dijous, 24 d’octubre del 2013

Simetries marroquines

Amb la perspectiva de tornar al Marroc la setmana vinent, he recuperat aquestes fotografies fetes al primer viatge al Marroc el juliol de 2009 :











dimecres, 28 d’agost del 2013

Festival Bach de Toulouse

Bach Zum Mitsingen (BZM) és una iniciativa inèdita a Barcelona que consisteix en oferir cantates de J.S.Bach en format participatiu,  respectant la data litúrgia per la qual va ser escrita cada cantata i realitzant sempre les audicions en esglésies i espais emblemàtics.

El projecte està format per un conjunt de músics i cantants professionals que fan possible oferir aquesta iniciativa en format participatiu. L'estructura principal inclou el Cor BZM i la BZM Palou Ensemble, qui assumeix  l'acompanyament instrumental de totes les cantates amb instruments barrocs. Els fundadors i directors del projecte són Pau Jorquera i Daniel Tarrida. 

Els dies 7,8 i 9 de juny de 2013 i en el marc del Festival Bach de Toulouse (França) “Passe ton Bach d’abord!” vàrem interpretar la cantata BWV 76 Die Himmel erzählen die Ehre Gottes 



divendres, 5 d’abril del 2013

Hotel a Finlàndia

Descobrir una aurora boreal al cel pot convertir-se en un veritable espectacle per al viatger, però fer-ho estès al llit des d’un iglú de vidre pot resultar encara més gratificant. Aquesta experiència és possible a Finlàndia, a l'hotel Kakslauttanen, al municipi d'Inari (nord de Lapònia), concretament a l’àrea muntanyosa de Saariselkä, ideal per practicar tot tipus d’esports i activitats com esquí, senderisme o ciclisme de muntanya. "El llogaret dels iglús" està obert des de desembre o gener fins a finals d'abril. Els iglús de vidre ofereixen llits de luxe en un acollidor ambient per contemplar les estrelles i aurores boreals com si s'estés "a cel obert". També pot allotjar-se en els iglús de neu amb temperatures que oscil·len entre els -3 ° C i -6 ° C. Això sí, l’hotel promet que, amb els seus sacs de dormir, no passarà fred. A l'hivern pot conèixer la gastronomia finlandesa al restaurant de neu i fins i tot, contraure matrimoni a la capella, també de neu. Són innombrables les activitats que proposa l’hotel: safaris amb gossos Husky, esquí, pesca en gel o un passeig en l’únic trencaglaç que admet viatgers a bord. Per a més valents, un bany en les aigües gelades. A l’estiu, l’hotel continua funcionant però l’allotjament és en cabanes.

L'època paleobabilònica


ELS REGNES AMORITES ISIN I LARSA, I BABILÒNIA

 Els nòmades del període paleobabilònic

Aquests nòmades semites occidentals, anomenats amorreus, van ser protagonistes en aquests segles, tot i que ja estaven nomenats en els textos acadis.

Durant la III dinastia d'Ur, es comença a fer referències a les seves activitats, sent considerades, en un món urbà, com una població bel·licosa i amenaçant que contínuament pressionava les fronteres. Per això, Amar-Sin va construir un mur contra ells.

En altres documents es parla de grups d’origen amorreu, que vivien en algunes ciutats mesopotàmiques, i que eren utilitzats per l’administració com a soldats.

També se’ls ha nomenat Martu, en llengua sumèria. Eren semítics occidentals, i es van expansionar des de la franja Siri-Palestina. Els seus primers moviments guarden relació amb les campanyes de Sargón i Naram-Sin, i que van provocar la desaparició d’estructures urbanes i socials, sobretot a Ebla.

El final d'Ebla coincideix amb un període de crisi a favor de la ruralització i els moviments de població, empitjorat per les condicions climàtiques.

Tot indica un procés de penetració i expansió molt lent, que es va diluir a mesura que entrava en el món mesopotàmic,

La seva organització era de tipus tribal, introduint un sistema de relacions diferents, en no estar vinculat al temple o al pal·ladi, raó per la qual molts canvis de la societat s’atribueixen a ells.

En aquests segles s’abandona el culte als reis. Tenien una religiositat diferent, i, encara que s’assimilen als seus déus, ritus i cerimònies, també introdueixen als seus.

Freqüentment s’ha establert un paral·lelisme entre la penetració dels amorreus al Pròxim Orient, i l'intent de penetració dels asiàtics a Egipte, en temps d'Amenemhat I.

Es tractava d’un poble nou, que va anar assimilant els costums orientals i perdent els seus senyals d’identitat, inclosa la seva llengua.

