Els campaments romans eren una obra d'enginyeria i velocitat, un exèrcit en marxa construïa un campament completament fortificat en finalitzar la marxa del dia i el destruïa al dia següent abans de seguir el seu camí.
Campaments eventuals:
Els campaments d'eventuals que eren construïts en finalitzar la marxa diària i destruïts en marxar del lloc es construïen seguint un ordre i disciplina molt estricta.
Després de buscar una plana prop de l'aigua un Centurió expert en topografia traçava el rectangle del campament, amb l'ajuda de la Grom, instrument topogràfic utilitzat per observar i establir línies directes i angle recte.
Una vegada marcat el rectangle part de l'exèrcit es situava en posició de batalla davant de la zona per on podria aparèixer el possible enemic, mentre l'altra part cavava una fossa (Fossa) de quatre metres d'ample per tres de profunditat, utilitzant la terra extreta per a realitzar el terraplè (Agger) de protecció on eren clavades estaques, lligades entre si per formar la estacada. Al mateix temps que s'aixecaven les defenses, les diferents unitats anaven entrant al campament per anar muntant les botigues, que eren muntades sempre en el mateix lloc.
Depenent de la vulnerabilitat de la zona es construïen diversos tipus de campaments. Si estava en una zona segura, es construïa un campament amb un petit fossat i terraplè. Si en canvi el campament es construïa a prop de l'enemic la fossa i el terraplè s'engrandeixen. En cas d'un campament de setge prolongat es construïen amb muralles dobles farcides de runa.
Compositor austríac (Viena, 31 de gener de 1797 – 19 de novembre de 1828) les cançons del qual (Lieder) estan entre les obres mestres d'aquest gènere, i els treballs instrumentals són un pont entre el classicisme i el romanticisme del segle XIX. Va néixer a Lichtenthal, prop de Viena el 31 de gener de 1797. Fill d'un rector mestre d'escola, va entrar al cor de nens de la Capella Imperial el 1808 i va començar a estudiar a Konvikt, una escola per a cantants de la cort, en la orquestra tocava el violí.
Les seves primeres cançons, entre elles Hagars Klages (1811) i Der Vatermöder (1811) impressionar als seus mestres. Quan va canviar la veu en 1813, Schubert va deixar el Konvikt i va començar a donar classes a l'escola del seu pare. A l'any següent, va escriure la seva primera òpera, Des Teufels Lustschloss, la seva primera missa (en fa major), i 17 cançons, entre les quals es troben Margarita a la Filosa.
El 1815 va acabar la seva segona i tercera simfonies, va compondre dues misses, en sol i si bemoll major, altres obres religioses, música de cambra i 146 cançons, El Rei dels Elfs entre elles, basada en una figura mitològica de la mort. Aquest any també va treballar en cinc òperes. En 1816 va compondre la Simfonia en do menor, coneguda com la Simfonia tràgica (núm. 4), la Simfonia n º 5 en si bemoll major, més música religiosa, una òpera i unes 100 noves cançons. Schubert va deixar de fer classes i es va dedicar exclusivament a la composició. Tot i que en vida el públic no va saber reconèixer el seu immens talent, la seva música era considerada l'obra d'un geni per un petit grup d'amics, entre els quals hi havia el poeta Franz Grillparzer i el cantant Johann Michael Vogl.
El 1820 Schubert va escriure la música per al melodrama L’Arpa Encantada, i Els Germans Bessons (1820), un singspiel (tipus d'òpera alemanya amb parts recitades) que no va tenir gaire èxit. També va compondre música religiosa com els Vint Salms i l'oratori incomplet Lazarus. Un grup de les seves cançons es van publicar en 1821. A l'any següent va compondre la Simfonia n º 8 en si menor, coneguda com la Simfonia inacabada (Simfonia inconclusa), i la Missa en la bemoll. El cicle de cançons La bella Molinera el va compondre el 1823, i el Octet i les Cançons de Sir Walter Scott en 1824. Durant els dos anys següents Schubert va compondre la Simfonia n º 9 en do major, coneguda com La Gran (1825) i el cicle de cançons El Viatge d'Hivern (1827). De 1828 són la Missa en mi bemoll major, el Quintet per a corda en do major, les tres últimes sonates i l'últim grup de cançons El cant del cigne, editades després de la seva mort. Va morir a Viena el 19 novembre, 1828 de febres tifoidees.
Les primeres obres instrumentals, tot i que segueixen els patrons de Wolfgang Amadeus Mozart i Josef Haydn, són considerades romàntiques per les noves sonoritats i la riquesa harmònica i melòdica. En les primeres sonates intentar aconseguir un estil propi, en fugir de la influència de Ludwig van Beethoven. Encara que en la seva estructura, les simfonies i les sonates prenen la forma clàssica, en el seu desenvolupament, no recullen la tensió dramàtica que caracteritza la sonata clàssica, sinó que les harmonies evocadores i l'amplitud de la melodia adquireixen el paper principal. La seva escriptura instrumental va evolucionar al llarg de la seva vida, però algunes de les seves millors cançons les va compondre abans dels vint anys. En elles el text i la música es troben perfectament equilibrades en una harmonia tant intel·lectual com emocional. Encara que va escriure cançons estròfiques, no es va limitar a uns patrons preestablerts, sinó que va donar amb noves i imaginatives formes d'adequar la música als textos. La seva reputació com a pare del Lied alemany es basa en les més de sis-centes cançons que va compondre
Durant l'última meitat del segle dinou, Àfrica era encara el "fosc continent", amb grans extensions de terreny sense constància en mapes. Les tribus de moltes regions no havien estat colonitzades i, des dels seus contactes inicials amb els esclavistes àrabs i els exploradors occidentals, eren hostils als estrangers. S’havien detectat les malalties contra les que els estrangers no tenien immunitat però no s'havien curat. Les carreteres i fins i tot els camins eren gairebé inexistents.
