Un dia a l'escola dels castrati (3)

Després de l'operació, els nens eren enviats a escoles de cant, on se'ls entrenava de forma intensiva fins i tot durant deu anys, i on portaven una vida austera. Encara que hi havia escoles per tot Itàlia, les millors es trobaven a Roma, Bolonya i Nàpols. El centre neuràlgic de l'educació musical era Nàpols, on hi havia res menys que quatre conservatoris dedicats a l'entrenament dels petits cantants.Només hi havia escoles de castrati a Itàlia. En elles, tractaven els nens com un "producte d'exportació" i els preparaven per cobrir la forta demanda de veus que hi havia a tot Europa. A canvi de la formació, les escoles els utilitzaven per a funerals, misses, processons, concerts privats... Als més petits, els querubins, els vestien d'angelets i els feien cantar en els funerals dels nens, la qual cosa reportava molts ingressos donada l'alta mortalitat infantil de l'època.A les escoles els sotmetien a un dur treball i una estricta disciplina. Vet aquí l'exemple de com era un dia en la vida d'un d'ells, en aquest cas del jove Caffarelli:

Al matí:
1 hora per cantar passatges de difícil execució

1 hora per a l'estudi de lletres

1 hora d'exercicis de cant davant un mirall, per practicar gest i les formes i per evitar lletges expressions de la cara mentre es canta, etcètera.

A la tarda:
1/2 hora de treball teòric.
1/2 hora de contrapunt en un "cant fermo" (pràctica d'improvisació)
1 hora de contrapunt amb la "cartella"
1 hora d'estudi de lletres

La resta del dia el passaven fent exercicis amb el clavicordi, component salms, motets (cançons polifòniques de l'església que es canten a capella), etc.

Jacques Poirier

Jacques Poirier neix a Paris el 1928. Fill de mare pintora des de molt petit respirarà l'ambient artístic, convivint amb pincells i acuarel.les. L'any 1945 entra a l'Escola Superior de Belles Arts de Paris i a l'any següent, amb tres companys, organitzarà la seva primera exposició. Del 1950 al 1981 pinta en secret quan les seves activitats d'il.lustrador de premsa, d'edició i de publicitat li ho permeten. L'any 1981 decideix dedicar-se de plè a la pintura. Alguns crítics no s'atreveneixen a pronunciar la paraula "geni" al parlar de la seva obra; no obstant això es converteix en un virtuós de tres elements esencials en la seva pintura: la tècnica, l'humor i la poesia. Malgrat això no és un artista conegut, on apenes a Internet hi ha informació d'ell.

Els castrati (2)

Durant 200 anys, es van realitzar més de 4.000 castracions anuals a Itàlia a nens d'entre 7 i 9 anys. L'objectiu era preservar el to alt i clar de la veu infantil mentre s'adquiria la força vocal d'un home i la tècnica d'un cantant adult. Se'ls anomenava castrati, o, de forma més educada, musici o evirati. Molt pocs van aconseguir la fama i fortuna que perseguien els seus pares amb l'operació i cap no va igualar al gran Farinelli . Va ocórrer en els segles XVII i XVIII.

Els castrati solien ser fills de les famílies més pobres. La possibilitat que el nen, després de la castració, es convertís en un cantant de gran fama i fortuna, com era el cas dels grans mestres, va haver de ser molt temptadora. Tanmateix, en la majoria dels casos, l'operació no servia per a res, perquè ni tots no tenien excepcionals aptituds per al cant, ni tots sobrevivien a aquella intervenció executada sense les mínimes garanties.

S'estima que un 10 o 15% d'aquells nens van arribar a guanyar-se la vida amb la seva veu i que només un 1% va aconseguir la fama.D'entre els milers de nens "debilitats", va sorgir un grup de mestres del cant - Pistochi, Farinelli, Bernacchi, Senecino als que se'ls atribueix la perfecció del seu art. Alguns d'ells fins i tot van crear escoles per a les quals van passar molts altres noms il·lustres. L'apogeu d'aquest fenomen va coincidir amb la gran època de l’"òpera seriosa", quan la veu irreal dels castrati encaixava en els personatges d'herois mitològics, déus i figures llegendàries.

El públic els preferia per sobre de totes les altres veus. Superaven en potència i en riquesa de matisos a les veus femenines i eren capaços d'un enlluernador virtuosisme vocal. Ells van representar papers de dones, com la primera Eurídice. Durant 200 anys, la seva veu va ser un element imprescindible del Barroc (segona meitat del segle XVI al XVIII), un estil musical que es va basar en la idea d'ornamentar les línies vocals dels cantants castrati per mostrar les seves habilitats i el seu dinàmic registre. Haendel i altres compositors van crear peces exclusives per a ells que cap cantant modern no ha estat capaç d'interpretar. Ningú no ha tornat a superar-los en perseverança, en minuciositat, en virtuosisme vocal, en coneixement de les possibilitats de la veu humana.

Els castrati (1)

Els castrats (de l’italià castrato, castrat) és la denominació que s'utilitza per referir-se al cantant sotmès de nen a una castració per conservar la seva veu aguda (de soprano, mezzo-soprano o contralt).

La castració consistia en la destrucció del teixit testicular sense que, en general, s'arribés a tallar el penis. Mitjançant aquesta intervenció traumàtica s'aconseguia que els nens que ja havien demostrat tenir especials dots per al cant mantinguessin, d'adults, una tessitura aguda capaç d'interpretar veus característiques de papers femenins.

El seu origen se situa entorn de l'any 1550 en què es conserven els primers documents referents a cantants castrats a Roma i Ferrara. De fet, la castració amb finalitats musicals es practicava gairebé exclusivament a Itàlia, encara que va poder originar-se a Espanya i es realitzava rarament en els estats més meridionals d’Alemanya. A Espanya es realitzava en un poble anomenat Castalla.

Els castrati van tenir una gran popularitat i van arribar a cobrar enormes quantitats de diners per les seves actuacions. Segons la llegenda, augmentada en l'actualitat per la pel·lícula Farinelli (1994) i considerada sense cap base científica per la majoria de les opinions mèdiques actuals, gaudien de gran predicament entre algunes dames de l'època, ja que, si mantenien relacions sexuals amb ells, no corrien el risc de quedar-se embarassades.

Els castrati unien en la seva veu la tendresa d'un nen i la potència i força d'un adult. Van ser veus molt cobejades i aplaudides. Uns dels castrati més famosos va ser Carlo Broschi més conegut com a Farinelli.

Tota la informació relativa als castrati ha estat obtinguda de la revista digital Kindsein.