I dinastía d’Isin

Els reis de les dinasties d’Isin i Larsa es consideren continuadors de la III dinastia d’ Ur.
En la dinastia de Isin, amb una durada de 100 anys, els seus reis es mostren continuadors de la voluntat divina, atès  que la reialesa descendia dels cels d’Isin.

Aquesta dinastia no és la única que existia en la planura fluvial, coexistint amb moltes altres.

Es tracta d’una fragmentació política de Mesopotàmia, fruit d’un període de crisi. Tot i que aquest declivi no va en detriment de la vida urbana.

La dinastia d’Isin comença amb Ishbi – Erra, alt funcionari d’Ibb-Sin, rei d’Ur.
Del temps d’Ishme-Dagan es conserva la primera amnistia fiscal, molt freqüent a partir d’aquella època i, que dóna idea dels problemes d’endeutament de la població.

El rei més conegut va ser Lipith-Istar, famós per un conjunt de lleis que va promulgar, el pròleg de les quals assegura ser rei de Summer i Akkad, designat pels déus.
La seva activitat va tenir com a horitzó restaurar la justícia i el benestar de la població, així com cancel·lar els seus deutes.


I dinastía de Larsa

La supremacia de Larsa va durar 100 anys més i es va caracteritzar per la lluita constant per la seva supremacia a Sumer i Akkad.
Va ser fundada per Naplatum, amorreu, com la resta dels seus reis. També va haver de conviure amb altres dinasties en altres ciutats-estat.

Va arribar al tron ​​Rim-Sin, principal rei de la dinastia, i el seu regnat va ser el més llarg.
Va aconseguir capturar Isin i aconseguir supremacia a la regió. Encara que en la segona part del seu regnat va ascendir Babilònia amb Hammurabi, i ell no va participar en la coalició organitzada per Hammurabi.

La veritable importància d’aquests dos segles de convivències i lluites van ser les noves dinàmiques d’explotació dels camps, el comerç i l’administració, establint-se una iniciativa privada i avenços, sobretot en agricultura.


L’ASCENS DE BABILÒNIA

La unificació de Sumer

Els orígens de Babilònia es remunten a temps acadis, quan era un petit assentament.
Després de la fragmentació política, Babilònia va ser una ciutat més.
La Llista Real de Babilònia comença amb Subu-Abum, que va conquistar aquesta ciutat i va iniciar la I dinastia.

El regnat de Subu-Amun va portar un període d’expansió, assolint tot Akkad en els temps del seu fill Sumu-la-El. Aquest va envoltar la ciutat d’una gran muralla i va derrotar la ciutat de Kish. Durant aquest temps, Babilònia va conviure amb les dinasties d'Isin i Larsa, i els regnes de Eshnunna i Mari.

La informació per conèixer Babilònia és molt poca, a causa de l’existència d’una capa freàtica sobre les seves restes. La poca que hi ha procedeix dels arxius de Mari.
Va patir una etapa de declivi, després d’un breu esplendor , el que no va impedir que fos el centre cultural més important de tota Mesopotamia.

  
El regnat  d’Hammurabi


Hammurabi era el sisè rei de la dinastia amorita. La seva època  és coneguda gràcies a la quantitat de documentació existent en els arxius de Mari i Babilònia.
Quan accedeix al tron​​, la seva extensió es limita a les ciutats més pròximes, i el seu poder era molt reduït.

En els últims anys del seu regnat, quan els reis rivals eren ja madurs, va aprofitar la seva debilitat per expansionar i unificar tota Babilònia.
En els seus primers anys, enfortir les seves posicions al sud, fent aliances, fins que l’oponent es feia feble.

Va començar les seves conquestes amb Uruk i amb Isin. L’any 29 del seu regnat va encapçalar una coalició que va derrotar a Elam, una darrere d’una altra, van anar caient Larsa, Assíria, i el regne de Eshnunna i Mari.

Malgrat aquestes victòries, Assíria i Elam van romandre independents, però reconeixent la supremacia d'Hammurabi.

Aquestes conquestes van ser importants per al control de les rutes comercials.

El regne d'Hammurabi s’estenia per tot el territori de Mesopotàmia. La qual cosa el va portar a anomenar-se  "rei de les quatre regions".

Totes aquestes conquestes li van reportar moltes terres que repartia entre els seus funcionaris i nobles. Va ser important el Ilkum, o terres a canvi de la prestació de serveis.

Va ser un gran constructor, destacant els seus temples, fortificacions i obres d’irrigació.

La seva preocupació per la unificació de tot el territori el va portar a crear un conjunt de lleis recollides en el codi d'Hammurabi. Va mantenir el mateix tipus d’administració que va trobar, encara que amb personal de la seva confiança.

Va promoure una reforma religiosa, amb Marduk com déu principal, la qual cosa va ajudar a mantenir la unitat del país.

Amb la seva mort, les seves conquestes i el seu regnat van anar desapareixent, produint-se una divisió política. Tota aquesta confusió va ser aprofitada pels casites, per anar entrant en la regió, acabant aquesta dinastia amb Samsu-ditana, en caure la ciutat en mans del hitita Mursilis I.

Els succesors d’Hammurabi

A la mort d'Hammurabi, l’imperi va començar a disgregar-se, alhora que entraven els casites, procedents dels Zagros.

La I dinastia de Babilònia va perdurar fins el 1595, quan Mursili I la va conquerir.
El successor d'Hammurabi va ser Samsu-iluna, que va obtenir una victòria sobre els casites.

L’organització de l’estat amorita

La responsabilitat de l’administració requeia en la figura del rei, ajudat per consellers i altres col·laboradors. Però ell supervisava cada assumpte.

Es tractava d’una administració molt organitzada, van mantenir la mateixa que van trobar, centralitzada, encara que substituint els càrrecs més importants per persones de la seva confiança, permetent assemblees locals.

Aquestes assemblees (puhrum) administraven els béns municipals, recaptaven impostos, arrendaven terres i feien tasques de justícia en petites disputes.


Societat i economia amorita

Les classes socials amorites es classificaven en:
• Awilum: homes lliures de classe alta. Formaven l’assemblea ciutadana.
• Mushkenum: el poble, gent que treballava per al temple o palau, o particulars.
• Wardum-esclaus amb personalitat jurídica.
• Asiru-esclaus sense estatut jurídic. Eren presoners de guerra.
A més, existien classes independents i serveis prestats:
• ilkum: concessions que feien a persones que treballaven al temple a canvi de prestacions civils o militars.
• Redum-camperols que, en períodes estacionals, feien de policies o soldats.
• Naditum: sacerdotesses que realitzaven nombrosos negocis. Vivien i treballaven en el claustre, encara que tenien les seves pròpies riqueses.
Respecte a la família, eren monògams, encara que si la dona era estèril, es permetia l’home tenir concubines. Si es divorciaven, la dona conservava el seu dot. Podien adoptar fills.
En cas de mort, heretaven primer els fills de l’esposa principal.
En l’àmbit de l’economia, la propietat de la terra estava en mans de l’estat, el temple o els particulars. L’estat tenia una cancelleria que controlava directament l’explotació de les seves terres, treballades per grangers, colons o peons de l’estat, o funcionaris.
Per al comerç intern, existia el tamkarum o prestador, cobrador d’impostos i mercader. Controlava el comerç i depenia directament del rei. D’aquest també depenia el comerç internacional.

La civilització Paleobabilònica

La cultura paleobabilònica experimentar un gran avanç, especialment amb Hammurabi, començant per la llengua, que va arribar al seu màxim nivell clàssic.
Hi ha un avanç en literatura, sobretot religiosa i èpica, i en la còpia per part dels mestres de llibres de matemàtiques, astronomia i diccionaris de sumeri.
Es creen les "edubas" o cases de les tauletes, que eren els centres del saber i la cultura, dirigides pel ummia. S’hi instruïa als escribes, amb una formació molt rigorosa, ja que eren persones de molta responsabilitat.
El seu treball era la comptabilitat, a més de redactar cartes, testaments, contractes i còpia de documents antics.
Respecte al seu art, ens han quedat temples i palaus, com el Complex de la Ciutat de Mari, el Palau d'Uruk, el Temple d'Ishtar-Kititum o el Temple i Zigurat de Rimah.


La Babilònia casita

Cap a la meitat del II mil·lenni s’instal·len els casetes en Babilònia. La seva penetració es va iniciar a la mort d'Hammurabi, quan el seu imperi va començar a disgregar. Quan Mursili I va conquerir Babilònia, els casetes van prendre el poder i van ocupar el tron.
Els casetes s’auto-anomenàven “galzu”. Se suposa que eren descendents de tribus nòmades que vivien a les muntanyes dels Zagros. Estaven familiaritzats amb el carro de combat i els cavalls, i tenien superioritat militar.

Durant el regnat de Agum II, l'estàtua de Marduk va tornar a Babilònia, van derrotar a les dinasties del País del Mar i va reunificar la Baixa Mesopotàmia.
Es coneixen, en la Llista Real Sumèria, 36 reis casetes. Encara que hi ha problemes amb les Fonts, ja en la Llista Real Babilònica posa a un rei dels Pobles del Mar com conqueridor del nord de Mesopotàmia, i als casetes dominant més tard.

