Violet Cressy-Marcks

El 1925, Violet Cressy-Marcks va viatjar des de Ciutat del Cap fins al Caire i després va travessar Escandinàvia fins Murmansk en trineu. Després d'un viatge a través de Sud-amèrica, va viatjar a Afganistan, Turquia i Sibèria. Més tard va viatjar a Etiòpia i Kenya (durant la invasió italiana), i a la Xina en guerra el 1938.

Violet Cressy-Marcks s’imposava metes difícils de gran perillositat, i les dues expedicions que va descriure estan plenes d’acció. Durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en corresponsal militar per al Daily Express a l'Extrem Orient (basada a la Xina, on va entrevistar a Mao Zedong a la seva base de l’exèrcit vermell i es va amagar en un tren per arribar a les fronteres prohibides de Tibet) i durant els últims 25 anys de la seva vida, va fer innombrables expedicions de caràcter més suau.

Va ser nomenada Fellow de la Royal Geographical Society i de la Zoological Society (encara que era principalment arqueòloga), va recollir tot tipus de dades científiques i es va enfrontar a dificultats amb coratge. Va ser una de les més dedicades dones viatgeres, intentant constantment provar-se a si mateixa

Sylvia Brooke (1885 - 1971)

Sylvia Brett era ja famosa com a jove escriptora abans de començar la seva vida de viatges. Era una de les companyies femenines favorites de George Bernard Shaw i ja havia publicat diverses obres de teatre i altres obres literàries quan va conèixer Charles Vyner Brooke, el Raja Muda hereu de Sarawak. Segons Silvia, la seva sogra, Margaret Brooke, desesperada perquè els seus fills no semblaven ser capaços de trobar una dona adequada, va decidir crear una orquestra de joves casadores a la seva casa de Londres.

Les joves músiques es reunien un cop per setmana, i en poc temps els tres nois havien trobat una dona adequada.

Sylvia, que tocava el tambor, va ser elegida per l'home que va esdevenir el tercer i últim Raja blanc, i ella va trobar la seva vida tan interessant com a 'Reina dels caçadors de caps' i 'Primera Dama de Sarawak'  que va escriure la seva autobiografia dues vegades. La seva vida va incloure nombrosos viatges en vaixell i en iot privat des de i cap a aquesta part de Borneo captada tan romànticament per James Brooke el 1841.

La seva vida també la va portar a assistir a nombroses festes en altres països on va poder explicar  històries de les tribus de la selva. Sylvia Brooke va escriure dos llibres en els quals esmenta la seva experiència durant els últims dies d'un excèntric anacronisme pel que feia als assumptes exteriors britànics.

Osa Johnson (Mrs. Martin Johnson) 1894 - 1953

Óssa va néixer el 1893 a Chanute, Kansas (USA). Es va casar amb Martin Johnson, un pioner de la fotografia que acabava de tornar d’un creuer al voltant del món amb Jack London. Junts van recórrer el Salvatge Oest mostrant una pel·lícula que Martin havia gravat durant el seu viatge al Pacífic Sud. Óssa cantava cançons hawaianes en cada actuació i el 1912 havien estalviat els diners suficients per finançar una expedició a les illes Salomó i les Noves Hèbrides. Volien fer una pel · lícula sobre els caníbals de l’illa de Malekula, a les Noves Hèbrides, amb l’objectiu d’intentar preservar un estil de vida primitiu en una pel·lícula abans que desaparegués amb la civilització.

Martin havia escoltat històries sobre els fers "Big nambas" d’una tribu de Malekula, la mateixa gent que la entomòloga britànica Evelyn Cheesman estudiaria vint anys més tard. En aquells dies les relacions entre els colons blancs i les tribus locals no eren d’allò més cordials. Les illes eren envaïdes per blancs que raptaven als nadius perquè treballessin en les seves plantacions sota condicions d’esclavatge.

En revenja els Big Nambas atrapaven i mataven tants estrangers com podien. Durant la seva breu estada a l’illa de Malekula, els Johnsons van ser fets presoners i va ser només, gràcies a l’aparició miraculosa d’un vaixell britànic, que se’ls va deixar lliures i van haver de córrer per la selva per salvar les seves vides.

La pel·lícula que va sortir d’aquesta trobada, Among the Cannibal Isles of the South Pacific (A les Illes Caníbals del Pacífic Sud) va arribar a ser un gran èxit. La parella va tornar als Mars del Sud el 1919 amb més personal de suport per filmar la seva pròxima pel·lícula, Cannibals of the South Seas (Caníbals dels Mars del Sud).

De  tornada a Nova York van conèixer a Carl Akeley, que acabava d’inventar una nova càmera de filmar i va suggerir als Johnsons que es concentressin a l'Àfrica i fossin allà a filmar la vida dels animals salvatges. Martin i Óssa van viatjar a Àfrica per investigar i filmar els animals salvatges del continent. Van caminar durant setmanes a través del territori del nord de Kenya fins que van arribar a un cràter volcànic on milers d’animals es congregaven al voltant d’un vast llac d’aigua, un lloc que van anomenar "Paradise" (Paradís).

La seva primera pel·lícula africana, Trailing African Wild Animals (Seguint als Animals Salvatges d'Àfrica), va ser un gran èxit i van tornar a Paradise durant un període per fer pel· lícules d’animals salvatges. Després de filmar a Paradise durant quatre anys, els Johnsons s’en van anar al Serengeti durant un any per filmar lleons. La pel·lícula que van filmar durant aquesta època va ser utilitzada en el film Simba, King of the Beasts (Simba, el Rei dels Animals).

Els Johnson més tard van explorar la Selva Ituri a l’antic Congo Belga. El seu film Congorilla, documenta a les fugisseres tribus pigmees de la selva i als goril·les de la muntanya. La seva última expedició important junts va ser al nord de Borneo, on van viure durant dos anys, utilitzant una canoa i fent ràfting als rius. Van ser els primers a explorar la regió del Riu Kinabatangan i els primers que van entrar a les terres dels cerca-caps  Tengarra per documentar les seves vides.

Després de la tràgica mort de Martin en un accident d’avió el 1937, Óssa va continuar els seus viatges, i a l'Àfrica va fer les pel·lícules I Married Adventure (Em vaig casar amb l'Aventura) i Jungles Calling (La crida de la selva). Óssa també va escriure diversos best sellers sobre les seves experiències. El 1949 es va fundar el Museu Safari de Martin i Óssa Johnson en Chanute, Kansas (USA).

Martha Gellhorn (1908 - 1998)

Martha Gellhorn és una de les reporteres mes famoses del segle XX. Va començar la seva carrera periodística a principis dels anys 1930 i va cobrir conflictes com la guerra civil Espanyola, la guerra del Vietnam i les guerres a Centreamèrica. També va ser novel·lista i escriptora de relats.

Martha Gellhorn va néixer a St Louis, Missouri, Estats Units. El seu pare era un eminent ginecòleg. Va estudiar un any al col·legi Bryn Mawr de Pennsilvània i va decidir llavors convertir-se en periodista però  mai va arribar a graduar-se. El 1929 va treballar per als diaris "New Republic" i el "Hearst Times Union". Al començament dels anys 1930, Martha va anar a Europa per començar la seva carrera de corresponsal estrangera. Va treballar a Paris per a diverses publicacions, incloent Vogue, United Press i St Louis Post-Dispatch. En aquella època va conèixer al seu primer marit, Bertrand de Jouvenal, un polític, periodista i aristòcrata francès. La seva madrastra era l'escriptora Colette.

Martha Gellhorn va tornar a Amèrica el 1934. Va debutar com a novel·lista amb What Mad Pursuit (1934). Harry Hopkins, director de l’administració Federal d'Ajuda en Casos d'Emergència, la va contractar per escriure sobre el programa d’ajuda a les zones industrials. The Trouble I'veu Seen (1936) va ser el seu informe en format de quatre relats. H.G. Wells va escriure la introducció.

A través del seu treball va conèixer el president Roosevelt i la seva esposa Eleonor, qui es va convertir en la seva amiga. La segona novel·la de Gellhorn, A Stricken Field (1949) estava ambientada a Praga i tractava dels refugiats europeus de la segona guerra mundial. El 1941, Gellhorn va publicar un recull de relats, The Heart of Another.

El 1936 va conèixer a Ernest Hemingway a Key West, Florida. Ella tenia 28 anys, era rossa amb cames llargues, una escriptora ja famosa i una ambiciosa periodista, la independència de la qual i el seu atractiu van conquistar a Hemingway. Es van trobar de nou a Madrid, on ella va escriure sobre la guerra civil espanyola per Collier 's Weekly en 1937-38. A l’any següent es van trobar a Paris. Hemingway encara estava lluitant per aconseguir el seu divorci però el 1939 van anar a viure junts a l'Havana.

Gellhorn es va casar amb Hemingway el 20 novembre 1939 a Syoming. Hemingway va dedicar-l’hi la seva famosa novel·la sobre la guerra civil espanyola “Per qui sonen les campanes” (1949) . A principis dels anys 1949, Hemingway buscava submarins alemanys al Carib mentre Martha escrivia a Anglaterra sobre l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1942, Martha es va reunir amb Hemingway en el seu vaixell "Pilar".

