Claudio Monteverdi (1567 - 1643)

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona (Itàlia), 15 de maig de 1567- Venècia (Itàlia) 29 de novembre de 1643) va ser compositor, cantant, gambista, i mestre de capella italià.

L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. La seva primera obra (òpera) teatral realitzable fou L'Orfeo i va tenir la sort de gaudir de l’èxit mentre encara era viu.

Va nàixer a Cremona, Llombardia. Durant la seva infantesa va prendre lliçons de Marco Antonio Ingegnieri, que era mestre de capella de la catedral de Cremona.

El 1590, Monteverdi va començar a treballar a la cort de Màntua com a corista i violinista i, cap al 1602, havia esdevingut mestre de capella. Fins que va fer quaranta anys va treballar principalment en els madrigals, dels quals va fer vuit llibres. El vuitè, publicat el 1638, comprèn els anomenats Madrigali guerrieri et amorosi considerats per molts la perfecció d’aquesta forma. En el seu conjunt, aquests primers vuit llibres mostren un desenvolupament de la música polifònica renaixentista a l’estil monòdic que és típic de la música barroca. El novè llibre, publicat pòstumament el 1651, conté fragments més lleugers, probablement compostos cap al final de la seva vida i que representen ambdós estils.

El pas de la monodia, posa èmfasi en clares línies melòdiques, text intel·ligible i una música plàcida d’acompanyament, a compondre òperes va ser una pas lògic, especialment per a un compositor inclinat a la dramatitzat i que estimava, a més, els efectes sumptuosos. El 1609 Monteverdi va fer la seva primera òpera L'Orfeo. En aquella època era normal que els compositors fessin treballs d’encàrrec per a ocasions especials. Aquesta obra va ser concebuda per ser afegida als fastos dels carnestoltes de Màntua. Efectivament, va ser tot un èxit que s'adeia perfectament a l’esperit dels temps. L'Orfeo es caracteritza per la potència dramàtica i per la viva instrumentació. De fet, se’l pot tenir com a primer exemple en què un compositor indicava instruments específics, a les diferents parts. És, a més, una de les primeres composicions que ens ha arribat amb la seva composició exacta. La trama hi és descrita amb vives imatges musicals i les melodies són clares i lineals. Amb aquesta obra, Monteverdi va crear un estil musical del tot nou, el dramma per musica com va ser anomenat.

Una de les obres principals de Monteverdi és el Vespro della Beata Vergine (Vespres a la Beata Verge) (1610). És un dels seus treballs sacres més coneguts, i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa. A l’alçada d’obres com ara El Messies de Händel o la Passió segons sant Mateu de Bach. L’abast del treball en el seu conjunt talla el respir. Cada part (i en són 25 en total) està completament desenvolupada ja sigui en un sentit musical o en un de dramàtic. L’estructura instrumental és utilitzada per efectes dramàtics i emotius precisos, d’una manera que mai no s’havia vista abans.

El 1613 Monteverdi va ser nomenat director de la Basílica de Sant Marc, de Venècia, on ben aviat va fer renàixer el cor, que havia marcit amb el seu predecessor. Ací va completar el sisè, el setè i el vuitè llibre de madrigals. El vuitè és el més gran i conté treballs fets al llarg de trenta anys, inclosa la escena dramàtica Tancredi e Clorinda (1624), en la qual l’orquestra i les veus formen dues entitats separades que actuen com a parella l'una de l’altra. Probablement, Monteverdi es va inspirar per a fer aquesta prova en les dues balconades oposades de Sant Marc, que havien inspirat músiques semblants a altres compositors, com ara Giovanni Gabrieli. El que va fer que aquesta composició destaqués sobre les altres va ser la utilització per primera vegada del trèmolo (una repetició ràpida del mateix to) i del pizzicato (pessigar les cordes amb els dits) per obtenir efectes especials a les escenes dramàtiques.

Durant els seus últims anys, Monteverdi va estar malalt, però això no el va apartar de la composició dels seus dos darrers treballs més importants, les òperes: Il ritorno d'Ulisse in patria (1641) i l’òpera històrica L'incoronazione di Poppea (1642). L'incoronazione en concret és tinguda com al punt culminant de l’obra de Monteverdi. Conté escenes tràgiques i còmiques (un nou desenvolupament de l’òpera), un retrat més realista dels personatges i melodies més càlides, que no havien estat escoltades abans. Necessitava una orquestra més petita i un paper menys prominent del cor. Aquest treball va tenir una influència considerable en el desenvolupament posterior de la música per a església (misses).

Monteverdi va compondre, almenys, divuit òperes, de les quals només L'Orfeo, L'incoronazione, Il ritorno i la famosa ària "Lamento", de la seva segona òpera, L'Arianna han sobreviscut.