Es van adaptar a la cultura babilònica, aportant el cavall, el carro de combat, i el mesurament del temps relatiu, segons temps de regnat.
Era una societat feudal, encara que la seva forma de govern era la monarquia.
Van tenir bona relació amb Egipte, com s’aprecia en les tauletes trobades a Tel-El-Amarna. Es tractava d’arxius d'Akhenaton (350 tauletes), en què s’entén com era la diplomàcia i la política internacional.

En aquestes cartes es comuniquen Amenhotep III i Amenhotep IV, per part d'Egipte, i Kadashman-Elil i Burnaburiash II per part caseta, entre d’altres.
Karaindash unificar tota Babilònia en un sol territori, sent tant ell com el seu successor Kurigalzu, aliats d'Egipte.

El va succeir Burnaburiash II, que va mantenir l pau malgrat les guerres exteriors.
Es disposa de poques fonts, incloent la Història sincrònica, del segle VIII, que descriu les relacions d'Assíria i Babilònia, així com els arxius de Nippur, amb altres 12.000 tauletes. També es conserven la Crònica dels Reis Antics i la Crònica Weidner.

La Babilònia caseta va haver d’enfrontar-se a la creixent despoblació, a més de la sobreexplotació i salinització del sòl. És un període de declivi que es reflecteix en la seva literatura pessimista.
El seu últim rei, Melishipak, va perdre el regne a mans dels elamites, quedant relegats a Isin. No va ser una cultura molt avançada, però va tenir gran estabilitat durant un llarg període de temps.

Autora: Marta Gracia Pérez Torres

dijous, 4 d’abril del 2013

Martin Luther King (1929 - 1968)




Avui fa 45 anys de l'assessinat de Martin Luther King. Nascut a Atlanta (EEUU) el 15 de gener de 1929, va ser un ferm activitista en pro dels drets dels negres, la qual cosa li valgué el Premi Nobel de la Pau l'any 1964. Fou un dels principals liders del moviment afroamericà pels drets civils dels anys sexanta. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968.

Passejant per l'Empordà



Camp de Colza

Orquídees al voral de la carretera


Verd i Gris




L'antic Egipte als anys vint


La visita a la tomba

Al dia següent a l’obertura oficial , el corresponsal del National Geographic, surt de la tomba de Tutankamon, després de realitzar la primera visita autoritzada a un grup de representants oficials de la premsa britànica i americana.


Temples faraònics

Una de les grans pilastres del temple d’Isis, a l’illa de Filé, abans de ser traslladat als anys seixanta del segle passat per la Unesco a la propera illa d’Agilkia.


Les petjades d'una civilització mil·lenària

L’amfiteatre natural de la muntanya tebana on la reina Hatshepsut va col·locar el seu temple funerari al costat del de Mentuhotep II, que en la fotografia encara estava sense excavar.


Un maniquí sortint de la tomba

Un maniquí de fusta amb l’esfinx de Tutankamon és extret de l’aixovar de la seva tomba.


Preparats per al viatge

Uns nadius esperen amb els seus ases als turistes estrangers a la riba occidental per dur-los fins a la necròpolis tebana.


Apunt per a l'invasió turística

La sala hipòstil·la del temple de Karnak, a principis dels anys vint del segle passat. El sostre havia caigut i els accessos estaven plens de runes, però encara s’aixecaven, desafiants, les seves columnes.


La festa de la sultana

Festa de recepció de la sultana d’Egipte a la mateixa boca de la tomba, amb la presència de filla de Lord Carnavon.


La gran esfinx de Giza

Amb un aire romàntic, perdut en part després de diverses restauracions, l'esfinx conservava a la seva època, la seva impressionant imatge de força i majestat.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Gels - Argentina


Sobre els cims dels Andes patagònics, i al llarg de 350 quilòmetres, les tempestes van generant el camp de Gel Continental, la superfície de neus perpètues més extensa del món, exceptuant les de l'Antàrtida i Groenlàndia.

De les seves 47 glaceres, 37 aboquen al Pacífic i 10 a l'Atlàntic. Són aquestes últimes les que pertanyen al parc nacional Los Glaciares. Destaquen, per la seva aparatosa bellesa, el Viedma, el Uppsala, el Onelli, el Spegazzini i, per sobre de totes elles, el Perito Moreno, que precipita les seves torres de gel sobre el llac Argentí amb anàrquica lentitud i mineral estrèpit, trencant , quan ho fa, un silenci de santuari.

Ara per ara, el Perito Moreno és la glacera més cèlebre i més impressionant del món, gràcies a les passarel·les instal·lades a la península de Magallanes, directament enfrontades als 3 quilòmetres d'ample i els 60 metres d'altura de la seva morrena terminal, que permeten successives panoràmiques de conjunt, tant a vista d'ocell com a un tir de pedra dels gels. A qualsevol hora i amb qualsevol llum constitueix un espectacle extraordinari que commou per la seva força sobrehumana, per una energia tel·lúrica que ens transporta a èpoques primigènies, anteriors a tota civilització.

