Tintin. Els personatges

General de la república sudamericana de San Teodoro i gran fumador de cigars. Conegué a Tintin a “L’orella escapçada” on l’anomenà coronel ajudant. Els enfrontaments pel poder amb el seu enemic, el general Tapioca, portaran al seu país a un seguit de revolucions. Quan Tapioca ocupà el comandament, va fugir del seu país i es retrobà amb Tintin a “Les 7 boles de cristall”, on feia de llançador de punyals. Posteriorment, tornà a assolir el poder a “Stoc de Coc” gràcies a les negociacions amb Dawson per material de guerra de segona mà. Però en la col·laboració entre el general i en Tintin fou més estreta va ser a “Tintin i els Pícaros” on amb Tapioca al poder, els nostres amics, el general i els seus guerrillers aconseguiren una revolució sense violència.

Mitologia romana. Penats

En la mitologia de l’antiga, els Penats (en llatí Di Penates) eren les divinitats o genis protectors de la família i de l’estat. Estaven emparentats amb els Lars, els Genis i les Larves.

Els Penats estaven vinculats per l’etimologia i pel culte amb el penus, el magatzem dels aliments o rebost. Les seves imatges es posen al tablinum, davant el penus o a la cuina. Hom els adreçava precs abans de l’àpat principal, els oferia les primícies dels aliments i els n’agraïa l’abundància.

Inicialment se’ls tenia per genis que vetllaven pels aliments que s’emmagatzemaven, però més endavant el seu esperit protector abastà a tota la casa i la família i es veneraven d’una manera similar als déus Lars. Eren els Penats familiars o menors, ja que també van aparèixer els Penats públics o majors, que protegien l’estat. Els magistrats de la ciutat prestaven jurament davant dels Penats públics. Algunes vegades els Penats eren representats com un parell de joves. Al turó de Vèlia, a Roma, hi havia un temple dedicat a ells.

Túnels d'arbres - Bonn

Els túnels de cirerers en flor són un clàssic. N’hi ha molts, sobretot al Japó. Aquesta vegada, però, hem optat per aquest de Bonn (Alemanya). El marge de temps per veure-ho en el seu millor moment, a la primavera, és petit. Tot just una setmana. La floració dels cirerers no té data fixa. Varia segons les condicions climàtiques de l'hivern i de l’entrada a la primavera. Podríem concretar, però, que la floració es produeixi durant la segona quinzena de març i primera setmana d'abril.

KWAI

De l’amor ens traslladem al gènere bèl·lic. Durant la Segona Guerra Mundial, uns presoners americans van complir les ordres dels japonesos: construir un pont de ferrocarril sobre el riu Kwai. Just abans que passés el primer tren, vital per transportar els subministraments a les tropes japoneses, l’exèrcit americà va volar el pont davant la mirada dels presoners que, encara que els costés reconèixer, se sentien molt orgullosos de la seva obra. La pel · lícula "El Pont sobre el riu Kwai", dirigida per David Lean el 1957, protagonitzada per William Holden i sir Alec Guinness i basada en fets reals, finalitza amb la destrucció del pont, però si viatja a Kanchanaburi, a Tailàndia, comprovarà que el pont encara segueix en peu. Un secret: el film es va rodar en un altre escenari, un petit detall al qual no donarem molta importància

Hotel a Bolívia

Presumeix de ser, ni més ni menys, que el primer hotel de sal en el món. Està construït en un 100% de sal. Ni tan sols el mobiliari ha escapat d'aquest entorn en el qual tot és sal: parets, sostres, cadires, taules, etc. Enclavat en el gran salar d'Uyuni (el més gran del món, amb una extensió de 12.000 km2), ofereix un paisatge únic. Les habitacions, amb llits de sal, tenen forma d’iglú i destaquen tant com el menjador de l’hotel, que compta amb generosos finestrals on es pot apreciar la immensitat del salar. El conjunt dona la sensació d'entrar en un veritable palau. Com no podia faltar, s’ofereixen menjars elaborats sobre la base de sal, carns de flama i xai de la regió i l’especialitat, lògicament: pollastre a la sal.

Gels - Canadà

Amb 325 km ² de superfície i un gruix variable d'entre 100 i 365 metres - a més de rebre'n altres 7 de neu a l'any -, el camp de gel de Columbia és el més extens de les muntanyes Rocalloses. A part de concentrar al seu voltant alguns dels cims més alts de les esmentades muntanyes, dóna origen a tres cabalosos rius (Saskatchewan Nord, Athabasca i Columbia) i a sis congestes principals.

Una d'aquestes és l'Athabasca, la glacera més visitada de tota Amèrica del Nord, dins del parc nacional de Jasper, a l'estat canadenc d'Alberta. Això és deu, en primer lloc, a la seva proximitat a la carretera 93, la cèlebre Icefields Parkway (via dels camps de gel) i, desprès, que és fàcilment accessible a peu.

És de suposar que la seva incomparable bellesa escènica, decididament aclaparadora, ha aportat també el seu granet de sorra al respecte. O potser la culpa de tot cal buscar-la en una data ja relativament llunyana, la de l’any 1954, quan a Anthony Mann se li va ocórrer fer d'aquest paisatge incomparable un personatge més, al costat d'un sobri James Stewart -actor fetitxe d'aquest prestigis director- de la seva pel·lícula «TERRES LLUNYANES».

Dubai

El Metro de Dubai és únic. A la seva ostentosa decoració cal afegir-hi que és un dels pocs metropolitans totalment automatitzats i que tenen un sistema de classes pels seus viatgers: classe or, classe plata i la classe per dones i nens. L’estació de Khaleed bin Waleed  és un exemple de luxe amb llums blaves que surten d'enormes làmpades de cristall. 

Claude Debussy (1862 - 1918)

Achille-Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 22 d’agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) fou un compositor francès. Se’l considera com un dels principals compositors del segle XX. Admirador en un principi de l’obra de Wagner, va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX, adherint-se a l'impressionisme. Tot i això, sempre va refusar encasellar-se en un motlle preestablert i sempre va anar a la recerca d’una llibertat estilística absoluta.

BIOGRAFIA
Nascut a Saint-Germain-en-Laye (a l'oest de París) el 22 d’agost de 1862, era el més gran dels cinc fills de Manuel i Victorine Debussy. La seva família es va traslladar el 1865 a la capital, després que la botiga de porcellanes regentada pel pare va fer fallida. El pare volia que el seu fill fos marí, però el jove Claude es va decantar per la música i el piano. No va prendre classes d’aquest instrument fins que Mme. Roustan, una tia benestant de Canes, amb qui sovint passava temporades amb els seus germans i germanes, el va fer assistir a classes amb una tal Mme. Mauté de Fleurville. Aquesta havia estat alumna de Chopin i no era pas altra que la sogra del poeta Paul Verlaine.

ANYS D'APRENENTATGE

Arran dels seus progressos, Debussy va ser admès al Conservatori de París el 1872, quan només comptava deu anys. Hi va estudiar durant els dotze anys següents, treballant el solfeig amb Albert Lavignac, el piano amb Antoine Marmontel, l'harmonia amb Emile Durand, l'acompanyament amb Auguste Bazile i la composició amb Ernest Guiraud.

Va ser un alumne tan dotat com indisciplinat, el jove Claude va patir la incomprensió de certs professors i per tant va guardar sempre un record amarg dels seus anys d’aprenentatge. A aquest respecte han circulat diverses anècdotes, com per exemple una amb Guiraud, qui li va dir : «Jo no dic pas que això que feu no sigui bonic, només que és teòricament absurd ». A la qual cosa Debussy va respondre : «No existeix la teoria. Només cal escoltar. El plaer és la llei. ». Mai no va endur-se el primer premi de piano, només un segon premi als quinze anys. No obstant això, va obtenir poc temps després el primer premi d’harmonia pràctica.

Durant la seva adolescència va ser acompanyant al piano de Marguerite Wilson-Pelouze, dama benestant i cultivada. Arran d’aquesta relació va tenir l’oportunitat de conèixer la rica baronessa i viuda russa Nadezdha Von Meck, protectora de Tchaikovski. Aquesta el va rebre a la seva casa d'Alemanya, on va treballar en qualitat de pianista, cosa que li va permetre viatjar els estius per Europa i Rússia durant tres anys amb els membres de la família Von Meck. De retorn a París el 1880, va reprendre els estudis de composició i va conèixer a personalitats del món musical com ara Erik Satie i Paul Dukas. A la mateixa època va esdevenir amic íntim de la família Vasnier, i en particular de l’esposa; Blanche-Adélaïde, a qui va donar classes i amb qui possiblement va mantenir una relació amorosa durant cinc anys (relació bastant vaga i poc coneguda fins avui). Sigui com sigui, aquesta dama va esdevenir la principal dedicatòria de les seves obres de joventut.

ESTADA A ROMA

El 1884, el jove músic va guanyar el primer Prix de Rome  amb la seva cantata «L'enfant prodigue» i, d’acord amb el reglament, va obtenir una beca i una estada de tres anys a la Vil·la Medicis. Va marxar cap a la «Ciutat Eterna» el gener de 1885. A Roma, Debussy va descobrir la música de Palestrina i els esplendors d'Itàlia, però va continuar hermètic al bel canto. També a Roma va conèixer diversos músics importants, com ara Verdi i Liszt.

Malgrat tot, l’artista va suportar malament aquest exili i només va aconseguir, amb penes i treballs, compondre quatre obres: l'oda simfònica Zuleima (sobre un text de Heinrich Heine), la peça orquestral Printemps i la cantata La Damoiselle élue (1887-1888). Aquestes obres, trameses al Conservatori de París, van ser jutjades, en particular Zuleima, com «estranyes, incomprensibles i impossibles d'executar ». Encara sotmès a la influència de César Franck, la quarta obra és una Fantasia per a piano i orquestra que, més endavant, va ser retirada del seu catàleg pel mateix compositor.

RETORN A FRANÇA

A cap de dos anys, Debussy va presentar la seva renúncia i va retornar a França. Va instal·lar-se a París, en el barri de Montmartre, trencant definitivament amb Mme. Vasnier i començant una relació amb Gabrielle Dupont a la qual li agradava anomenar «Gaby aux yeux verts» (Gaby la dels ulls verds). Van viure plegats durant deu anys.

Vers 1887, Debussy freqüentava els cercles dels literats simbolistes, on va conèixer Rimbaud, Baudelaire (en la frontera del romanticisme i el simbolisme), Verlaine i Mallarmé. El 1888, va visitar Bayreuth on va assistir a diverses representacions de les obres de Richard Wagner : Els mestres cantaires de Nuremberg, Tristany i Isolda i Parsifal. Si bé llavors aquestes obres no van causar-li més que una impressió moderada, hauran de marcar-lo per sempre.

El 1889 es va produir un esdeveniment que fou crucial en l’evolució de l’estil de Debussy, l'Exposició Universal de París, on va tenir possibilitat de descobrir altres ritmes i sonoritats «exòtiques », més específicament les del gamelan javanès, que van causar-li una forta impressió i van influir profundament en les seves obres futures: escales, «colors» sonors, ruptures rítmiques.

UN RECONEIXEMENT DIFÍCIL

El 1890 compon la Suite Bergamasque per a piano, el seu primer gran èxit, seguit més endavant pel poema simfònic Prélude à l'après-midi d'un faune extret d’un poema de Mallarmé. L’estrena a París el desembre de 1894 va ser un fracàs  i l’obra va atraure la fúria d’una part de la crítica, tot i que en certs cercles artístics va causar bona impressió. Aquesta obra va gaudir d’un vertader èxit arreu d'Europa.