Però tots aquests obstacles convertien Àfrica en un repte irresistible per als aventurers. La majoria, és clar, eren homes, però una de les més remarcables, inconvencional i valents d'aquests exploradors va ser una dona de mitjana edat americana anomenada Mai French Sheldon, que el 1891 va planificar i dirigir una expedició a Àfrica de l'Est. Per a ella no era suficient simplement seguir els passos dels exploradors. El seu objectiu era provar que les dones podien fer el mateix que els homes.
Per a la seva expedició des del port de Mombasa, a través dels territoris d'unes trenta-cinc tribus, fins al cim del Kilimanjaro, May va emprar a 138 portadors. Les autoritats britàniques a l'Àfrica de l'Est, pensant que estava boja o era possiblement una excèntrica, van intentar evitar la seva sortida. Potser tenien bons motius però el que van utilitzar la va treure de polleguera: declarar que Àfrica de l'Est no era lloc per a una dama. Però el pitjor no havia arribat encara. El que va veure durant el seu viatge de les relacions amb els nadius va fer que comentés que les polítiques britàniques i alemanyes eren "innecessàries, atroces i més enllà de l'humà".
Mai tenia les seves pròpies idees sobre expressar el respecte que sentia pels nadius. Per exemple, per "saludar els homes d'importància tribal en els seus propis “soltanats”, com a dona de classe havia de trobar els oficials superiors de qualsevol lloc, sota qualsevol circumstància, i ser civilitzada i educada per agrair els favors" va adoptar un vestit cerimonial que, entre altres coses, consistia en un vestit de gala i una perruca rossa de cabells llargs.
Els atònits nadius la van anomenar Beu Bwana, "La Dona Cap", i una divertida premsa de Londres va utilitzar el títol en articles satírics. Però hi havia un element de serietat en els seus viatges. Mai va contribuir amb documents acadèmics sobre tòpics poc coneguts com ara la navegació del Llac Chala, i va realitzar alguns dels primers estudis etnogràfics de dones i nens africans. Juntament amb la seva contemporània, Mary Kingsley, Sheldon va ser dels primers blancs que van descriure als africans i la cultura africana amb respecte.
Prenent com a base els seus primers èxits, May va organitzar una segona expedició al Congo Belga el 1894 i una tercera a Libèria el 1905. Va viatjar, va explicar, perquè l'exploració li donava "coses en què pensar, i la imaginació donava plaer al meu cervell en ser la primera persona a visitar un lloc que no havia estat vist anteriorment per altres".
El reconeixement dels seus estudis pioners li va arribar el 1892 en la forma de nomenament com a sòcia de la Royal Geographical Society, per aquella època, un rar honor per una dona.
Compositor italià nascut a Roncole el 10 d’octubre de 1813 i mort a Milà el 27 de gener de 1901.
De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills).
Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia).
Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi').
El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855).
No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció.
El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881.
Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat.
S'establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps. Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l'òpera italiana del Romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d'un segle és pràcticament impossible d'organitzar una temporada d'òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d'ençà del 1960 s'ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.
Compositor austríac nascut a Salzburg el 27 de gener de 1756 i mort a Viena el 5 de desembre del 1791.
Setè fill (segon dels vivents) de J.G.Leopold Mozart i d'Anna M.Pertl. Els seus dots musicals prodigiosos foren aviat observats pel seu pare, que decidí d'educar-lo i, alhora, exhibir-lo (juntament amb la germana gran Nannerl —Anna Maria—, precoç clavecinista i pianista) com a font d'ingressos. Anà a Munic i a Viena, on actuà davant Maria Teresa d'Àustria (1762).
El 1763, amb permís de llur protector, l'arquebisbe de Salzburg, Segismund von Schrattenbach, els Mozart emprengueren un llarg viatge (sud d'Alemanya, Brussel·les, París, Londres, l'Haia, Lió, Suïssa), que suposà per al petit Mozart —aleshores valorat sobretot com a improvisador i instrumentista prodigiós— valuoses experiències: conegué la cèlebre orquestra i l'estil de Mannheim, la música francesa (i la de J.Schobert) a París, i l'estil galant de Johann Christian Bach, el qual conegué personalment a Londres.
Després d'uns quants anys a Salzburg (en daten l'òpera infantil Bastiano e Bastiana i la bufa La finta semplice, 1768), pare i fill anaren a Itàlia (1769-71). A Milà conegué G.B.Sammartini, i a Bolonya el savi G.B.Martini; a Roma fou admirat per tothom en reproduir el Miserere d'Allegri després d'una sola audició a la Capella Sixtina; en tornar de Nàpols —on conegué Paisiello, lady Hamilton i els reis—, el papa Climent XIV el féu cavaller de l'orde de l'Esperó d'Or, i poc temps després fou admès a l'Accademia Filarmonica de Bolonya.
Tanmateix, no reeixí a obtenir cap plaça en una cort italiana, i després de sorprendre Milà amb Mitridate, re del Ponto (1770) tornà a Salzburg. Hi acabà l'oratori Betulia liberata (1771) i la serenata teatral Ascanio in Alba. En morir l'arquebisbe Schrattenbach, pujà al soli Hyeronimus Colloredo, adust i poc disposat a permetre els viatges dels seus servidors; tot i això, li consentí un nou viatge a Itàlia per a estrenar-hi l'òpera Lucio Silla (1772).
D'aquests anys daten els primers quartets per a corda, les simfonies K.183, 199 i 200 (1773), el concert per a fagot K.191 (1774), etc, però la rutina de Colloredo li féu escriure música religiosa amb limitacions formals i d'extensió. Aquests anys escriví les òperes La finta giardiniera (1775), molt italianitzada, i Il re pastore (1775), diversos concerts per a piano, com els K.238 i 246, la sèrie de concerts per a violí (cinc de segurs i dos d'atribuïts) i les primeres sonates per a piano (1774-75). El seu pare projectà un nou viatge a París, però l'arquebisbe s'hi oposà i deixà partir només el jove Mozart, acompanyat de la seva mare (1777).
A Mannheim conegué la família de Fridolin Weber i s'enamorà de la filla gran, Aloysia; només les cartes imperioses del seu pare el feren continuar a París, on estrenà la simfonia K.297 i el ballet Les petits riens, però la indiferència dels francesos i del seu antic protector, M.Grimm, i la mort de la seva mare (1778) el feren decidir a tornar a Salzburg. Els anys següents compongué les simfonies K.318 i 319 i l'òpera Idomeneo, re di Creta (Munic, 1781); influïda per Gluck, és la primera de les seves grans òperes. L'èxit assolit li valgué concerts i invitacions que l'arquebisbe volgué impedir-li d'acceptar, fet que motivà la ruptura definitiva, amb la qual Mozart esdevingué el primer gran compositor que intentà de treballar independentment dels lligams de servitud.
El 1782 rebé l'encàrrec de l'emperador Josep II de fer una òpera alemanya: en resultà el singspiel Die Entführung aus dem Serail ('El rapte del serrall'); pocs dies després es casà amb Constanza Weber —tercera filla de F.Weber—, matrimoni que li suposà una càrrega. Per sobreviure donà lliçons i compongué moderníssims concerts per a piano i orquestra, que executava personalment en audicions que sovint no li donaven gairebé res. D'aquesta època data la seva amistat amb J.F.Haydn (de Salzburg coneixia ja el seu germà M.Haydn) i li dedicà sis quartets (1782-85); estrenà també ara la simfonia Haffner (K.385, 1785) i altres obres, d'expressivitat molt superior a la de la música del seu temps.
L'arribada de Lorenzo da Ponte a Viena li proporcionà un llibretista d'excepció per a una nova òpera demanada per Josep II; en resultà Le nozze di Figaro (1786), basada en l'obra, aleshores prohibida, de Beaumarchais; l'òpera passà sense gaire èxit a Viena, però entusiasmà a Praga; això mogué Mozart a dedicar-li una simfonia (la K.504, Praga) i una nova òpera l'any següent. Mozart trià el tema i Da Ponte escriví el llibret de Don Giovanni (1787), que assolí un èxit grandiós. Mort aquell any el vell Gluck, Josep II concedí el càrrec de kapellmeister a Mozart, però reduí gasivament el salari al 40% del de Gluck, fet que impedí que Mozart sortís del cercle viciós dels deutes.
Aquestes crisis es reflectiren en obres com en el quintet de corda K.516, en les tres darreres simfonies (K.543, 550 i 551, Júpiter, del 1788), els darrers concerts per a piano, etc, contribucions ingents a aquests gèneres. La darrera òpera en col·laboració amb Da Ponte fou Così fan tutte (1790); reeixí a unir-hi una instrumentació subtilíssima a un llenguatge vocal d'un refinament inusitat. Una òpera de circumstàncies, La clemenza di Tito (1791), per a la coronació de Leopold II a Praga, no fou ben acollida, malgrat que té fragments excepcionals. Els darrers anys Mozart s'adherí a la francmaçoneria, per a les cerimònies de la qual escriví obres en què la instrumentació té una funció simbòlica. Això també succeeix en la seva darrera òpera, Die Zauberflöte (La flauta màgica, 1791).
D'altra banda, en la seva producció dels darrers anys hom troba la influència de J.S.Bach, la música del qual, aleshores ignorada, conegué a Leipzig durant un viatge a Berlín, el 1789. Els darrers mesos Mozart visqué amb l'obsessió de la mort, en part pel misteriós encàrrec d'un Rèquiem que li féu en secret un afeccionat que volia fer-lo passar per obra pròpia, i que ell considerà un avís de defunció. Morí sense haver-lo acabat (fou enllestit pel seu deixeble F.Süssmayer). Mozart ha estat considerat el compositor més destacat de la història de la música occidental; la seva extensa producció inclou gairebé tots els gèneres (des del lied i les danses alemanyes fins als concerts per a instruments, com el de clarinet K.622 i el d'arpa amb flauta).
