Nicoló Paganini (1782 - 1840)

      

Neix a Gènova el 27 d’octubre de 1782 al si d’una família modesta, el pare va utilitzar els recursos més cruels disponibles amb la única finalitat que el seu fill Nicolo fos un virtuós del violí. Els estudis de teoria van ser confiats a A. Cervetto. El 1790 el seu desenvolupament com a compositor i intèrpret li permeten estrenar la seva Sonata per a violí i piano. El 1796 rep les últimes lliçons de violí amb Rolla a Parma.

El 1801 conclou un cicle de gires per tot Itàlia i se submergeix en el silenci durant 4 anys. El 1805 reapareix a Luca (Itàlia) on es fa càrrec de l’orquestra formada per la princesa Elisa Baciocchi. La manca de perspectives artístiques i econòmiques de la localitat li fan abandonar el lloc el 1809 per embarcar-se en una carrera de virtuós que li haurien de portar per tot Europa i que li hauria de proporcionar una de les majors fortunes de l’època i no poca fama de avariciós.

El 1824 es casa amb Antonia Bianchi, de la qual neix un sol fill, Achille.
El 1828 s’estableix a Viena, on coneix a Frederick Chopin. En 1833 ha de tornar a Itàlia afligit per problemes nerviosos. A Parma es fa càrrec de l’orquestra del ducat, però les seves peticions econòmiques i artístiques van ser un problema pels administradors, que van rescindir el contracte el 1836.

Després d’uns anys finals de malaltia en què fins i tot va perdre la veu, mor a Niça el 27 de maig de 1840 als 57 anys d’edat. Entre les seves possessions es trobaven set violins Stradivarius, encara que el seu predilecte era un Guarneri del Gesù de 1742, que avui està exposat al Palau cívic de Gènova.

Sobre Paganini es van crear nombroses llegendes que ell mateix es va negar a desmentir, unes vegades perquè li divertien i altres perquè aquestes mateixes li feien tal publicitat que sempre omplia els teatres. Una d’aquestes llegendes explicava que havia fet un pacte amb el dimoni. També es va dir que en el seu violí tancava l’ànima de dones de bella veu, ...

Aquesta fama demoníaca va arribar fins al llit de mort, quan es va negar a ser assistit per un sacerdot. Després de la mort va ser l'Església la que li va negar sepultura en el cementiri, de manera que el fèretre que el contenia va deambular d’un costat a un altre fins que el 1845 la duquessa de Parma va autoritzar l’enterrament.

Les seves obres són com ell mateix, brillants i virtuoses, i dins del que són, de bona factura tècnica. Els seus estil va causar sensació a Schumann i Liszt, que es van afanyar a emular al piano les arts del violinista.

Concert a l'Auditori

Avui, dissabte 26 de maig hem anat a l'Auditori. Sala Pau Casals

UN GRAN CONCERT PER A VIOLÍ

Pablo González, director

Viviane Hagner, violí

I

Richard Wagner (Leipzig 1813 – Venècia 1883)

Tristany i Isolda. Preludi i mort d’amor d’Isolda (1857 - 1859)

Jan Sibelius (Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1057)

Concert per a violí i orquestra en Re menor, op. 47 (1903)

Allegro moderatto

Adagio di molto

Allegro, ma non tanto

Viviane Hanger, violí

II

César Franck (Liège 1822 – Paris 1890)

Simfonia en Re menor, op. 48 (1886 – 1888)

Lento, Allegro non troppo

Allegretto

Allegro non troppo

Poblat Ibèric de Puig Castellar

Avui hem anat a visitar el poblat ibèric del Puig Castellar al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet.

En el cim del Puig Castellar es troben les restes del poblat ibèric d’una tribu laietana, fundat a l'entorn del segle VI aC i que va perdurar fins al final del segle III aC o inici del segle II aC. Alguns autors han suposat la possible destrucció del poblat per les legions romanes de Porci Cató durant la campanya de l'any 195 aC, tot i que no hi ha prou elements que confirmin un abandonament sobtat i traumàtic.

