Maurice Ravel (1875 - 1937)

Neix a Ciboure, França, el 7 de març de 1875 i mor a Paris el 28 de desembre de 1937. Compositor francès. Al costat de Debussy, amb qui se li sol relacionar habitualment, és el gran representant de la moderna escola musical francesa. Conegut universalment pel Bolero, el seu catàleg, encara que no gaire extens, inclou una sèrie d'obres fins a cert punt poc conegudes que parlen d'un autor complex, gairebé misteriós, que evitava qualsevol tipus de confessió en la seva música. Un autor que concebia el seu art com un preciós artifici, un recinte màgic i fictici allunyat de la realitat i les preocupacions quotidianes. Stravinsky el va definir amb encert com «el més perfecte rellotger de tots els compositors», i així cal veure la seva música: com l’obra d'un artesà obsessionat per la perfecció formal i tècnica de la seva creació.

Nascut al País Basc francès, va heretar del seu pare, enginyer suís, la seva afició pels artefactes mecànics- els ecos no són difícils de trobar en la seva música- i de la seva mare, d'origen basc, la seva atracció per Espanya, font d'inspiració de moltes de les seves pàgines. Encara va iniciar els seus estudis musicals a una edat relativament tardana, quan comptava set anys, set més tard, el 1889, va ser admès al Conservatori de París, on va rebre els ensenyaments, entre d'altres  de Gabriel Fauré.

Discret pianista, el seu interès es va centrar aviat en la composició, camp en el qual va donar mostres d'una gran originalitat des dels seus primers treballs, com la cèlebre Pavana per a una infanta difunta, si bé hi és encara perceptible l’empremta del seu mestre Fauré i de músics com Chabrier i Satie. L’audició del Prélude à l'après-midi d'un Faune, de Debussy, va marcar les seves composicions immediatament posteriors, com el cicle de poemes Scheherazade, encara que aviat es va apartar d'influències alienes i va trobar la seva pròpia via d'expressió.

El 1901 es va presentar al Gran Premi de Roma, l’obtenció era garantia de la consagració oficial del guanyador. Va aconseguir el segon premi amb una cantata titulada Myrrha, escrita en un estil que buscava adaptar-se als gustos conservadors del jurat i que per res es corresponia amb el que Ravel explorava en obres com la pianística Jeux d'eau, en la qual arrencava del registre agut del piano noves sonoritats. Va participar tres vegades, el 1902, 1903 i 1905, sense aconseguir mai el preuat guardó. L’ultima d'elles  en què va ser eliminat en les proves prèvies, va provocar un escàndol en la premsa que fins i tot li va costar el càrrec al director del Conservatori.

Sense necessitat de confirmació oficial, Ravel era ja llavors un músic conegut i apreciat, sobretot gràcies a la seva capacitat única per tractar el color instrumental, el timbre. Una qualitat aquesta que s’aprecia de manera especial en la seva producció destinada a l’orquestra, com la seva Rapsòdia espanyola, La Valse o el seu paradigmàtic Bolero, un autèntic exercici de virtuosisme orquestral l'interès del qual resideix en la manera com Ravel combina els diferents instruments, des el subtil pianíssimo de l'inici fins al fortíssimo final. La seva música de cambra i l’escrita per al piano participa també d'aquestes característiques.

Cal assenyalar, però, que aquesta faceta, tot i ser la més difosa, no és l'única d'aquest compositor. Personatge complex, hi convivien dues tendències contraposades i complementàries: el plaer hedonista pel color instrumental i una marcada tendència cap a l’austeritat que tenia el seu reflex més eloqüent en la seva pròpia vida, que sempre es va desenvolupar en solitud, al marge de tota manifestació social , dedicat completament a la composició. Els seus dos concerts per a piano i orquestra, ombrívol el primer en re menor, lluminós i extravertit el segon en Sol major, exemplifiquen a la perfecció aquest caràcter dual de la seva personalitat.