Eren alts (una mica estrany el segle XVIII), amb pell pàl·lida i suau. No tenien barba, ni pel al cos, però sí tenien molt cabell al cap. Tenien tendència a l'obesitat, amb malucs arrodonits i espatlles estretes.El seu intel·lecte no es veia afectat per la castració, però sí que podien tenir certs sentiments d'inferioritat i fracàs. Això no va haver d'afectar als grans mestres, però sí als milers de nens a qui la castració no els va reportar ni fama ni fortuna, segons comenta el doctor Jenkins.
Com sonava la seva veu?
Ningú no pot saber-ho. Existeixen uns enregistraments molt antics (de 1902) de l'últim castrato de la Capella Sixtina, Alessandro Moreschi. Va ser soprano en el cor des de 1883 fins a 1913, però està lluny de considerar-se un bon exemple. A més, ni estava en el seu millor moment, ni l'enregistrament és bo. La veu sona tremolosa, esgarrifosa i sobrenatural.
Bàsicament, l'únic que ha arribat fins a nosaltres dels grans castrati va ser la música que es va escriure per a ells i les descripcions que es van fer de les seves actuacions.Els més famosos es van especialitzar a cantar àries que es van escriure per explotar els seus dots particulars. Les cridaven àries portmateau (àries de maleta) perquè les portaven amb ells allà on fossin i les inserien en l'òpera, tant si encaixava com si no, per provocar el delit de la seva audiència.
Lydia Melford va descriure així el cant de Giusto Tenducci, un castrato italià amic de Mozart:«Vaig sentir el famós Tenducci, d'Itàlia -té tot l'aspecte d'un home però diuen que no ho és. La veu no és ni d'home ni de dona sinó més melodiós que qualsevol dels dos; i estava furiós tan divinament que mentre ho escoltava vaig creure trobar-me al paradís»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada