Aquest gosset fox-terrier blanc és l'amic inseparable d'en Tintín, l’únic que sempre està al seu costat i que l’acompanyarà en totes les aventures. És intel·ligent i valent i ha estat en perill en moltes ocasions: a mans dels gàngsters, dels arumbaies, del boig de Xangai, a punt d’ofegar-se, li han disparat,...
I tot això perquè sempre s’ha arriscat i ho ha donat tot pel seu amo, al qual l’ha ajudat deslligant-lo, anant a buscar ajuda, molestant als enemics i en moltes altres circumstàncies. Gràcies al seu olfacte caní va poguer seguir la pista dels criminals i gràcies a la seva habilitat es recuperaren el ceptre d'Ottokar i el paraigües d’en Tornassol a 'L'afer Tornassol'.
Com a tot gosset li encanten els ossos, és molt juganer i també sent debilitat pel whisky com el capità Haddock. També ha tingut enfrontaments amb tot tipus d’animals, com serps, cabres, còndors, crancs, cocodrils, vaques i a més té por a les aranyes. Al castell del Molí se les tingué amb el gat, però al final s’acabaran fent amics.
Margaret Mee va néixer ies va criara Anglaterra. La seva tiala va animardes de petitaa desenvolupar les sevesdotsd'artistai el seu parea estudiarla natura.
Peròno va serfins queMargaretteniamés de quarantaanysque va començar adocumentar lesplantesde l'Amazones. El 1952, durant una visita aSud-amèrica, Margaretes va inspirar enla pocconegudavida de lesplantesde l'Amazones. Va organitzarla seva primeraexpedició en1956 idurant elssegüentstrenta-dos anysva viatjarextensamentper la regió, principalment enuna canoai sovintdurant diversosmesosa la vegada, pintantidescobrintnoves plantes.
A més d'havercreaticompilatuna de les millorscol·leccions dela vida de lesplantesde l'Amazones, Margaret Mee es va convertir enlíder enla croadaper salvarlesselvesverges.
Fa pocs mesos que hem tornat a estar a Venècia. Hi hem estat sis dies. Aquest cop, però, ens hem oblidat de fer el turista i ens hem dedicat a passejar i badar pels carrers, places, carrerons, pont i canals (calli, campi, canali, campielli e ponti) dels sis sestieri de Venècia: Cannareggio, Castello, Dorsoduro, San Marco, San Polo i Santa Croce.
Varem tenir temps, també, de visitar les petites illes de Burano (amb les seves façanes de colors), Murano (coneguda per la seva indústria del vidre), San Michele (cementiri històric de Venècia. Hi ha enterrats, entre d’altres el músic Igor Stravinski i el ballarí Seguei Diàguilev) i Pellestrina ( illa on es desenvolupa la novel·la de Donna Leon “Un mar de problemes”.
Aquest cop, en lloc d’utilitzar la convencional guia turística hem fet servir com a llibre d’informació “Passejades per Venezia” de l’escriptora Toni Sepeda. Aquest llibre descriu diverses rutes i ambients per on es mou el personatge del comissari Brunetti, els seus companys i la seva família.
L’allotjament el teníem al Guetto Vecchio al barri del Canareggio. Un espai de Venècia molt tranquil. A l’església de San Vidal varem assistir a un concert d’obres d’Antonio Vivaldi (és clar) executat pel grup Interpreti Veneziani
Amb l'arribada de la primavera arriba també, pels amants de la natura, un dels moments amb més encant. El floriment de molta de la flora del nostre país. Avui, 14 d’abril, hem anat a passejar pels bancals de cirerers al terme municipal de Sant Climent de Llobregat. Activitat organitzada per l’Ajuntament d’aquesta vil·la.
La durada de la passejada ha estat d’aproximadament 2,30 hores, tot xino-xano. Érem un grup d’una vintena de persones i ens hi han acompanyat, a més de tres regidors de l’Ajuntament, dos pagesos de la zona que ens han anat explicant tot allò que feia referència al cultiu de l’arbre fruiter i a la collita de la fruita i totes les seves variants.
En acabar la passejada hem visitat un petit museu d’eines del camp.
S’ha de dir que, degut a la climatologia, la majoria d’arbres ja havien fet la floració però malgrat tot la sortida ha valgut molt la pena.
Bancal de cireres
Cirerer sol·litari
Floració
El tronc d'aquest cirerer ens han dit que era centenari
En un mateix arbre fruit florit i fruit ja obert (de color verd)
Més floració
Més cirerers
Casa pairal/museu
Aixades
Ferradures
La cuina
Carro per transportar els fems de les comunes de les masies per fer-ne adob pels camps
Johannes Brahms ( Hamburg 7 de maig de 1833 – Viena, 3 d’abril de 1897). Compositor alemany.
