Per als nostàlgics

Per a tots aquells i aquelles que ja teniu certa edat però que encara us emocioneu amb els petits records, us deixo aquesta perla cultivada:

La mirada de l'àngel

Inesperadament
la recordem
- transparent i precisa -
com si unes mans invisibles
toquessin un preludi de Bach
i en cada clau de volta
ressonés una llarga nota,
una medolida perdurable
com de remor d'aigua
dins els tubs de l'orgue
i un misteri inquietant
estremís les pedres.

Del llibre L'instant de l'àngel d'Isabel Oliva i Prat

El Cant de la Sibil·la

Des de fa anys, i formant part de les meves particulars tradicions nadalenques, anem la Nit de Nadal a Santa Maria del Mar a escoltar el Cant de la Sibil.la. Just abans que comenci la missa del gall. Es tracta d'un drama litúrgic que es ve cantant des de l'edat mitjana a moltes seus catalanes ( Barcelona, Girona, Vic, Montepellier, Mallorca, València).

L'església sempre està plena de gom a gom i, mentre dura el cant ( no més de 25 minuts) hi ha un silenci sepulcral i molt respectuós que ja voldria jo veure'l en molts dels concerts de música que es fan, per exemple, al Palau de la Música Catalana.
Transcric, a continuació, un petit fragment de la versió mallorquina d'aquest cant:

Un rey vendrà perpetual R/.
Ans del Judici tot anant R/.
Aprés se badarà molt fort R/.
Del cel gran foc devallarà R/.
Llos puygs e.ls plan R/.
Hanc hom non féu res R/.
Ladonchs no haurà hom talent R/.
Del morir serà tot lur talens R/.
Cascun sos s'alma cobrarà R/.
Los infants qui nats no seran R/.
E dirà cascú axí R/.
Déus dexendrà del celsa ius R/.
So és aquest que nos panges R/.
Déus dirà aycels dulcement R/.

Santes Creus

Aquest darrer dissabte vàrem acompanyar al meu pare a Santes Creus (Alt Camp). Quan tenia 13 anys i vivint a Gràcia va esclatar la guerra i la seva mare ( la meva àvia) el va enviar allà, a lloc segur i sobretot on li quedés garantida l'alimentació. S'allotjava a casa l'oncle Gaietà ( amb barretina lila típica del camp de Tarragona). L'oncle era carter. Així doncs el meu pare amb tretze anys a fer de carter! A peu, fes fred o calor. Quan arribava la saca de correus a Santes Creus, agafava les cartes i a repartir-les pels pobles del voltant : les Destres, les Pobles i Santa Maria de l'Albà. A les Destres hi va néixer, a més, la seva mare ( l'àvia Magdalena). El meu pare no hi havia tornat des d'aleshores, ara fa 70 anys. Acabat el tomb, prop de l'hora de dinar, el meu pare amb la sobrietat dialèctica que l'ha caracteritzat tota la seva vida em va dir: "Noi, gràcies per portar-me fins aquest lloc. Hi ha sentiments que se't fiquen ací". I es va senyalar amb els seus dits deformats per l'artrosi, el cor. El pare el mes passat va fer 83 anys.

Visc a Sant Andreu de Palomar

Fa vuit anys que visc a Sant Andreu. A Sant Andreu de Palomar. Sempre dic als meus amics que venint d’on vinc ( sóc nascut i he viscut pràcticament tota la vida a Gràcia), en cap altre barri m’hauria sentit tant a gust i m’hauria adaptat tant ràpidament als seus ritmes com a Sant Andreu.
Ahir vaig viure una agradable experiència. Vaig assistir a una representació teatral, de petit format, en una eixida d’una casa del barri. A la fresca. Trenta persones amb invitació prèvia. Al nucli històric de Sant Andreu, a diferència de Gràcia, encara es poden trobar força cases antigues amb el seu petit pati . Jo mateix visc en una d’elles i sóc conscient que, avui en dia, a Barcelona, això és un luxe.

Gertrude Bell

Aquest mes d’agost he llegit el llibre de Georgina Howell Gertrude Bell. La hija del desierto. Editat en castellà per Lumen. Desconec si existeix la versió en català. Imagineu-vos el panorama: finals del segle XIX començaments del XX. Sexe: dona Lloc: Anglaterra. No obstant això, i amb aquestes dues premises aquesta dona, filla d’un ric industrial va acabar sent arqueòloga, lingüista (coneixia l’àrab, l’hebreu i el turc), poetesa, fotògrafa i excursionista. Fins i tot va participar políticament en l’ordenació del que aleshores se’n deia Mesopotàmia ( antics territoris de l’imperi anglès), assessorant al virrey de l’India. Aquesta dona, doncs, que va escalar els cims més importants dels Alps i va travessar total sola el desert fins l’Orient Mitjà es va enfrontar decididament als convencionalismes de l’època. Tot i l’interès evident de la vida de la protagonista, el llibre se m’ha fet, a vegades, dur de llegir. Considero que és un d’aquests llibres que no es pot llegir d’una tirada i s’ha d’anar llegint poc a poc.