Des de 1943 fins a 1945, Martha va escriure des d'Anglaterra, Itàlia, França i Alemanya. Però abans de la invasió de Normandia el 1944, Hemingway va viatjar a Anglaterra com a corresponsal, reemplaçant a Gellhorn com a corresponsal de Collier’s. Dues setmanes més tard, Martha va arribar a Londres i es va trobar amb Hemingway a l’Hotel Dorchester, on van tenir una forta discussió i des d’aquest moment, Martha va continuar la seva vida sense ell.

Hemingway ja havia trobat una altra dona, Mary Welsh, qui es va convertir en la seva quarta dona. Gellhorn i Hemingway es van divorciar el 1945.

El 1949, Martha va adoptar un fill en un orfenat italià, Sandy Gellhorn. A causa de problemes amb el seu visat d’entrada als Estats Units, Gellhorn va residir a Cuernavaca, Mèxic, durant la dècada de 1950. El 1954 es va casar amb T.S. Matthews i es van divorciar el 1963. Martha va viatjar a l’Àfrica el 1962, un continent que va estimar i va passar força temps a Kenya, on tenia una casa al Rift Valley.

Entre 1934 i 1967, Gellhorn va publicar sis novel·les. Va escriure sobre les guerres del Vietnam as anys 60 i del conflicte Àrab-Israelià el 1967 per al diari "The Guardian" de Londres. A mitjans dels anys 80, va escriure sobre les guerres a Centreamèrica. Als 81 anys va escriure sobre la invasió de Panamà pels Estats Units. The View from the Ground (1988) va ser la segona col·lecció dels seus relats.

Martha Gellhorn va morir a Londres el 15 de febrer de 1998.

Margaret Mee (1909 - 1988)

Margaret Mee va néixer i es va criar a Anglaterra. La seva tia la va animar des de petita a desenvolupar les seves dots d'artista i el seu pare a estudiar la natura.

Però no va ser fins que Margaret tenia més de quaranta anys que va començar a documentar les plantes de l'Amazones. El 1952, durant una visita a Sud-amèrica, Margaret es va inspirar en la poc coneguda vida de les plantes de l'Amazones. Va organitzar la seva primera expedició en 1956 i durant els següents trenta-dos anys va viatjar extensament per la regió, principalment en una canoa i sovint durant diversos mesos a la vegada, pintant i descobrint noves plantes.

A més d'haver creat i compilat una de les millors col·leccions de la vida de les plantes de l'Amazones, Margaret Mee es va convertir en líder en la croada per salvar les selves verges.

Freya Stark (1893 - 1993)

Freya Stark és una de les grans dames viatgeres. Va ser historiadora, filòsofa, exploradora i artista i va mantenir una devota audiència durant més de seixanta anys. Va néixer a París i va créixer a Devon, Anglaterra i va morir a Asolo, al nord d'Itàlia. Als cinc anys, Freya parlava tres idiomes i la vida nòmada de la seva infància la va fer 'precoç i bastant forta'. Freya Stark era valenta, disciplinada, amb respecte per la tradició i l’imperi, i alhora era excèntrica, amb una marcada personalitat, a més de ser molt independent.

Després de treballar com a periodista a Bagdad durant dos anys, temps durant el qual es va concentrar en redibuixar el mapa de part de Pèrsia, Freya es va traslladar a Hadhramaut, al sud del Iemen. Durant la Segona Guerra Mundial va ser experta d'Aràbia del sud per al ministeri d’informació de Londres, i més tard va viure a Aden, al Caire i Bagdad. Després d’això va donar conferències sobre el Medi Orient a Amèrica i Índia. El seu breu matrimoni amb el diplomàtic Stewart Perowne es va acabar el 1951 i un any més tard va descobrir Turquia, que es va convertir en un dels seus països preferits. Va visitar Xina per primera vegada quan tenia més de setanta anys i va conduir un jeep a través de l'Afganistan als setanta-sis anys. Més tard es va unir a un equip de rodatge per a un viatge per l'Eufrates i un viatge en poni pel Nepal i no va passar per alt cap oportunitat per viatjar.

En tots els seus viatges, va ser capaç de comunicar una rica filosofia de viatge i va il·lustrar l’art de viatjar en totes les seves facetes. Sempre portava el passat amb ella, bé descobrint fortaleses enterrades a la Vall dels Assassins en Luristán o bé seguint els passos dels antics comerciants d’encens d'Aràbia, sempre ensenyant i aprenent al mateix temps.

