L'exèrcit romà ( 13)

El combat

L'èxit en les guerres de l'antiguitat depenia, fonamentalment, de l'ordre presentat en el camp de batalla. Roma va conèixer diverses disposicions, que va emprar en diferents moments, segons amb l'enemic a qui s'enfrontava i els territoris en els quals s'havia de lliurar el combat.

Formació en falange.

Es creu que la formació essencial abans de la formació per manípulos va ser la formació en falange: era d'ordre tancat, amb front molt ampli i poc fons. La falange estava dividida en sis files amb un front de 500 pedites; al final o en els costats de la formació en falange es col·locaven els 1200 velites. La cavalleria -equitatus- també prestava el seu suport; en sortir a campanya cada legió disposava de 300 equites. Els defectes que presentava aquesta formació eren la facilitat de desordre i la poca capacitat de maniobra en terrenys accidentats.

Formació en manípulos.

Cada una de les legions en ordre de batalla -acies- es presentava en tres línies, articulades en manípulos. Els hastati es col·locaven en primera línia. Cada manípulo formava un rectangle de 120 soldats (amb un front de 20 i un fons de 6) i s'escalonava de manera que, entre dos manípulos consecutius, es deixava un interval que estava cobert en segona línia per un manípulo de principes. Els manípulos de triarii (front de 20 soldats i fons de tres) formaven la tercera línia i cobrien els intervals que deixaven els manípulos dels principes. Resultava així una formació en tresbolillo o quincunce.

Aquesta tàctica tenia grans avantatges: els hastati avançaven els primers llançaven els seus dards -pila- sobre l'enemic i començaven a lluitar cos a cos. Si havien de cedir davant de l'enemic, es retiraven darrere dels principes, i si l'enemic derrotava també els principes, intervenien llavors els triarii. D'aquest fet deriva l'expressió "cap de bestiar ad triarios venit", usada per denotar que la situació havia arribat a ser crítica.

La disposició de l'exèrcit en el combat també es va fer més racional: els velites protegien des del començament del combat les ales - cornua - i s'avançaven per revoltar i inquietar l'enemic; els aliats -socii - es col·locaven en ambdós costats de les legions i la cavalleria – equitatus - actuava a les dues ales - cornua -.

La tàctica manipular va estar en vigor fins a Mario; encara Metelo, el seu antecessor immediat, va vèncer amb ella en la batalla de Mutul (any 108) durant la guerra amb Iugurta.

El principal avantatge d'aquesta formació és la seva adaptabilitat al terreny i la capacitat de maniobra, gràcies a estar formada per unitats petites. El seu principal defecte és l'excessiva divisió de la legió davant d'enemics com els teutons i els cimbros.

Formació triple en línia de combat.

La triple línia de combat - tríplex acies -, composta abans per manípulos, des de Mario va estar formada per cohorts formant un front de tres línies: quatre cohorts en la primera, tres en la segona i les tres restants en la tercera. Les tropes auxiliars i la cavalleria es col·locaven a les ales.

Per entrar en combat, les cohorts es col·locaven separades entre si, de manera que, si les cohorts de la primera línia flaquejaven, podien retirar-se a reraguarda pels buits que deixaven els de la segona i tercera línia.

Unides les quatre legions en què es componia normalment l'exèrcit, l'acies primera quedava composta de setze cohorts, l'acies secunda de dotze i d'unes altres dotze l'acies tertia.

Formació en falca.

La tàctica de l'exèrcit amb prou feines va variar durant tota l'època imperial. Només en algunes ocasions, per lluitar contra els bàrbars, es va recórrer de nou a la falange. Tanmateix, a partir de les reformes de Dioclecià i Constantí, es va adoptar generalment una formació germànica: el cuneus, formació de falca truncada en forma de trapezi amb el menor dels costats paral·lels davant l'enemic.