La seva influència fou profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. La seva valoració, però, trigà a produir-se, i encara no ha assolit una difusió completa: hi han contribuït, però, poderosament els discs i diversos directors d'orquestra i historiadors, com Edward Dent, Alfred Einstein i B.Paumgartner. Als Països Catalans la primera òpera de Mozart coneguda fou Così fan tutte (Barcelona, 1798). Ignorat en gran part durant gairebé tot el s XIX, anà imposant-se a través dels concerts a Barcelona i a València. L'Associació Wagneriana li dedicà una atenció notable i publicà traduccions dels llibrets de les òperes principals, que l'empresari J. Mestres i Calvet introduí al repertori del Gran Teatre del Liceu. A Barcelona hi ha actualment una Associació d'Amics de Mozart.
Pompeia, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Nàpols, a Itàlia, és un testimoni del que va ser l'Imperi Romà en els seus més mínims detalls. La ciutat és destruïda per l'erupció del Vesubi. Al segle XVIII van començar les excavacions arqueològiques.
Per culpa d'unes misterioses llaunes, en Tintín acaba dins un vaixell on descobreix que són traficants d'opi. Allí es troba amb el malvat Allan i el capità Haddock, qui té molts problemes amb la beguda. Tintín fa entrar en raó al capità i els dos fugen fins al Marroc on acabaran per atrapar els traficants. A partir d'aquesta aventura el capità Haddock s'incorpora a les aventures d'en Tintín i passa a ser un personatge clau.
Fa pocs anys, es va trobar un vell diari en un àtic a Anglaterra. L'escriptura era forta i individual, l'idioma idiosincràtic i les aventures que esmentava increïbles. L'autora va resultar ser l'amant (i més tard la dona) d'un dels exploradors de l'Anglaterra victoriana més coneguts, i el tema del seu diari era un viatge que va fer a principis dels anys 1870 al cor d'Àfrica al costat del famós explorador, Samuel Baker.
Florence Barbara Maria Finnian von Sass és potser un dels secrets més ben guardats en els anals de l'exploració d'Àfrica. Els seus èxits van ser sense precedents, però la doble moralitat victoriana de l'època i el seu propi sentit de la lleialtat absoluta la va empènyer a la força a les ombres mentre que el seu company, Sir Samuel Baker, va ser celebrat com un heroi imperial.
La seva història és una mica misteriosa. Samuel Baker havia estat vidu durant quatre anys quan el 1859 va acceptar una invitació per anar de caça a la zona del Danubi. Quan travessava un poble a Hongria va veure una venda d'esclaus en el mercat i es va enamorar a primera vista de la dona que havia de ser venuda a un turc. Més tard es va pretendre que Florence era una òrfena refugiada de sang noble romanesa, però Baker ni ho sabia ni li importava, simplement va pagar més en la subhasta que el turc i es va dur a la bella jove de disset anys en el seu cavall.
Per evitar l'embaràs de les ties que cuidaven als seus fills a Anglaterra, Baker es va quedar a Hongria mentre que la inseparable parella planejava el seu futur de viatges junts. El matrimoni d'alguna manera semblava irrellevant, va dir Baker. Anàven a tot arreu junts. Les seves dues grans expedicions - la primera a Abissínia (Etiòpia) en 1861- buscant la font del Nil- , i la segona (descrita en el seu diari) per informar i suprimir el tràfic d'esclaus que tenia lloc en les seves ribes - estaven plens de dificultats.
Florence no solsament va haver de fer front a les febres, falta de menjar i el constant perill d'animals salvatges, sinó també amb les complicacions afegides de motins en el campament, guerres tribals i polítiques locals traïdores, tot això sota una fatiga acumulada d'anys vivint en climes difícils. No obstant això, en paraules del seu marit, ella tenia una "sang freda admirablement adaptada per viatjar a l'Àfrica”.
Ella mai va fallar i variava la seva rutina passant un dia de descans embotellant conserves o potser, cosint pantalons, un altre dia preparant la celebració del te de la tarda en una selva o preparant un hipopòtam per al sopar.
Tot i que Sam i Florence es van casar a Londres el 1865, sempre hi havia una vaga sensació d'escàndol associat a la nova Lady Baker. La Reina Victòria va rebutjar acceptar-la en la cort, per exemple, i la societat londinenca, encara que encantada de convidar a Sir Sam, sempre preferia que la seva excèntrica i dubtosa dona es quedés a casa. Però a Florence no li importava ser eclipsada i estava feliç amb tenir cura de Baker (cada vegada menys de moda, segons ella) en la seva vellesa a la seva casa de Devon fins la seva mort el 1893.
Lay Baker va viure altres vint anys, cuidada pels seus fillastres (el més gran del qual només tenia sis anys menys que ella) i orgullosa de recordar el seu paper en l'èxit de Baker.
Verona és una ciutat antiga al nord d'Itàlia a la regió del Veneto. Alberga un notable nombre de monuments com el pont antic de 95 metres de llarg i consta de cinc arcs que abasta el riu Adige. Anomenat el pont de pedra, va ser restaurat a finals del segle XIII.
Paul Cézanne (19 de gener de 1839 - 22 d'octubre, 1906) va néixer a Aix en Provence, on va anar a l'escola. Des de 1859 fins a 1861 va estudiar dret, alhora que continuava amb les seves lliçons de dibuix. Malgrat les objeccions del seu pare, va decidir llançar-se a una carrera artística i va marxar a París amb el seu amic Émile Zola el 1861. Poc a poc, el seu pare va anar acceptant el seu estil de vida i li va anar donant suport. Més tard va rebre una gran herència, amb la qual va poder viure sense problemes econòmics. A París, va conèixer Camille Pissarro i altres impressionistes.
Cézanne va començar amb la pintura lleugera i airosa dels impressionistes, però poc a poc la va anar solidificant i la va fer mes arquitectònica. En les seves pròpies paraules, "Vull fer de l'Impressionisme quelcom sòlid i durador com l'art als museus". Ordenava estructuralment qualsevol cosa que percebia en formes simples i plans cromàtics per crear la imatge més comunicativa de la matèria estudiada. El seu essencialisme geomètric de les formes va influir en el cubisme, en particular.
Les seves pintures foren a la primera exhibició del Salon des Refusés el 1863, que exposava obres que no havien estat acceptades pel jurat de l'oficial Paris Salon. El Paris Salon refusà les obres de Cézanne cada any des de 1864 fins a 1869.
No va exposar gaire durant la seva vida i va treballar en un aïllament artístic creixent, vivint al sud de França lluny de París. Es va concentrar en uns quants àmbits: natures mortes, estudis de banyadors, i especialment el Mont Sainte-Victoire, del qual va pintar innumerables vistes.
Per als modernistes de principis del segle XX, Cézanne va ser el fundador de la pintura moderna. Henri Matisse l'anomenava "el pare de tots nosaltres".
Cézanne i Zola van tenir desacords, i mai es van reconciliar, a causa de la descripció ficcionalitzada de Cézanne per part de Zola a la novel·la L'Oeuvre (L'Obra, 1886).
El 1906, Cézanne va desmaiar-se mentre pintava a l'aire lliure durant una tempesta. Una setmana més tard, el 22 d'octubre, va morir a causa d'una pneumònia.
El 10 de maig de 1999, la pintura de Cézanne “Rideau, cruchon et compotier” es va vendre per 60,5 milions de dòlars, aleshores el quart preu més alt mai pagat per una pintura.
Compositor francès d'origen alsacià, Ferdinand Herold París, (28 de gener de 1791 - 19 gener 1833), va ser fill únic de François-Joseph Hérold (1755-1802), pianista i compositor i de Jeanne-Gabrielle Pascal, i també nét d'un organista, Nicolas Hérold, de manera que va créixer en una atmosfera musical. Va entrar al pensionat Hix a l'edat de sis anys, va seguir paral·lelament cursos de teoria musical amb François-Joseph Fétis (futur editor de "La Revue musicale»).
Als set anys, sabia tocar el piano i va començar a compondre. El seu pare s'oposava a que fes carrera musical però la seva mort el 1802, li va permetre enfocar aquest projecte amb més realisme. Ingressar al Conservatoire national de París el 1806, on va tenir com a professors de primera fila: el seu propi padrí Louis Adam (pare del compositor Adolphe Adam) en piano, Charles Simon Catel en harmonia, Rodolphe Kreutzer en violí i Méhul en composició. El 1810, va guanyar el primer premi de piano, amb una peça que ell mateix havia compost, el que mai havia passat fins a aquest moment. Va partir a Roma amb els escultors François Rude i David d'Angers el 1813 després de guanyar el Prix de Rome de 1812. A la primavera, va compondre la seva primera simfonia.
Primeres obres, primers triomfs, primers fracassos
En 1815, es va instal.lar a Nàpols per raons de salut. Allà compon diverses obres, entre elles la seva segona simfonia i tres quartets per a instrument de corda. La seva primera òpera, La Gioventù di Enrico Cinquè (La jeunesse d'Henri V) va ser representada al Teatre del Fons, sota el pseudònim de Landriani. Tot i que els compositors francesos eren generalment mal rebuts, va tenir l'èxit del públic però no el dels compositors napolitans. Va estar a Àustria, on Metternich li va emprar alguns mesos, per Munic i Suïssa i va tornar a París. És llavors que adquireix celebritat gràcies a una òpera escrita en col.laboració amb Boïeldieu, Charles de France (1816).
També va conèixer l'èxit aquest mateix any amb una segona òpera, Les Rosières, dedicada al seu amic i professor Méhul. Si La clochette (1817) va ser també un èxit, aquest no va ser el cas de les òperes següents Premier venu i Les troqueurs (1819). La mala elecció dels llibrets va ser la causa del poc èxit de L'amour platonique i L'auteur mort et vivant. Hérold, decebut, va decidir llavors abandonar l'òpera.
El 1821, arriba a ser assistent al Théâtre italien i va viatjar a Itàlia per reclutar cantants. Recuperar la salut i la inspiració. Va tornar a l'escena amb una nova òpera Le Muletier (1823) segons un llibret de Paul de Kock, Lasthénie i professar admiració per Espanya després de la victòria francesa de Trocadéro per presentar Vendôme en Espagne, en col.laboració amb Daniel Auber (1823). En 1824, l'Opéra comique li va encarregar Le roi René. Va continuar mentrestant treballant per al Théâtre italien on va arribar a ser mestre de cor (1826).