A través de la seva extraordinària vida, el viatge va ser sempre font d’amor i consol

Florence Farmborough (1887 - 1978)

Florence va néixer el 1887 a Steeple Claydon a Buckinghamshire, Anglaterra, i li van posar el nom en memòria de Florence Nightingale. Va anar per primera vegada a Rússia el 1908, a l’edat de 21 anys per ensenyar anglès i treballar com governanta primer a Kíev i després a Moscou, ensenyant anglès a les filles d’un famós cardiòleg, el Dr Pavel Ousov. Quan va començar la primera guerra mundial el 1914, Florence va passar diversos exàmens en rus i es va diplomar com a infermera en un hospital militar auspiciat per la Princesa Golitsin. Després es va enrolar com a infermera de la Creu Roja i va romandre en servei actiu a Rússia fins que el seu equip mèdic va ser forçat a dissoldre’s pels bolxevics a finals de la tardor de 1917.

Florence va mantenir un record fotogràfic dels seus anys a Rússia, viatjant amb el seu trípode a través dels camps de guerra on treballava com a infermera, i prenent un únic record fotogràfic que va sobreviure sota les condicions més difícils. També va guardar un diari de les seves experiències a través de temps tan històrics. Les seves experiències van ser com el Doctor Zhivago vistes a través dels ulls d’una heroica dona anglesa. A través dels llargs hiverns russos, la lluita s’aturava a causa de la neu i el gel i aquí, com sempre, hi havia els refugiats sense casa, amb fam i fred, les demandes a la Creu Roja eren tan urgents i impossibles de rebutjar com la dels militars. Però també hi havien, de tant en tant, oportunitats per utilitzar la màquina fotogràfica fent fotos de col·legues, pacients, soldats, el paisatge i la destrucció del camp de batalla. Res podia expressar més vívidament la naturalesa de la guerra, amb els seus horrors, els seus contrastos seves paradoxes, que la història que Florence Farmborough compte a través de les seves fotos i els seus diaris.

Quan els bolxevics van forçar a la divisió de la Creu Roja a desaparèixer, Florence va realitzar el viatge de tornada a Moscou sola, sota circumstàncies molt perilloses i quan es va veure forçada a tornar a Anglaterra, va passar sis mesos viatjant a través del tren transsiberià i una successió de vaixells de càrrega. Florence va treballar més tard ensenyant anglès a la Universitat de València a Espanya quan va començar la guerra civil i més tard va ensenyar anglès a Londres a refugiats espanyols al començament de la segona guerra mundial. Va passar la segona guerra mundial censurant correspondència a Jamaica.

Emily Hahn (1905 - 1997)

Emily Hahn va néixer el 14 de gener de 1904 a Sant Louis, Missouri, Estats Units. Fou una noia reel des des que va néixer i mai es va considerar escriptora fins a molt gran. Es va convertir en aventurera, fumadora de cigars, pionera feminista, mestra, mare i autora de 52 llibres i centenars d’articles per a la revista “The New Yorker”.

Quan tenia 18 anys, ella i una amiga seva es van disfressar d'homes per no atreure l'atenció, i van conduir un cotxe Ford a través d'Amèrica. El 1922 va causar commoció en convertir-se en la primera dona que va estudiar enginyeria de mines en la Universitat de Wisconsin. En realitat ella volia estudiar literatura anglesa, però va canviar d'idea quan un dels seus professors li va dir que el cervell d'una dona era "incapaç de comprendre la mecànica de les matemàtiques a nivell superior".

Després de la seva graduació a la universitat, Hahn va treballar breument com a geòloga en recerca de petroli, abans de deixar-ho per convertir-se en guia turística a cavall al voltant de Santa Fe a Nou Mèxic. El 1928 Hahn es va mudar a Nova York per treballar en estudis de geologia. Un cop allà, va començar a escriure de debò. Les seves primeres peces per al "New Yorker" eren en realitat cartes que havia enviat al seu cunyat a Chicago.

Després d'un intent fallit de suïcidi, va anar a treballar dos anys a l’antic Congo Belga per a la Creu Roja. A la primavera de 1935, Emily i la seva germana van viatjar al Japó i a la Xina. Encara que Emily llavors no ho sabia, aquest seria el començament d'una aventura de 8 anys que definiria la resta de la seva vida. Emily va passar així cinc anys a Xangai, on va escandalitzar a la comunitat d'europeus en esdevenir la concubina d'un poeta i intel·lectual xinès anomenat Sinmay Zau i per convertir-se en addicta a l'opi.

A través de la seva relació amb Sinmay Zau va conèixer revolucionaris comunistes com Mao Zedong i Chou En-Lai, així com a les famoses germanes Soong, sobre les quals va escriure un llibre.

A la tardor de 1941, Hahn es va instal.lar a Hong Kong, on es va enamorar d'un oficial britànic casat que era el cap de la intel · ligència militar de la colònia anglesa. Unes setmanes abans de l'atac de Pearl Harbour, Emily va tenir una filla, Carola . Hahn va treballar per als serveis secrets durant la segona guerra mundial, per la qual cosa va rebre la medalla del govern de Hong Kong després de la guerra. Un cop acabada la guerra, Hahn es va casar amb Boxer, que es va convertir en un distingit professor d'història colonial holandesa i portuguesa a Anglaterra. Van tenir una altra filla, Amanda.

A partir de finals dels anys 1940, Emily, encara que seguia casada amb Boxer, es va mudar a Nova York, on es va unir a la plantilla del "New Yorker". Allà es va convertir en una de les escriptores més prolífiques de la publicació. Quan no era a Nova York era perquè estava de viatge i escrivint sobre temes tan eclèctics com els àngels o sobre conills o de diamants i maharajàs hindús. En els seus últims anys de vida, Hahn va escriure diversos llibres sobre zoologia. Els simis sempre van ser un dels seus tòpics preferits. Va tenir com a animals de companyia a petits micos a Xangai i Hong Kong i va fer parlar al posar-li un vestidet de visó fet a mida al seu petit mico de companyia, anomenat Mr. Mills. Emily Hahan també va ser una de les pioneres en experiments que afavorissin la comunicació entre els éssers humans i els animals.

Emily Hahn va morir a Nova York el 1997 després d'una caiguda quan es dirigia, com cada matí, a la seva oficina al "New Yorker".

Ella Maillart (1903 - 1997)

Ella Maillart va començar a viatjar en 1914, quan va aprendre a navegar i a esquiar en els llacs i als Alps de la seva Suïssa natal. Va representar al seu país navegant sola en els Jocs Olímpics de París el 1924. Així que va deixar l’escola, va viatjar a Anglaterra per aprendre anglès (l'idioma en què va escriure la majoria dels seus llibres) i més tard, als vint anys, va navegar amb tres amigues des de Marsella a Atenes, on van vendre el seu vaixell de 10 tones. Més tard va anar a Moscou per observar la vida a Rússia i el comunisme.

El seu primer llibre va ser la narració d’un viatge, el 1932, des de Moscou a les fronteres del Turkestan rus, on va viure entre els membres de les tribus Kirghiz i els Kazak. Va ser nomenada el 1934 corresponsal per al diari francès Petit Parisien i va anar a Mantxuria on va conèixer al periodista i explorador anglès Peter Fleming, germà d'Ian Fleming, l'escriptor de les novel · les de James Bond.

Independentment, ells havien planejat tornar a Europa per terra, a través del terreny impossible del Turkestan xinès (impossible per raons polítiques i també físiques), però quan van saber dels plans de l'altre, van decidir viatjar junts.

No va ser per motius romàntics, Peter estava promès amb l’actiru Celia Johnson. Es tractava simplement que tenien més possibilitats de acabar el viatge junts que per separat. Eren companys de viatge dispars: l'atractiu Etoniano amb el seu lànguid accent d'Oxford i l'obstinada esportista suïssa. Les seves respectives narratives (Forbidden Journey d'Ella Maillart i News from Tartary de Peter Fleming) del viatge de vuit mesos a través dels deserts de Gobi i Takla Makan són narratives interessants.

Bessie COLEMAN (1893-1926)

Bessie Coleman va ser la primera dona afroamericana que va aconseguir una llicència de pilot internacional i la primera a volar en avió. Ho va fer en una època en què els Estats Units estaven dividits en dos per lleis estrictes de segregació. Com que ningú a Amèrica li volia ensenyar a volar, va haver d’anar a París per aprendre’n. Bessie va tornar als Estats Units determinada a dedicar la seva vida a l’aviació i inspirar a altres dones afroamericanes perquè fessin el mateix. La forma com va aconseguir aquesta distinció és una història d’un coratge remarcable, determinació i molta dedicació, una història que comença amb la seva infantesa a la Texas rural.

Bessie va tenir dotze germans ( ell va ser la número tretze). La seva mare havia estat una esclava i va aprendre de molt joveneta que algunes coses no estaven a l’abast de la gent negra, inclosa l’educació. Per això va aprendre a llegir tota sola i es va matricular a una escola segregada. Coleman va acabar la seva escolarització l’any en què els seus germans grans tornaven de França, on havien estat lluitant durant la primera guerra mundial. Ells li van explicar moltes històries sobre les seves aventures, però la que més li va arribar a la imaginació va ser tot allò que feia referència a volar. Per Bessie, amb 27 anys, que treballava en una perruqueria, negra i pobra, la idea de volar li semblava una cosa màgica. Quan els seus germans li van dir que a París fins i tot una dona podia volar, no va parar fins que va aconseguir diners suficients dels seus amics per viatjar a França, on immediatament es va apuntar a l'Ecole dÁviation des Frères Caudron. El que va veure allà la va motivar però alhora també alarmar: avions que volaven però que també sovint s’estavellaven. Els estudiants feien acudits sobre les dues formes d’acabar l'escola: o graduant-se o bé estavellant-se.

L’any 1921 Coleman, la única dona en el seu curs d’aviació, va rebre la seva llicència de pilot, sent la primera dona negra al món que ho va aconseguir. En tornar a Nova York va aparèixer a la primera pàgina dels diaris a tot el país. Però volar costava diners i per guanyar aquests diners volant era difícil en aquests temps. No existien les aerolínies i la distribució del correu era una ocupació segregada i dominada pels homes.

Bessie va aconseguir la seva segona gran ambició, que era fundar la primera escola d’aviació per a gent afroamericana. Tal com ella va esmentar en una entrevista de maig de 1925 concedida al Houston Post Dispatch "La raça negra és la única raça sense aviadors i jo vull interessar a la gent negra a volar i per tant ajudar de la millor manera que conec a millorar la situació de la gent negra ". També va comentar "He decidit que la gent negra no ha de patir les dificultats que jo he patit, per tant he decidit obrir una escola d’aviació i ensenyar a altres dones negres a volar. Necessitava diners per a això i per tant vaig començar a donar exhibicions de vol i ha donar conferències sobre l’aviació. El color de la meva pell, al principi un gran problema, ara atrau a grans masses de gent pertot arreu on vaig”.

Com la seva contemporània Amelia Earhart, Coleman volia que més dones es convertissin en pilots. També com Earhart, va donar conferències on parlava a dones i nens. Però els seus somnis van acabar tràgicament a Jacksonville en el que va ser més o menys un vol rutinari. Estava provant la seva nova adquisició amb un copilot quan l’avió es va parar a trenta-cinc peus d’altura i va caure en picat. L’avió no tenia cinturó de seguretat i Bessie va caure i va morir a l’instant. Tenia només trenta-tres anys.

Beryl Markham (1902 - 1986)

El pare de Beryl Markham s'havia anat a Kenya el 1905 per dirigir una granja a Njoro, per aquell temps una zona salvatge més enllà de Nairobi, i es va dur a la seva filleta de tres anys amb ell. En créixer envoltada de cavalls, Beryl desenvolupar les habilitats i coneixements d'entrenadora de cavalls pel que se la va conèixer més tard. El seu treball amb cavalls i particularment amb cavalls de carreres també va fer que arribés a conèixer a membres de les classes altes angleses, alguns dels quals serien després els seus patrocinadors, quan va començar a volar.

El caçador d'animals Denys Finch Hatton la va introduir a Kenya a l'aviació i el 1933 Beryl va esdevenir la primera dona i pilot número 11 a la Àfrica de l'Est Britànica que va tenir una llicència comercial de pilot. Aquesta llicència comercial va ser especialment important ja que la va necessitar per treballar per cobrir les despeses de la seva passió per volar. Beryl treballà com a pilot a la selva lliurant correspondència i mercaderia a regions remotes. Capaç de volar amb contracte, va passar milers d'hores explorant valls i terres buscant animals per als safaris dirigits pels famosos caçadors blancs Denys Finch-Hatton i Bror Blixen, espòs de l'escriptora Karen Blixen.

El 1936 Beryl es va convertir en la primera persona que volà sola a través de l'Oceà Atlàntic. Ho explica al seu llibre West with the Night. Es va convertir en una estrella dels mitjans de comunicació i se la va conèixer en ambdós costats de l'Atlàntic. Però després que un amic morís en una carrera aèria, va perdre l’interès per volar.

Després d'un seguit d'esdeveniments, Beryl Markham va decidir començar una nova carrera com a escriptora. Va reflectir l'amor que sentia per volar en el seu llibre de memòries West with the Night. Beryl va morir a Nairobi, on va tornar al final de la Segona Guerra Mundial per entrenar cavalls.