Aquest emplaçament li permetia la visió i la comunicació amb els assentaments propers, ja que controlava un tram important de la línia de costa: la desembocadura del Besòs, el pla de Barcelona i el pas de l'interior, cap al Vallès

El poblat constituïa un agrupament de tipus mitjà, dedicat a l’agricultura i la ramaderia i, secundàriament, a la metal·lúrgia i el teixit. Les nombroses restes trobades, bàsicament d’origen grec i púnic, confirmen l’existència d’un abundós comerç amb pobles estrangers.

Estructuralment té forma el·líptica i consta de tres carrers longitudinals amb més de trenta habitatges, fet que fa suposar una població de poc més de 200 habitants. La part menys protegida estava defensada per una forta muralla de pedra i argila, d’un metre de gruix. Els habitacles -datables entre els segle IV i III aC- estan construïts amb blocs irregulars de granit i pissarra, tenen un o dos compartiments, i devien estar coberts amb branques o fang.

El poblat va ser descobert per Ferran de Segarra, el 1902. Les abundoses troballes procedents d’aquest jaciment es conserven al Museu d'Arqueologia de Catalunya i al Museu Torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet que el 1997 va realitzar actuacions arqueològiques i també museístiques al poblat, de les quals cal destacar el condicionament de l’entorn i els accessos i la consolidació de les estructures, per tal de garantir la conservació i, també, l’adequació didàctica del jaciment.

Concert de Contrapunto Vocale

Avui, 25 de maig a les 21 hores a l’església de Sant Pere de les Puel·les hem fet el concert en el marc del Maig Coral de 2012 organitzat per la demarcació del Barcelonès de la Federació Catalana d’Entitats Corals. Hi ha participat el Cor Diaula, el cor de cambra Anton Bruckner i la meva coral Contrapunto Vocale. Hem cantat madrigals anglesos dels segles XVI i XVII. Entrada: 8 euros.

Now is the month of May   Thomas Morley

Thanks, gentle Moon   Francis Pilkington

Rest, sweet Nymphs   Francis Pilkington

Come again  John Dowland

Flow my Tears  John Dowland

About the Maypole  Thomas Morley

The silver Swan   Orlando Gibbons

O lusty May   David Melvill

Adew sweet Amarillis   John Wilbye

April is in my Mistress’ Face   Thomas Morley

Die now, my Heart   Thomas Morley

Now, oh now I need must Part   John Dowland

Mitologia romana. Juno

En la mitologia romana, Juno era l’esposa de Júpiter. El seu origen es podria trobar en l’etrusca Uni, per bé que es relacionà amb la deessa grega Hera de la que n’absorbí gran part de la personalitat. El seu nom, si no és una corrupció de l’etrusc, s’associa amb l’arrel indoeuropea que indica "joventut". Els romans dedicaren el mes de juny al seu honor, per llavors el quart mes de l'any. Forma part de l’anomenada tríada capitolina junt amb el seu marit i Minerva.

Atributs

Juno era la protectora de les dones i l’encarregada de vetllar per la felicitat i la prosperitat domèstiques. Les dones que havien de casar-se la invocaven amb el nom de Pronuba i les que anaven a donar a llum amb el de Lucina, a fi d’assegurar-se un matrimoni feliç o un bon part.

Una altra de les atribucions de Juno era la de defensar l’estat romà. Segons la tradició, quan Roma era a punt de ser envaïda pels Gals l’any 390 aC, la deessa alertà els habitants de la ciutat a través de les oques sagrades, que començaren a cridar estrepitosament. Per agrair-li aquest favor, els romans alçaren un temple dit de Juno Moneta, és a dir, Juno l'avisadora.

Juno i la màgia

En els treballs màgics s’associa aquesta divinitat amb l’espelma de color blanc i, també, amb la vessant femenina de la Humanitat, en contraposició al déu Mart i l’espelma roja que representen la masculinitat.

Les pràctiques màgiques amb l’espelma blanca, que és símbol de la protecció de les grans deesses mares de l’antiguitat Hera i Juno, serveixen per fer créixer la sensibilitat, la creativitat i la intuïció personal.

Tintín. Els personatges

Aquesta curiosa parella de detectius apareix fugaçment per primer cop a 'Tintín al Congo', però quan comencen a intervenir de debò és a 'Els cigars del faraó'. A partir d'aquí acompanyaran a en Tintín en quasi totes les seves aventures, amb una actuació més o menys afortunada, però sempre amb tona la bona voluntat i tota la ingenuïtat del món. Són germans bessons i només es distingeixen per la forma com acaba el bigoti. Sempre van amb vestits i barrets negres i els seus inseparables bastons, i quan es volen camuflar vestint-se de mariner, xinès o àrab es converteixen en el centre de les mirades per les seves exagerades indumentàries. El seu principal deure és fer cumplir la llei, fins al punt d'arribar a detenir el seu amic Tintín injustament. Aquesta parella tant innocent com divertida ha viscut aventures i anècdotes tant diferents com el viatge a la Lluna o quan es van empassar el detonant N.14 que els feia créixer el pèl desmesuradament.  

Petjades de l'Imperi Romà (26)

Segons la llegenda, la rue de Colombe, va ser l’escenari d’una fabulosa història d’amor d’una parella de coloms. Una escultura en ferro forjat dona fe d’aquesta llegenda. L’any 1829 es van trobar restes intactes del mur de Cèsar datat a l’època galo-romana.

Sylvia Brooke (1885 - 1971)

Sylvia Brett era ja famosa com a jove escriptora abans de començar la seva vida de viatges. Era una de les companyies femenines favorites de George Bernard Shaw i ja havia publicat diverses obres de teatre i altres obres literàries quan va conèixer Charles Vyner Brooke, el Raja Muda hereu de Sarawak. Segons Silvia, la seva sogra, Margaret Brooke, desesperada perquè els seus fills no semblaven ser capaços de trobar una dona adequada, va decidir crear una orquestra de joves casadores a la seva casa de Londres.

Les joves músiques es reunien un cop per setmana, i en poc temps els tres nois havien trobat una dona adequada.

Sylvia, que tocava el tambor, va ser elegida per l'home que va esdevenir el tercer i últim Raja blanc, i ella va trobar la seva vida tan interessant com a 'Reina dels caçadors de caps' i 'Primera Dama de Sarawak'  que va escriure la seva autobiografia dues vegades. La seva vida va incloure nombrosos viatges en vaixell i en iot privat des de i cap a aquesta part de Borneo captada tan romànticament per James Brooke el 1841.

La seva vida també la va portar a assistir a nombroses festes en altres països on va poder explicar  històries de les tribus de la selva. Sylvia Brooke va escriure dos llibres en els quals esmenta la seva experiència durant els últims dies d'un excèntric anacronisme pel que feia als assumptes exteriors britànics.

Richard Wagner (1813 - 1883)

Compositor alemany. Neix a Leizpig el 11 de maig de 183 i mor a Venècia el 13 de febrer de 1883.

No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el 1831 ingressà a la Universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg. Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do, única obra seva d’aquest gènere. Atret per l’òpera, cap al 1833 compongué Die Feen ('Les fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d’estimar (1836), que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand' opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara en les dues següents: Rienzi, que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der Fliegende Holländer ('L'holandès errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La favorita, de Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende Holländer la seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l’amor com a mitjà de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des d’aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d’aquest període que tingué algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s’apartà definitivament del model tradicional d’òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense interrupcions ni peces soltes com l'ària tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv, o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc.). L’aparició d’aquests leitmotive a l’orquestra o a la línia vocal evoca, així, situacions anteriors i informa l’auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament, les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d’al·lusions musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D’altra banda, donà una importància molt superior a l’orquestra, i llevà a les veus el predomini que exercien fins aleshores en el camp de l’òpera (les deixà reduïdes a una funció semblant a la d’instruments destacats de l’orquestra). Amb Lohengrin (1850), però, encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució. En aquests anys Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se camí a Alemanya, gràcies a l’ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar. A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no donà ja el nom d’òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del Venusberg) per tal d’acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport en el rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director d’orquestra Hans von Bülow). D’aquests anys daten la seva òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia, en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or del Rin'), el 1869, i aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l’estrena de tot el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així, d’estrenar la Tetralogia completa en el que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth, que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival sacre" (Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany; en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s. XIX i no plenament acceptada fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé que en molts moments no deixa d’haver-hi també una certa atracció del cristianisme. La seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també en altres cercles no directament vinculats amb la música (wagnerisme). La revolució que Wagner representà en el camp de l’òpera influí fins i tot en Verdi i en els autors posteriors de l’òpera italiana, i donà un nou impuls a l’escenografia; però, tot i que Wagner pretengué d’igualar la funció de la música amb la de la poesia i de les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària. Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un caràcter més anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es distingiren en el culte a la música wagneriana el director d’orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i sobretot l'Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya (wagnerisme). Al País Valencià la música de Wagner fou molt afavorida d’ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre del Liceu; d’aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.