Les primeres coneixences musicals —violí, violoncel i trompa—, les rebé del seu pare. Més tard estudià piano amb F.W. Cossel, i composició amb E. Marxsen. El 1857 obtingué el càrrec de pianista i director de cor a la cort de Detmold. El 1863 sortí cap a Viena, on es frustraren les seves esperances d'obtenir una col·locació estable i, després d'alguns fracassos com a director d'una societat d'amics de la música, s'establí com a intèrpret i compositor lliure.
Després d’algunes vacil·lacions, la societat vienesa el rebé sense reserves. La seva consagració definitiva com a compositor tingué lloc l'any 1868, amb l'estrena del Rèquiem alemany. Tingué amistat amb Joachim H. von Bülow i, molt especialment, amb Schumann i la seva muller Clara. Tot i que la influència de Beethoven és patent en la seva primera simfonia i en els quartets de corda, la seva música no és la continuació o la culminació de la d'aquell, sinó que representa el principi d'una reacció postromàntica que intenta un retorn a les formes i a l'estructura del Renaixement i del Barroc. Pressentí la dissolució de la simfonia i de les formes del passat en el mode grandiloqüent d'alguns dels seus contemporanis (Liszt, Wagner).
Cal cercar els models de la seva obra en Bach, Händel, Schütz i els polifonistes del s XVI. Així, aquesta música, que al seu temps podia haver passat per l'expressió d'una actitud artística reaccionària, oferí una mostra sorprenent d'harmonia entre la forma clàssica i el pathos romàntic. La música de Brahms té accents diversos. En primer lloc, una vena intimista i cordial, que es transparenta d'una manera particular en els lieder i en les obres per a piano; en segon lloc, una vena popular, per exemple alguns dels seus lieder, danses hongareses, els scherzi de les seves simfonies, etc; en darrer lloc, el retorn a la tradició del coral luterà —Rèquiem alemany, obres per a cor i orquestra, etc—. Es distingeix pel caràcter dolçament malenconiós, per la tensió concentrada, pel colorit aspre i obscur i per l'extraordinària riquesa dels temes, desenvolupaments — les variacions de l'últim temps de la quarta simfonia— i ritmes —amb una predilecció especial pels ritmes sincopats—.
En les obres per a orquestra hi ha una torbadora barreja de tensió continguda i de passió desbordada, de severitat clàssica i de moments tan sobtats com fugaços, d'un lirisme efusiu. El sentiment de la forma i l'estructura articulen aquests elements en una unitat sòlida i travada, bé que no sempre perceptible en les primeres audicions. Amb excepció de l'òpera, Brahms conreà tots els gèneres musicals.
Obres per a orquestra: quatre Simfonies (1876, 1877, 1883, 1885), Variacions sobre un tema de Haydn (1873), dos Concerts per a piano (1858, 1881), Concert per a violí (1878), Doble concert per a violí i violoncel (1887), etc. Obres per a orquestra i cor: Rèquiem alemany (1868), Rinaldo (Goethe, 1868), Cançó del destí (Hölderlin, 1871), Nänie (Schiller, 1881), Cant de les parques (Goethe, 1882). Música de cambra: dos Sextets de corda (1860-65), quatre Quintets (dels quals, un de piano i un de clarinet), tres Quartets de corda (1873-75), tres Quartets per a piano (1861-75), quatre Trios per a piano (1854-89, 1865, 1891), dues Sonates per a violoncel (1865, 1866), tres Sonates per a violí (1879, 1886, 1888), dues Sonates per a clarinet (1894). Obres per a piano: tres Sonates (1852, 1853, 1854), quatre Balades (1854), rapsòdies, valsos, capritxos, intermedis, fantasies, estudis, variacions (sobre temes de Schumann, de Paganini, de Händel i d'ell mateix), etc. Cal afegir-hi encara diverses composicions per a orgue i per a cor, uns 200 lieder i 20 duets.
L’arc Campanus és un monument funerari erigit a Aix – les Bains al segle I d de JC. En honor de la família Campanii. L'arc mesura 9,15m d’alçada i7,10m de llarg, però solament 75 cm de gruix. Les pedres calcàries s’ajusten sense morter. La única obertura és una arcada de 6 metres d’alçada per 3,5 metres d’ampla.
