dijous, 23 de desembre del 2010

Petjades de l'imperi romà (8)


També a Itàlia, però aquesta vegada a Tivoli, prop de Roma, la Vila Adriana és un excepcional conjunt d'edificis clàssics creats al segle II dC per l'emperador romà Adrià. Combina els millors elements del patrimoni arquitectònic d'Egipte, Grècia i Roma.

dimecres, 22 de desembre del 2010

L'exèrcit romà (11)

El combat

I a l'hora de lluitar? Els romans lluitaven seguint un ordre perfectament establert.

Si l'enfrontament era a camp obert, en primera línia es col·locava la infanteria lleugera, darrere un bloc central compost per les legions, flanquejades per tropes auxiliars i en els extrems la cavalleria.

Les legions es disposaven en tres línies la primera composta per tropes inexpertes, la segona per tropes experimentades i la tercera pels soldats més veterans i avesats.

Quan atacaven, ho feien en formació tancada, l'anomenada tortuga, testudo, que consistia a col·locar-se l'escut sobre els caps. D'aquesta manera es protegien dels atacs enemics (fletxes, llances, pedres, oli bullint) i de vegades fins i tot es pujaven a sobre dels escuts dels seus companys per salvar desnivells.

Quan l'enemic es replegava a alguna ciutat o campament es recorria al setge gràcies a una sofisticada maquinària militar.

Quan algun general realitzava alguna gesta militar Roma li reconeixia amb nombrosos honors entre els quals destaca el triunfo.

Per què va ser pràcticament invencible l'exèrcit romà?

Els romans van crear una perfecta maquinària militar gràcies a la seva eficaç organització, excel·lent ensinistrament, fidelitat exemplar i fèrria disciplina i això malgrat no tenir un exèrcit excessivament nombrós.

dimarts, 21 de desembre del 2010

L'orella escapçada

En aquesta història Hergé torna a l'aventura en estat pur. El robatori d'un fetitxe arumbaia porta a en Tintín cap a Sudamèrica, a la república de San Teodoro. Allí es veu inmers en una guerra amb els veïns de Nuevo Rico, i es converteix en l'ajudant del general Alcàzar, personatge que tornarà a aparèixer en altres aventures. Tintín s'endinsa a la selva fins trobar els arumbaies, torna a Europa i retorna el fetitxe al museu.
En l'aventura podem observar la denúncia de la guerra del "Gran Chaco" que afectava a Bolívia i Paraguai per la possessió d'uns jaciments petrolífers.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Isabella Bird ( 1831 - 1904)

Isabella Bird és la viatgera de l'època victoriana per excel·lència. No va començar a viatjar fins mitjana edat (a part d'un viatge a Canadà i Amèrica del Nord quan tenia poc més de vint anys), perquè fins que va tenir quaranta anys va haver de fer càrrec dels seus pares, i quan van morir, Isabella tenia un problema a l'espina dorsal, patia de depressions i d’insomni. Un doctor li va prescriure que viatgés per curar els seus mals, i ella es va convertir en addicta a viatjar. El doctor de capçalera John Bishop la va festejar sense descans entre 1877 i 1881 però ella el va rebutjar mentre que la seva germana vivia. Però quan la seva germana Henrietta va morir, va consentir a casar-se amb ell. Es va casar als cinquanta anys i al cap de cinc anys va morir el seu marit. Això, però, no va ser cap impediment perquè Isabella viatgés de nou.

Durant la seva carrera itinerant, Isabella va visitar i va escriure sobre nombrosos països arreu del món. Com a reconeixement de l'amplitud dels seus viatges i observacions, se li va concedir l'honor de ser la primera dona convidada d'honor d'una reunió de la Royal Geographical Society el 1892. A l'any següent, el 1893, va esdevenir la primera dona elegida com Fellow de la Royal Geographical Society, un gran honor. Isabella continuar viatjant fins que va morir als setanta-tres anys.

divendres, 17 de desembre del 2010

Els castrati (21)

Gaetano Majorano, anomenat Caffarelli o il Caffariello (Bitonto,12 d’abril de 1710, Nápols, 31 de gener de 1783) Cantant italià. Va ser un dels més famosos castrati de la seva època.

Fill d'un humil agricultor, Gaetano estava destinat a ser, com el seu pare, agricultor. La seva afecció per la música el va fer descuidar, però, les tasques del camp, la qual cosa va portar l'enuig del pare i el suportar els càstigs infligits per aquest per fer-li oblidar el seu desig de cantar a l'església propera a la localitat. Un músic, anomenat Domenico Caffaro, va observar l'assiduïtat que el jove granger visitava la capella de la qual ell era professor, i va decidir fer justícia unint la veu del noi a la dels altres nens cantaires per donar-li una oportunitat. Pretenent assegurar-se de la vertadera disposició del jove, el va fer avisar per anar al seu costat, el va preguntar sobre el seu interès per la música i el va fer cantar l'escala musical acompanyat per un clavicordi. Convençut de no haver estat enganyat pel jove Gaetano, Caffaro va decidir entrevistar-se amb el seu reaci pare per a mostrar-li l'encoratjador futur i la conseqüent fortuna que estaria destinada al seu fill amb el talent que pogués adquirir. El pare, finalment, es va deixar convèncer i li va donar permís perquè Gaetano viatgés a Norcia per a l'operació de castració acostumada.

A la seva tornada, Caffaro el va prendre com a tutelat i al costat de les elementals lliçons de música el va ensenyar a llegir i escriure. Una vegada ensenyat el va enviar a Nàpols per estudiar amb Nicola Porpora, famós mestre de cant i compositor. Des d'aquest moment Gaetano pren com a reconeixement al seu tutor el sobrenom de Caffarelli.

Petjades de l'imperi romà (7)

El Coliseu de Roma, vist des de l’aire. Una de les més grans obres d'arquitectura i enginyeria romana

dimarts, 14 de desembre del 2010

El Lotus Blau

L'aventura comença a l'Índia, ja que és continuació de Els Cigars del Faraó i Tintín es torna a enfrontar a la banda de traficants d'opi, però queda atrapat enmig del conflicte entre Japó i Xina. Finalment aconsegueix atrapar la banda amb l'ajut d'un jove noi xinès, en Xang. Fou gràcies a un amic xinès anomenat Xang (el personatge del còmic és en honor seu) que Hergé es va interessar per la situació a la Xina i criticà la política japonesa a l'Extrem Orient. La història està molt ben elaborada i hi ha una gran dosis de realisme i marca l'inici del període de documentació, en el qual Hergé es documentarà a fons abans d'iniciar noves aventures.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Amelia Edwards ( 1831 - 1892)

Amelia Edwards va ser una novel·lista prolífica, poeta i historiadora. El seu primer llibre de viatges va ser publicat en 1862. Més tard, Amelia va viatjar al nord d'Itàlia amb una amiga i va publicar un llibre que es va fer molt popular sobre les muntanyes Dolomites publicat sota el títol “A Midsummer ramble in the Dolomites”. Un any més tard va viatjar a Egipte, gairebé per accident, per allunyar-se de la pluja a Europa, i va descobrir el que havia de convertir-se en la passió de la seva vida.

Viatjant en una dahabia, una embarcació típica del Nil, Amelia va anotar acuradament tot el que va veure dels temples, tombes i monuments i fins i tot va descobrir una capella soterrada pel seu compte. Això es va convertir en el llibre A Thousand Miles Up the Nile, la primera enquesta arqueològica de les ruïnes d'Egipte. El llibre està ple de notes històriques a peu de pàgina i detalls acurats. Amelia Edwards va ser la responsable de la fundació de la primera càtedra en Egiptologia (una ciència a la qual va contribuir a crear) a l’University College London, i va recolzar el nomenament de Sir Flinders Petrie.

Es va establir com una de les màximes autoritats en el tema de l'antic Egipte i el seu llibre A Thousand Miles Up the Nile encara segueix sent un dels llibres de viatge més inspirats del tema.

Els castrati (20)

Alguns dels castrati més famosos

Baldassare Ferri (1610 -1680)
Giovanni Francesco Grossi Siface (1653 -1697)
Matteo Sassano Matteuccio (1667 -1737)
Nicolo Grimaldi Nicolini (1673 -1732)
Antonio Maria Bernacchi (1685 -1756)
Francesco Bernardi Senesino (c.1685 - c.1759)
Carlo Broschi Farinelli (1705 -1782)
Gaetano Majorano Caffarelli (1710 -1783)
Gaetano Guadagni (1725 -1792)
Gasparo Pacchierotti (1740 -1821)
Luigi Marchesi (1754 -1829)
Girolamo Crescentini (1762 -1848)
Giambattista Velluti (1781 -1861)
Alessandro Moreschi (1858 -1922)

Petjades de l'imperi romà (6)

El Panteó té una esfera de 150 peus romans o 43,30 metres de diàmetre i una alçada de 43,30 metres.

L'exèrcit romà (10)

Tenien els romans una marina de guerra?

La guerra contra els cartaginesos primer i la consegüent expansió fora d'Itàlia va obligar els romans a desenvolupar una important marina de guerra que també es dedicava a assegurar el comerç a la Mediterrània davant la pirateria.

La nau més comuna era la trirreme amb una triple fila de rems. Les seves principals armes eren un esperó molt agressiu, rostrum, situat a la proa, unes torres des de les quals es llançaven projectils i una espècie de garfis, corvus, per subjectar, abordar els vaixells enemics i emprendre el combat cos a cos.

Tanmateix el servei militar en la marina no donava prestigi, la qual cosa explica que bona part de la flota estigués composta sobretot per aliats.

Què era la guàrdia pretoriana?

Aquest cos especial, creat amb l'Imperi i compost d'uns 10.000 homes, actuava com la guàrdia personal de l'emperador. Tenien les seves casernes a prop de Roma i estaven dirigides pel prefecte, comandant de la plena confiança de l'emperador. Els soldats d'aquesta guàrdia rebien una paga i tenien una consideració superior als legionaris normals

Els Cigars del Faraò

En aquesta ocasió, Tintín s'embarca cap a Orient, on s'involucra en una nova aventura amb un egiptòleg que el condueix fins a una tomba d'un faraó egipci. Allí descobreix uns extranys cigars i és raptat. Viatja fins Aràbia i posteriorment l'Índia i finalment acaba enxampant la banda que traficava opi amb els cigars. Per primer cop, hi trobem elements d'intriga i investigació, constant que es mantindrà en moltes de les posteriors aventures.

Florence Hightingale ( 1820 - 1910)

Florence Nightingale va destacar en més activitats que la seva famosa carrera d'infermera i encara que no se la coneix massa per això, va ser a més una prolífica escriptora de viatges. Mai va arribar a publicar una narració dels anys passats a Scutari i Balaclava entre 1854 i 1856, i encara que va escriure copiosament sobre l'Índia, Algèria i Síria, mai va arribar a visitar aquests països. Però entre la seva prolífica obra estan dues de les narratives de viatge més refrescants de l'època, la primera es va publicar només per ser distribuïda privadament (i no va ser reimpresa fins l’any 1987) i la segona va ser treta de cartes de família i publicada setanta anys després de la seva mort. Van ser escrites per a la família i els amics de forma espontània i familiar.

Viatjar no era una cosa nova per Florence. De fet ella va néixer "en route" a la ciutat que li va donar el seu nom. L'arribada de la seva filla va interrompre un dels freqüents viatges a través d'Europa dels Nightingale. Entre 1837 i 1838, la família va tornar a viatjar per Europa de nou i deu anys més tard, Florence va passar tot un hivern a Roma. En 1849, de nou seguint la tradició de l'època, va anar en vaixell a Alexandria i va viatjar pel Nil fins a Tebes.

Aquestes van ser les últimes vacances a l'estranger que va fer: de tornada a casa, després d'una estada amb les infermeres d'un progressista hospital luterà a Kaiserweth a Alemanya, es va dedicar totalment a la vocació que la va convertir en llegenda més tard.

divendres, 3 de desembre del 2010

Els castrati (19)

El final dels castrati: va ser realment una barbàrie?

Durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, es van tancar la majoria de les escoles on ensenyaven els castrati. Al segle XIX, ja es permetia que les dones cantessin en les òperes i la demanda de musici va començar a decaure. En l'època en què Velluti es va retirar de l'òpera, el fenomen dels castrati es veia a Europa com un acte barbàric i l'únic lloc en el qual es podien escoltar era a les esglésies. I, des de 1870, només a la Capella Sixtina.

El 1902, el Papa Lleó XIII va prohibir que entressin més al seu cor. I Moreschi, l'últim d'ells, es va retirar el 1913.

Avui, molts creuen que els castrati són «l'exemple extrem de posar a l'art per davant del sentit comú», com diu David W. Barber al seu llibre When the fat lady sings: Opera History As It Ought To Be Taught.

S'explica que Carestini i Salimbeni es posaven a riure cada vegada que la gent mostrava pena per ells.

Graham Harris és un home que van entrenar de nen per cantar en un cor. Leith Harris va parlar amb ell sobre aquest assumpte. Li va explicar que tenia una gran veu abans de la pubertat, i que va ser l'única sensació d'identitat que va tenir. Als catorze anys, va experimentar el canvi de veu i durant un temps després, continuava sentint-la, fina, de nen.

La sentia dins del seu cap, encara que no encaixava amb la veu que sortia de la seva boca. «Encara la llanço de menys», va dir. «Si m'haguessin donat l'opció llavors de perdre la veu per sempre o conservar-la per sempre, si hagués tingut aquesta opció... no sé el que hagués fet, però ho hauria considerat seriosament».

Ernesto Tomasini, lamenta que no el castressin de nen. «Hauria estat perfectament feliç renunciant a la meva masculinitat pel meu art», va dir en una entrevista.

Fa uns anys, Tomasini va portar per Europa el seu espectacle "Verdader o Falsetto? Una història secreta dels Castrati" (True or Falsetto? A Secret History of the Castrati).

Lucy Powell, autora de l'obra representada per Tomasini, opina que el major drama dels castrati era que els nens no van elegir la seva castració. Excepte en uns quants casos, com el de Cafarelli, eren els pares els que decidien. Perquè tampoc no era una cosa que pogués posposar-se molt temps.

dijous, 2 de desembre del 2010

Petjades de l'imperi romà (5)


Construït en el segle I AC, el Panteó romà és una estructura antiga religiosa situada al Camp de Mart a Roma. Va ser dedicada a tots els déus de l'antiga religió i es va convertir en una església cristiana al segle VII.

dimecres, 1 de desembre del 2010

L'exèrcit romà (9)

La cavalleria

La cavalleria, alae, estava composta majoritàriament per auxiliars. L'equipament era similar al de la infanteria auxiliar, excepte que utilitzaven també la llança i uns pantalons fins al genoll.

La cavalleria era vital a l'hora de les càrregues, per perseguir l'enemic quan fugia i com a exploradors i patrulles de guàrdia. El seu principal problema era la dificultat per controlar el cavall en el camp de batalla, ja que no coneixien l'estrep.

Cada unitat de cavalleria estava composta per deu genets al comandament d'un oficial anomenat decurió. El comandant de la cavalleria era el prefecte. Els genets podien ascendir fins a decurions, però no a prefectes.

Comptaven amb artilleria els romans?

Els romans van copiar dels grecs les seves idees sobre maquinària militar. No coneixien cap explosiu i impulsaven el seu armament amb molles. Tanmateix la superioritat era manifesta respecte de la major part dels pobles contra els que combatien que ni tan sols no tenien artilleria.

Les principals màquines eren:

- Les catapultes: màquina que llançava fletxes de diferent mida
- Les ballestes: artefacte que llançava pedres d'uns vint quilos fins quatre-cents metres de distància.
- Els ariets: que servien per fer caure muralles i obrir portes.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Tintin a Amèrica

Després de viatjar al Congo, Tintín se'n va a Amèrica, on s'enfrenta a la banda de gàngsters d'Al Capone, un dels pocs personatges reals que apareixen en les aventures de Tintín, i a un altre gàngster anomenat Bobby Smiles. L'acció transcorre en dos escenaris ben diferents: la ciutat de Xicago i les reserves dels pells roges.

En aquesta obra Hergé volia centrar la història amb els indis, però va aprofitar per a denunciar l'explotació dels pells-roges per part dels blancs i les màfies de gàngsters a la ciutat de Xicago.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Mary Seacole (1805 - 1881)

Mary Seacole va ser una pionera de la infermeria i heroïna de la guerra de Crimea. És coneguda de vegades com la Florence Nightingale de raça negra. Era de raça mulata i va néixer el 1805 de mare Jamaicana i pare oficial militar escocès. La seva mare era una antiga esclava que va obrir un hotel a Kingston i era coneguda per les seves dots de “curandera”. A la seva mort, Mary va heretar l'hotel i es va establir com a infermera experta en remeis herbaris.

Mary sempre va voler viatjar i, a la mort del seu marit, va viatjar a Nova Granada (actual Panamà) i va ajudar al seu germà a obrir un hotel. Mentre estava allà, va ajudar a curar els malalts d'una epidèmia de còlera i un any més tard, als afectats de febre groga a Jamaica. Aviat va arribar a ser coneguda com una experta en malalties tropicals.

Quan es va declarar la guerra de Crimea, Mary es va establir al "British Hotel" de Balaclava i va atendre els ferits britànics, francesos, turcs i russos de forma neutral i compassiva. Va abandonar Crimea el 1855 quan es va declarar la pau i va tornar a Anglaterra malalta i sense diners. Però la premsa va publicar el seu cas i se li va organitzar un festival militar per aconseguir fons i se li va concedir la Medalla d'Honor de Crimea, la Legió d'Honor Francesa i una medalla honorífica per part de Turquia. Mary Seacole va morir l’any 1881.

dijous, 25 de novembre del 2010

Petjades de l'imperi romà (4)

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) fou durant molts segles el centre de la vida pública de l'antiga Roma. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Fòrum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials.

El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma.

dimecres, 24 de novembre del 2010

L'exèrcit romà (8)

Quan es van crear les legions?

En els seus inicis l'exèrcit romà mancava de model i no seguia una estratègia definida. Les campanyes començaven sempre a la primavera i acabaven a la tardor; l'hivern era època de pau.

La situació va canviar quan el rei Serbi Tuli va crear un nou model d'exèrcit que tenia com a unitat bàsica la legió, unitat composta en un primer moment per 4200 soldats d'infanteria (posteriorment 6000) i 300 de cavalleria.

Qui dirigia l'exèrcit?

El cap suprem de l'exèrcit va variar segons el període històric. Durant la monarquia va ser el rei, en la República el cònsol i durant l'Imperi l'emperador.

En la infanteria, dins de l'estructura militar hi havia:

Oficials de carrera

El centurió. Peça fonamental de l'exèrcit. La majoria eren soldades professionals que obtenien el càrrec després de molts anys de servei. Si un centurió feia bé el seu treball podia convertir-se en un dels cinc centurions principals d'una legió, els primi ordinis. Les funcions dels centurions eren molt variades, ensinistraven els reclutes, inspeccionaven les tropes, posaven sentinelles, marxaven al capdavant en el camp de batalla i fins i tot donada la seva experiència aconsellaven els oficials abans de la batalla.
El prefecte. Era l'oficial superior del centurió. La majoria d'ells havien ascendit des del càrrec de centurió. S'encarregaven de l'equipament i de les edificacions. En absència de comandaments superiors podien dirigir la legió.

Oficials superiors: càrrecs polítics

No eren soldats professionals. El seu pas per l'exèrcit era un esglaó inexcusable dins de la seva carrera política.

En primer lloc era el cònsol.

El tribú militar. En alguns casos eren joves nobles sense experiència militar, en altres casos havien servit prèviament com a oficials de tropes auxiliars. N'hi havia sis per legió. Cada un d'ells enviava una cohort composta per 10 centúries.

El llegat militar. Durant l'Imperi va ser el comandament suprem de la legió. L'anomenava l'emperador entre membres de la noblesa.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Llibre de Kells

A principis del segle VIII es realitzen els Evangelis de Durham, els Evangelis d'Echternach, els Evangelis de Lindisfarne i els Evangelis de Lichfield. Tots aquests manuscrits presenten similituds des del punt de vista de l'estil artístic, de l'escriptura i de les tradicions escrites, la qual cosa ha permès reagrupar-los en la mateixa família. L'estil plenament aconseguit de les coloracions situa el Llibre de Kells entre les obres més tardanes d'aquesta sèrie, cap a finals del segle VIII o principis de l'IX, o sigui en la mateixa època que el Llibre d'Armagh.

L'obra respecta la majoria de les normes iconogràfiques i estilístiques presents en aquests escrits més antics: per exemple, la forma de les lletres decorades que inicien cadascun dels quatre Evangelis és sorprenentment regular entre tots els manuscrits de les Illes Britàniques composts en aquesta època. Per convèncer-se d'això, n'hi ha prou amb examinar les pàgines introductòries a l'Evangeli de Mateo en els Evangelis de Lindisfarne (aquí) i comparar-les amb les del Llibre de Kells.

El Llibre de Kells deu el seu nom a la abadia de Kells, situada en Kells al comtat de Meath, a Irlanda. L'abadia, on es va conservar el manuscrit per un llarg període de l'Edat Mitjana, va ser fundada a principis del segle IX, en l'època de les invasions víkings. Els monjos procedien del monestir de Iona, una illa de les Hèbrides situada enfront de la costa oest d'Escòcia. Iona albergava en efecte una de les comunitats monàstiques més importants de la regió des que sant Colomba, el gran evangelitzador d'Escòcia, l'hagués designat el seu principal centre d'irradiació al segle VI. Quan la multiplicació de les incursions víkings va acabar tornant l'illa de Iona massa perillosa, la majoria dels monjos van partir cap a Kells, que es va convertir així en el nou centre de les comunitats fundades per Colomba.

La determinació exacta del lloc i de la data de realització del manuscrit s'ha prestat a multitud de debats. Segons la tradició, el llibre hauria estat redactat en l'època de sant Colomba, potser fins i tot per ell mateix en persona. No obstant això, estudis paleogràfics han demostrat la falsedat d'aquesta hipòtesi, ja que l'estil cal·ligràfic usat en el Llibre de Kells es va desenvolupar amb posterioritat a la mort de Colomba.

Es compta amb almenys cinc teories diferents sobre l'origen geogràfic del manuscrit. En primer lloc, el llibre podria haver estat escrit en Iona i traslladat urgentment a Kells, la qual cosa explicaria que mai hagués estat acabat. Per contra, la seva redacció podria haver-se iniciat en Iona abans de ser continuada en Kells, on hauria estat interrompuda per alguna raó desconeguda. Altres investigadors aventuren que el manuscrit bé podria haver estat totalment escrit en l’scriptorium de Kells. Una quarta hipòtesi situa la creació original de l'obra en el nord d'Anglaterra, possiblement en Lindisfarne, abans del seu trasllat a Iona i després a Kells.

El Llibre de Kells, finalment, podria haver estat elaborat en un monestir indeterminat a Escòcia. Encara que aquesta qüestió probablement no arribi a resoldre's mai de manera satisfactòria, la segona teoria basada en el doble origen de Kells i Iona és generalment la més acceptada. D'altra banda, més enllà de determinar la hipòtesi correcta, està fermament establert que el Llibre de Kells va ser realitzat per monjos pertanyents a una de les comunitats de sant Colomba, que mantenia estretes relacions amb la Abadia de Iona.


Tintin al Congo

És la primera de les aventures publicades amb l'estètica habitual dels còmics de Tintín: enquadernades amb cartró, en color i amb 62 pàgines. L'acció torna a ser el principal argument i en aquesta ocasió, Tintín viatja fins al Congo, la gran colònia belga del moment. Allí passa un seguit de peripècies a la selva africana on s'enfrenta amb tot tipus d'animals i finalment s'acaba enfrontant a una banda de gàngsters.

Fou el director de la revista catòlica del Petit Vingtième qui va convèncer a Hergé d'enviar Tintín al Congo per a poder reflectir la feina dels missioners belgues al Congo. Hi ha qui ha criticat aquesta obra per ser de caire racista.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Frances Calderón de la Barca ( 1804 - 1882)

Frances Calderón de la Barca va escriure el millor relat de primera mà sobre la seva vida a Mèxic escrit per una dona en l'època. Va néixer a Edimburg, Escòcia, sota el nom de Frances Erskine Inglis però va créixer a França i Boston, Massachusetts, amb la seva mare i nou germans després de mort el seu pare, i on Frances va conèixer el ministre espanyol als Estats Units, Don Angel Calderón de la Barca.

Es van casar el 1838 i van viatjar junts un any més tard a la Ciutat de Mèxic, via l'Havana, per prendre possessió del nou lloc de Ambaixador Espanyol a Mèxic. Frances va viatjar extensament per Mèxic durant els seus dos anys en aquest país; va viure dues revolucions i el 1842 era capaç d'oferir una descripció gràfica del panorama social, polític i topogràfic del país de forma tan clara i concisa, que l'exèrcit nord-americà el va utilitzar com a guia durant la seva campanya contra Mèxic el 1847.

Més tard va tornar amb el seu marit a Amèrica i després a Espanya. Quan va morir el seu marit, es va retirar a un convent a França durant uns anys abans d'esdevenir governanta de la Infanta Isabel durant l'exili de la família reial espanyola a Ginebra i més tard a Madrid. Va morir a Madrid amb el títol de marquesa, als setanta-vuit anys.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Leo Tolstoi

Avui dia 20 de novembre se celebra el centenari de la mort de Leo Tolstoi (Lev Nikolàievitx Tolstoi, Лев Никола́евич Толсто́й) (1828-1910). Escriptor rus, fou un dels mes grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i Pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme. En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com "El Regne de Déu és en Vosaltres" i va influir en personalitats del segle XX com Gandhi i Martin Luther King. A més d'escriptor i filòsof, va ser anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

La pedagogia no fou per a Tolstoi una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S'instal·là a Iàsnaia Poliana, on es dedicà a l'educació dels infants dels camperols. Fundà una escola a la seva propietat i d'altres arreu del districte, edità la revista Iàsnaia Poliana i publicà diversos llibres per a l'ensenyament. Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia.

G.O. Schanzer comptabilitzà, entre el segle XIX i l'any 1965, 240 edicions d'obres de Tolstoi, 211 traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el primer lloc en la importació de cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer traductor de Tolstoi al català fou Narcís Oller (Un llibre trist, 1897; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoi al català. En la difusió de l'obra tolstoiana tingué un paper important l'editorial Proa, amb la seva col·lecció A tot vent.

divendres, 19 de novembre del 2010

Johan Hermann Schein

Johann Hermann Schein (20 de gener de 1586 - Leipzig, 19 de novembre de 1630), compositor alemany del període barroc primerenc, va ser un dels primers músics que va incorporar en la música alemanya les innovacions estilístiques italianes i un dels compositors més perfeccionistes de la seva època.

Biografia

Va néixer a Grünhain, Saxònia (Alemanya), el 20 de gener de 1586. A la mort del seu pare es traslladen a Dresden, on ingressa en el cor de l'Elector de Saxònia com a soprano. A més de cantar en el cor, rep formació musical de Rogier Michael, el mestre de capella, que s'adona del seu extraordinari talent. De 1603 a 1607 estudià en el monestir cistercenc de Pforta, i de 1608 a 1612 va fer la carrera de lleis i arts lliberals a la Universitat de Leipzig.

Després de graduar-se, entrà al servei, per poc temps, de Gottfried von Wolffersdorff com a director de la casa musical i tutor dels seus fills. Després és nomenat mestre de capella a Weimar i poc després es converteix en cantor a l'Escola de Sant Tomás (Thomasschule) de Leipzig, càrrec que conservaria la resta de la seva vida.

A diferència del seu amic Heinrich Schütz, era de salut delicada i va patir moltes desgràcies familiars: la seva esposa va morir en un part, quatre dels seus cinc fills no van passar de la infantesa. Va morir el 9 de novembre de 1630, a Leipzig, amb 44 anys, afectat de tuberculosi, gota, escorbut i una malaltia renal.

Estil

Schein va ser dels primers en absorbir les innovacions de la monòdia italiana de l'època, l'estil concertant i el baix continu, i adaptar-los en el context luterà alemany. Mentre Schütz feia més d'un viatge a Itàlia, Schein va passar pel que sembla tota la seva vida a Alemanya, el que fa la seva comprensió de l'estil italià encara més impactant. La seva primera música concertant sembla haver estat modelada sobre els Cento Concerti Ecclesiastici de Lodovico Viadana, que estava disponible en una edició publicada a Alemanya.

A diferència de Schütz, que va escriure només música sacra, Schein va compondre també música profana –de la que és autor dels textos–, en proporció aproximadament igual. Al llarg de la seva vida va publicar alternativament col·leccions de música sacra o profana, en coherència amb una intenció que ell explica en el prefaci de Banchetto Musicale: "Publicar alternant música per a la veneració i per a l'ús en reunions socials. El contrast entre els dos tipus de música pot ser força extremat "

Mentre algunes de les seves músiques sacres usen la més sofisticada tècnica dels madrigals italians per a un propòsit devot, algunes de les seves col·leccions seculars inclouen temes com diverses cançons de beure d'una sorprenent simplicitat i humor. Algunes de les seves peces abasten una intensitat expressiva aconseguida a Alemanya només per Schütz. Per exemple, l'espectacular Fontana d'Israel (Israel Brünnlein) del 1623, en la que Schein manifesta el seu intent d'esgotar les possibilitats del madrigal italià adaptat a la llengua alemanya.

Possiblement, la seva col·lecció més famosa sigui la de música instrumental, el Banquet musical (Banchetto Musicale) de 1617, que conté 20 suites instrumentals que són considerades com de les primeres peces, i de les més belles, d'aquest tipus de música. Possiblement van ser compostes com a música per al sopar de la cort dels Weissenfels a Weimar i pensades per ser interpretades amb instruments de corda. Les suites de Schein inclouen danses com la pavana i la gallarda, normalment aparellades, una courante i després una alemanda. Cada suite del Banchetto està unificada per una mateix mode i tema.


dijous, 18 de novembre del 2010

Petjades de l'imperi romà (4)

Segons la llegenda, Roma va ser fundada l'any -753 aC per Ròmul i Rem, que havien estat criats per una lloba. A la imatge, el llop en qüestió, la succió dels bessons Ròmul i Rem als Museus Capitolins de Roma.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Tintin al país del soviets

Aquesta és la primera aventura del jove heroi, ja acompanyat des del principi pel seu gosset Milú. Publicada l'any 1930, en Tintín és enviat a Rússia com a reporter de la revista Petit Vingtième. L'acció és contínua en tota l'obra, ja que Tintín és perseguit per les forces comunistes, però al final aconsegueix tornar a Bèlgica i denunciar el règim soviètic.

L'obra és en blanc i negre i té una estètica diferent als còmics posteriors, on els dibuixos seran més perfeccionistes. Hergé es deixà influenciar pel pensament anti-comunista de l'època i ho va reflectir en l'obra amb una dura crítica al comunisme amb el qual mostrava que Tintín és més aviat de "dretes".

Cuina catalana medieval (2)

Sabors Medievals

La cuina medieval és ben documentada a Catalunya per alguns dels primers receptaris escrits a Europa (Libre de Sent Soví, s. XIV, Libre del coch de Mestre Robert, s. XV)), les Ordinacions de Pere el Cerimoniós i altres manuals de teoria gastronòmica, de vins, de productes, etc. Trobem manuals posteriors a França (Le viandier, de Ghillaume Tirel, Taillevent, Anglaterra (The forme of cury) Itàlia (diversos anònims), Alemanya, etc. Els Països Catalans, doncs, aporten els primers textos- i en alguns casos, com en el tema dels vins, com afirma Hugh Jonhson, el ma`xim especialista- més importants de la història gastronòmica d’ Europa.

Coneixem perfectament les normes socials i maneres de menjar, de servir-lo, de beure el vi, etc., gràcies a textos com el de Francesc Eiximenis- Com usar bé de beure e menjar, s. XIV-, de Mestre Robert o el Tirant lo Blanc i , en castellà, el d’ Enric de Villena (Arte cisoria, s. XV)- autor relacionat amb la Corona d’ Aragó, que utilitza fonts catalanes-. Per tant, sabem que a la Corona d’ Aragó (i de retruc a Itàlia, on s’ estenia), es coneixia l’ ús del “menjador” (o tinell), de les taules (fixes i “plegadisses”), de les tovalles, el tovalló, la cullera, el ganivet i fins la forquilla. Tenim obres dietètiques com les d’ Arnau de Vilanova i textos afrodisíacs com les cartes de Joan II o el llibre Speculum al foder (s. XIV).

La cuina medieval catalana estableix ja l’ ordre de servei dels plats tal com el coneixem avui en la cuina occidental: entrants, sopes, plats amb salsa, segons plats i “fi de taula” (postres). Els primers plats s’ anomenaven “cuines” i servien en una “escudella” (bol): sopes, cremes, brous, purés, guisats amb salsa; es menjaven amb cullera i pa. El pa també acompanyava els segons plats de carn o peix o “pitances”-rostits, “panades”- o empanades-, fregits, bullits, que se servien en un “tallador” (plat pla) i, per tant, es podien tallar amb un ganivet. La forquilla, de dues puntes, servia tant per trinxar la carn com per portar a la boca menges especials, com les mores.

D’ aquesta manera, els dos plats fonamentals són l’ “olla” (és a dir, l’ actual escudella i carn d’ olla, bullit, olla, ,etc.) i l’ “ast”, és a dir, la carn rostida (ien el seu cas el peix). El poble, és clar, s’ havia d’ acontentar només amb olla , com a plat únic. Les carns, i sobretot l’ aviram (gallina, polla, pollastre, colomí, a més del paó, l’ ànec, l’ oca i la caça) eren una exclusiva de la gent més benestant.

Petjades de l'imperi romà (3)


Roma és el bressol de l'Imperi Romà. El Fòrum de Trajà, símbol de l'imperi, dissenyat per l'emperador Trajà al segle II després del seu triomf, és el més gran i el millor conservat de tots els fòrums imperials al voltant del Coliseu.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Mary Shelley (1797-1851)

Mary Shelley, coneguda com l'autora de Frankenstein i com a esposa del poeta Shelley, també va ser una escriptora de viatges, com la seva mare Mary Wollstonecraft. El seu primer llibre de viatges descriu l'escapada de l'autora als setze anys amb el poeta Shelley, cinc anys més gran que ella i ja casat, i narra el seu primer viatge a través de França i els Alps fins Lucerna.

El llibre narra una història picaresca i divertida. A pocs mesos del retorn dels viatgers va néixer un nadó, el primer de quatre nens dels quals només un, Percy, va sobreviure i un any més tard, Mary i Shelley van anar a Suïssa durant quatre mesos de vacances descrites pel poeta Shelley en la segona part de la History of a Six Weeks Tour (Història d'un viatge de sis setmanes).

Shelley es va casar amb Mary quan va morir la seva primera dona el 1816 i dos anys més tard la parella va viatjar a Itàlia, on van passar els pròxims quatre anys amb la companyia de Byron, Thomas Love Peacock i Leigh Hunt, viatjant entre Pisa, Florència i Roma fins que es van quedar a viure a Lerice a la costa nord-oest.

En morir Shelley el 1822, Mary va tornar a Anglaterra sense un penic, i a part d'un curt viatge a París el 1828, on va contreure la verola, es va quedar a Anglaterra durant els següents divuit anys, escrivint per tirar endavant el seu fill. No va poder tornar a viatjar fins a 1840, quan el seu fill Percy li va demanar que l'acompanyés juntament amb altres amics estudiants a dos viatges a Alemanya i Itàlia, els subjectes del seu segon i últim llibre de viatges.

Els últims anys de la seva vida, els va passar editant les cartes del seu marit i preparant la seva biografia, la qual va quedar sense escriure en morir el 1851.

divendres, 12 de novembre del 2010

L'exèrcit romà (7)

Quin paper jugaven en l'exèrcit els auxiliars?

Als auxiliars se’ls destinava lluny de les seves províncies d'origen per evitar que poguessin afegir-se a possibles rebel·lions contra Roma. En un primer moment se’ls reclutava entre els pobles aliats d'Itàlia i posteriorment en províncies menys civilitzades.

Els auxiliars rebien armes i uniformes diferents dels legionaris. Utilitzaven espases llargues i uns escuts ovalats. Així mateix portaven menys armadura, per aquesta raó podien moure's amb major rapidesa que la resta dels soldats, però també sofrien més baixes en les batalles.

Les tropes auxiliars estaven clarament especialitzades en el tipus d'armament característic dels seus llocs d'origen. Per exemple, els sirians eren arquers i els de les Balears utilitzaven les fones. ¿Com es cobrien les necessitats d'equipament i burocràcia?

Cada legió comptava amb soldats especialistes, escrivans, metges, i més de 150 especialistes dedicats a tasques artesanals: topògrafs, fabricants d'utillatge militar, carnissers...

Ida Pfeiffer (1797-1858)

Anada Pfeiffer va néixer a Viena i va ser la única dona de vuit germans. Es va casar l’any 1820 amb el Dr Pfeiffer, un vidu que li portava vint anys. Ida va ser una típica esposa i mestressa de casa fins l’any 1842. Per aquella època els seus dos fills ja eren grans, el seu marit vivia allunyat de la llar i la seva mare havia mort. Tenia quaranta-cinc anys, estava avorrida i era lliure. Amb aquests condicionants va creure que li havia arribat el moment de complir els seus somnis d'infantesa.

Esperant morir en el camí, Ida va escollir Terra Santa com a destí adequat, i havent escrit el seu testament i arreglat els seus assumptes, va partir de viatge. Nou mesos més tard estava de tornada. Havia estat estafada per capitans de navili, per propietaris de camells i l'havien esgotat tants companys de viatge, però malgrat tot no s’ho havia passat millor en tota la seva vida.

La resta de la seva vida el va passar o bé viatjant o preparant-se per viatjar. En els primers temps va recollir diners escrivint llibres poc interessants i venent tot el que posseïa. Més tard, es va fer famosa i les companyies navilieres i de ferrocarrils li demanaven que acceptés passatges gratuïts. Els seus viatges es van convertir en cada vegada més aventurers a mesura que s'allunyava més i més de les destinacions turístiques cap a les selves de les Cèlebes, per exemple, o les muntanyes del Perú, i gairebé no ho explica en una presó a Madagascar el 1857. Els seus llibres es van fer molt populars i es van traduir a diferents idiomes per tot el món.

Petjades de l'imperi romà (2)

El Coliseu es va completar l'any 80 dC. És immens, la seva façana fa 48 metres d'altura. Va ser seu del circ, dels gladiadors i a més s’hi feien curses. Hi caben més de 70.000 espectadors.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Cuina catalana medieval

Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.

Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides).

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.

Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…

Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…

Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...

La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…

La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.

Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).

Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.

La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).

L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Ferran Adrià del moment, Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.

En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.

La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.

La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.

Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.

Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.

Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.

Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Petjades de l'imperi romà (1)


Al segle IV a de JC, Roma es llança a la conquesta del Latio, actualment una regió de l’Itàlia central, a més d’altres regions dels seus voltants. De victòria en victòria, l’Imperi s’extén ràpidament per Europa i per tota la costa mediterrània. Situat al centre de la ciutat de Roma, entre l’Esquilino i el Celio, el Coliseum és el més gran amfiteatre mai construït durant l’imperi romà.

Els castrati (18)

L'últim castrato en l'òpera

L'apogeu i la caiguda dels castrato van ser paral·lels als de l'òpera seriosa. I el seu punt més àlgid va ser a mitjans segle XVIII, quan el 70% dels cantants d'òpera eren castrati.

L'últim va ser Giovanni Battista Velluti (1780-1861). Meyerbeer va escriure especialment per a ell Il crociato in Egitto. Va cantar a Londres el 1825, però no el van rebre tan bé com en anteriors ocasions, així que Velluti va deixar Londres i diuen que va passar la resta dels seus dies dient als seus amics: «Gràcies a Déu, jo sóc un dels últims desgraciats». Des de llavors, hi va haver castrati en alguns cors però mai més no se'ls va escoltar en l'òpera.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Simetries parisenques




















Aphra Behn (1640-1689)

Aphra Behn va ser una de les novel·listes i escriptora d'obres de teatre més prolífiques durant el regne de Carles II d'Anglaterra (1660-1685). Poc es coneix de la seva vida personal, però se sap que va ser una viatgera incansable així com espia i escriptora.

Durant la seva època, hi havia gran enrenou social a Anglaterra. El retorn de la monarquia durant el període conegut com la Restauració, es va caracteritzar per un retorn de la creativitat, en contrast amb l'època puritana anterior. Els teatres van tornar a obrir-se davant l'alegria general i havia l'ambient adequat perquè escriptors creatius com Aphra poguessin mostrar els seus talents.

Aphra també va treballar com a agent secret per al govern britànic sota el nom de "Astrea". Com parlava holandès, francès i anglès, va viatjar a Surinam, un lloc d'intrigues en l'època. Els mercants espanyols i holandesos mercadejaven amb el sucre i l'or que tenia Surinam i sovint empraven a espies per protegir els seus interessos.

La novel·la de Aphra Behn "Oroonoko or the Royal Slave" està ple d'observacions sobre la vida colonial anglesa, els costums dels esclaus africans i descripcions de plantes i animals de l'Amazones. Es llegeix com un llibre de viatges i un discurs contra la esclavitud, per aquella època rampant a les Índies Orientals.