Bach Zum Mitsingen

En el marc del projecte BACH ZUM MITSINGEN (cantates participatives), el passat diumenge 20 de maig a la catedral de Girona varem assistir ( i cantar) la cantata  Wer da gläubet und getauft wird . BWV 37. Entrada: la voluntat

Interior de la catedral de Girona

Concert Schola Cantorum

El passat dissabte, 19 de maig varem assistir, a l’església adventista del Setè Dia del carrer Urgell de Barcelona, a un concert ofert per l’Schola Cantorum Universitaria Barcinonsis, sota la direcció de Carles Gumí. Entrada gratuïta.

El repertori fou:

Michael Praetorius (1571 – 1621)

            Corals

                        Ach Got tim Himmel

                        Herr Jesu Christe, Gottes Sohn

                        Christe der du bist Tag und Licht

                        Christ ist erstanden

Johann Hermann Schein (1586 – 1630)

            Corals

                        Aus tiefer Nocht

                        Wenn wir in höchsten Nöten sein

Melchior Franck ( ca. 1589 – 1639)

            Motet

                        Gleich wie Moses in der Wüste

                        eine Slang erhöhet hat

                        (basat en Joan 3: 14,15)

Johann Sebastian Bach (1685 – 1750)

Preludi i Fuga en si menor, BWV 544

Heinrich Schütz (1585 – 1672)

            Motet

                        Sic ut Moses serpentem

                        in deserto exaltavit

                        (basat en Joan 3: 14,15)

Dietrich Buxtehude (ca. 1637 – 1707)

            Coral

                        Wär Gott nicht mit uns diese Zeit

Johann Pachelbel (1653 – 1706)

            Magnificat

Dietrich Buxtehude (ca. 1637 – 1707)

            Alles, was ihr tut; BuxWV 4

            (Cantata per a soliestes i cor mixt)

           

1.      Sonata

2.      Cor

                        Alles, was ih tut

3.      Sonata

4.      Aria (cor)

                        Dir, o Höchster, dir alleine

5.      Arioso (baríton)

                        Habe deine Lust

6.      Cor

                        Gott will ich lassen raten

7.      Sonata

8.      Cor

                        Alles, was ihr tut      

                     

           

Mitologia Romana. Júpiter

Júpiter (en llatí Iuppiter), també anomenat Jove (Iovis), és el déu principal de la mitologia romana, pare de déus i d'homes (pater deorum et hominum). Fill de Saturn i Ops, va ser la deïtat suprema de la tríada capitolina, integrada a més per la seva germana i esposa, Juno, i la seva filla, Minerva. Els seus atributs són l'àguila, el raig, i el ceptre. El seu equivalent en la mitologia grega és Zeus.

El culte a Júpiter, de probable origen sabí, va ser introduït a Roma per Numa Pompilio. En el temple romà, construït en el seu honor al turó Capitolina, va ser venerat com Iuppiter Optimus Maximus ('Júpiter, el millor i més gran' ), protector de la Ciutat i de l'Estat romà, de qui emanen l'autoritat, les lleis i l'ordre social. Ciceró l'anomenà numen praestantissimae mentis, «l'esglaiadora presència d'una ment suprema» .

