Samuel Osborne Barber (1910 - 1981)

Samuel Osborne Barber ( West Chester, Pennsilvània, 9 de març de 1910 – Nova York, 23 de gener de 1981) fou un compositor  americà, conegut fonamentalment per la seva obra Adagio per Cordes.

Començà a compondre als 7 anys d’edat. Va estudiar al Curtis Institute of Music a Filadèlfia abans d’obtenir una beca per a estudiar a l'American Academy in Rome el 1935. L’any següent va escriure el Quartet de corda en si menor, el segon moviment del qual va arranjar, per suggeriment d'Arturo Toscanini, per a orquestra de corda com l'Adagio per cordes, i també per a cor mixt com l'Agnus Dei.

El seu estil va evitar l’experimentalisme d’alguns compositors nord-americans de la seva generació, estimant-se més les harmonies i les formes relativament tradicionals fins a la fi de la seva vida. la major part de la seva obra és eminentment melòdica i sovint la seva música ha estat descrita com a neoromàntica, encara que algunes de les seves darreres obres, principalment el Tercer Assaig Orquestral i la Dansa de la venjança de Medea, mostren un elaborat ús de la percussió, un major avantguardisme i efectes neo-stravinskians

Les seves cançons, amb acompanyament de piano o orquestra, estan entre les més populars del repertori americà del segle XX. Inclouen una sèrie sobre textos de Matthew Arnold  - Dover Beach - escrites originalment per a quartet de corda i baríton, les Hermit Songs sobre textos anònims irlandesos del segle VIII al segle XIII, i Knoxville: Summer of 1915, escrites per a la soprano Eleanor Steber  i basades en un text autobiogràfic de James Agee: la introducció de la seva novel·la A Death in the Family. Barber posseïa una bona veu de baríton i va ser considerat un cantant professional. Va deixar algunes gravacions com a cantant, incloent-hi la seva pròpia Dover Beach.

La seva Sonata per a piano, Op. 26 (1949), una comanda de Richard Rodgers i Irving Berlin , va ser estrenada per Vladimir Horowitz. Va ser la primera obra per a piano d’un compositor nord-americà que va ser estrenada per un pianista de renom.

Barber també va compondre diverses òperes. Vanessa, composta sobre libretto  de Gian Carlo Menotti (el seu company, tant professionalment com sentimentalment), va ser estrenada al Metropolitan Opera de Nova York. Va ser un èxit de crítica i de públic, i Barber va guanyar el Premi Pulitzer amb ella. Tanmateix, en l’estrena europea la acollida en va ser freda, i actualment no s’hi representa gaire, encara que als Estats Units continua sent-ne popular.

Barber va produir tres concerts per a instrument solista i orquestra: el Concert per a violí, un per a violoncel i un per a piano. El Concert per a piano va ser compost per al pianista John Browning, qui el va estrenar el 24 de setembre de 1962, amb Eriça Leinsdorf al front de la Boston Symphony Orchestra al Lincoln Center de Nova York. Barber també va compondre una obra virtuosística per a orgue i orquestra, la Toccata Festiva, per al cèlebre organista E. Power Biggs a les primeries dels anys 1960. La New York Philharmonic va encarregar-li un concert per a oboè, però Barber només va poder completar el lent moviment central, Canzonetta, abans de la seva mort.

Entre les seves obres purament orquestrals hi ha dues simfonies (la Primera Simfonia, de 1936 i la Segona Simfonia de 1944), l'obertura The School for Scandal (1932), tres assajos per a orquestra (1938, 1942 i 1978) i la darrera Fadograph on a Yestern Scene (1973). També va compondre algunes grans obres per a cor, incloent-hi Prayers of Kierkegaard (1954) i The Lovers (1971). Prayers of Kierkegaard està basada en els escrits del filòsof existencialista danès Søren Kierkegaard.

A més de la sonata, entre les seves obres per a piano destaquen Excursions Op. 20, Three Sketches, Souvenirs, i altres obres.

Mai no va ser un compositor prolífic, i no va compondre massa després del fracàs de la seva òpera Antony and Cleopatra. Sobre libretto del director de cine i d’escena Franco Zeffirelli i com a comanda per a l'obertura del nou Metropolitan Opera House al Lincoln Center for the Performing Arts en 1966, l’òpera va ser millor acollida el 1975, quan va ser representada en una íntima posada en escena a la Juilliard School, amb la col·laboració i direcció escènica de Gian Carlo Menotti.

Va morir a Nova York l'any 1981.