Aquest reporter d'aspecte jove i amb un inconfusible tupè és el gran protagonista i heroi de les aventures creades per Hergé. Es donà a conèixer a les pàgines del setmanari belga "Petit Vingtième" amb l'aventura de 'Tintín al país dels sòviets' on és l'únic cop que exerceix veritablement la seva professió de reporter. Aparentment no té família ni problemes econòmics i viatja pels cinc continents sempre acompanyat pel seu gosset Milú.
Sempre lluita contra el mal, defensa els més dèbils i també sap perdonar. Valent, imaginatiu, insubornable, fidel als seus amics, prudent i intel·ligent són alguns dels adjectius que se li poden atribuir, però a més destaca per moltes altres qualitats com la facilitat pels idiomes, la conducció de cotxes, motos, tancs, vaixells i avions, muntar a cavall, bon nedador i tirador, s’adapta a totes les circumstàncies i sempre surt victoriós de la lluita cos a cos.
Demostrà la seva astúcia en resoldre els robatoris del ceptre d'Ottokar i de les joies de la Castafiore o enigmes com els pergamins de l'Unicorn i feu servir la seva intel·ligència per salvar-se com quan utilitzà el mirall per fer senyar lluminosos perquè els veiés algun vaixell, quan aprofità l’eclipsi de sol per impressionar als inques o quan va fer servir els Reis de la Saragata per fer la revolució amb el general Alcàzar
Ha passat per un munt de situacions compromeses com quan es quedà enmig del desert, quan es quedaven sense oxigen al cohet lunar o quan el volien emmetzinar amb el verí que fa tornar boig a 'El lotus blau'. La seva audàcia l’ha portat a detenir bandes de traficants, falsificadors i malvats personatges.
Gràcies a la seva amistat i sinceritat ha conegut a molts amics al llarg de les seves aventures, com són el capità Haddock, el professor Tornassol, el general Alcàzar, els Dupondt la Castafiore, en Xang, ... Però la seva lluita pel bé també l’ha enfrontat amb enemics de totes les menes, el més perillós dels quals és el malvat Rastapopoulus.
Freya Stark és una de les grans dames viatgeres. Va ser historiadora, filòsofa, exploradora i artista i va mantenir una devota audiència durant més de seixanta anys. Va néixer a París i va créixer a Devon, Anglaterra i va morir a Asolo, al nord d'Itàlia. Als cinc anys, Freya parlava tres idiomes i la vida nòmada de la seva infància la va fer 'precoç i bastant forta'. Freya Stark era valenta, disciplinada, amb respecte per la tradició i l’imperi, i alhora era excèntrica, amb una marcada personalitat, a més de ser molt independent.
Després de treballar com a periodista a Bagdad durant dos anys, temps durant el qual es va concentrar en redibuixar el mapa de part de Pèrsia, Freya es va traslladar a Hadhramaut, al sud del Iemen. Durant la Segona Guerra Mundial va ser experta d'Aràbia del sud per al ministeri d’informació de Londres, i més tard va viure a Aden, al Caire i Bagdad. Després d’això va donar conferències sobre el Medi Orient a Amèrica i Índia. El seu breu matrimoni amb el diplomàtic Stewart Perowne es va acabar el 1951 i un any més tard va descobrir Turquia, que es va convertir en un dels seus països preferits. Va visitar Xina per primera vegada quan tenia més de setanta anys i va conduir un jeep a través de l'Afganistan als setanta-sis anys. Més tard es va unir a un equip de rodatge per a un viatge per l'Eufrates i un viatge en poni pel Nepal i no va passar per alt cap oportunitat per viatjar.
En tots els seus viatges, va ser capaç de comunicar una rica filosofia de viatge i va il·lustrar l’art de viatjar en totes les seves facetes. Sempre portava el passat amb ella, bé descobrint fortaleses enterrades a la Vall dels Assassins en Luristán o bé seguint els passos dels antics comerciants d’encens d'Aràbia, sempre ensenyant i aprenent al mateix temps.
A través de la seva extraordinària vida, el viatge va ser sempre font d’amor i consol
Després d’un accident de parapente, Philippe, un ric aristòcrata, contracta a Driss com assistent i cuidador, un jove procedent d’un barri de vivendes públiques que ha sortit recentment de la presó….. ras i curt, la persona menys indicada per la feina que li proposen.
Junts, barregen Vivaldi i “Earth, Wind & Fire”, la dicció elegant I l’argot del carrer, els vestits elegants i els pantaloons de xandall….
Dos mons que xoquen I que han d’entendre’s mutuament per donar lloc a una relació d’amistat demencial, còmica i sòlida així com inesperada, una relació singular que genera energia i els fa …. ¡Intocables!