Durant la República, era la divinitat a la qual el cònsol dirigia les seves pregàries al començar el mandat. Durant  l’imperi, amb la introducció del culte imperial, Júpiter va deixar de ser la única personificació de la màxima grandesa, encara que diversos emperadors el van fer el seu déu tutelar, o bé es van incorporar a si mateixos els seus atributs. Cèsar August deia tenir somnis enviats directament per Júpiter. Calígula es va fer dir Optimus Maximus, i va comunicar, mitjançant un pont, el seu palau, a la mont  palatí amb el Temple de Júpiter Capitolino.

El mite

Com passa amb gran part de la mitologia romana, el mite de Júpiter s'ajusta en bona mesura al de Zeus, de la mitologia grega, amb préstecs de la mitologia etrusca i amb elements nadius itàlics.

Originàriament a Júpiter se’l va considerar un déu del cel en relació amb el clima i els cicles agraris. Després va ser protector de la confederació de ciutats llatines, fins que amb el temps va adoptar atributs d'acord a l'Estat romà, la justícia, el dret i l'autoritat de les lleis, encara que va conservar elements de la seva anterior concepció, com el de ser portador del llamp.

Naixement i ascens al tron

Saturn, fill menor de Coelus i Terra, devorava als seus propis fills, complint així amb la condició que el seu germà gran, Tità, li havia imposat per governar, de manera que la descendència de Tità pogués després arribar al tron ​​de sobirania sobre la resta dels déus. No obstant això, Ops, dona de Saturn, va aconseguir sostreure a Júpiter, Neptú i Plutó d’aquell destí. A Júpiter el va amagar a l’illa de Creta, on la cabra Amaltea el va alletar. Una vegada que va haver crescut, Júpiter va guerrejar contra Tità, primer, i després contra el seu pare, fins destronar-lo. Saturn havia devorat les seves filles, Vesta, Ceres i Juno. Va ser necessari, perquè les tornés, un vomitiu preparat per Metis. De seguida Júpiter va assignar a Neptú el regne dels mars,  i a Plutó l’inframón i després es va casar amb Juno, la seva germana.

Petjades de l'Imperi Romà (25)

Les arenes de Lutècia és un anfiteatre galo – romà situat al districte V de París. Fou construït al segle I. El lloc s’utilitzava com a teatre i com a arena on s’hi celebraven tot tipus de combats.

Tintin. Els personatges

El professor Tornassol és un gran savi però que té un problema de sordesa, fet que el fa un personatge divertit ja que sempre interpreta coses diferents de les que li diuen i això provoca més d’algun malentès. Tot i això domina camps científics com la enginyeria, la física, la química i l’horticultura, i mai se separa del seu estimat pèndol. És un personatge imprevisible ja que és bastant tranquil però també té rampells histèrics, i sempre mostra una gran admiració per les senyores. La seva primera intervenció va ser a 'El tresor de Rackham el Roig' on ajudà als nostres amics a trobar el desitjat tresor. A partir d’aquí participà en moltes de les aventures de Tintin, on tingué un paper destacat a 'Les 7 boles de cristall' i 'El temple del sol' quan fou raptat pels inques per haver comès un sacrilegi, a 'Objectiu: la Lluna' i 'Hem caminat damunt la Lluna' on participà en el disseny del coet i en les exploracions lunars, i en 'L'afer Tornassol' on el seu aparell d’ultrasons causà l’enfrontament entre borduris i sildaus per aconseguir-lo.

Osa Johnson (Mrs. Martin Johnson) 1894 - 1953

Óssa va néixer el 1893 a Chanute, Kansas (USA). Es va casar amb Martin Johnson, un pioner de la fotografia que acabava de tornar d’un creuer al voltant del món amb Jack London. Junts van recórrer el Salvatge Oest mostrant una pel·lícula que Martin havia gravat durant el seu viatge al Pacífic Sud. Óssa cantava cançons hawaianes en cada actuació i el 1912 havien estalviat els diners suficients per finançar una expedició a les illes Salomó i les Noves Hèbrides. Volien fer una pel · lícula sobre els caníbals de l’illa de Malekula, a les Noves Hèbrides, amb l’objectiu d’intentar preservar un estil de vida primitiu en una pel·lícula abans que desaparegués amb la civilització.

