Sento sovint
paraules amagades com pètals
abans d’obrir-se,
paraules als marges de les pàgines,
allà on habita el cor transparent del poeta,
paraules no escrites – la seva essència –
llàgrima muda a mig camí dels límits
en un misteri de l’existència
com un ocell que fuig enllà dels núvols
com una tecla del piano que no sona,
el silenci d’aquella paraula que no figura en el poema,
un silenci que parla
com un diumenge de pluja inacabable.
Llegiré entre línies, amb secret de llavis,
la increïble irrealitat,
la nuesa dels mots incomprensibles.
Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada