Els castrati (11)

L'operació pas a pas

Hi havia diverses formes de realitzar la castració, segons un tractat de 1718 titulat Exposició de l'eunuquisme i citat pel doctor J. S. Jenkins a The Lancet ( La voz del castrato, 1988):
La menys mutilant consistia en tallar els cordons espermàtics (que formen els conductes deferents i els vasos sanguinis). Després d'això, els testicles s'atrofiaven.

Una altra consistia a banyar el nen en aigua calenta perquè els testicles fossin més "tractables". «Una estona després, pressionaven la vena jugular, el que feia que els pacients es tornessin tan insensibles que entraven en una espècie d'apoplexia i l'operació es realitzava amb escàs o cap dolor».

De vegades, se li administrava «una certa quantitat d'opi» al nen, i se li extreien del tot els testicles. La majoria d'aquests morien, segurament per la quantitat indeterminada d'opi, per hemorràgia o per sepsis, segons apunta el doctor Jenkins.

L'exèrcit romà (2)

Què feien en acabar la jornada?

Quan es ponia el sol els soldats realitzaven el sopar, principal àpat del dia. Aquest es componia d'unes farinetes de cereals, pa, llard, sopa, verdures i alguna cosa de carn de caça, si n'hi havia. Per beure, vi barat o vinagre i aigua. Després de sopar si no tenien guàrdia podien sortir del campament i el que fessin depenia de si eren a prop d'alguna ciutat, a la que anaven a buscar diversió i si estaven en ple camp, en aquest cas es quedaven a la caserna.

I si un soldat era ferit o queia malalt?

Els soldats romans eren molt valuosos per això cada legió comptava amb un equip de metges habitualment grecs i infermers que atenien els ferits i malalts. Els soldats solien gaudir de bona salut. Però disposaven d'hospitals i quiròfans per realitzar el treball més comú dels metges que era atendre ferides de guerra i en alguns casos realitzar amputacions de membres.

Els castrati (10)

Com eren físicament?

Eren alts (una mica estrany el segle XVIII), amb pell pàl·lida i suau. No tenien barba, ni pel al cos, però sí tenien molt cabell al cap. Tenien tendència a l'obesitat, amb malucs arrodonits i espatlles estretes.El seu intel·lecte no es veia afectat per la castració, però sí que podien tenir certs sentiments d'inferioritat i fracàs. Això no va haver d'afectar als grans mestres, però sí als milers de nens a qui la castració no els va reportar ni fama ni fortuna, segons comenta el doctor Jenkins.

Com sonava la seva veu?

Ningú no pot saber-ho. Existeixen uns enregistraments molt antics (de 1902) de l'últim castrato de la Capella Sixtina, Alessandro Moreschi. Va ser soprano en el cor des de 1883 fins a 1913, però està lluny de considerar-se un bon exemple. A més, ni estava en el seu millor moment, ni l'enregistrament és bo. La veu sona tremolosa, esgarrifosa i sobrenatural.

Bàsicament, l'únic que ha arribat fins a nosaltres dels grans castrati va ser la música que es va escriure per a ells i les descripcions que es van fer de les seves actuacions.Els més famosos es van especialitzar a cantar àries que es van escriure per explotar els seus dots particulars. Les cridaven àries portmateau (àries de maleta) perquè les portaven amb ells allà on fossin i les inserien en l'òpera, tant si encaixava com si no, per provocar el delit de la seva audiència.

Lydia Melford va descriure així el cant de Giusto Tenducci, un castrato italià amic de Mozart:«Vaig sentir el famós Tenducci, d'Itàlia -té tot l'aspecte d'un home però diuen que no ho és. La veu no és ni d'home ni de dona sinó més melodiós que qualsevol dels dos; i estava furiós tan divinament que mentre ho escoltava vaig creure trobar-me al paradís»

La dansa de la mort a Verges

Tradició

La Processó de Verges és una representació teatral. L’Església va fer servir el teatre com a recurs evangelitzador. La missa es feia en llatí i, per tant, era molt difícil per a la gent del poble poder seguir els manaments eclesiàstics, de manera que el teatre era un bon recurs per a poder ensenyar la doctrina en llengua vulgar, el català, i amb una tècnica teatral més lliure, més popular, més propera al fidel.

