Paradoxalment, l'Església de Roma ho va tolerar. El Papa Clemente VIII (1536-1605) va autoritzar la castració només ad Gloriam Dei (per la glòria de Déu). La música de l'època requeria veus amb registres molt aguts. Algú havia de cantar aquestes parts més altes en els cors, i no els servien ni els nens ni les dones.L'inconvenient dels nens era que, quan adquirien la tècnica necessària per poder competir amb un castrato, arribaven a la pubertat i els canviava la veu. I a les dones els estava prohibit cantar en públic a les Esglésies: Mulier Taceat in ecclesia (Les dones han de romandre en silenci a l'Església), segons una epístola de Sant Pau.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Els castrati (5)
Paradoxalment, l'Església de Roma ho va tolerar. El Papa Clemente VIII (1536-1605) va autoritzar la castració només ad Gloriam Dei (per la glòria de Déu). La música de l'època requeria veus amb registres molt aguts. Algú havia de cantar aquestes parts més altes en els cors, i no els servien ni els nens ni les dones.L'inconvenient dels nens era que, quan adquirien la tècnica necessària per poder competir amb un castrato, arribaven a la pubertat i els canviava la veu. I a les dones els estava prohibit cantar en públic a les Esglésies: Mulier Taceat in ecclesia (Les dones han de romandre en silenci a l'Església), segons una epístola de Sant Pau.
dijous, 17 de desembre del 2009
Els castrati (4)
Però la seva major contribució al món de la música va ser l'escola de cant que va fundar a Bolonya després de retirar-se dels escenaris. Un dels seus alumnes, el castrato Antonio Maria Bernacchi (1685-1756) va seguir els seus passos i va fundar una altra escola. Entre ambdós, van ensenyar els millors castrati d'aquestes dues generacions.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Els castrati (3)
Molts d'aquells estudiants van ser rebutjats perquè no mostraven les qualitats esperades o per ganduleria. I alguns fins i tot es van escapar. Burney afegia: «És la meva opinió que la cruel operació es realitza sense fer les proves prèvies de veu (...); de cap altra manera, no se'n trobarien tants a cada una de les grans ciutats italianes sense cap veu en absolut o sense la suficient per compensar semblant pèrdua».Segons aquest historiador, tots els musici dels cors de les esglésies havien estat rebutjats als teatres de l'Òpera i era molt rar trobar-se amb una veu tolerable.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Un dia a l'escola dels castrati (3)
Al matí:
1 hora per cantar passatges de difícil execució
A la tarda:
1/2 hora de treball teòric.
1/2 hora de contrapunt en un "cant fermo" (pràctica d'improvisació)
1 hora de contrapunt amb la "cartella"
1 hora d'estudi de lletres
La resta del dia el passaven fent exercicis amb el clavicordi, component salms, motets (cançons polifòniques de l'església que es canten a capella), etc.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Jacques Poirier
dijous, 12 de novembre del 2009
Els castrati (2)
Els castrati solien ser fills de les famílies més pobres. La possibilitat que el nen, després de la castració, es convertís en un cantant de gran fama i fortuna, com era el cas dels grans mestres, va haver de ser molt temptadora. Tanmateix, en la majoria dels casos, l'operació no servia per a res, perquè ni tots no tenien excepcionals aptituds per al cant, ni tots sobrevivien a aquella intervenció executada sense les mínimes garanties.
dilluns, 9 de novembre del 2009
Els castrati (1)
La castració consistia en la destrucció del teixit testicular sense que, en general, s'arribés a tallar el penis. Mitjançant aquesta intervenció traumàtica s'aconseguia que els nens que ja havien demostrat tenir especials dots per al cant mantinguessin, d'adults, una tessitura aguda capaç d'interpretar veus característiques de papers femenins.
El seu origen se situa entorn de l'any 1550 en què es conserven els primers documents referents a cantants castrats a Roma i Ferrara. De fet, la castració amb finalitats musicals es practicava gairebé exclusivament a Itàlia, encara que va poder originar-se a Espanya i es realitzava rarament en els estats més meridionals d’Alemanya. A Espanya es realitzava en un poble anomenat Castalla.
