Les 7 boles de cristall

Els membres d'una expedició sobre els inques van apareixent adormits en una profunda letargia, i al seu costat sempre hi ha els trossos d'unes misterioses boles de cristall. El professor Tornassol es posa el braçalet d'una mòmia del Perú, i poc després és raptat. En Tintín i el capità Haddock el busquen i viatgen fins al Perú per a intentar resoldre aquest enigmàtic cas.

Petjades de l'imperi romà (14)

Els carrers de Pompeia són estrets i empedrats amb grans blocs poligonals. Els materials usats per a construir voreres van ser múltiples.

Infòlio

Amb l’obrecartes d’acer i empunyadura de vori

tallem els fulls infòlio d’un llibre inèdit

relligat d’impremta,

amb l’olor de la tinta encara fresca.

Se’ns obriran les pàgines tancades

d’un text desconegut o d’uns poemes

que ens parlaran de records i d’imatges

de brisa, de llum, de calma.

Sentirem el tacte de la lletra impresa,

la textura del paper,

el soroll de la full d’acer tallant els plecs.

Entre les paraules,

pauses, espais en blanc, llargs silencis.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

El tresor de Rackham el Roig

És la continuació de "El secret de l'Unicorn", on els nostres amics van a la búsqueda del tresor. Amb l'ajuda del professor Tornasol i el seu submarí el troben, però només hi ha les restes del vaixell i uns pergamins. Un cop a Europa, en Tornassol desxifra el significat dels pergamins i troben el tresor al castell de Molins de Dalt. En una època on Bèlgica està ocupada pels alemanys, Hergé no tracta temes complicats i es decanta per un tema inofensiu com la búsqueda d'un tresor.

Margaret Fountaine (1862 - 1940)

Margaret Fountaine va començar a anotar les seves experiències en un diari el 15 d'abril de 1878. Era una pràctica que continuaria durant seixanta-un anys, fins poc abans de morir el 1940. Va escriure a mà dotze enormes volums de llibres folrats de pell amb més d'un milió de paraules, al llarg de 3.203 pàgines. Margaret va començar a escriure cada any el 15 d'abril, descrivint les seves alegries i desil·lusions, els seus viatges i les seves papallones. Els llibres estan il·lustrats amb postals, fotos, seccions d'anotacions musicals i flors premsades i ofereixen una imatge de les complexes passions i conflictes d'una dama victoriana.

Des de la seva infància a Norwich, Anglaterra, Margaret va seguir la seva passió per les papallones per tot el món. Aquests delicats insectes la van portar a viatjar a través de l'Orient Mitjà, Índia, Xina i Tibet, Hong Kong, Austràlia, Amèrica del Nord i del Sud, Àfrica i el Carib. A Florència, va perseguir una bonica papallona de color taronja a través d'un turó, a les Filipines, va buscar la rara espècie magellanus, i a Damasc, va captivar el cor de Khalil Neimy, un sirià que es va convertir en el seu constant amic i acompanyant i junts van viatjar als llocs més bonics, els més salvatges i sovint els més solitaris. Durant vint anys van viatjar per exòtics llocs buscant papallones i junts van compilar el que es va arribar a conèixer com la col·lecció Fountaine-Neimy, actualment al museu del castell de Norwich, Anglaterra. Aquesta impressionant col·lecció de papallones, perfectament preservades i organitzades per espècies / famílies, està allotjada en dos-cents calaixos.

Margaret Fountaine tenia l'ull d'un artista i la precisió d'un científic. Els seus llibres de dibuixos són plens d'exquisides aquarel·les i il·lustracions de cucs de seda i etiquetades meticulosament. Per a poder capturar espècimens de papallones, sovint recollia cucs i els cuidava ella mateixa, per evitar danyar els fràgils insectes amb les xarxes.

L'última anotació en els seus diaris la va fer al juliol de 1939. Margaret va empaquetar els diaris en una caixa negra amb una nota estipulant que no s'obrissin fins a abril de 1978, exactament cent anys després de la primera anotació. Margaret va morir als setanta-set anys a Trinidad amb una xarxa de caçar papallones a la mà.

Simetries marroquines

Soc jo

Petjades de l'imperi romà (13)

Gairebé totes les parets de les cases de Pompeia estaven decorades amb retrats de família, escenes mitològiques o representacions de la natura.

Petites notes als marges

Sento sovint
paraules amagades com pètals
abans d’obrir-se,
paraules als marges de les pàgines,
allà on habita el cor transparent del poeta,
paraules no escrites – la seva essència –
llàgrima muda a mig camí dels límits
en un misteri de l’existència
com un ocell que fuig enllà dels núvols
com una tecla del piano que no sona,

el silenci d’aquella paraula que no figura en el poema,
un silenci que parla
com un diumenge de pluja inacabable.

Llegiré entre línies, amb secret de llavis,
la increïble irrealitat,
la nuesa dels mots incomprensibles.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

Giuseppe Torelli ( 1658 - 1709)

Giuseppe Torelli, violinista i compositor italià. Nascut a Verona el 22 d’abril de 1658 i mor a Bolonya el 8 de febrer de 1709. Estudià composició amb Perti (1684). Membre de la capella de San Petronio (1686), anà a Viena (1695); el 1697 estava al servei del marcgravi de Brandenburg, i el 1701 es reincorporà a la capella de San Petronio com a violinista. Fou considerat durant molt de temps, juntament amb Corelli, un dels creadors del concerto grosso. De les seves obres es destaquen els dotze Concerti grossi con una pastorale per il sanctissimo Natale (1709), obra pòstuma publicada pel seu germà Felice, dotze simfonies (1687) i la cantata Lumi dolenti.

El secret de l'Unicorn

En Tintín compra una maqueta d'un vaixell pel capità i resulta ser una rèplica d'un vaixell d'un avantpassat seu, el cavaller de Haddock, el qual lluità amb Rackham el Roig que posseïa un gran tresor. Descobreixen un pergamí dins el vaixell, però en falten dos més, que són robats pels germans Ocell, que viuen al castell de Molins de Dalt. Un cop recuperats els 3 pergamins ja poden anar a buscar el tresor. Juntament amb la seva continuació, 'El tresor de Rackham el Roig', és l'aventura de Tintín més venuda al món.

Daisy Bates (1861 - 1951)

La història de Daisy Bates amb els aborígens d'Austràlia va començar després del seu matrimoni amb un ramader australià. Quan aquest va morir, Daisy va tornar a Anglaterra i va aprendre periodisme abans de tornar de nou a Austràlia el 1899 com a corresponsal de The Times per investigar acusacions de crueltat als aborígens per part de colons blancs. Es va quedar a Austràlia durant gairebé quaranta anys (passant la meitat d'ells en una petita tenda de càmping blanca, amb els ocells i altres criatures per companyia) aprenent l'idioma, els hàbits i les necessitats dels aborígens. La van anomenar Kabbarli, "àvia", i aviat seria famosa com a infermera, sanadora i campiona dels drets dels aborígens.

La vida nòmada de Daisy va incloure viatges remarcables. Una vegada, va conduir a vuit-centes vaques al llarg de 3.000 milles en sis mesos, muntant a cavall. Una altra vegada, va travessar Austràlia en camell per assistir a un congrés científic a Adelaida. A mesura que va començar a créixer la seva influència, tant amb els aborígens com amb el govern blanc d'Austràlia, la posició de Daisy Bates com a mediadora es va convertir cada vegada més important, i la seva carrera va arribar al cim quan se la va honorar amb la medalla de Commander of the British Empire, el 1933.

Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1809 - 1847)

Compositor alemany, nascut a Hamburg el 3 de febrer de 1809, de família jueva, culta i rica, rebé una formació artística i científica de qualitat. Deixeble del pianista L.Berger i del compositor K.F.Zelter, estudià estètica des del 1827 amb Hegel a la Universitat de Berlín. Mor a Leizpig el 4 de novembre de 1847.

El 1829 anà a Anglaterra, país que l'acollí favorablement. El 1829 dirigí la Passió segons sant Mateu, de J.S.Bach, primera audició pública des de la mort del seu autor, l'interès pel qual es desvetllà des d'aleshores. El 1835 fou nomenat director musical dels concerts de la Gewandhaus, de Leipzig, on estrenà obres contemporànies i clàssiques oblidades. Els anys 1841-44 organitzà per al rei de Prússia la vida musical teatral i religiosa de Berlín, fet que el forçà a desplaçar-se sovint.

El 1843 fundà el conservatori de Leipzig, d'un prestigi internacional. El catàleg d'obres de Mendelssohn és molt nombrós: unes 120 obres, d'un valor desigual, a més de moltes altres sense catalogar. Es destaquen el Trio amb piano (1820), sis preludis i fugues per a piano (1832-37), tres preludis i fugues per a orgue (1837), les Variations sérieuses (1841), quartets de corda (1827, 1838, 1847), el quintet de corda (1845), considerat una de les grans obres de l'època, un sextet amb piano (1824), etc.

Les seves composicions cèlebres per a l'escena són Antigone (1841), Ein Sommernachtstraum ("El somni d'una nit d'estiu", 1843), Athalie (1845) i Ödipus in Kolonos(1845). També cal destacar-ne les obertures, com Märchen von der schönen Melusine ("Contes de la bella Melusina", 1833), i els oratoris Paulus (1836), Elias (1846) i Christus (inacabat). Escriví tretze simfonies per a orquestra de corda (1821-25) i cinc per a gran orquestra: en do menor (1824), la "de la Reforma", en re menor (1830), la Italiana, en la menor (1833), la simfonia cantata Lobgesang ("Cant de lloança", 1840) i l'Escocesa, en la menor (1842).

També té dos concerts per a piano (1831, 1837), un per a violí i orquestra, Opus 64 (1844), i un altre per a violí i cordes, i 48 Lieder ohne Worte ("Cançons sense paraules", per a piano, 1830-45), algunes de les quals tenen una gran qualitat formal i expressiva. És considerat un dels grans compositors de la primera meitat del s. XIX. Pel fet d'ésser jueu, les seves obres foren bandejades d'Alemanya pel règim nazi.

El 2004 tingueren lloc a Essen les funcions d'estrena de la seva òpera inèdita titulada L'oncle de Boston, escrita al voltant de l'any 1823 i, per tant, una obra encara juvenil. La partitura havia estat recentment descoberta a Berlín i el llibret fou trobat a Oxford.

Petjades de l'imperi romà (12)

Construït al segle II abans de Crist, el Gran Teatre de Pompeia té similituds arquitectòniques amb els teatres grecs. 5000 espectadors podien assistir a les comèdies i les tragèdies que es van succeir a l'escenari.

Louis Marchand ( 1669 - 1732)

Louis Marchand (Lió, 2 de febrer de 1669 — París, 17 de febrer de 1732) compositor, clavecinista i organista francès.

En la seva època, va ser un dels músics més grans del seu país, França, i amb tot just 15 anys era organista de la catedral de Nevers. Quan es va instal·lar a París, el seu gran talent el va ajudar a convertir-se en organista de diverses esglésies. Marchand era un home ambiciós i de caràcter intractable, la qual cosa li va valer diverses disputes amb la seva dona, de família de clavecinistes, i fins i tot amb els amics.

El 1706 va succeir a Guillaume-Gabriel en un dels càrrecs com a organista de la capella real, però el seu mal caràcter el va fer abandonar aquesta funció en 1713.

Segons els rumors, de fet, s'hauria sentit tan agobiat per la seva ex dona (la qual li reclamava permanentment la meitat dels seus guanys) que, un dia de 1713, mentre honrava la missa a la Capella Reial de Versalles, hauria abandonat la tribuna (en presència del rei) a meitat de l'ofici, al·legant que si no se li pagava més de la meitat del seu salari, es veuria obligat a complir només amb la meitat de l'ofici. En resposta a aquell incident, se li hauria aconsellat amablement marxar a l'exili, a fi d'evitar penes més severes (tot i que Lluís XIV, malgrat tot, li havia tingut sempre un gran afecte). Emprèn llavors - obligat i forçat - un viatge per Europa, sobretot a Alemanya, on el seu virtuosisme li va valer un considerable èxit entre els grans, i també les enveges dels seus companys músics que no apreciaven el seu caràcter.

En 1717 va eludir un duel musical que tenia previst amb Johann Sebastian Bach a Dresden. Sembla, però, que Marchand va voler evitar la confrontació amb Bach, a qui no coneixia i per tant hagués reconegut les impressionants dots de virtuós i improvisador. Altres fonts diuen que finalment no va acceptar el duel en escoltar, d’amagat, el talent de Bach.

Torna a França per acabar una carrera més discreta de organista i professor. Entre els seus alumnes figuren Pierre du Mage, Jean-Adam Guilain i Louis-Claude Daquin.

Les poques obres que han sobreviscut a la posterioritat són suficients per confirmar el gran talent de Louis Marchand.

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525 - 1594)

Giovanni Pierluigi da Palestrina (4 de març del 1525 - 2 de febrer del 1594) compositor italià, un dels més famosos del Renaixement. Està considerat com a l'autor més representatiu d'obres polifòniques ajustades a les noves exigències de la Contrareforma.

Biografia

Va néixer a Palestrina, població propera a Roma cap el 1525, que en aquells temps formava part dels Estats Vaticans. Les seves aptituds musicals el van portar a que de nen entrés a formar part del cor de la Basílica de Santa Maria la Major (Santa Maria Maggiore) de Roma; va estudiar amb Robin Mallapert i Firmin Lebel. Ja de jove, cap el 1544, retornà a Palestrina per exercir d'organista de l'església de Sant Agapito.

Quan el bisbe de Palestrina va accedir al tron papal, amb el nom de Juli III, va nomenar a Pierluigi mestre del cor de la Cappella Giulia i cantor de la Capella Sixtina del Vaticà. A l'any següent va publicar el seu primer llibre de misses. Un papa posterior, Pau IV, el va destituir del seu càrrec, segons alguns per ser poc adequada la seva condició de casat, segons altres, per haver escrit madrigals que eren peces de caràcter profà; possiblement per ambdues raons.

El 1555 va ser nomenat successor d'Orlando di Lasso com a mestre de capella de Sant Joan del Laterà, on el 1560 va escriure les seves Lamentacions. El 1561 va passar a ser el mestre de capella a Santa Maria la Maggiore, a Roma, on ell s'havia format de nen. El 1563 va publicar el seu primer llibre de motets.

Palestrina es va mostrar sempre insatisfet amb les reformes de la litúrgia sacra dictades pel Concili de Trento, les quals van convertir en no canòniques algunes de les seves misses i altres obres primerenques, esquitxades d'interposicions profanes alienes al text oficial. Per aquest motiu va dimitir del seu càrrec per passar al servei del cardenal Ippolito d'Este, que mantenia la seva pròpia capella. Finalment, el 1571 va tornar a assumir la direcció de la Cappella Giulia a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, on va acabar els seus dies amb el càrrec creat per a ell de Compositor de la Capella Papal.

El 1580 va morir la seva estimada esposa, Lucrezia Gori, i en plena crisi va decidir de fer-se sacerdot però finalment hi va renunciar per casar-se amb la rica vídua romana Virgínia Dormoli. El seu prestigi s'estenia per Europa; era molt famós i la seva reputació encara s'incrementà més després de la seva mort. Va morir d'una pleuritis, el 1594, i va ser inhumat a la Basílica de Sant Pere en una cerimònia fúnebre en la que hi assistiren moltes personalitats.

Obra

Les obres de Palestrina destaquen per la claredat aconseguida, deixant la melodia a les mans de la veu superior i ajustant amb precisió el ritme del discurs, aspectes tècnics que contribueixen a la perfecta comprensió del text. Genera admiració la bellesa que aconsegueix en un marc tan limitant com el de les estrictes normes litúrgiques promogudes pel concili.

De les seves 104 Misses, més de 70 estan compostes sobre Cantus Firmus de melodies gregorianes. Potser la millor d'elles sigui la Missa Papae Marcelli en la qual realitza una síntesi de l'estil dels seus predecessors i contemporanis. Dels seus motets són cèlebres, a més dels Improperia, els 29 motets sobre el text del Càntic dels Càntics de Salomó. Està considerat com un dels més eminents autors de música religiosa catòlica.

Es tracta en la seva totalitat d'obra polifònica i de caràcter sacre, destinada doncs a acompanyar la litúrgia catòlica. L'excepció en són un cert nombre de madrigals profans. La llista és la següent:

* 104 misses. Entre les més notables estan la Missa Come Penes, dedicada al Papa Marcel II, successor de Juli III; i la misa "L'homme armé".
* 373 motets. Inclòs un famós Stabat Mater i les 29 peces de la Cançó de Salomó.
* Lamentacions
* 2 cançons sagrades (cantiones sacrae)
* 11 lletanies.
* 35 magníficats.
* 68 ofertoris.
* 49 madrigals sacres.
*94 madrigals profans.

L'estel misteriós

Un gegant meteorit s'acosta a la Terra i pot causar la fi del món, però només en cau un fragment a l'oceà Àrtic. Amb la col-laboració d'un científic organitzen una expedició per veure'l i competeixen amb un altre vaixell per arribar primers. Allí descobreixen un nou element que té la propietat d'engrandir tot allò que hi estigui en contacte. Hergé va publicar aquesta idea de la fi del món durant l'època del desembarcament de Normandia i hi tracta la rivalitat pel progrés entre Europa i els Estats Units representada per la cursa entre els dos vaixells.