Debussy es va posar mans a l'obra immediatament amb l’únic òpera que aconseguiria completar (la segona, Rodrigue et Chimène, va quedar inacabada). Després de treballar-hi durant deu llargs anys, Pelléas et Mélisande, mescla de poesia (sobre llibret de Maurice Maeterlinck) i de música, va ser objecte d’una important estrena a l'Opéra-comique de París el 1902, quan la reputació del compositor estava consolidada. Va ser un triomf que li va permetre no haver de preocupar-se de les finances durant un temps. No obstant això, durant els assaigs de la representació, es van produir incidents que haurien pogut convertir l’estrena en un desastre. Debussy havia obtingut l’autorització de Maeterlinck d’utilitzar el seu drama amb l'única condició que l’amant d’aquest darrer cantaria el rol de Mélisande. Però no va succeir així, l'Opéra-comique i el compositor van acordar oferir el paper a Mary Garden, una jove soprano americano-escocesa. El dramaturg s’ho va prendre malament, i va arribar fins a provocar a Debussy a un duel. Van seguir diverses temptatives de sabotatge, com la manipulació de les partitures, fent impossible la identificació dels bemolls i sostinguts.

D’altres esdeveniments van complicar-ne l’execució. Per exemple, pocs dies abans de l’estrena Debussy va haver de compondre diversos interludis orquestrals, en constatar que sovint no hi havia prou temps per als canvis de decorat si l’obra s’executava segons la partitura original. Com a remat de tot, grups de detractors es van dedicar a repartir pamflets contra l’obra a l’entrada del teatre el mateix dia de l’estrena. Malgrat tot, Pelléas et Mélisande va adquirir definitivament una gran reputació a nivell internacional, sent representada poc després a Londres i Nova York.

DARRERS ANYS

Debussy es va separar de Gabrielle Dupont el 1899. La va deixar per casar-se amb Rosalie Texier, una costurera. Quatre anys més tard, coneix Emma Bardac, esposa d'un banquer que havia estat l’amant de Gabriel Fauré i amb la qual estableix una nova relació, abandonant la seva esposa. Aquesta ruptura va empènyer aquesta a una temptativa de suïcidi (disparant-se un tret al pit) a la qual va sobreviure. L'afer va provocar un escàndol i Debussy va ser durament criticat per la seua actitud en tota aquesta història, fins i tot pels seus amics més propers. Finalment, va obtenir el divorci i va casar-se amb Emma el 1908. Van tenir una filla, Claude-Emma Debussy, anomenada familiarment «Chouchou », a qui va dedicar la seua obra per a piano Children's corner, composta entre 1906 i 1908. Nada el 30 d’octubre de 1905, va morir de diftèria el 14 de juliol de 1919. L’àlbum que Claude Debussy li va dedicar porta aquesta dedicatòria: «A la meua benvolguda Chouchou... amb les tendres excuses de son pare pel contingut ». Està soterrada a la tomba de son pare, a Passy, sense que el monument fúnebre hi porta cap signe distintiu.

A les primeries del segle XX, i per tal de garantir l’economia de la llar, Debussy va diversificar les seves activitats. Va publicar nombrosos articles a la premsa i a diverses revistes en qualitat de crític musical, sota el pseudònim de «Monsieur Croche» (Senyor Corxea). Va col·laborar amb els Ballets Russos de Diàguilev, sobre una idea del genial coreògraf Nijinski. Nijinski va utilitzar primer la seva antiga composició, Prélude à l'après-midi d'un faune, per a crear un ballet que revolucionaria la dansa, L'après-midi d'un faune (la migdiada d’un faune). Pel seu segon ballet, seguint el seu estil, però tan sorprenent, polèmic i escandalós com l'anterior, Nijinski va encarregar Debussy una composició original, Jeux (jocs). Cal destacar que, si bé Debussy pertany estilísticament al romanticisme quant a música, els ballets que es van fer amb elles ja no ho eren gens, i en particular els dos de Nijinski establien ja les bases de la dansa moderna. Entre les noves coneixences que Debussy va fer en aquest període destaca la d'Ígor Stravinski, encara un jovenet i que seria el compositor del tercer ballet de Nijinski i l'oficial dels Ballets Russes durant anys.

Cap el 1910, se li va diagnosticar un càncer de recte. La seva salut es va deteriorar, i els patiments van esdevenir cada vegada més insuportables. A partir d’ací va deixar de sortir de casa i es va dedicar a completar les seves obres.