Els castrati van tenir una gran popularitat i van arribar a cobrar enormes quantitats de diners per les seves actuacions. Segons la llegenda, augmentada en l'actualitat per la pel·lícula Farinelli (1994) i considerada sense cap base científica per la majoria de les opinions mèdiques actuals, gaudien de gran predicament entre algunes dames de l'època, ja que, si mantenien relacions sexuals amb ells, no corrien el risc de quedar-se embarassades.
Els castrati unien en la seva veu la tendresa d'un nen i la potència i força d'un adult. Van ser veus molt cobejades i aplaudides. Uns dels castrati més famosos va ser Carlo Broschi més conegut com a Farinelli.
Tota la informació relativa als castrati ha estat obtinguda de la revista digital Kindsein.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Lady Herper Stanhope
Després d'Atenes va anar a Constantinopla i des d'allà va emprendre viatge al Caire, però el vaixell va naufragar en una tempesta i va anar a parar a l'illa de Rodas. Lady Haster havia perdut totes les seves robes i allà la van oferir vestits de dona turca, però l'esmentat abillament incloïa el vel i ella es va negar a usar-lo i va decidir vestir-se d'home, amb chilaba, turbant i babutxes. L'experiència li va agradar i en arribar al Caire va adquirir una indumentària masculina composta per un vestit porpra de vellut, pantalons brodats, armilla, sella i sable.
Va recórrer Orient Mitjà, on va ser rebuda amb barreja de respecte i temor per diversos xeics. Es va negar a portar vel fins i tot a Damasc, ciutat llavors coneguda per ser el que avui anomenaríem integrista, pels carrers del qual es va passejar, jugant-se el físic, a cavall i vestida d'home. Molts la prenien per un jove turc. Poc quedava ja de la dama anglesa que va ser. A Jerusalem la va rebre el governador i les portes del Sant Sepulcre es van obrir especialment per a ella.
Allà va ser rebuda com si fos la reencarnació de Zenobia, una mítica reina de la ciutat. En aquella època va començar a dir que havia escoltat diverses profecies que l'assenyalaven com predestinada per ser la promesa d'un nou messies. És dubtós que ella mateixa ho cregués, però aquest rumor la va fer guanyar-se el respecte de la gent de la zona, que va començar a anomenar-la Reina Hester.
Cansada de vagar es va assentar al monestir abandonat de Mar Elías, a prop de Sidón, al Líban. Allà va organitzar el seu propi habitatge a l'estil turc amb un jardí. Es va guanyar l'enemistat de l'emir Bashir II per donar asil als refugiats drusos i d'altres clans, víctimes de les lluites internes. La seva autoritat es va expandir pels territoris circumdants i va adquirir suficient poder com perquè Ibrahim Pachà sol·licités la seva neutralitat abans d'envair Síria el 1832. Havia aconseguit convertir-se en poc menys que una cap d'estat. Els beduïns creien que ella tenia estranys poders.
Va organitzar una expedició per trobar el tresor perdut de la ciutat d'Ascalón, amb intenció que el govern britànic se la financés, però això no va succeir i en fracassar la recerca del tresor, es va trobar plena de deutes. La circumstància de la seva ruïna i la mort de la seva millor amiga la van sumir en la depressió i va decidir traslladar-se a un altre monestir encara més llunyà, a Djoun.
Allà va dilapidar els escassos diners que li quedaven i quan no va poder pagar als seus servents aquests van començar a portar-se les seves pertinences. Va emmalaltir, el seu caràcter va començar a agrejar-se i va desenvolupar algunes manies, com rebre les visites en la foscor, afaitar-se el cap i viure envoltada de quaranta gats. Va morir el 23 de juny de 1839.
Alguns anys després de la seva mort es van publicar tres volums amb la biografia de Lay Hester Stanhope, escrits el 1845 pel seu metge el Dr. Charles Meryon, que l'havia acompanyat en molts dels seus viatges.