Madrid


La xarxa de Metro de Madrid, inaugurada el 1919 pel Rei Alfons XIII, és una de les més modernes d'Europa i l'estació de Chamartín és de les més espectaculars per les seves dimensions. Compta amb una enorme cascada decorativa i s'hi celebren multitud d'esdeveniments musicals i culturals. La xarxa madrilenya compta a dia d'avui amb 238 estacions.

dimecres, 27 de març del 2013

Tintin. Els personatges


General de la república sudamericana de San Teodoro i gran fumador de cigars. Conegué a Tintin a “L’orella escapçada” on l’anomenà coronel ajudant. Els enfrontaments pel poder amb el seu enemic, el general Tapioca, portaran al seu país a un seguit de revolucions. Quan Tapioca ocupà el comandament, va fugir del seu país i es retrobà amb Tintin a “Les 7 boles de cristall”, on feia de llançador de punyals. Posteriorment, tornà a assolir el poder a “Stoc de Coc” gràcies a les negociacions amb Dawson per material de guerra de segona mà. Però en la col·laboració entre el general i en Tintin fou més estreta va ser a “Tintin i els Pícaros” on amb Tapioca al poder, els nostres amics, el general i els seus guerrillers aconseguiren una revolució sense violència.

dimarts, 26 de març del 2013

Mitologia romana. Penats


En la mitologia de l’antiga, els Penats (en llatí Di Penates) eren les divinitats o genis protectors de la família i de l’estat. Estaven emparentats amb els Lars, els Genis i les Larves.

Els Penats estaven vinculats per l’etimologia i pel culte amb el penus, el magatzem dels aliments o rebost. Les seves imatges es posen al tablinum, davant el penus o a la cuina. Hom els adreçava precs abans de l’àpat principal, els oferia les primícies dels aliments i els n’agraïa l’abundància.

Inicialment se’ls tenia per genis que vetllaven pels aliments que s’emmagatzemaven, però més endavant el seu esperit protector abastà a tota la casa i la família i es veneraven d’una manera similar als déus Lars. Eren els Penats familiars o menors, ja que també van aparèixer els Penats públics o majors, que protegien l’estat. Els magistrats de la ciutat prestaven jurament davant dels Penats públics. Algunes vegades els Penats eren representats com un parell de joves. Al turó de Vèlia, a Roma, hi havia un temple dedicat a ells.

Túnels d'arbres - Bonn


Els túnels de cirerers en flor són un clàssic. N’hi ha molts, sobretot al Japó. Aquesta vegada, però, hem optat per aquest de Bonn (Alemanya). El marge de temps per veure-ho en el seu millor moment, a la primavera, és petit. Tot just una setmana. La floració dels cirerers no té data fixa. Varia segons les condicions climàtiques de l'hivern i de l’entrada a la primavera. Podríem concretar, però, que la floració es produeixi durant la segona quinzena de març i primera setmana d'abril.

KWAI


De l’amor ens traslladem al gènere bèl·lic. Durant la Segona Guerra Mundial, uns presoners americans van complir les ordres dels japonesos: construir un pont de ferrocarril sobre el riu Kwai. Just abans que passés el primer tren, vital per transportar els subministraments a les tropes japoneses, l’exèrcit americà va volar el pont davant la mirada dels presoners que, encara que els costés reconèixer, se sentien molt orgullosos de la seva obra. La pel · lícula "El Pont sobre el riu Kwai", dirigida per David Lean el 1957, protagonitzada per William Holden i sir Alec Guinness i basada en fets reals, finalitza amb la destrucció del pont, però si viatja a Kanchanaburi, a Tailàndia, comprovarà que el pont encara segueix en peu. Un secret: el film es va rodar en un altre escenari, un petit detall al qual no donarem molta importància


Hotel a Bolívia


Presumeix de ser, ni més ni menys, que el primer hotel de sal en el món. Està construït en un 100% de sal. Ni tan sols el mobiliari ha escapat d'aquest entorn en el qual tot és sal: parets, sostres, cadires, taules, etc. Enclavat en el gran salar d'Uyuni (el més gran del món, amb una extensió de 12.000 km2), ofereix un paisatge únic. Les habitacions, amb llits de sal, tenen forma d’iglú i destaquen tant com el menjador de l’hotel, que compta amb generosos finestrals on es pot apreciar la immensitat del salar. El conjunt dona la sensació d'entrar en un veritable palau. Com no podia faltar, s’ofereixen menjars elaborats sobre la base de sal, carns de flama i xai de la regió i l’especialitat, lògicament: pollastre a la sal.

