assegurar el comerç a la Mediterrània davant la pirateria.

La nau més comuna era la trirreme amb una triple fila de rems. Les seves principals armes eren un esperó molt agressiu, rostrum, situat a la proa, unes torres des de les quals es llançaven projectils i una espècie de garfis, corvus, per subjectar, abordar els vaixells enemics i emprendre el combat cos a cos.

Tanmateix el servei militar en la marina no donava prestigi, la qual cosa explica que bona part de la flota estigués composta sobretot per aliats.

Què era la guàrdia pretoriana?

Aquest cos especial, creat amb l'Imperi i compost d'uns 10.000 homes, actuava com la guàrdia personal de l'emperador. Tenien les seves casernes a prop de Roma i estaven dirigides pel prefecte, comandant de la plena confiança de l'emperador. Els soldats d'aquesta guàrdia rebien una paga i tenien una consideració superior als legionaris normals

Els Cigars del Faraò

2010-12-13T10:04:00.003+01:00

En aquesta ocasió, Tintín s'embarca cap a Orient, on s'involucra en una nova aventura amb un egiptòleg que el condueix fins a una tomba d'un faraó egipci. Allí descobreix uns extranys cigars i és raptat. Viatja fins Aràbia i posteriorment l'Índia i finalment acaba enxampant la banda que traficava opi amb els cigars. Per primer cop, hi trobem elements d'intriga i investigació, constant que es mantindrà en moltes de les posteriors aventures.

Florence Hightingale ( 1820 - 1910)

2010-12-13T09:59:00.002+01:00

Florence Nightingale va destacar en més activitats que la seva famosa carrera d'infermera i encara que no se la coneix massa per això, va ser a més una prolífica escriptora de viatges. Mai va arribar a publicar una narració dels anys passats a Scutari i Balaclava entre 1854 i 1856, i encara que va escriure copiosament sobre l'Índia, Algèria i Síria, mai va arribar a visitar aquests països. Però entre la seva prolífica obra estan dues de les narratives de viatge més refrescants de l'època, la primera es va publicar només per ser distribuïda privadament (i no va ser reimpresa fins l’any 1987) i la segona va ser treta de cartes de família i publicada setanta anys després de la seva mort. Van ser escrites per a la família i els amics de forma espontània i familiar.

Viatjar no era una cosa nova per Florence. De fet ella va néixer "en route" a la ciutat que li va donar el seu nom. L'arribada de la seva filla va interrompre un dels freqüents viatges a través d'Europa dels Nightingale. Entre 1837 i 1838, la família va tornar a viatjar per Europa de nou i deu anys més tard, Florence va passar tot un hivern a Roma. En 1849, de nou seguint la tradició de l'època, va anar en vaixell a Alexandria i va viatjar pel Nil fins a Tebes.

Aquestes van ser les últimes vacances a l'estranger que va fer: de tornada a casa, després d'una estada amb les infermeres d'un progressista hospital luterà a Kaiserweth a Alemanya, es va dedicar totalment a la vocació que la va convertir en llegenda més tard.

Els castrati (19)

2010-12-03T08:23:00.002+01:00

El final dels castrati: va ser realment una barbàrie?

Durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, es van tancar la majoria de les escoles on ensenyaven els castrati. Al segle XIX, ja es permetia que les dones cantessin en les òperes i la demanda de musici va començar a decaure. En l'època en què Velluti es va retirar de l'òpera, el fenomen dels castrati es veia a Europa com un acte barbàric i l'únic lloc en el qual es podien escoltar era a les esglésies. I, des de 1870, només a la Capella Sixtina.

El 1902, el Papa Lleó XIII va prohibir que entressin més al seu cor. I Moreschi, l'últim d'ells, es va retirar el 1913.

Avui, molts creuen que els castrati són «l'exemple extrem de posar a l'art per davant del sentit comú», com diu David W. Barber al seu llibre When the fat lady sings: Opera History As It Ought To Be Taught.

S'explica que Carestini i Salimbeni es posaven a riure cada vegada que la gent mostrava pena per ells.

Graham Harris és un home que van entrenar de nen per cantar en un cor. Leith Harris va parlar amb ell sobre aquest assumpte. Li va explicar que tenia una gran veu abans de la pubertat, i que va ser l'única sensació d'identitat que va tenir. Als catorze anys, va experimentar el canvi de veu i durant un temps després, continuava sentint-la, fina, de nen.

La sentia dins del seu cap, encara que no encaixava amb la veu que sortia de la seva boca. «Encara la llanço de menys», va dir. «Si m'haguessin donat l'opció llavors de perdre la veu per sempre o conservar-la per sempre, si hagués tingut aquesta opció... no sé el que hagués fet, però ho hauria considerat seriosament».

Ernesto Tomasini, lamenta que no el castressin de nen. «Hauria estat perfectament feliç renunciant a la meva masculinitat pel meu art», va dir en una entrevista.

Fa uns anys, Tomasini va portar per Europa el seu espectacle "Verdader o Falsetto? Una història secreta dels Castrati" (True or Falsetto? A Secret History of the Castrati).

Lucy Powell, autora de l'obra representada per Tomasini, opina que el major drama dels castrati era que els nens no van elegir la seva castració. Excepte en uns quants casos, com el de Cafarelli, eren els pares els que decidien. Perquè tampoc no era una cosa que pogués posposar-se molt temps.

Petjades de l'imperi romà (5)

2010-12-02T09:06:00.002+01:00

Construït en el segle I AC, el Panteó romà és una estructura antiga religiosa situada al Camp de Mart a Roma. Va ser dedicada a tots els déus de l'antiga religió i es va convertir en una església cristiana al segle VII.

L'exèrcit romà (9)

2010-12-01T08:57:00.001+01:00

La cavalleria

La cavalleria, alae, estava composta majoritàriament per auxiliars. L'equipament era similar al de la infanteria auxiliar, excepte que utilitzaven també la llança i uns pantalons fins al genoll.

La cavalleria era vital a l'hora de les càrregues, per perseguir l'enemic quan fugia i com a exploradors i patrulles de guàrdia. El seu principal problema era la dificultat per controlar el cavall en el camp de batalla, ja que no coneixien l'estrep.

Cada unitat de cavalleria estava composta per deu genets al comandament d'un oficial anomenat decurió. El comandant de la cavalleria era el prefecte. Els genets podien ascendir fins a decurions, però no a prefectes.

Comptaven amb artilleria els romans?

Els romans van copiar dels grecs les seves idees sobre maquinària militar. No coneixien cap explosiu i impulsaven el seu armament amb molles. Tanmateix la superioritat era manifesta respecte de la major part dels pobles contra els que combatien que ni tan sols no tenien artilleria.

Les principals màquines eren:

- Les catapultes: màquina que llançava fletxes de diferent mida
- Les ballestes: artefacte que llançava pedres d'uns vint quilos fins quatre-cents metres de distància.
- Els ariets: que servien per fer caure muralles i obrir portes.

Tintin a Amèrica

2010-11-30T09:25:00.002+01:00

Després de viatjar al Congo, Tintín se'n va a Amèrica, on s'enfrenta a la banda de gàngsters d'Al Capone, un dels pocs personatges reals que apareixen en les aventures de Tintín, i a un altre gàngster anomenat Bobby Smiles. L'acció transcorre en dos escenaris ben diferents: la ciutat de Xicago i les reserves dels pells roges.

En aquesta obra Hergé volia centrar la història amb els indis, però va aprofitar per a denunciar l'explotació dels pells-roges per part dels blancs i les màfies de gàngsters a la ciutat de Xicago.