El Messies

Segurament vaig a contra corrent. Pel que sento i veig, això meu ja no es porta. Sembla que allò que està de moda és tot el contrari. Ja ho sé. Però què voleu que us digui un ja té certa edat i encara que vulgués, ara m’és dificil canviar d’opinió. Senyores i senyors el Nadal m’agrada. Bé, els he de dir que en molts aspectes en soc crític: l’afany desmesurat de comsumisme, allò de "ven a casa por Navidad", les cançonetes que et matxaquen anant pel carrer. Però hi ha un part del Nadal, més intima, més casolana, que m’agrada. I el meu Nadal comença, des de fa una dotzena d’anys, cantant el Messies de Haëndel. Sóc una de les 400 persones que a partir de mitjans de novembre ens apleguem per assajar aquesta obra mestre del barroc. Tinc la sort d’haver estat dirigit pels millors directors que actualment hi ha al panorama musical internacional. Cantar al Palau de la Música és una experiència quasi mística. Algú es pot preguntar que com és possible que una mateixa obra es pugui cantar amb il.lusió un any rera l’altre i que no es faci aburrida. Doncs la resposta no la sé però el que si asseguro és que cada any reprenc els assajos amb renovada intensitat. Cada director que ens dirigeix té la seva particular visió a l’hora d’interpretar l’obra i això és el que ens la fa diferent cada any. És increible veure com una peça musical es pot anar disseccionant sistema a sistema, compàs a compàs, nota a nota, silenci a silenci, fins a límits insospitats. D’això se’n diu ASSAJAR.

Brussel·les

Fa uns mesos vaig estar passant una setmana de vacances a casa un amic que, fa vint anys, viu a Brussel·les. La seva família, i ell mateix, són doncs a tots els efectes belgues de parla i de cultura. Personalment no sóc gens amant dels estereotips que la gent, quan surt de viatge, encunya dels països que hom visita.

Fa anys, quan Rússia, gràcies a la Perestroika impulsada per Gorvatxov, va començar a ser una incipient destinació turística, la gent tornava d’aquell país amb comentaris del tipus " …. la gent no riu ". Sóc incapaç d’arribar a conclusions tant agosarades havent visitat un país una o dues setmanes. Així doncs, de la meva estada d’una setmana a Brussel·les em limitaré a descriure comportaments que em van sorprendre i que, qui vulgui, els elevi a la categoria de norma.

Observació 1: Passejant, sobretot per la capital i per les principals ciutats del país, vaig observar un gran respecte pel peató. Habitualment davant d’un pas de peatons o d’un pas zebra els conductors cedeixen el pas als vianants.

Observació 2: Jo parlo amb certa fluïdesa francès. A la part nord del país, Flandes, quan m’havia de dirigir a algú per qualsevol cosa, em dirigia doncs amb francès. Sovint em vaig trobar que em responien …. en anglès! ( Tindrà això a veure amb el problemes socials i lingüístics que Flandes i Valònia tenen des de fa anys?).

Observació 3: No vaig sentir sonar un clàxon en tota una setmana d’estada a Brussel·les.

Observació 4: Pels carrers per on vaig caminar no hi veia brutícia.

Nenúfars

Les fulles del lotus s’estenen
Com cors adormits sobre l’estany i els peixos,
Orfes de llum i d’aire, viuen
Una fascinació oculta i estranya.

Volten en remolins irreals
Dins la rotllana de l’aigua i encerclen
Un somni sense fi que es perpetua.

d'Isabel Oliva i Prat

Diumenge de Tardor

M’agraden els diumenges de tardor. Surts al carrer i notes aquella frescor a la cara que junt amb l’escalfor del sol fan aquella sensació tan agradable!. Avui, per ser diumenge, ens hem aixecat relativament d’hora i als volts de les 11 del matí erem passejant pel barri de la Ribera (de menut en deia directament El Born). Es agradable passejar per aquells carrrers que en anomenar-los ens evoquen altres temps: Formatgeria, Esparteria, Bonaire, Volta Bufanalla, Malcuinat…

Passejant per aquests carrers cada cop que hi anem descobrim nous detalls, noves perspectives, finestres amb inscripcions que no havíem vist abans, gàrgoles que se’ns havien amagat, carrerons estrets que porten ves-a-saber-on. I presidint tot aquest entremat de carrers Santa Maria del Mar, imponent. Em fa por, no obstant, que les botigues de disseny i la gente guapa facin perdre l’autenticitat d’aquest barri.