En la mitologia
romana, Juno era l’esposa de Júpiter. El seu origen es podria trobar en
l’etrusca Uni, per bé que es relacionà amb la deessa grega Hera de la que
n’absorbí gran part de la personalitat. El seu nom, si no és una corrupció de
l’etrusc, s’associa amb l’arrel indoeuropea que indica "joventut".
Els romans dedicaren el mes de juny al seu honor, per llavors el quart mes de
l'any. Forma part de l’anomenada tríada capitolina junt amb el seu marit i
Minerva.
Atributs
Juno era la
protectora de les dones i l’encarregada de vetllar per la felicitat i la
prosperitat domèstiques. Les dones que havien de casar-se la invocaven amb el
nom de Pronuba i les que anaven a donar a llum amb el de Lucina,
a fi d’assegurar-se un matrimoni feliç o un bon part.
Una altra de les
atribucions de Juno era la de defensar l’estat romà. Segons la tradició, quan
Roma era a punt de ser envaïda pels Gals l’any 390 aC, la deessa alertà els
habitants de la ciutat a través de les oques sagrades, que començaren a cridar
estrepitosament. Per agrair-li aquest favor, els romans alçaren un temple dit
de Juno Moneta, és a dir, Juno l'avisadora.
Juno i la màgia
En els treballs
màgics s’associa aquesta divinitat amb l’espelma de color blanc i, també, amb
la vessant femenina de la Humanitat, en contraposició al déu Mart i l’espelma
roja que representen la masculinitat.
Les pràctiques
màgiques amb l’espelma blanca, que és símbol de la protecció de les grans
deesses mares de l’antiguitat Hera i Juno, serveixen per fer créixer la
sensibilitat, la creativitat i la intuïció personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada