Mitologia Romana. Janus

Janus fou el deu romà de dues cares, considerat primer el déu de les llars romanes o més tard el guardià de les entrades de les cases. Apareix representat amb dues cares: una que mira endavant i l'altra enrere. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any: gener. Porta una clau perquè és el guardià de les portes i a vegades els nombres de 365 a les mans, per recordar l'any que ell “obre”.

El seu origen és incert, potser ve de la cultura etrusca. La llegenda explica que les seves cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Aquest do seria un regal de Saturn, agraït perquè Janus el va aixoplugar quan fugia del cel, essent Janus rei del Laci.

Les dues cares de Janus s'associaven amb el Sol i la Lluna, una tenia barba i l'altra no. Simbolitza el trànsit, el canvi. Per això se li retia culte als moments importants de la vida, en rituals com el matrimoni, o a l'inici de les operacions agrícoles. També era un déu que feia de pont entre la vida rural i la urbana, les dues ànimes romanes. Aquesta idea va fer que aparegués en les monedes republicanes. Aquests honor es recolza a més a més en el caràcter cultural del déu, que hauria introduït part de les lleis i costums romanes.

Aquesta divinitat masculina del panteó itàlic i ensems de les més característiques de la religió romana. El seu culte fou introduït per Ròmul  i el seu nom figurava en els càntics rituals dels salis, sacerdots creats per Numa Pompili. Janus fou sempre un déu popular entre els romans, i el santuari consagrat a ell pel Fòrum havia servat quasi del tot la seva primitiva importància fins al segle IV de la era cristiana. La etimologia del nom Janus és incerta, a tal grau, que ni els mateixos antics la conegueren a punt fix: uns la feien dependre de Jana sinònim de Diana; altres, entre ells Ciceró  , que havia de cercar-ne el verb ire. En quan als arqueòlegs i mitòlegs moderns, tampoc van sobre segur en aquest terreny, doncs mentre Philippe Karl  Buttmann, Armin Schwegler i Luis Preller  accepten l'opinió que fa derivar el nom de Diana, donant-li com arrel la veu dius o dium que significa cel lluminós, Wilhelm Paul  Corssen i altres prefereixen com arrel la radical div o dividere, divisió) i creuen que la forma primitiva del nom Janus fou Divanus.

Finalment, Roscher s'inclina sembla que per Ciceró. El déu Janus era per als romans molt important, com ho prova, entre d'altres, el fet de què en l'antic ritual se l'invocava abans que al mateix Júpiter, pare de tots els déus, i el rei en persona li oferia sacrificis en la Regia. Per els primitius llatins fou el déu del cel lluminós, venint a ser, pel mateix, el déu dels orígens i del principi de tot l'existent. Com a tal obria el cel a la llum, i ell era ensems qui el tancava, complint d'aquesta manera la seva missió de celestial porter.

Janus era el déu de les portes, el que les obria (Patulcus) i les tancava (Clusius) i el que protegia l'entrada i la sortida, la anada i el retorn; però el paper que, des d'aquest punt de vista, desenvolupava en la vida militar de Roma i la solemnitat amb la que eren obertes les portes del seu santuari en oferir-se l'ocasió per això, feren que als ulls dels romans passes per ser el déu de la guerra. I no tan sols presidia a les portes privades i públiques i a les carreteres per les que se'n sortia i arribava al terme, sinó també a tota classe de portes, reals o ideals, a totes les vies ia tots els accessos. Fou així mateix adorat com a déu dels ports, Portunus, i per això posseïa un port a la vora del Tíber, prop dels ponts Aemilius.

Des del punt de vista, anteriorment indicat, de déu dels principis, era invocat al començar el dia, com a déu del matí, matutinus pater; el primer dia de cada mes també li estava dedicat; finalment, el primer mes de l'any solar portava el nom de Janus (Januarius, Gener). En la vida privada del romà era el déu guardià de la porta i, d'una forma general, de les obertures per les que la llum entrava en les llars. Se'l representava amb les insígnies pròpies del porter, o sigui una clau en la mà esquerra i una vara en la dreta.

Pel que respecta als llocs on es tributava el culte a Janus, el santuari més antic i més venerat fou, sens dubte, elJanus geminus situat en l'extrem superior del Forum, la qual fundació s'atribuïa al rei Numa. Un altra santuari de Janus, també molt antic i de gran veneració, era el situat en el Janícul o molt prop d'aquest turó. D'ambdós no se'n coneix més que l'existència, malgrat que del primer s'ha arribat a fixar la situació mercès a detingudes investigacions practicades pels arqueòlegs i a una moneda de Neró, en el qual revés està gravat l'al·ludit temple (Marià Cohen ,Monnaies impériales, I, números 153, 161, 178). A principis del segle XX es conegueren els santuaris de Jano construïts prop del teatre Marcelo, a prop del Forum de Nervca o Forum transitorium. D'aquets el Janus quadrifrons delForum de Nerva era (en els segles II i III de l'Imperi) el més ric i més important de tots.

Les cerimònies del culte de Janus se celebren amb regularitat al principi de cada mes, el dia de les calendes i, sobretot, en les calendes de Gener per a concórrer el doble principi del mes i del any. En tal dia els romans es feien regals mútuament (strenae). Janus no tenia ni col·legi de sacerdots propis; els salis l'anomenaven en els seus càntics, i el rex sacrorum celebrava, en alguns casos particulars, les cerimònies del seu culte.

Fora de Roma, el culte de Janus deixà escassa petjada, el qual corrobora la creença de que era un déu quasi privatiu de la ciutat de Ròmul i Remus. És veritat que tenia un santuari i una estàtua quadrifrons a Falèria i que algunes ciutats, com Volterrae, Siracusa, Palerm i altres, encunyaren monedes amb el característic doble cap; però hi ha autors que veuen en aquest símbol més aviat la imatge d'Hermes.