dimarts, 23 de febrer del 2010

Georg Friedrich Händel

Compositor alemany, encara que nacionalitzat britànic. Georg Friedrich Händel va ser un dels més grans compositors de l'última etapa barroca. Va néixer el 23 de febrer de 1685 a Halle, Alemanya, al si d'una família sense tradició musical. No obstant això, el seu talent es va manifestar de tal manera que, abans de complir els deu anys, va començar a rebre, d'un organista local, les úniques classes a les quals va assistir en tota la seva vida. Encara que el seu primer treball, als 17 anys, va ser com a organista d'església a Halle, els seus gustos musicals no corresponien amb aquest càrrec. El 1703 es va traslladar a Hamburg, el centre operístic d'Alemanya per aquell llavors. Va ser allà on, el 1704, va compondre la seva primera òpera, Almira, que va obtenir gran èxit a l'any següent. Poc més tard, insistint en el seu desig d'aconseguir prestigi com compositor d'òpera, va marxar a Itàlia. La seva primera parada va ser a Florència i a la primavera de 1707 va viatjar a Roma, on va gaudir del mecenatge tant de la noblesa com del clergat. A Itàlia va compondre òperes, oratoris i petites cantates profanes. La seva estada a Itàlia va finalitzar amb l'èxit de la seva cinquena òpera, Agrippina (1709), estrenada a Venècia.


Händel va abandonar Itàlia i va començar a treballar com a compositor i director d'orquestra de la cort a Hannover, Alemanya, on va arribar el 1710. Però, igual com va ocórrer amb la seva estada, no va romandre en aquesta ciutat gaire temps i a finals d'aquell mateix any va marxar a Londres, on va estrenar Rinaldo (1711) amb un nou triomf. Després de tornar a Hannover li van concedir un permís per viatjar a Londres per un curt període de temps, encara que aquesta vegada es va quedar a la capital britànica. El 1714, l'elector de Hannover va ser nomenat rei amb el nom de George I d'Anglaterra. Després d'alguns problemes amb el compositor, van tornar a reconciliar-se, li va doblar la quantitat de la pensió i va ser nomenat tutor dels fills del rei. Sota el mecenatge del duc de Chandos, va compondre el seu oratori Esther i els 11 Anthems Chandos per a cor, solistes i orquestra (1717-1720). El 1719 el rei li va concedir una subvenció per fundar la Royal Academy of Music (centre del qual va ser president), destinada als espectacles operístics. Allà es van estrenar algunes de les seves grans òperes: Radamisto (1720), Giulio Cesare (1724), Tamerlano (1724) i Rodelinda (1725). En 1727 Händel va obtenir la nacionalitat britànica. L'any 1728 la Royal Academy es va ensorrar; no obstant això, a l'any següent va fundar una nova companyia. El 1734 es va veure forçat a traslladar-se a un nou teatre per les pressions de l'Opera of the Nobility, companyia rival, i va continuar component òpera fins a 1737, any en què les dues empreses van deixar de funcionar. El 1737, un atac de paràlisi el va obligar a romandre una temporada inactiu i es va retirar a Aquisgrà.


El 1738 va reprendre la composició operística i el 1741 va compondre la seva última òpera, Deidamia. Durant els anys trenta es va consagrar, en primer lloc, a la composició d'oratoris dramàtics en anglès, com Athalia (1733) i Saül (1739), i en segon lloc, a obres instrumentals interpretades al costat dels oratoris, entre les que es troben alguns dels seus concerts més importants: els concertos per a solistes de l'opus 4 (1736, cinc per a orga i un per a arpa), i els 12 concerti grossi de l'opus 6 (1739). El 1742 va estrenar a Dublín l'oratori El Mesies, la seva obra més famosa. Fins a 1751 va continuar component oratoris, entre els quals s'inclouen obres mestres com Sansón (1743) i Salomón (1749); va ser llavors quan la seva vista va començar a fallar. Va morir a Londres el 14 d'abril de 1759; l'última representació musical que va escoltar va ser El Mesias, el 6 d'abril d'aquell mateix any.




dijous, 11 de febrer del 2010

En portes d'anar a París

El pont d'Argenteuil

Sentiré alentir-se les hores pels bulevards de París,
les llargues avingudes de plàtans, la veu nostàlgica
de Proust i Baudelaire,
els instants eternitzats sobre el Pont Neuf
mentre el riu s’enduu el passat
i es desfullen les roses com cors adormits
sobre els estanys de Giverny, pinzellades
de Claude Monet que en aquells anys
omplien les parets del Musée del Jeu de Pomme
- gradacions de color per captar la llum
dels jardins francesos –
és que res em fascina veure passar l’aigua
des de les ribes del Sena o bé rere els vidres
d’una cafeteria, que podria ser La Closerie des Lilas
o la Dôme on hi anava Modigliani i Hemingway,
escoltar la pluja que lletreja el teu nom
i el meu – sil·laba per síl·laba en veu baixa –
mentre plou tendrament com la tristesa.

Poema d'Isabel Oliva i Prat

dimecres, 3 de febrer del 2010

Els castrati (7)

Hi havia diverses formes de realitzar la castració, segons un tractat de 1718 titulat Exposició de l'eunuquisme i citat pel doctor J. S. Jenkins a The Lancet ( La voz del castrato, 1988):

La menys mutilant consistia en tallar els cordons espermàtics (que formen els conductes deferents i els vasos sanguinis). Després d'això, els testicles s'atrofiaven.

Una altra consistia a banyar el nen en aigua calenta perquè els testicles fossin més "tractables". «Una estona després, pressionaven la vena jugular, el que feia que els pacients es tornessin tan insensibles que entraven en una espècie d'apoplexia i l'operació es realitzava amb escàs o cap dolor».

De vegades, se li administrava «una certa quantitat d'opi» al nen, i se li extreien del tot els testicles. La majoria d'aquests morien, segurament per la quantitat indeterminada d'opi, per hemorràgia o per sepsis, segons apunta el doctor Jenkins.