Gels - Canadà



Amb 325 km ² de superfície i un gruix variable d'entre 100 i 365 metres - a més de rebre'n altres 7 de neu a l'any -, el camp de gel de Columbia és el més extens de les muntanyes Rocalloses. A part de concentrar al seu voltant alguns dels cims més alts de les esmentades muntanyes, dóna origen a tres cabalosos rius (Saskatchewan Nord, Athabasca i Columbia) i a sis congestes principals.

Una d'aquestes és l'Athabasca, la glacera més visitada de tota Amèrica del Nord, dins del parc nacional de Jasper, a l'estat canadenc d'Alberta. Això és deu, en primer lloc, a la seva proximitat a la carretera 93, la cèlebre Icefields Parkway (via dels camps de gel) i, desprès, que és fàcilment accessible a peu.

És de suposar que la seva incomparable bellesa escènica, decididament aclaparadora, ha aportat també el seu granet de sorra al respecte. O potser la culpa de tot cal buscar-la en una data ja relativament llunyana, la de l’any 1954, quan a Anthony Mann se li va ocórrer fer d'aquest paisatge incomparable un personatge més, al costat d'un sobri James Stewart -actor fetitxe d'aquest prestigis director- de la seva pel·lícula «TERRES LLUNYANES».

Dubai



El Metro de Dubai és únic. A la seva ostentosa decoració cal afegir-hi que és un dels pocs metropolitans totalment automatitzats i que tenen un sistema de classes pels seus viatgers: classe or, classe plata i la classe per dones i nens. L’estació de Khaleed bin Waleed  és un exemple de luxe amb llums blaves que surten d'enormes làmpades de cristall. 

dilluns, 25 de març del 2013

Claude Debussy (1862 - 1918)


Achille-Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 22 d’agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) fou un compositor francès. Se’l considera com un dels principals compositors del segle XX. Admirador en un principi de l’obra de Wagner, va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX, adherint-se a l'impressionisme. Tot i això, sempre va refusar encasellar-se en un motlle preestablert i sempre va anar a la recerca d’una llibertat estilística absoluta.

BIOGRAFIA
Nascut a Saint-Germain-en-Laye (a l'oest de París) el 22 d’agost de 1862, era el més gran dels cinc fills de Manuel i Victorine Debussy. La seva família es va traslladar el 1865 a la capital, després que la botiga de porcellanes regentada pel pare va fer fallida. El pare volia que el seu fill fos marí, però el jove Claude es va decantar per la música i el piano. No va prendre classes d’aquest instrument fins que Mme. Roustan, una tia benestant de Canes, amb qui sovint passava temporades amb els seus germans i germanes, el va fer assistir a classes amb una tal Mme. Mauté de Fleurville. Aquesta havia estat alumna de Chopin i no era pas altra que la sogra del poeta Paul Verlaine.
ANYS D'APRENENTATGE
Arran dels seus progressos, Debussy va ser admès al Conservatori de París el 1872, quan només comptava deu anys. Hi va estudiar durant els dotze anys següents, treballant el solfeig amb Albert Lavignac, el piano amb Antoine Marmontel, l'harmonia amb Emile Durand, l'acompanyament amb Auguste Bazile i la composició amb Ernest Guiraud.

Va ser un alumne tan dotat com indisciplinat, el jove Claude va patir la incomprensió de certs professors i per tant va guardar sempre un record amarg dels seus anys d’aprenentatge. A aquest respecte han circulat diverses anècdotes, com per exemple una amb Guiraud, qui li va dir : «Jo no dic pas que això que feu no sigui bonic, només que és teòricament absurd ». A la qual cosa Debussy va respondre : «No existeix la teoria. Només cal escoltar. El plaer és la llei. ». Mai no va endur-se el primer premi de piano, només un segon premi als quinze anys. No obstant això, va obtenir poc temps després el primer premi d’harmonia pràctica.
Durant la seva adolescència va ser acompanyant al piano de Marguerite Wilson-Pelouze, dama benestant i cultivada. Arran d’aquesta relació va tenir l’oportunitat de conèixer la rica baronessa i viuda russa Nadezdha Von Meck, protectora de Tchaikovski. Aquesta el va rebre a la seva casa d'Alemanya, on va treballar en qualitat de pianista, cosa que li va permetre viatjar els estius per Europa i Rússia durant tres anys amb els membres de la família Von Meck. De retorn a París el 1880, va reprendre els estudis de composició i va conèixer a personalitats del món musical com ara Erik Satie i Paul Dukas. A la mateixa època va esdevenir amic íntim de la família Vasnier, i en particular de l’esposa; Blanche-Adélaïde, a qui va donar classes i amb qui possiblement va mantenir una relació amorosa durant cinc anys (relació bastant vaga i poc coneguda fins avui). Sigui com sigui, aquesta dama va esdevenir la principal dedicatòria de les seves obres de joventut.


ESTADA A ROMA
El 1884, el jove músic va guanyar el primer Prix de Rome  amb la seva cantata «L'enfant prodigue» i, d’acord amb el reglament, va obtenir una beca i una estada de tres anys a la Vil·la Medicis. Va marxar cap a la «Ciutat Eterna» el gener de 1885. A Roma, Debussy va descobrir la música de Palestrina i els esplendors d'Itàlia, però va continuar hermètic al bel canto. També a Roma va conèixer diversos músics importants, com ara Verdi i Liszt.
Malgrat tot, l’artista va suportar malament aquest exili i només va aconseguir, amb penes i treballs, compondre quatre obres: l'oda simfònica Zuleima (sobre un text de Heinrich Heine), la peça orquestral Printemps i la cantata La Damoiselle élue (1887-1888). Aquestes obres, trameses al Conservatori de París, van ser jutjades, en particular Zuleima, com «estranyes, incomprensibles i impossibles d'executar ». Encara sotmès a la influència de César Franck, la quarta obra és una Fantasia per a piano i orquestra que, més endavant, va ser retirada del seu catàleg pel mateix compositor.


RETORN A FRANÇA
A cap de dos anys, Debussy va presentar la seva renúncia i va retornar a França. Va instal·lar-se a París, en el barri de Montmartre, trencant definitivament amb Mme. Vasnier i començant una relació amb Gabrielle Dupont a la qual li agradava anomenar «Gaby aux yeux verts» (Gaby la dels ulls verds). Van viure plegats durant deu anys.
Vers 1887, Debussy freqüentava els cercles dels literats simbolistes, on va conèixer Rimbaud, Baudelaire (en la frontera del romanticisme i el simbolisme), Verlaine i Mallarmé. El 1888, va visitar Bayreuth on va assistir a diverses representacions de les obres de Richard Wagner : Els mestres cantaires de Nuremberg, Tristany i Isolda i Parsifal. Si bé llavors aquestes obres no van causar-li més que una impressió moderada, hauran de marcar-lo per sempre.
El 1889 es va produir un esdeveniment que fou crucial en l’evolució de l’estil de Debussy, l'Exposició Universal de París, on va tenir possibilitat de descobrir altres ritmes i sonoritats «exòtiques », més específicament les del gamelan javanès, que van causar-li una forta impressió i van influir profundament en les seves obres futures: escales, «colors» sonors, ruptures rítmiques.

UN RECONEIXEMENT DIFÍCIL
El 1890 compon la Suite Bergamasque per a piano, el seu primer gran èxit, seguit més endavant pel poema simfònic Prélude à l'après-midi d'un faune extret d’un poema de Mallarmé. L’estrena a París el desembre de 1894 va ser un fracàs  i l’obra va atraure la fúria d’una part de la crítica, tot i que en certs cercles artístics va causar bona impressió. Aquesta obra va gaudir d’un vertader èxit arreu d'Europa.
Debussy es va posar mans a l'obra immediatament amb l’únic òpera que aconseguiria completar (la segona, Rodrigue et Chimène, va quedar inacabada). Després de treballar-hi durant deu llargs anys, Pelléas et Mélisande, mescla de poesia (sobre llibret de Maurice Maeterlinck) i de música, va ser objecte d’una important estrena a l'Opéra-comique de París el 1902, quan la reputació del compositor estava consolidada. Va ser un triomf que li va permetre no haver de preocupar-se de les finances durant un temps. No obstant això, durant els assaigs de la representació, es van produir incidents que haurien pogut convertir l’estrena en un desastre. Debussy havia obtingut l’autorització de Maeterlinck d’utilitzar el seu drama amb l'única condició que l’amant d’aquest darrer cantaria el rol de Mélisande. Però no va succeir així, l'Opéra-comique i el compositor van acordar oferir el paper a Mary Garden, una jove soprano americano-escocesa. El dramaturg s’ho va prendre malament, i va arribar fins a provocar a Debussy a un duel. Van seguir diverses temptatives de sabotatge, com la manipulació de les partitures, fent impossible la identificació dels bemolls i sostinguts.
D’altres esdeveniments van complicar-ne l’execució. Per exemple, pocs dies abans de l’estrena Debussy va haver de compondre diversos interludis orquestrals, en constatar que sovint no hi havia prou temps per als canvis de decorat si l’obra s’executava segons la partitura original. Com a remat de tot, grups de detractors es van dedicar a repartir pamflets contra l’obra a l’entrada del teatre el mateix dia de l’estrena. Malgrat tot, Pelléas et Mélisande va adquirir definitivament una gran reputació a nivell internacional, sent representada poc després a Londres i Nova York.