"El de la vida de Lady Hester va ser el poder i el comandament, i la qüestió era que no podia accedir ni a l'un ni a l'altre. Es veia exclosa, pel seu sexe, de virregnats i governacions: tenia el geni d'un heroi, però no podia enviar flotes ni exèrcits, ni presidir consells d'Estat" (Dr. Charles Meyron).
dimecres, 21 d’octubre del 2009
La primera nit de Walpurgis
Els antics pobles del nord d’Europa celebraven amb fogueres la transició de l’hivern a la primavera, la nit que va del 30 d’abril a l’1 de maig. Era una nit màgica, en què se celebrava també la fertilitat. El fet que aquest dia coincidís amb la festivitat de santa Walpurgis, que abans se celebrava el primer de maig, va fer que el seu nom s’associés a l’anomenada La Primera Nit de Walpurgis. El poeta alemany Johann Wolfgang Goethe ( 1749 – 1832) va recollir la llegenda i la va incorporar en una de les escenes del seu Faust.
Felix Mendelssohn va entrar en contacte amb Goethe l’any 1821 a Weimar. Malgrat la diferència d’edat, el poeta tenia 72 anys i el compositor alemany només 12, de seguida es va establir una relació d’admiració mútua que es va prolongar al llarg dels anys, fins que va morir Goethe.
La primera nit de Walpurgis es va estrenar a Berlín sense gaire èxit. El compositor la va retirar i se’n va oblidar gairebé durant deu anys. Va ser a Leizpig, el 1842, quan va decidir retocar l’obra, que es va interpretar i publicar amb una important ressonància i difusió. Actualment, però, no són gaires les ocasions de poder escoltar aquesta música en directe.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Mohandas Gandhi
Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Guiarat), un poble costaner de l'India. Era el fill del primer ministre local i la seva família era de la casta vaisya (comerciant). Va estudiar Dret a les universitats de Ahmadabad i de Londres, i va exercir com a advocat a Bombai. Els seus primers treballs els va realitzar a Sud-Àfrica l'any 1893.
De retorn a l'Índia, des de l’any 1918 va participar activament al capdavant del moviment nacionalista indi. Va instaurar nous mètodes de lluita (per exemple, les vagues de fam), i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic. Preconitzava la total fidelitat als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil si fos necessari; a més, va lluitar per tornar a les velles tradicions índies.
Va mantenir correspondència amb Tolstói, qui va influir en el seu concepte de resistència no violenta. En va destacar la Marxa de la Sal, una manifestació a través del país contra els impostos a què estava subjecte aquest producte. Empresonat en diverses ocasions, aviat es va convertir en un heroi nacional. L'any 1931 va participar en la Conferència de Londres, en la qual va reclamar la independència de l'Índia. Es va inclinar a favor de la dreta del Partit del Congrés i per això va tenir conflictes amb el seu deixeble Nehru, que representava l'esquerra.
El 1942, Londres va enviar com a intermediari Richard Stafford Cripps per negociar amb els nacionalistes; però, atès que no es va trobar una solució satisfactòria, aquests van radicalitzar les seves postures. Gandhi i la seva esposa Kasturba van ser empresonats: ella va morir a la presó, mentre que ell va dur a terme vint-i-un dies de dejuni.
La seva influència moral sobre el desenvolupament de les converses que van preparar la independència de l'Índia va ser considerable, però la separació del Pakistan el va descoratjar profundament. Una vegada assolida la independència, Gandhi va intentar reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o treballadors, els paries o intocables i els mlecha o bàrbars) i per desenvolupar les zones rurals.
Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l'Índia i va defensar els musulmans dins al territori hindú, per la qual cosa va ser assassinat per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948 a l'edat de 78 anys. Les seves cendres van ser llançades al riu Ganges.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Leonard Cohen
dimecres, 26 d’agost del 2009
Mon amie la rose
On est bien peu de chose, et mon amie la rose me l'a dit ce matin. A l'aurore je suis née, baptisée de rosée, je me suis épanouie, heureuse et amoureuse. Aux rayons du soleil, me suis fermée la nuit me suis réveillée vieillie.