Claude Debussy va morir el 25 de març de 1918, entre la indiferència dels seus contemporanis, capficats en la Gran Guerra, de la qual el músic no arribà a veure el final.

OBRA

Més enllà dels romàntics, Debussy va trencar absolutament amb la forma clàssica. Les seves obres es distingeixen per una construcció melòdica lliurement inspirada en les músiques orientals (recurs a l’escala, amb nombroses alteracions). Els temes són dispersos, dissipats, les recerques harmòniques audaces, els matisos delicats i els ritmes subtils. Les seves obres són per damunt de tot sensorials. El seu propòsit és fer sentir a l’auditori sensacions singulars, traduint en música determinades imatges i impressions. A aquest respecte, els títols de les seves peces en són un bon exemple: «Des pas sur la neige (Passes sobre la neu)», «La fille aux cheveux de lin» (La noia de cabells de lli), «Reflet dans l'eau »(Reflexos en l'aigua), «La cathédrale engloutie» (La catedral submergida), etc. D’aquesta manera, aconsegueix dotar de «color» a les notes... Per altra banda, si és complicat assignar a Debussy a un corrent artístic específic, hom el qualifica sovint com «impressionista », etiqueta que mai no va reivindicar i que, més aviat, va desmentir.

A conseqüència de les seves innovacions sovint s’ha considerat que Debussy se situa a la base de la música moderna i contemporània. Tot i això, és sorprenent que un compositor de tan gran importància, no hagi creat «escola» i que no se li pugui atribuir cap vertader deixeble. Ha tingut una considerable influència sobre la música de Hollywood, fenomen encara persistent a través de produccions recents.

Béla Bartóck (1881 - 1945)

Béla Bartók , neix a Nagyszentmiklóx, Hongria —actualment Sânnicolau Mare,Romania, el 25 de març de 1881  i mor a Nova York el 26 de setembre de 1945. Fou un compositor i pianista hongarès, considerat amb Zoltán Kodály, el més important compositor hongarès del segle XX. Per les seves investigacions sobre la música folklòrica, Bartók es considera com un dels fundadors de l’etnomusicologia, l’estudi de la música folklòrica i la música de cultures no occidentals.

Infantesa i primers anys

Bartók va créixer en la Gran Hongria de l’imperi austrohongarès, que va ser trencat pel Tractat de Trianon després de la Primera Guerra Mundial. El seu lloc de naixement, Nagyszentmiklós (Gran Sant Nicolau), esdevingué Sânnicolau Mare, Romania. Després de la mort del seu pare el 1888, la mare de Béla, Paula, va dur la família a viure a Vinogradiv, ara a Ucraïna, i després a Prešporok, avui Bratislava, en la seva nativa Eslovàquia. Quan va ser creada Txecoslovàquia, el 1918, Béla i la seva mare es van establir en costats oposats de la frontera.

Carrera musical inicial

Bartók va estudiar piano amb István Thoman i composició amb János Koessler a la Reial Acadèmia de Música de Budapest. Allí va conèixer Zoltán Kodály i junts van recollir música folklòrica de la regió. Aquesta tasca va tenir un gran impacte en el seu estil posterior.

Anteriorment, la idea de Bartók de la música folklòrica hongaresa es derivava de les melodies gitanes trobades en les obres de Franz Liszt i altres, de manera que el 1903 va escriure un extens treball orquestral, Kossuth, nom de l’heroi de la revolució hongaresa de 1848, incorporant aquestes melodies.

Influències en la música de Bartók

Quan va descobrir les cançons folklòriques dels pagesos magiars, va començar a incorporar-les en la seva pròpia música i a escriure melodies amb el mateix estil, així com amb l’ús freqüent de figures rítmiques de sabor folklòric.