El marit de Aphar era un mercader holandès que es va convertir en cortesà del rei Carles II d'Anglaterra. Quan va morir en 1665, Aphra necessitava diners i la hi va enviar a Antwerp com a agent secret britànic per informar sobre un traïdor. Però no se li va pagar pel seu treball i se la va posar en una presó de deutors a l'arribar de tornada a Anglaterra.

En sortir de la presó va començar a escriure obres de teatre que encara ara són populars avui en dia. Els seus temes tracten del colonialisme, l'esclavitud, els matrimonis de conveniència i les seves obres se segueixen imprimint.

divendres, 5 de novembre del 2010

L'exèrcit romà (6)

Tenia uniforme l'exèrcit romà?

L'exèrcit romà anava uniformat, una mica inusual per a l'època. La vestimenta consistia en una túnica curta i si feia fred es posava un capot que també li servia de manta. El calçat, equipament fonamental donada la mobilitat de l'exèrcit consistia en unes còmodes sandàlies de sola gruixuda caligae.

Eren iguals tots els soldats?

A l'hora d'entrar en l'exèrcit allò de menys era el lloc d'origen de cada soldat, el que realment importava era posseir o no la ciutadania romana.

En funció d'això hi havia dos tipus de soldats, els legionaris, normalment ciutadans romans, i les tropes auxiliars, soldats que mancaven de ciutadania, fins i tot en ocasions s'allistaven per obtenir-la.

Com s'equipaven els legionaris?

En el combat es protegien amb un casc, galea, un escut cuadrat, scutum, i una cuirassa de cuir i metall, lorica. Per atacar se servien de l'espasa curta de doble tall, gladius, i dos tipus de llança, pilum i hasta.

Els castrati (17)

Com eren físicament

Eren alts (una mica rar al segle XVIII), amb pell pàl·lida i suau. No tenien barba, ni pel al cos, però sí tenien molt cabell al cap. Tenien tendència a l'obesitat, amb malucs arrodonits i espatlles estretes.

El seu intel·lecte no es veia afectat per la castració, però sí que podien tenir certs sentiments d'inferioritat i fracàs. Això no va haver d'afectar als grans mestres, però sí als milers de nens a qui la castració no els va reportar ni fama ni fortuna, segons comenta el doctor Jenkins.

Naufragis (4)


L'American Star va encallar el 1994 després d'afrontar una tempesta enfront de les Illes Canàries. Està intacta des d'aleshores. Platja de Garcey a l'illa de Fuerteventura, Espanya.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Els castrati (16)

Milionaris, excèntrics i arrogants

Com les actuals estrelles del rock, els grans castrati cobraven importants quantitats i eren éssers, majoritàriament, excèntrics i capritxosos que es permetien fer insolències fins i tot a un rei.

En el cas de Luigi Marchesi (1754-1829) l'arrogància arribava a tal punt que insistia a fer la seva aparició en l'òpera, sense importar-li de quina obra es tractés, de la següent manera:

Sempre apareixia dalt de tot del teatre, portant una llança, una espasa i un casc coronat per unes llarguíssimes plomes vermelles i blanques.

Començava dient: «Dove sono io?» (On sóc?). Després sonava una trompeta i Marchesi cantava «Odi il squillo della tromba guerriera!» (Sento el so de la trompeta de guerra), i llavors cantava la seva ària portmanteau “Mia speranza pur vorrei”, que va compondre Sarti per a ell. Una vegada acabada l'ària, baixava lentament les escales, i només llavors podia començar l'òpera.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Mateix fotògraf, mateixa escena de desolació, però lloc diferent: estem al cementiri de vaixells Kerhervy abans del pont "de l'home". Lanester, Morbihan

dijous, 21 d’octubre del 2010

Càndida Pérez

El cuplet va néixer amb el segle XX i va durar fins a 1940, tot i que en la darrera dècada va haver de subsistir acompanyat del tango i la cobla espanyola. El cuplet procedia de França i aquí fou classificat de “gènere ínfim”. Va ser cultivat com a complement d’altres espectacles, com el cinematògraf i, també, ben aviat, com espectacle únic i sempre en castellà. El cuplet català –segons escrigué el conegut cronista barceloní Sempronio - va néixer al teatre El Dorado, de Barcelona el 1920, amb el famós cuplet Les Caramelles que havia acabat de compondre Càndida Pérez. Un cert dia, la famosa cupletista Pilar Alonso actuava al dit teatre i va tenir tan d’èxit, que al final del concert i havent esgotat tot el repertori, el públic li demanà més cuplets. Llavors, Alonso els interpretà, de manera magistral, Les Caramelles, el cuplet preferit per tots els catalans. Des d’aquell moment el cuplet en català es divulgà arreu.

Càndida Pérez s’introduí al món del cuplet als 21 anys, concretament el 27 de setembre de 1914, quan debutà com a cançonetista a l’escenari de l’esplèndid local del Cinema Ideal Park, d’Olot, obtenint èxit. Un mes més tard, el 29 d’octubre i al mateix escenari, debutava una companyia italiana de variétées, els D’Onnini. Aquesta companyia presentava un gran espectacle on hi cabia tot, dominant, però, les actuacions del mateix D’Onnini, que era ventríloc, ballarí, cantant amb quatre registres de veu, parodista, transformista, etc. Càndida va assistir a l’espectacle i va quedar embadalida. Se li acudí que es podria enrolar a la companyia com a cançonetista. Li facilità la gestió el fet que els D’Onnini, vist l’èxit obtingut, van prorrogar l’estança a Olot una setmana més, per actuar els propers dissabte i diumenge, 4 i 5 de novembre.

El director musical de la companyia era el professor napolità Melquíadez Lucarelli Ferri, el qual escoltà la interpretació de la noia aspirant d’algunes de les peces del repertori ofert als olotins el passat 27 de setembre. Lucarelli s’interessà de seguit per l’afinació i delicadesa de veu de la jove intèrpret, endevinant en ella prometedores qualitats i la va contractar.

El dilluns 6 de novembre de 1914, Càndida Pérez pujava al tren d’Olot-Girona deixant enrere la ciutat on havia nascut i on de joveneta havia après música i havia actuat com actriu afeccionada a l’entitat cultural Ateneo Obrero.

Després de completar la gira amb la companyia de variétées, Càndida s’instal·la a Barcelona i empren l’activitat que havia somniat sempre: aprendre música per a ser compositora. Lucarelli, el seu descobridor, serà el que farà realitat el somni. Ella estudiarà música i composició durant cinc atapeïts i profitosos anys. Durant aquest període els dos han instituït una acadèmia d’interpretació de la cançó i de la dansa. Aquestes acadèmies o escoles eren molt corrents en l’època, ja que el gènere que imperava més en l’espectacle era el music-hall.

Ja en 1919 la cupletista de més fama internacional Raquel Méller li estrena, a l’Odeón de París, “El noi de la mare”, inspirada en la popular tonada nadalenca, l’origen de la qual es perd en la boira del temps.

El 1922 Càndida es casa amb el seu mestre i soci Melquíadez Lucarelli. Les noces tenen lloc a Nàpols i aprofiten el viatge organitzant un gira per Itàlia. Càndida Pérez cantarà els cuplets composats per ella –en català i en castellà- i el marit dirigirà la part orquestral. Les crítiques d’aquell temps son totalment satisfactòries. Càndida ja és una cantatrice de qualitat.

Els propers anys seran d’un intensa activitat creadora de cançons, principalment en català: La Marieta de l’ull viu, L’orfeonista, La fornera de la Ronda, Ball de Rams, La muller d’en Manelic, Pasqua florida, Revetlla d’amor, L’emperadriu (sic), La barretinaire, La Rambla, La batedora, Foxtrotmania, La cupletista, La cançó de la dida –amb lletra de Ventura Gassol- i La contrabandista, -amb lletra de J. Carner Ribalta-. El cuplet català, L’enterrament de la sardina i altres. En català també son tres espectacles musicals que Càndida Pérez va composar: Per Catalunya, (Col·lecció de postals catalanes) amb llibret de Joaquim Montero, estrenat al Teatre Romea, Barcelona, el 15 d’abril de 1921; Un miracle a Barcelona o la qüestió és passar l’estona. (Pel·lícula extravagant en 3 actes i 10 quadres) llibret també de Joaquim Montero, estrenat també al Romea un any més tard, el 26 d’abril de 1922; Pasqua Florida o les Caramelles – Sainet lírico - dramàtic de costums populars barcelonines, Llibret de Rossend Llurba, estrenat al Tívoli, Barcelona, el 14 de novembre de 1922. En castellà se li saben uns 25 títols, alguns dels quals van ser famosos a molts llocs de l’estranger, a més de l’Estat Espanyol, que els hi interpretà la famosíssima Raquel Méller i d’altres intèrprets famoses del moment, com el cuplet La hija del carcelero,Gentil bañista, La cupletera, La guitarra llora, La feucha, Si yo fuera maja, La del soto, La tuna, Claveles de España, El alojamiento, El pampero, etc. Els lletristes que més van produir per Càndida Pérez, foren el famós Rossend Llurba i Tost i Joan Casas Vila, que signava Joan Misterio.

El 1926, després d’una acurada preparació, el matrimoni Lucarelli-Pérez endaga una gira per Europa, gira de la qual té cura la productora cinematogràfica Paramount, assessorats per Raquel Méller, la qual també és promocionada per la dita empresa. La fita és Paris. Després d’actuar a Itàlia, França i Alemanya, el 30 de juliol debuta a la sala parisenca Gaité-Rochechouart durant set dies, amb èxit.

El 1928 decideix fer una gira per Amèrica del Sud. A Argentina , per a poder-se registrar a la societat d’autors del país, pren la nacionalitat argentina. Actuarà també a Uruguay i Brasil, amb el nom artístic d’Alba. A Catalunya ja no hi tornarà residir més fins passats quaranta anys. En 1929, però, encara retorna a Barcelona i se separa de Lucarelli. El 1932, a Brasil coneix Luiz Fossati Ferri, un industrial fonedor i també escultor de metalls nobles, que serà el seu segon marit i que ben aviat la retira dels escenaris, després d’haver patit una infecció que la obligà a deixar de cantar, actuant un temps com a ballarina espanyola amb castanyoles, faceta amb la qual va obtingut molt d’èxit.

Per a Càndida Pérez comença una vida regalada; de cine. El matrimoni es relaciona amb gent benestant, hisendats i artistes i Càndida fins i tots practica l’equitació i guanya un trofeu amb aquest esport. Cada dos anys fan un viatge marítim voltant el globus terraqui, essent Europa el continent preferit per a visitar. És quan visita els parents d’Olot.

El 1968 els Fossati deixen Brasil per a sempre més i venen a viure a Catalunya, a l’Hospitalet de Llobregat.

El 1971 encara pot rememorar el seu esplèndid passat d’artista i assisteix, essent convidada d’honor de Núria Feliu, a “La nit del Cuplet Català”, que té lloc a l’emblemàtic teatre “El Molino”, de Barcelona.

En 1979, al morir el seu marit, va retornar a Olot, on va morir a l’edat de 96 anys.

Tota aquesta informació sobre la Cándida Pérez és mèrit del seu bibliògraf Josep M. Canals, actual president de la Plataforma per la Reivindicació de la memòria de la Cándida Pérez.


dimarts, 17 d’agost del 2010

El tresor dels indis d'Arizona

L'oest americà amaga, segons nombroses llegendes, nombrosos tresors. Una d'elles concerneix els indis d'Arizona. El 1870, soldats de Fort Tucson, a la recerca d'apatxes, cauen sobre un abeurador plè de palletes d'or.

Els soldats volen omplir-se les seves butxaques però el seu comandant refusa aturar-s’hi gaire temps. La recerca d'or es va aturar. Després de diversos dies d'obstinació, els indis continuant sent introbables, els homes van demanar tornar a la misteriosa font d'or.

Segons el mite, el seu superior sempre s'hi va oposar. Un dia es van trobar, morts per deshidratació, tots els soldats al desert d'Arizona sense haver pogut trobar mai el lloc exacte. Aquest se situaria entre Maricopa Wells i Quijotoa, distants 150 km.

Època : 1870
País : Estats Units
Lloc : Desert d'Arizona

L'exèrcit romà (5)

Per què s'allistaven els soldats?

Al principi els romans pel seu deure de ciutadans estaven obligats a servir en l'exèrcit i no sols no rebien diners, sinó que ells mateixos havien de pagar el seu equipament.

Al llarg de la de la República l'Estat va començar a pagar i avituallar els soldats, ja que cada vegada estaven més temps reclutats i no podien atendre ni els seus treballs, granges, ni alimentar a les seves famílies.

Quan l'exèrcit es va professionalitzar a finals de la República els soldats s'allistaven per la paga, per la promesa de rebre terres quan es llicenciessin en compensació als seus serveis i, si no eren romans, per la concessió de la ciutadania

Els castrati (15)

Castrats però faldillers

La castració no implicava impotència i molts van gaudir d'una activa vida sexual. No sempre perdien la libido i a les dones els encantava la idea que una aventura amb ells no resultés en embaràs.

Provocaven autèntics atacs de frenesí en les seves legions d'admiradores. «Les dames mostraven un plaer il·limitat: llançaven afalacs a l'escenari, garlandes de llorer, apariats o sonets apassionats, i no anaven enlloc sense portar una imatge del seu castrato favorit sobre el seu cor», diu Patrick Barbier al seu llibre The world of castrati: the history of an extraordinary operatic phenomenon (El món dels castrati: la història d'un fenomen operístic extraordinari, 1996).

També és famós l'incident que va ocórrer a Farinelli, al qual una dona entre el públic li va cridar: «Un Déu, un Farinelli!». Encara que aquest no semblava mostrar cap interès pel sexe.

Molts dels embolics amorosos van ser secrets, però d'altres no ho van ser tant, com és el cas del pobre Giovanni Francesco Grossi que va ser assassinat pels parents del seu amant, una vídua de Módena, el 1697.