Els castrati (5)

La moda de la castració de nens amb finalitats musicals sembla limitar-se només a Itàlia i una mica a Alemanya. En ambdós països hi havia eunucs en els cors eclesiàstics ja el segle XVI i el 1640 hi havia castrati en tots els cors d'Itàlia. Però era il·legal. Excomunicaven els qui se sotmetessin a l'operació i condemnaven els qui la realitzaven perquè hi havia una llei de dret canònic i civil que prohibia l'amputació deliberada de qualsevol part del cos.

Paradoxalment, l'Església de Roma ho va tolerar. El Papa Clemente VIII (1536-1605) va autoritzar la castració només ad Gloriam Dei (per la glòria de Déu). La música de l'època requeria veus amb registres molt aguts. Algú havia de cantar aquestes parts més altes en els cors, i no els servien ni els nens ni les dones.L'inconvenient dels nens era que, quan adquirien la tècnica necessària per poder competir amb un castrato, arribaven a la pubertat i els canviava la veu. I a les dones els estava prohibit cantar en públic a les Esglésies: Mulier Taceat in ecclesia (Les dones han de romandre en silenci a l'Església), segons una epístola de Sant Pau.

Així va aparèixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i fins i tot barbers. Poc se sap dels qui feien les castracions. Es considera que els millors cirurgians procedien de Bolonya, però se sap que fins i tot els barbers feien aquest treball. Xerris Burney compte que va anar preguntant per Milà, Venècia, Bolonya, Florència, Roma, Nàpols... i a tot arreu li deien que tals operacions es realitzaven a la ciutat veïna: «Els italians estan tan avergonyits d'això que a cada província el transfereixen a una altra».D'altra banda, el normal era dir que la pèrdua d'atributs masculins havia estat causada per una malaltia o accident, com una puntada de peu o un cop de banya.