Una altra gran influència va ser la música de Richard Strauss, a qui va conèixer a Budapest en l’estrena de Així parlà Zaratustra el 1902, que va ser l’obra del mestre bavarès que més el va influir. Aquest nou estil va emergir en els anys següents. Bartók s’estava bastint una carrera com a pianista, quan el 1907 va obtenir un treball com a professor de piano en l'Acadèmia Reial. Això li va permetre romandre a Hongria en comptes de fer gires per Europa com a pianista, i li va permetre, a més, recollir més música folklòrica, principalment a Transilvània. Mentrestant la seva música va començar a incorporar les influències d’aquesta activitat i les de la música de Debussy, que Kodály va portar de París. Els seus grans treballs orquestrals continuaven sent molt propers a la música de Brahms i Richard Strauss, però va escriure una bona quantitat de petites peces per a piano que mostraven el seu creixent interès en la música folklòrica. Probablement la primera peça que va mostrar clars signes d’aquest nou interès és el Quartet de Corda núm. 1.

Etapa mitjana

El 1909, Bartók es va casar amb Marta Ziegler. El seu fill Béla va néixer el 1910.

El 1911 va escriure la que va ser la seva única òpera, El castell de Barbablava, dedicada a la seva esposa Marta. Va presentar-la al premi de la Comissió per a les Belles Arts Hongareses, però el jurat va manifestar que l’obra era impossible d'interpretar, i van rebutjar-la de seguida.

L'òpera no es va estrenar fins a 1918, amb la condició del govern que suprimís el nom del llibretista, Béla Balázs del programa, a causa dels seus punts de vista polítics. Bartók va refusar.

En els següents tres anys no va escriure gaire, concentrant-se a arreplegar música folklòrica i arreglar-la (a Europa central, els Balcans i Turquia). Quan va començar la Primera Guerra Mundial va acabar aquestes expedicions i va tornar a la composició, escrivint el ballet El príncep de fusta el 1916 i el Quartet de Corda no. 2.

A continuació va treballar en un altre ballet, El mandarí meravellós, influït per Ígor Stravinski, Arnold Schönberg i Richard Strauss, i després les seves dues sonates per a violí, que són harmònicament i estructuralment unes de les més complexes peces que va escriure. Va escriure el seu tercer i quart quartet de corda el 1927. El cinquè Quartet, de 1934, és menys innovador que els dos anteriors. Va escriure el seu sisè (i últim) Quartet el 1939.

El mandarí meravellós va ser començat el 1918, però no va ser interpretat fins al 1926, a causa del seu contingut sexual: una sòrdida història de prostitució, robatori i assassinat.

Bartók es va divorciar de Marta el 1923 i es va casar amb una estudiant de piano, Ditta Pásztory. El seu segon fill, Péter, va néixer el 1924. Per a les lliçons de música de Péter va començar a compondre una col·lecció de sis volums de peces de piano progressives, Mikrokosmos, bastant popular entre els estudiants de piano d’avui dia. Va ser l’ultima obra que va compondre a Europa.

Segona Guerra Mundial i carrera posterior

El 1940, després de l'inici de la Segona Guerra Mundial, i amb una situació política deteriorada, Bartók va ser temptat cada vegada més a deixar Hongria.

Bartók estava en forta oposició als n. Després de llur ascensió al poder a Alemanya, va refusar donar-hi concerts i va abandonar el seu editor alemany.

Primer va enviar els seus manuscrits fora del país, i després, no sense cert rebuig, es va mudar als Estats Units amb Ditta. Péter Bartók se’ls va unir en 1942 i després es va allistar en la Força Naval. Béla Bártok fill va romandre a Hongria.

Bartók mai no es va sentir còmode als Estats Units, i hi va trobar molt difícil la composició. A més, no era gaire conegut i hi havia poc interès en la seva música.

El seu últim treball haguera estat el Quartet per a Cordes no. 6, de no haver sigut per Serge Koussevitsky que li va encarregar el Concert per a Orquestra, el treball més popular de Bartók, que va alleujar la seva situació financera. També va rebre una comanda de Yehudi Menuhin per a escriure una Sonata per a Violí sol. Sembla que això va renovar el seu interès en la composició, i va començar el seu Concert per a Piano no. 3, un melodiós i quasi neoclàssic treball, i el seu Concert per a Viola.