Martin havia escoltat històries sobre els fers "Big nambas" d’una tribu de Malekula, la mateixa gent que la entomòloga britànica Evelyn Cheesman estudiaria vint anys més tard. En aquells dies les relacions entre els colons blancs i les tribus locals no eren d’allò més cordials. Les illes eren envaïdes per blancs que raptaven als nadius perquè treballessin en les seves plantacions sota condicions d’esclavatge.

En revenja els Big Nambas atrapaven i mataven tants estrangers com podien. Durant la seva breu estada a l’illa de Malekula, els Johnsons van ser fets presoners i va ser només, gràcies a l’aparició miraculosa d’un vaixell britànic, que se’ls va deixar lliures i van haver de córrer per la selva per salvar les seves vides.

La pel·lícula que va sortir d’aquesta trobada, Among the Cannibal Isles of the South Pacific (A les Illes Caníbals del Pacífic Sud) va arribar a ser un gran èxit. La parella va tornar als Mars del Sud el 1919 amb més personal de suport per filmar la seva pròxima pel·lícula, Cannibals of the South Seas (Caníbals dels Mars del Sud).

De  tornada a Nova York van conèixer a Carl Akeley, que acabava d’inventar una nova càmera de filmar i va suggerir als Johnsons que es concentressin a l'Àfrica i fossin allà a filmar la vida dels animals salvatges. Martin i Óssa van viatjar a Àfrica per investigar i filmar els animals salvatges del continent. Van caminar durant setmanes a través del territori del nord de Kenya fins que van arribar a un cràter volcànic on milers d’animals es congregaven al voltant d’un vast llac d’aigua, un lloc que van anomenar "Paradise" (Paradís).

La seva primera pel·lícula africana, Trailing African Wild Animals (Seguint als Animals Salvatges d'Àfrica), va ser un gran èxit i van tornar a Paradise durant un període per fer pel· lícules d’animals salvatges. Després de filmar a Paradise durant quatre anys, els Johnsons s’en van anar al Serengeti durant un any per filmar lleons. La pel·lícula que van filmar durant aquesta època va ser utilitzada en el film Simba, King of the Beasts (Simba, el Rei dels Animals).

Els Johnson més tard van explorar la Selva Ituri a l’antic Congo Belga. El seu film Congorilla, documenta a les fugisseres tribus pigmees de la selva i als goril·les de la muntanya. La seva última expedició important junts va ser al nord de Borneo, on van viure durant dos anys, utilitzant una canoa i fent ràfting als rius. Van ser els primers a explorar la regió del Riu Kinabatangan i els primers que van entrar a les terres dels cerca-caps  Tengarra per documentar les seves vides.

Després de la tràgica mort de Martin en un accident d’avió el 1937, Óssa va continuar els seus viatges, i a l'Àfrica va fer les pel·lícules I Married Adventure (Em vaig casar amb l'Aventura) i Jungles Calling (La crida de la selva). Óssa també va escriure diversos best sellers sobre les seves experiències. El 1949 es va fundar el Museu Safari de Martin i Óssa Johnson en Chanute, Kansas (USA).

Claudio Monteverdi (1567 - 1643)

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona (Itàlia), 15 de maig de 1567- Venècia (Itàlia) 29 de novembre de 1643) va ser compositor, cantant, gambista, i mestre de capella italià.

L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. La seva primera obra (òpera) teatral realitzable fou L'Orfeo i va tenir la sort de gaudir de l’èxit mentre encara era viu.

Va nàixer a Cremona, Llombardia. Durant la seva infantesa va prendre lliçons de Marco Antonio Ingegnieri, que era mestre de capella de la catedral de Cremona.

El 1590, Monteverdi va començar a treballar a la cort de Màntua com a corista i violinista i, cap al 1602, havia esdevingut mestre de capella. Fins que va fer quaranta anys va treballar principalment en els madrigals, dels quals va fer vuit llibres. El vuitè, publicat el 1638, comprèn els anomenats Madrigali guerrieri et amorosi considerats per molts la perfecció d’aquesta forma. En el seu conjunt, aquests primers vuit llibres mostren un desenvolupament de la música polifònica renaixentista a l’estil monòdic que és típic de la música barroca. El novè llibre, publicat pòstumament el 1651, conté fragments més lleugers, probablement compostos cap al final de la seva vida i que representen ambdós estils.

El pas de la monodia, posa èmfasi en clares línies melòdiques, text intel·ligible i una música plàcida d’acompanyament, a compondre òperes va ser una pas lògic, especialment per a un compositor inclinat a la dramatitzat i que estimava, a més, els efectes sumptuosos. El 1609 Monteverdi va fer la seva primera òpera L'Orfeo. En aquella època era normal que els compositors fessin treballs d’encàrrec per a ocasions especials. Aquesta obra va ser concebuda per ser afegida als fastos dels carnestoltes de Màntua. Efectivament, va ser tot un èxit que s'adeia perfectament a l’esperit dels temps. L'Orfeo es caracteritza per la potència dramàtica i per la viva instrumentació. De fet, se’l pot tenir com a primer exemple en què un compositor indicava instruments específics, a les diferents parts. És, a més, una de les primeres composicions que ens ha arribat amb la seva composició exacta. La trama hi és descrita amb vives imatges musicals i les melodies són clares i lineals. Amb aquesta obra, Monteverdi va crear un estil musical del tot nou, el dramma per musica com va ser anomenat.

Una de les obres principals de Monteverdi és el Vespro della Beata Vergine (Vespres a la Beata Verge) (1610). És un dels seus treballs sacres més coneguts, i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa. A l’alçada d’obres com ara El Messies de Händel o la Passió segons sant Mateu de Bach. L’abast del treball en el seu conjunt talla el respir. Cada part (i en són 25 en total) està completament desenvolupada ja sigui en un sentit musical o en un de dramàtic. L’estructura instrumental és utilitzada per efectes dramàtics i emotius precisos, d’una manera que mai no s’havia vista abans.

El 1613 Monteverdi va ser nomenat director de la Basílica de Sant Marc, de Venècia, on ben aviat va fer renàixer el cor, que havia marcit amb el seu predecessor. Ací va completar el sisè, el setè i el vuitè llibre de madrigals. El vuitè és el més gran i conté treballs fets al llarg de trenta anys, inclosa la escena dramàtica Tancredi e Clorinda (1624), en la qual l’orquestra i les veus formen dues entitats separades que actuen com a parella l'una de l’altra. Probablement, Monteverdi es va inspirar per a fer aquesta prova en les dues balconades oposades de Sant Marc, que havien inspirat músiques semblants a altres compositors, com ara Giovanni Gabrieli. El que va fer que aquesta composició destaqués sobre les altres va ser la utilització per primera vegada del trèmolo (una repetició ràpida del mateix to) i del pizzicato (pessigar les cordes amb els dits) per obtenir efectes especials a les escenes dramàtiques.

Durant els seus últims anys, Monteverdi va estar malalt, però això no el va apartar de la composició dels seus dos darrers treballs més importants, les òperes: Il ritorno d'Ulisse in patria (1641) i l’òpera històrica L'incoronazione di Poppea (1642). L'incoronazione en concret és tinguda com al punt culminant de l’obra de Monteverdi. Conté escenes tràgiques i còmiques (un nou desenvolupament de l’òpera), un retrat més realista dels personatges i melodies més càlides, que no havien estat escoltades abans. Necessitava una orquestra més petita i un paper menys prominent del cor. Aquest treball va tenir una influència considerable en el desenvolupament posterior de la música per a església (misses).

Monteverdi va compondre, almenys, divuit òperes, de les quals només L'Orfeo, L'incoronazione, Il ritorno i la famosa ària "Lamento", de la seva segona òpera, L'Arianna han sobreviscut.