Pourtant j'étais très belle, oui j'étais la plus belle, des fleurs de ton jardin.
On est bien peu de chose, et mon amie la rose me l'a dit ce matin. Vois le dieu qui m'a faite me fait courber la tête et je sens que je tombe et je sens que je tombe. Mon coeur est presque nu j'ai le pied dans la tombe déjà je ne suis plus.
Tu m'admirais que hier et je serais poussière, pour toujours demain.
On est bien peu de chose, et mon amie la rose est morte ce matin. La lune cette nuit, a veillé mon amie. Moi en rêve j'ai vu eblouissant et nue. Son âme qui dansait bien-au délà des nues et qui me souriait.
Croit celui qui peut croire, moi j'ai besoin d'espoir, sinon je ne suis rien.
On est bien peu de chose et mon amie la rose me l'a dit ce matin. Vois le dieu qui m'a faite me fait courber la tête et je sens que je tombe et je sens que je tombe. Mon coeur est presque nu, j'ai le pied dans la tombe déjà je ne suis plus.
Tu m'admirais que hier et je serais poussière, pour toujours demain.
Ou bien si peu de chose, c'est mon amie la rose qui l'a dit hier matin.
dilluns, 24 d’agost del 2009
Paul Ruigrock
Reivindicació del llatí
Una recomanació de lectura li pot canviar la vida a una persona, o modificar-la substancialment. Una de les que van influir poderosament en mi, quan tenia quinze anys, i que segueixo agraint, va ser El camino hacia Roma (1902), del proífic escriptor britànic ( de pare francès) Hilaire Belloc. No es tractava del camí de la fe en el sentit metafòric sinó d'un viatge a peu a la Ciutat Santa emprès pel seu autor, fervorós creient, això sí, des de l'est de França. Si no m'equivoco, a Belfort. El que recordo sobretot d'aquest llibre, més que la descripció del pelegrinatge en si, amb les seves múltiples trobades, peripècies i anècdotes, és el pur elogi que hi fa Belloc de la litúrgia llatina. Del llatí de la missa, que se sentia igual, tot i que amb diferents accent i variable bellesa, en qualsevol punt de l'orbe i fins i tot al lloc més recòndit i allunyat de les convencionals rutes turístiques.
Jo, que procedia del protestantisme, on el llatí s'havia rebutjat segles enrere com a reacció contra l'hegemonia de Roma, no podia sinó donar-li la raó a Belloc. Que l'esglèsia catòlica seguís conservant en els seus ritus i càntics l'idioma en què s'havien expressat Virgili i Horaci ( si no Jesucrist) era un fet humà, cultural i didàctic d'immensa rellevància. Escoltades i repetides les arcanes paraules una vegada i una altra, mes rere mes i any rere any, fins i tot els fidels de formació intel.lectual més pobra assimilaven de mica en mica, sense necessitar la intervenció de cap llibre de gramàtica, veus, frases i ritmes de l'antic idioma de l'imperi. Es tractava de la lingua franca de la cristiandat. A més, ¿quina feina costava, sobretot per als que parlaven alguna llengua romànica en alguna de les seves variants, entendre "introibo a l'altare Dei", "ite missa est" o "stabat Mater"?.
L'argument del bo del Belloc ( qui, per cert, no feia cap gràcia a George Bernard Shaw) em resultava llavors d'una lògica irrefutable. A més a més, em semblava que, al mantenir el llatí de la missa, l'Església catòlica no només contribuïa a la conservació d'un tresor universal, sinó que, al mateix temps, estimulava i reforçava l'estudi de l'idioma a les escoles. Tal estudi, al meu col.legi - i fins i tot m'atreviria a dir que a gairebé tots els d'aquella època, tant al meu país natiu com a fora - resultava ardu i avorrit. El llatí càssic suposava per a qualsevol escolar un indigest embull de desinències complexes i embolics sintàctics insolubles. No semblava tenir res a veure amb la vida moderna ni prometre cap mena d'utilitat. L'argument que la seva adquisició clarificava i agilitzava els processos mentals ens deixava freds. No ens explicaven que, en realitat, el llatí no era en absolut una llengua morta, malgrat el que sempre es deia, ja que d'aquesta llengua procedien l'espanyol, el portuguès, el francès, l'italià i altres idiomes ( afegiu-hi el català), parlats per molts milions de persones. Ningú ens deia que el llatí, així entès, era una llengua viva, vivíssima, i que certa familiaritat amb aquesta llengua, encara que només fóssin els seus rudiments, podria facilitar el nostre accés a altres idiomes.