El misteri que es representa a Verges es basa en un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni, Representació de la sagrada Passió y Mort de Nostre Senyor Jesu-Christ, de 1773, i és l'adaptació, amb una certa personalitat, coherència historicista i seguint l’estil de versions anteriors, algunes de tradició medieval, del drama de la Passió. Per aquest motiu va ser impresa repetidament, amb afegitons i manlleus, i ha estat reeditada fins avui dia i utilitzada per moltes poblacions en les seves representacions de Setmana Santa.

El primer testimoniatge documental sobre la Processó de Verges data de 1666, en el qual es fa una referència puntual a la Processó del Dijous Sant i es parla de la representació vergelitana com un costum. Algun dels seus quadres ens remet plenament a l’època medieval.

La Processó

La Processó de Verges, que s’escenifica únicament la nit de Dijous Sant, conserva les característiques més tradicionals d’aquesta mena de representacions de Setmana Santa. Els actes s’inicien a les 5 de la tarda amb una desfilada dels Manaies (romans), que fan un recorregut pels carrers del poble, sortint i acabant a l’ajuntament. Durant les dues hores que dura la desfilada, els manaies van a buscar les imatges que s’han engalanat a diferents punts del poble i les acompanyen en formació fins a l’església, o restaran exposades fins a la nit, quan passaran a formar part de la processó.

El Misteri de la Passió, o La Processó de Verges consta actualment de dues parts. La primera es fa a la plaça Major, a les 10, en un escenari col·locat al mig de la Plaça Major, on només tenen accés els espectadors que han comprat entrada. En aquest espai, amb el decorat natural de les muralles i les torres de fortificació medievals, s’escenifiquen els tres anys de la vida pública de Jesús, amb un èmfasi especial en els darrers dies i en la venda, detenció i condemna d’aquest.
La segona part té lloc una vegada acabada la representació de la plaça. Després de la lectura de la sentència de Ponç Pilat, els actors es dirigeixen cap a l’església, el punt de reunió amb els altres elements i també el de partida de la Processó pròpiament dita.

A partir d’aquest moment, cap a les 12 de la nit, els carrers de Verges esdevenen els llocs de la Via Dolorosa, i en ells s’hi representen les escenes del recorregut que fa Jesucrist fins a la muntanya del Calvari. El públic, situat al llarg dels carrers, veu passar la Processó, il·luminada només per torxes enceses, i per cargols plens d’oli i amb un ble encès al carrer dels Cargols.

La Dansa de la Mort

En el decurs de la processó hi destaca una veritable joia única de la cultura popular: la Dansa de la Mort. En aquesta dansa, cinc esquelets salten al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el quadre i hi aporten l’aire tètric que hi dóna sentit.

El cos principal de la Dansa de la Mort és format per dos adults (la Dalla i la Bandera) i tres infants (dos Platets, que porten un plat amb cendra, i el Rellotge, que assenyala un rellotge sense broques).

La Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense broques) acabarem convertint-nos en cendra (platets).

La pervivència

Verges és l’única població que conserva viva una tipologia de Dansa de la Mort, reminiscència de ritus ancestrals de culte als difunts. Aquest tipus de dansa macabra està molt associat a les epidèmies de pesta negra que van assolar Europa entre els segles XIV i XVII. La Dansa de la Mort indica el pas del temps, el pas inexorable d’un temps que mena tots els homes (rics o pobres, nobles o pagesos) a la mort; una mort a la qual la pesta, les guerres i la mortalitat infantil ajudaren a adquirir una personalitat real entre els habitants europeus d’aquell període, que gairebé sentien com respirava al seu costat. Per a ells, el cristianisme era el triomf sobre la mort.

Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.