DARRERS ANYS
Debussy es va separar de Gabrielle Dupont el 1899. La va deixar per casar-se amb Rosalie Texier, una costurera. Quatre anys més tard, coneix Emma Bardac, esposa d'un banquer que havia estat l’amant de Gabriel Fauré i amb la qual estableix una nova relació, abandonant la seva esposa. Aquesta ruptura va empènyer aquesta a una temptativa de suïcidi (disparant-se un tret al pit) a la qual va sobreviure. L'afer va provocar un escàndol i Debussy va ser durament criticat per la seua actitud en tota aquesta història, fins i tot pels seus amics més propers. Finalment, va obtenir el divorci i va casar-se amb Emma el 1908. Van tenir una filla, Claude-Emma Debussy, anomenada familiarment «Chouchou », a qui va dedicar la seua obra per a piano Children's corner, composta entre 1906 i 1908. Nada el 30 d’octubre de 1905, va morir de diftèria el 14 de juliol de 1919. L’àlbum que Claude Debussy li va dedicar porta aquesta dedicatòria: «A la meua benvolguda Chouchou... amb les tendres excuses de son pare pel contingut ». Està soterrada a la tomba de son pare, a Passy, sense que el monument fúnebre hi porta cap signe distintiu.
A les primeries del segle XX, i per tal de garantir l’economia de la llar, Debussy va diversificar les seves activitats. Va publicar nombrosos articles a la premsa i a diverses revistes en qualitat de crític musical, sota el pseudònim de «Monsieur Croche» (Senyor Corxea). Va col·laborar amb els Ballets Russos de Diàguilev, sobre una idea del genial coreògraf Nijinski. Nijinski va utilitzar primer la seva antiga composició, Prélude à l'après-midi d'un faune, per a crear un ballet que revolucionaria la dansa, L'après-midi d'un faune (la migdiada d’un faune). Pel seu segon ballet, seguint el seu estil, però tan sorprenent, polèmic i escandalós com l'anterior, Nijinski va encarregar Debussy una composició original, Jeux (jocs). Cal destacar que, si bé Debussy pertany estilísticament al romanticisme quant a música, els ballets que es van fer amb elles ja no ho eren gens, i en particular els dos de Nijinski establien ja les bases de la dansa moderna. Entre les noves coneixences que Debussy va fer en aquest període destaca la d'Ígor Stravinski, encara un jovenet i que seria el compositor del tercer ballet de Nijinski i l'oficial dels Ballets Russes durant anys.
Cap el 1910, se li va diagnosticar un càncer de recte. La seva salut es va deteriorar, i els patiments van esdevenir cada vegada més insuportables. A partir d’ací va deixar de sortir de casa i es va dedicar a completar les seves obres.
Claude Debussy va morir el 25 de març de 1918, entre la indiferència dels seus contemporanis, capficats en la Gran Guerra, de la qual el músic no arribà a veure el final.


OBRA
Més enllà dels romàntics, Debussy va trencar absolutament amb la forma clàssica. Les seves obres es distingeixen per una construcció melòdica lliurement inspirada en les músiques orientals (recurs a l’escala, amb nombroses alteracions). Els temes són dispersos, dissipats, les recerques harmòniques audaces, els matisos delicats i els ritmes subtils. Les seves obres són per damunt de tot sensorials. El seu propòsit és fer sentir a l’auditori sensacions singulars, traduint en música determinades imatges i impressions. A aquest respecte, els títols de les seves peces en són un bon exemple: «Des pas sur la neige (Passes sobre la neu)», «La fille aux cheveux de lin» (La noia de cabells de lli), «Reflet dans l'eau »(Reflexos en l'aigua), «La cathédrale engloutie» (La catedral submergida), etc. D’aquesta manera, aconsegueix dotar de «color» a les notes... Per altra banda, si és complicat assignar a Debussy a un corrent artístic específic, hom el qualifica sovint com «impressionista », etiqueta que mai no va reivindicar i que, més aviat, va desmentir.
A conseqüència de les seves innovacions sovint s’ha considerat que Debussy se situa a la base de la música moderna i contemporània. Tot i això, és sorprenent que un compositor de tan gran importància, no hagi creat «escola» i que no se li pugui atribuir cap vertader deixeble. Ha tingut una considerable influència sobre la música de Hollywood, fenomen encara persistent a través de produccions recents.