I tampoc a ningú li passava pel cap plantejar la possibilitat d'ensenyar-lo començant, no ja amb el llatí clàssic, tan difícil, sinó amb el molt més senzill llatí vulgar, el de la Bíblia Vulgata o fins i tot el de la tan injustament oblidada literatura medieval. L'ensenyament del llatí a les escoles era llavors, en realitat un desastre, i el seu aprenentatge es convertia en un calvari. ¿A qui podia sorprendre la falta d'interès que provocava en els alumnes?.
Després va venir l'abandonament de la llengua llatina per part de l'Església, s'ha de suposar que amb el sincer afany de poder arribar més directament a la gent senzilla. Es tractava, em sembla a mi, d'un altre desastre, potser encara més gran. ¿Per què no es podia compaginar, com a solució de compromís, l'ús del llatí amb l'idioma vernacle de cada comunitat? Amb una decisió tan contundent s'ha trencat una tradició mil.lenària i s'ha contribuït a empobrir els fidels i el món sencer. Em sembla lametable. Sense llatí no es pot entendre res de la civilització occidental. Recordo la primera pàgina de l'Ulisses de Joyce, en què hi ha una paròdia de la missa llatina. També recordo - són dos exemples moderns sorgits més o menys a l'atzar - Luis Buñuel, un altre bon llatinista ( qualitat que es nota a la Vía Láctea) a causa d'haver estat, com el geni dublinès, un avantatjat alumne dels jesuïtes.
Remenant carpetes trobo un retall, corresponent a l'any 2000, en què un distingit professor de la Universitat de Màlaga, José Palacios, comentava la melancòlica situació que travessava el llatí a les aules espanyoles. Es matriculaven menys alumnes que mai per a aquesta assignatura i, entre els medievalistes de nova fornada, poquíssims optaven per estudiar clàssiques. Resultat: cada vegada hi havia menys persones capaces de llegir amb la necessària perícia algunes de les fonts llatines primordials del passat espanyol ( les mossàrabs, per exemple). Per això Palacios defensava fervorosament la necessitat de mantenir i propiciar el llatí en el segon ensenyament.
S'han pogut escoltar moltes altres queixes des d'aleshores en aquest mateix sentit, però molt em temo que, en tots els casos, es tracta únicament de vox clamantis in deserto. Una llàstima.
dilluns, 20 de juliol del 2009
Desastre d'Annual ( 88 anys)
En la batalla, les tropes espanyoles van patir una gran desfeta, amb 8.000 soldats morts entre els quals el propi general Manuel Fernández Silvestre, que comandava els espanyols. Les operacions militars es van perllongar, després del desastre, arribant a posar en perill la mateixa ciutat de Melilla.
Les repercussions polítiques de la derrota foren intenses a la Península, on al descontentament popular que ja hi havia en contra de la Guerra del Marroc, manifestat a nivell polític i social, s'hi sumaren aleshores dures crítiques a l'Exèrcit i a l'administració militar. S'obrí una investigació sobre el desastre que recaigué sobre el general Juan Picasso González.
A nivell polític, la derrota propicià la caiguda del Govern de Manuel Allendesalazar Muñoz i la formació del Govern d'Antoni Maura i Montaner.
divendres, 17 de juliol del 2009
Apollo XI ( 40 anys)
Descendeix en el Mare Tranquil·litatis el 20 de juliol de 1969 a 0.67408° nord i 23.47297° oest. Tripulació: Neil A. Amstrong, comandant – Edwin E. Aldrin Jr., pilot del mòdul de descens, Michael Collins, pilot del mòdul Lluna. Temps de la missió: entre el 16 i 24 de juliol.
El 20 de juliol de 1969 es concreta una fita en la història de la humanitat, la missió espacial dels EE.UU. Apolo 11 col·loca amb èxit els primers homes a la Lluna. el seu comandant i Edwin F.Aldrin, pilot del mòdul d'exploració lunar 'Eagle', desembarquen al lloc previst de l'anomenat Mar de la Tranquil·litat. Les imatges en viu de l'esdeveniment són seguides per televisió per milions de persones. La missió, la quarta de la sèrie de vols tripulats Apolo i la primera l'objectiu de la qual era el descens al satèl·lit ha partit 109 hores abans des del Centre Espacial Kennedy a Florida impulsada per un coet Saturn V. El tercer astronauta, Michael Collins, roman en òrbita lunar al mòdul de comandament Colúmbia fins que abordessin novament Amstrong i Aldrin 21 hores més tard per retornar a la Terra.
La missió demostra la factibilitat d'allunar, iniciant l'exploració humana de la Lluna. L'activitat extravehicular dels astronautes va durar mes de dues hores recollint 22 quilograms de mostres de terra i roques lunars i instal·lant instrumental científic per a detecció de sismes, partícules solars i un reflector làser.
La recollida de material lunar en aquesta i a les següents missions resultarà de gran valor per avançar en el coneixement dels seus orígens. El retorn reeixit dels astronautes a la Terra després de 8 dies de missió marca el triomf dels EE.UU. sobre Rússia en la carrera espacial dels vols lunars tripulats, portant aquesta a cancel·lar els seus plans en curs.
Viatge al Marroc ( El sistema tribal)
* Tribus berbers Sanhaja de tradició nòmada i dialecte tamazight.
* Tribus berbers Masmuda de tradició sedentària i dialecte tassussit.
* Tribus beduïnes Beni Maâquil, de llengua aràbiga, que van arribar d’Egipte a finals del segle XIII.
* Tribus d’orígen berber Zenata arabitzades per contacte amb els beduïns.
El vincle entre els membres d’una tribu és un avantpassat en comú, que pot ser real o llegendari. En canvi, no necessiten un territori específic per a ells, podent trobar-se dispersats pels quatre cantons del país i podent compartir els seus pobles amb veïns que pertanyin a altres tribus.
Cada tribu es subdivideix en fraccions, clans i famílies, basant-se sempre en els vincles de sang. A més, diferents tribus es poden unir per formar una confederació.
dijous, 16 de juliol del 2009
Viatge al Marroc ( Els fòssils)
Malgrat la visita al taller de manipulació encara em queda el dubte de saber si determinats petits fòssils que es venen per arreu a 2,00 € no són imitacions fetes amb resines.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Viatge al Marroc ( El Glaoui)
Va ser construït sobre una antiga Kasbah que data del segle XVIII (part de tova), casa des de llavors de la família El Glaoui, amb la finalitat estratègica de poder controlar així el pas de les caravanes comercials, que creuaven des de l'Àfrica negra per la vall del Drâa fins a les ciutats imperials Marràqueix – Fez - Meknes i alguns pobles del Gran Atlas.
Amb el pas dels anys i el poder adquirit per la família Glaoui, sent aquests administradors en nom del sultà de les terres adjacents a Telouet, aquest palau va ser ampliat considerablement a mitjans del segle XIX i principis del segle XX, utilitzant per a la seva construcció la pedra massissa. Cal fer notar que les úniques sales que no estan en ruïnes són unes que es van restaurar als volts de l’any 1950 i que són les úniques que es poden visitar.
Viatge al Marroc ( arquitectura)
Els ksur solen ser molt més antics que les casbes, fins i tot mil·lenaris, encara que també n'hi ha de construïts el segle XIX per tribus anteriorment nòmades. En alguns llocs trobem una o diverses casbes en l'interior d'un ksar. Els ksur són molt més abundants en les valls orientals, mentre que les casbes dominen a la zona occidental.