Amèlia Earhart (1898-1937)

Amèlia Earhart va ser per dues vegades la primera dona que va travessar l'Atlàntic amb avió: primer, el 1928 com passatgera, un any després del vol pioner de Lindbergh i després en 1932, volant sola. En ambdós casos se la va rebre amb admiració tant en la seva nativa Amèrica com a Europa. Com els seus contemporanis Amy Johnson i Beryl Markham, va sortir en totes les revistes de moda de l’època com un símbol de la nova dona independent: una barreja d’acció i atracció. Va finançar la seva passió per l’aviació treballant com a operadora telefònica, administrativa i subordinant la seva vida a volar.

La llista de records que Amèlia va establir és com un catàleg de la història de l'aviació, i inclou els primers vols de Hawaii a Califòrnia i des de Califòrnia a Mèxic i el rècord de velocitat transcontinental des d'Amèrica. Quan no volava, va utilitzar el seu temps per donar suport a la causa de les dones de carrera com ella, principalment com a assessora de dones estudiants a la Universitat Purdue. El 1937, va planificar circular la terra en una Lockheed Electra, utilitzant l’avió com un laboratori volant per provar els efectes biològics i mecànics d’un vol de llarga durada. Tot va anar bé fins a l’ultima part del viatge, quan l’avió, el seu pilot i el seu navegant simplement van desaparèixer.

Ningú ha pogut provar fins ara el què li va passar a Amèlia Earhart. Les últimes notícies que es tenen d'ella són des Papua Nova guinea, però tot i innombrables expedicions de recerca, mai no es van trobar ni els cossos ni les restes de l’avió. Alguns van dir que els japonesos havien disparat el seu avió pensant que era un avió espia per al govern dels Estats Units. Fins i tot hi van haver informacions en el sentit que havia estat feta presonera i encara vivia després de la Segona Guerra Mundial. Però sigui com fos que acabés la seva vida, la carrera d'Amèlia com a primera generació de dones voladores va ser única en el seu gènere. La dona, deia “ha d’intentar fer les mateixes coses que l’home. Quan fallin, el seu error ha de ser un repte per a les altres dones”.

Rosita Forbes ( 1893 - 1967)

El viatge que va fer famosa a Rosita Forbes va ser una expedició a través del desert de Líbia fins a la ciutat prohibida de Kufara el 1920. Després de sis mesos de acurada preparació, es va unir a una caravana de camells vestida d'àrab (però amb una càmera amagada sota el seu vel) i per tant es va convertir en la primera dona blanca que va travessar les seves reixes sagrades. No només això: també va aprendre per si mateixa els rudiments de topografia, i des Kufara va viatjar per assenyalar una nova ruta cap a Egipte.

El viatge 'From Red Sea to Blue Nile' a través d'Etiòpia va ser tota una aventura periodística: juntament amb ella va viatjar un càmera que van fer 1100 milles a lloms d’una mula a la recerca de material fotogràfic. Tots els altres viatges eren de reconeixement, excepte el viatge a l'India, i al Carib, on es va jubilar, va viatjar com a persona nomenada a si mateixa en nom de la Veritat Política. Al Marroc, Aràbia occidental, l'Iraq i Pèrsia, Afganistan, Rússia Central, Àsia i Amèrica del Sud, va cobrir llargues distàncies per entrevistar tants líders polítics com fos possible, escrivint llibres amb les seves entrevistes i oferint-se a si mateixa com a mediadora entre ells.

Els seus millors articles són els que esmenta als seus viatges en primera persona: després de tot eren expedicions considerables, i van fer que la nomenessin Fellow de la Royal Geographical Society a més de rebre altres condecoracions.

Karen Blixen (1885 - 1962)

Karen Blixen tan sols va fer dos viatges des de la seva nadiua Dinamarca: un a Àfrica el 1914 i un altre a Nordamérica el 1957 i, malgrat això, és l’0autora d’un dels llibres de viatges més coneguts “Lluny d’Àfrica”. Sota el pseudònim de Isak Dinesen va publicar sis col.leccions de relats.Karen Blixen va veure per primera vegada el cel inflamat que va escriure quan va arribar a Kenia per reunir-se amb el seu cosí i espòs, el baró Bror Blixen-Finecke, per dirigir una granja de cafè a les colines Ngong. Karen va dirigir la granja fins que la sequia, les malalties i la caiguda dels preus del cafè van obligar-la a tancar la granja l’any 1931.No va tenir una vida fácil, especialment després del seu divorci amb el Baró Blixen l’any 1921, però Karen sempre va considerar la vida d’una grangera als altiplans de l’Africa com una existència ideal. Karen Blixen fou una dona independent i forta a qui els africans anomenaven “Honorable Lleona”.

Fou a través de la seva relació amb els Massai els Kikuyu els quals vivien proa de la granja, que van col·locar a Karen en un lloc d’honor com a viatgera europea a l’Àfrica. Va acceptar de manera incondicional la seva cultura i formes de vida i allà on altres van intentar sobreviure, ella simplement va viure la vida.

Evelyn Cheesmann (1881-1969)

Evelyn Cheesman volia ser veterinària però se li va dir que no s’admetien dones a l'escola veterinària. Va ser feliç quan li van oferir una feina com a cuidadora de la casa dels insectes al jardí de la Zoological Society a Regent 's Park, Londres.

Evelyn sempre havia volgut visitar el Pacífic Sud i quan el 1923, a l'edat de quaranta-dos anys, va rebre una oferta per unir-se a una expedició, no va deixar passar l’ocasió. No obstant això, tan bon punt el grup va arribar a Tahití, va anunciar la seva decisió de marxar: volia viatjar i col·leccionar ella sola. Viatjant lleugera d’equipatge, només amb una hamaca, unes quantes coses bàsiques i algunes safates d’insectes, va aprendre a confiar en la gent local. Durant els propers trenta anys, Cheesman va fer vuit expedicions sola als Mars del Sud.

En la seva primera expedició sola al Pacífic Sud, el 1928, va ser comissionada per recollir insectes i petits mamífers per al British Museum d'Història Natural. Durant l’any que va passar a les Noves Hèbrides sovint es va quedar amb caníbals que no havien conegut gent europea. Les notícies de la seva forma de vida, una dona de mitjana edat, blanca i sola vivint i viatjant amb caníbals, va causar molta commoció a Anglaterra.

Quan la segona guerra mundial va interrompre el seu treball en el Pacífic Sud, va ajudar a les forces aliades amb informació detallada sobre les illes que tan bé coneixia. Els seus mapes van ser d’especial rellevància per als aliats. Cheesman mai va cobrar un salari pel seu treball i va viure dels beneficis dels seus llibres, conferències i col·lecció d’insectes. Els llibres que va escriure descrivint les seves expedicions estan plens d’encant, saviesa i plens d’agraïment a la gent que va trobar en el seu camí.

Alexandra David-Neel (1868 - 1969)

Alexandra David-Neel va ser la primera dona estrangera que va arribar a Lhasa, capital del Tibet, el 1926 quan comptava 57 anys d'edat. El viatge va ser llarg, ardu i ple de perills, a més que la Gran Bretanya i la Xina van intentar boicotejar la seva expedició. El viatge va durar 3 anys i li va portar fama i honors, i el llibre que va escriure « Viatge a Lhasa », s'ha convertit en un clàssic de relats de viatges.

En un moment en què es posen en valor les expedicions i exploracions dels primers viatgers, l'important paper que va jugar Alexandra David-Neel en portar el budisme tibetà a occident, segueix estant sorprenentment en l’oblit. Alexandra és una de les dones més extraordinàries del segle XX. Ella va escriure que "L'aventura és la meva única raó de viure".

Alexandra David va néixer a Paris el 1867 i va morir a Digne, sud de França, el 1969 a l’edat de 101 anys. Es va convertir en cantant d’òpera als vint anys i va viure a Tunísia treballant com a directora d’un casino i cantant quan tenia trenta i escaig anys. Va conèixer al seu futur espòs, Philippe Neel a Tunísia i el va deixar cinc dies després del casament per viatjar a l’Índia i al Tibet per complir el seu somni. No el va tornar a veure durant catorze anys però es van escriure regularment i ell la va recolzar econòmicament durant els seus viatges.

Alexandra va passar tres anys a l’Himàlaia en una cova amb un guru, aprenent la respiració Thum reskiang, una forma de meditació que eleva la temperatura del cos al envoltar-se de flames imaginàries per sobreviure en temperatures de fred extrem. Alexandra també es va convertir en Lama budista i va conèixer al 13è Dalai Lama, qui la va descriure com a gran coneixedora del budisme tibetà. Tant Mussolini com Hitler van estar interessats en les seves experiències amb pràctiques tibetanes de ocultisme. En particular, Hitler va pensar en una formació de Thum reskiang per a les seves tropes en el front rus.

L'actual 14è Dalai Lama ha descrit a Alexandra David-Neel com a la primera persona estrangera que va portar la veritable essència del budisme tibetà a occident. Alexandra va escriure trenta llibres i diversos articles sobre el tema del budisme tibetà i les seves pràctiques.