La maduresa
Herold va escriure sempre molt i va alternar grans èxits amb grans fracassos: Le lapin blanc (1825), L'illusion (1829) - i èxits com Marie (1826), Emmeline (1830). Va ser també emprat en l'Opéra Garnier i nomenat «chevalier"de la Légion d'honneur (1828). El 1827 es va casar amb Mlle. Rollot (1806-1861), i el 1828 van tenir un fill, Ferdinand Herold (1828-1982), futur prefecte de la Seine.
El 3 de maig de 1831 es va estrenar la seva més cèlebre òpera, Zampa, que va ser un triomf a França i Alemanya, on encara es representa de vegades avui dia. Després de col laborar en la marquise de Brinvilliers (amb Boïeldieu i Auber, entre altres) i escriure La Médecine sans Médecin (1832), va compondre la que és sens dubte avui la seva obra més coneguda, Le pré aux Clercs (1832), de la qual es va representar la funció número mil ja en 1871. Un mes després de l'estrena, el gener de 1833, Herold va morir de tuberculosi. Va ser enterrat al Père Lachaise. Va deixar una òpera inacabada, Ludovic, que va ser acabada per Halévy.
L'èxit en les guerres de l'antiguitat depenia, fonamentalment, de l'ordre presentat en el camp de batalla. Roma va conèixer diverses disposicions, que va emprar en diferents moments, segons amb l'enemic a qui s'enfrontava i els territoris en els quals s'havia de lliurar el combat.
Formació en falange.
Es creu que la formació essencial abans de la formació per manípulos va ser la formació en falange: era d'ordre tancat, amb front molt ampli i poc fons. La falange estava dividida en sis files amb un front de 500 pedites; al final o en els costats de la formació en falange es col·locaven els 1200 velites. La cavalleria -equitatus- també prestava el seu suport; en sortir a campanya cada legió disposava de 300 equites. Els defectes que presentava aquesta formació eren la facilitat de desordre i la poca capacitat de maniobra en terrenys accidentats.
Formació en manípulos.
Cada una de les legions en ordre de batalla -acies- es presentava en tres línies, articulades en manípulos. Els hastati es col·locaven en primera línia. Cada manípulo formava un rectangle de 120 soldats (amb un front de 20 i un fons de 6) i s'escalonava de manera que, entre dos manípulos consecutius, es deixava un interval que estava cobert en segona línia per un manípulo de principes. Els manípulos de triarii (front de 20 soldats i fons de tres) formaven la tercera línia i cobrien els intervals que deixaven els manípulos dels principes. Resultava així una formació en tresbolillo o quincunce.
Aquesta tàctica tenia grans avantatges: els hastati avançaven els primers llançaven els seus dards -pila- sobre l'enemic i començaven a lluitar cos a cos. Si havien de cedir davant de l'enemic, es retiraven darrere dels principes, i si l'enemic derrotava també els principes, intervenien llavors els triarii. D'aquest fet deriva l'expressió "cap de bestiar ad triarios venit", usada per denotar que la situació havia arribat a ser crítica.
La disposició de l'exèrcit en el combat també es va fer més racional: els velites protegien des del començament del combat les ales - cornua - i s'avançaven per revoltar i inquietar l'enemic; els aliats -socii - es col·locaven en ambdós costats de les legions i la cavalleria – equitatus - actuava a les dues ales - cornua -.
La tàctica manipular va estar en vigor fins a Mario; encara Metelo, el seu antecessor immediat, va vèncer amb ella en la batalla de Mutul (any 108) durant la guerra amb Iugurta.
El principal avantatge d'aquesta formació és la seva adaptabilitat al terreny i la capacitat de maniobra, gràcies a estar formada per unitats petites. El seu principal defecte és l'excessiva divisió de la legió davant d'enemics com els teutons i els cimbros.
Formació triple en línia de combat.
La triple línia de combat - tríplex acies -, composta abans per manípulos, des de Mario va estar formada per cohorts formant un front de tres línies: quatre cohorts en la primera, tres en la segona i les tres restants en la tercera. Les tropes auxiliars i la cavalleria es col·locaven a les ales.
Per entrar en combat, les cohorts es col·locaven separades entre si, de manera que, si les cohorts de la primera línia flaquejaven, podien retirar-se a reraguarda pels buits que deixaven els de la segona i tercera línia.
Unides les quatre legions en què es componia normalment l'exèrcit, l'acies primera quedava composta de setze cohorts, l'acies secunda de dotze i d'unes altres dotze l'acies tertia.
Formació en falca.
La tàctica de l'exèrcit amb prou feines va variar durant tota l'època imperial. Només en algunes ocasions, per lluitar contra els bàrbars, es va recórrer de nou a la falange. Tanmateix, a partir de les reformes de Dioclecià i Constantí, es va adoptar generalment una formació germànica: el cuneus, formació de falca truncada en forma de trapezi amb el menor dels costats paral·lels davant l'enemic.
Tintín viatja aquest cop cap a un país imaginari: Sildàvia. Allí roben un ceptre que és necessari per a que el dia de San Vladimir el rei sildau pugui continuar regnant. Tintín s'assabenta que és el país enemic de Bordúria qui l'ha robat per a poder envair-los i el recupera, convertint-se en un heroi nacional. La història del conflicte Sildàvia - Bordúria guarda certa similitud amb conflictes de l'època a Europa.
Tomaso Giovanni Albinoni (8 de juny de 1671 - 17 de gener de 1751) va ser un compositor italià de música barroca. Va escriure al voltant de cinquanta òperes, però és més conegut per la seva música instrumental, especialment els seus concerts per a oboè.
Va néixer a Venècia (Itàlia) que en aquells dies era una república independent, en el si d'una rica família veneciana de comerciants. A Tomaso li agradava definir-se com un músic del violí i un diletant venecià. Va estudiar violí i cant i ben aviat destacà en ambdós instruments. Va poder compondre amb plena llibertat sense necessitar cap tipus de mecenatge, fora de l'església o de la noblesa.
Va viure sempre a Venècia tot i que també viatjà. Es té constància de dos viatges a Florència un el 1703 i l'altre el 1722. La seva primera òpera, Zenobia regina de Palmireni, és del 1694, any en què també va compondre el primer recull de música instrumental, les 12 Sonate a tre, opus 1. Des de sempre va repartir la seva activitat productiva tant en la música vocal, òperes, serenates i cantates, com a la instrumental, sonates i concerts. A la mort del seu pare, el 1709, es pogué dedicar a la música sense cap necessitat econòmica.
La seva música instrumental va atreure l'atenció de Johann Sebastian Bach, que va escriure almenys dues fugues sobre temes d'Albinoni i va utilitzar constantment els seus baixos harmònics com a exercicis musicals per als seus alumnes.
La seva fama es va incrementar en gran manera quan, el 1910, un investigador va començar a escorcollar les partitures d'un antic monestir, entre les quals va descobrir l'obra més solemne d'Albinoni: un fragment d'un moviment lent d'una Trio sonata, per a cordes i orgue, que posteriorment, el 1945, reconstruiria Remo Giazotti com l'Adagio d'Albinoni, una de les peces més conegudes de la música clàssica.
En comú amb altres viatgeres de l'època victoriana, Marianne no va començar a viatjar de debò fins que les seves responsabilitats domèstiques l'hi ho van permetre. En morir la seva mare en 1855, va esdevenir la “majordoma” i acompanyant del seu pare en vacances al continent i a Terra Santa, on va dibuixar àvidament. El seu pare va morir el 1869, quan Marianne tenia gairebé quaranta anys. Després d'uns mesos a Tenerife per decidir què fer amb la resta de la seva vida, va començar la seva aventura de viatges i a dibuixar i aquarel·les de plantes tropicals de tot el món.
El 1871, Marianne va partir per a pintar les plantes tropicals del món en el seu entorn natural. Després de tot, era una artista de talent. Els seus amics científics, tals com Charles Darwin i Joseph Hooker, la van animar a prosseguir el seu interès en la botànica i els seus amics viatgers, Francis Galton i Lucie Duff Gordon, la van convèncer que no hi havia res tan inspirador com els viatges. Els quinze anys següents els va passar viatjant al voltant del món amb la seva paleta de pintures i un para-sol, amb curtes estades a Londres entre viatge i viatge. Va viatjar arreu del món dues vegades, i va visitar repetidament cada continent amb plantes per a dibuixar. Els seus llocs preferits per a pintar van ser Borneo, Ceylan, Jamaica i les illes Seychelles.
El 1882 es va inaugurar la Galeria North en Kew Gardens, Londres: un edifici comissionat i dissenyat per Marianne per albergar la seva creixent obra pictòrica. Es va compilar un extens catàleg amb una introducció per part del Director de Kew Garadens, Joseph Hooker, i quan se li esmentava alguna planta que faltava, Marianne viatjava a la cantonada del món corresponent per pintar-la. La Galeria North és encara una de les més visitades de Kew. Marianne realitzar el seu últim viatge a Xile durant l'hivern de 1884-5.
Després es va instal.lar en una casa al camp a Gloucestershire i es va concentrar a escriure les seves memòries. Va morir abans de finalitzar el llibre de les seves experiències.
Nicola (Antonio) Porpora ( 17 d’agost de 1686 – 3 de març de 1768) va ésser un compositor italià d'òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli i Senesino Caffarelli.
Porpora va néixer a Nàpols on és va graduar el conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Händel i Bach va ser professor del Conservatori de Sant Onofrio (1715-1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711-1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio red'oriente (1713), que s'estrenaren igualment a Nàpols.
L'any 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospedale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. L'any 1752 va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes i tenint com a assistent Joseph Haydn.
Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), Berenice reina d'Egipte (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qualFarinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys d'edat), Semíramis reconeguda (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Filandro (1747) i Il Trionfo vaig donar Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre li quals destaca, Or che un núvol ingrat (1735); li serenates Angelica a Nàpols (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i, oratoris David i Betsabé (1734). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seva música de cambra han estat enregistrades. Entre els anys1720 i1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.
Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seves composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.
L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.
Giacomo Carissimi, (abril de 1605 - 12 de gener de 1674). Compositor italià, dels més eminents dels començaments del Barroc i un dels principals representants de l'Escola Romana de música. A més a més de ser un dels compositors més prolífics de motets i cantates, se li atribueix haver fixat les característiques definitòries de l'oratori llatí.
De la seva infantesa se sap que va néixer a Marino, a uns 25 km de Roma, i que va ser batejat el 18 d'abril de 1605. No se sap amb certesa els estudis que va seguir, però als vint anys va aconseguir el càrrec de mestre de capella a Assís, càrrec que va ocupar durant uns quants anys. El 1628, va tenir el mateix càrrec a l'església de Sant Apolinar del col·legi Germanicum a Roma, i que hi va ser fins a l'any de la seva mort.
Va rebre diverses ofertes per treballar en llocs importants de Venècia i Viena, incloent una oferta per substituir Claudio Monteverdi a Venècia, però va declinar les ofertes. Va tenir nombrosos alumnes, entre ells, Marc-Antoine Charpentier i Alessandro Scarlatti. El 1637 va ser ordenat sacerdot jesuïta.
Elegit el 1649 mestre de capella pontifical, va introduir en les esglésies l'acompanyament de la música instrumental, i va ser el primer que va fer servir la cantata per a temes religiosos. El 1656 va conèixer la reina Cristina de Suècia, que es trobava en l'exili, i va compondre nombroses obres profanes en el seu honor.
La majoria de les seves obres es coneixen per còpies; els manuscrits originals es van perdre o van ser destruïts després de la dissolució de l'ordre dels jesuïtes el 1773.
A més de les pròpies d'un país imperialista, és a dir, les de conquerir, recaptar impostos, pacificar els territoris ocupats, i garantir la seguretat de les fronteres, també l'exèrcit va ser factor de romanització i de civilització.
Els soldats, construïen ponts, aqüeductes i calçades; aixecaven campaments, i fins i tot quan es llicenciaven rebien terres o el dret a fundar ciutats que atreien civils, camperols, artesans i comerciants. Allà per on passaven o s'establien els soldats, transmetien la llengua, i els costums de Roma. El limés era una zona d'intensa romanització, civilització i prosperitat
Per a Roma l'aspecte més negatiu del seu exèrcit romà va ser el seu enorme poder, sobretot després de la professionalització, ja que des de llavors els soldats anteposaven la lleialtat al general que els pagava a la de l'Estat. Alguns militars van utilitzar aquest poder per intervenir en els assumptes de l'Estat. Això va tenir tràgiques conseqüències al final de la República (guerres civils) i durant l'Imperi (en èpoques de crisi l'exèrcit va imposar els emperadors).
Una nova història amb guió de novel-la policíaca porta a en Tintín cap a un nou viatge: Escòcia. Allí s'enfronta amb el misteri de l'illa negra i la bèstia que l'habita. Finalment aconsegueix descobrir l'amagatall d'uns falsificadors de diners liderats pel malvat Müller i s'enfronta amb la temible bèstia que resulta ser un goril-la. Una nova aventura plena d'acció on en Tintin torna a demostrar les seves habilitats.
El 1945, Margaret Landon va escriure un llibre titulat Anna i el Rei de Siam. Estava basat en les memòries d'una majordoma anglesa durant la seva vida amb la família reial de Siam (actual Tailàndia), i immediatament va captar la imaginació del públic. Al llibre li va seguir un musical i després una pel·lícula, El Rei i jo, protagonitzada per Deborah Kerr i Yul Brynner.
Anna Crawford va néixer al País de Gal el 1834. Un cop va acabar els seus estudis a l'escola, va viatjar fins a l'Índia per reunir-se amb la seva mare i el seu padrastre, i a l'edat de divuit anys ja havia visitat l’orient amb amics i havia après sànscrit, hidustaní, persa i àrab i s'havia casat amb un lloctinent britànic, Thomas Leonowens. Després d'una lluna de mel a Decca, ella i el seu marit es van establir en una casa a Malabar Hill, prop de Bombai.
El 1852 va morir el seu primer fill i Anna va començar a sentir-se malalta. Se li va recomanar un canvi de clima i els Leonowens escolliren Austràlia. Va ser una elecció equivocada: van patir un naufragi al Cap de Bona Esperança i poc després d’arribar a New South Wales va néixer i va morir un altre fill. Van intentar establir-se a Londres i més tard a Singapur el 1856. Dos anys més tard, Anna es va quedar vídua i es va veure forçada a mantenir els seus dos fills supervivents obrint una escola a Singapur per a nens d'oficials de l'exèrcit.
Això és el que la va conduir a la cort del Rei Somdetch Phra Paramendr Maha Mogkut de Siam el 1862: en ser un home culte (va ser monjo durant cinc anys abans de convertir en rei), i a la moda, va proporcionar una educació europea per als seus fills favorits. Anna va ser recomanada, investigada i presentada a la cort. Se li va donar espai a l’harem per crear la seva escola i la va presentar a seixanta-set fills del rei i a una població flotant de dones i esclaus perquè se'ls ensenyés la saviesa de l'occident.
Els propers sis anys Anna els va passar amb els seus alumnes i el capritxós rei, que li demanava els seus serveis com a secretària privada, traductora i ocasionalment com a concubina (sense èxit), i tractant d'exercir el suprem poder d'una governanta, una influència moral.
El 1867, la salut d'Anna va empitjorar de nou i a contracor se li va permetre abandonar el país. Va anar a Amèrica i es va quedar allà per a la resta de la seva vida, sovint escrivint cartes als seus estimats pupils reals i observant amb satisfacció l'abolició de l'esclavitud, una llibertat religiosa i un sentit de la justícia que començava a florir en el país on el nou rei havia estat educat per ella.