Béla Bartók va morir a Nova York de leucèmia. Va deixar el Concert per a Viola inconclús a la seva mort, el qual va ser completat pel seu alumne Tibor Serly.

Va ser enterrat al Cementeri Ferncliff d'Hartsdale, Nova York, però després de la caiguda del comunisme a Hongria el 1988, les seves restes van ser traslladades a Budapest. Es va realitzar un funeral d’estat el 7 de juliol de 1988 i va ser enterrat al Cementeri Farkasreti de la mateixa ciutat.

La Seu Vella - Lleida

Ahir varem anar de visita a la Seu Vella de Lleida. Impressionant! Ens va sorprendre molt agradablement.

Mesopotàmia i Siria a mitjans del III mil·leni

El ressorgir Sumeri i l’apogeu de Lagash  

Ur-Baba i l'inici de la II dinastia de Lagash

Després dels reis acadis, a Lagash regnava Urbaba. Va prendre el títol de ensi, encara que els seus dominis es van estendre més enllà dels límits de la ciutat. És possible que tingués alguna cosa a veure amb els guti, ja que era contemporani a ells.

Després del final d'Akkad, es va tornar a les ciutats-estat, encara que el poder polític era continuació de l'acadio.

Els ensi de Lagash es van preocupar dels treballs d’irrigació, comerç, restauració i construcció. El seu art va ser molt prolífic, especialment en temples i escultures. També ens han arribat cilindres d'argila.

El comerç era molt important, així com les relacions comercials i diplomàtiques.

Gudea, reformes i realitzacions

Gudea va ser el rei més important i conegut de la dinastia de Lagash. Va regnar entre 2144 i 2124 a. C. Va ser un gran constructor i un administrador excel·lent. Era un gran diplomàtic, que es relacionava bé amb les ciutats veïnes.

El regnat de Gudea marca el renaixement cultural sumeri i, per tant, el renaixement polític.

Successors de Gudea: Ur-Nigirsu, Pirigme, Urgar i Nammakhani

El fill de Gudea, Ur-Nigirsu, va regnar durant 4 anys, continuant la prosperitat de Lagash, gràcies a l’expulsió dels guti.

El succeí el seu fill, Pirigme, i finalment, Nammakhani, durant el seu regnat es va produir la secessió de diverses ciutats que van passar a les mans d'Uruk, entre elles Ur, el rei la hi va lliurar al seu general Ur-Nammu .

L'IMPERI SUMERI

Uthukhengal i l’expulsió dels guti

Al final de la dominació dels guti, l’únic rei de la V dinastia d'Uruk, Uthukhengal, va lluitar contra ells, vencent-los i acabant amb aquest poble. És l’època coneguda com Renaixement Sumeri.

Ur-Nammu i la formació de la III dinastia d'Ur

Ur-Nammu, possiblement parent de Uthukhengal, li va prendre el poder, no se sap com, i va crear una dinastia nova: la III dinastia d'Uruk.

Ur-Nammu es va auto nomenar cap de Sumer i Akkad, pacificar el país i sotmetre a Lagash, col·locant a un partidari seu com a governador.

La seva política consistia en un ferri control administratiu per tal d’unificar el territori, desenvolupar el comerç, millorar l’ordre social i gestionar els recursos. Va fomentar la irrigació i construcció de canals, i construir i restaurar monuments, santuaris, ciutats i muralles. Va promulgar el primer codi de justícia. Va construir el primer ziggurat d'Uruk.

Els successors d'Ur-Nammu: Shulgi, Amar-Sin, Shu-Sin, Ibbi-Sin

A Ur-Nammu el va succeir el seu fill Shulgi, que es va nomenar rei de les Quatre Regions. Es va fer adorar com un déu, fins al punt que se li van construir temples i se li van escriure himnes.

Els seus principals èxits van ser la construcció d’una xarxa de camins, amb àrees de descans, la reorganització de l’exèrcit, la construcció i restauració de santuaris, i la millora de l’economia i l’ordre social. Unificar el sistema de pesos i mesures.

El seu fill i successor va ser Amar-Sin, que va consolidar el domini d'Ur pel Tigris. La situació era turbulenta, amb rebel·lions al nord i l’amenaça dels amorreus.

Va començar el seu regnat acabant la guerra als Zagros que havia començat el seu pare, i va mantenir la pau.

El va succeir Shu-Sin, el seu germà, que va construir un mur per contenir les invasions dels Martu o amorreus. Va mantenir la pau en els seus territoris.

El va succeir el seu germà Ibbi-Sin, últim rei de Ur començar el seu regnat amb operacions militars a Elam. Posteriorment, els amorreus van aconseguir creuar el mur i van començar a estendre. Atacaven camins i destruïen collites.

Això va ocasionar inseguretat, fam i falta de recursos.

Els elamites van atacar i es van dur a Ibbi-Sin presoner, Era la fi de l’hegemonia d'Ur III.

Organització de les estructures estatals, la societat i l'economia durant Ur III

Coneixem detalls socials i administratius d'Ur III gràcies a la gran quantitat de tauletes trobades, ja documents reals que ens informen de la política constructiva, de la seva relació amb els déus o de les xarxes de comunicació.

En Ur, el rei era el propietari del regne, governant en nom d'Enlil.

Li seguien els alts funcionaris, com el ensi o el shagin.

El ensi era un funcionari civil, que cobrava impostos i organitzava obres. El shagin era el funcionari militar.

A la perifèria, l’autoritat civil i militar era el Sukkal-Mah.

A continuació, en l’administració, hi havia els funcionaris subalterns. Per sota hi havia la massa de treballadors, camperols, artesans, etc.

Els anteriors eren homes lliures, amb estatut jurídic.

Entre els homes lliures sense estatut jurídic estaven els "eren", homes lliures que depenien del palau o del temple, i feien qualsevol tipus de treball.

A continuació hi havia els homes semi-lliures, o criats. Finalment, els esclaus, que perdien la seva llibertat per judicis, pagaments o venda dels seus fills.

Respecte a l’economia, existia un sistema d’impostos anomenat "bala", diferents en cada província, segons la seva capacitat de producció i el seu producte més important.

Aquests impostos eren per mantenir l’administració local, així com emmagatzemar o comercialitzar amb ells.

Les principals preocupacions de l’administració eren la construcció i reconstrucció de llocs de culte i obres hidràuliques.

Per al poble, la preocupació era la terra, la sobreexplotació, la salinització del terreny i el manteniment de canals. Tot això es reflectia en el Calendari Agrícola.

 ­­­­­­­­­­­­­

EBLA i MARI

El descobriment d'Ebla

Ebla va ser descoberta el 1964 per P. Matthiae, en Tell Mardikh, prop d'Alep, al nord de Síria.

L'organització política d’Ebla

El consell d'ancians o Abbu, triava al rei, el mandat durava set anys, encara que també podien triar a la reina i transmetre el dret a regnar per matrimoni. Era un sistema inusual de monarquia amb regnat temporal.

En la societat, només es distingien els ciutadans lliures i els estrangers o presoners de guerra.

La ciutat d'Ebla exercir influència en les zones del Sinaí, Xipre, Eufrates septentrional i Palestina.

L’organització administrativa

En l’època d’esplendor d'Ebla, el dirigent portava el nom de Al-Malik, l’esposa era la Maliktum. A més, hi havia un consell d’ancians o Abbu, i governadors de les ciutats subordinades o lugal. Un altre càrrec important és el Ministeri de situada o visir.

El primer oficial de l’administració era el Adanum, i es coneixen catorze governadors per diferents districtes.

Comerç i religió

L’economia d’Ebla es basava en l'agricultura, ramaderia, indústria i un comerç important, signant tractats comercials amb diferents països.

El regne de Mari

Mari era una ciutat situada a Síria, gran i important econòmicament.

Va estar governada per diversos reis amorites, el principal objectiu era el comerç.

Va resistir atacs assiris, i finalment va ser destruïda per Hammurabi, passant a formar part de Babilònia.

Autora: Marta Gracia Pérez Torres