El 118 aC, Roma es va apoderar de la petita ciutat de Narbona i la província de Narbona anomenada Galia va ser fundada a continuació. Durant les conquestes, que s'estén per tot el sud de França. Construït sobre el model del Coliseu de Roma al segle I, la sorra de Nimes té dos pisos i 60 galeries d'una alçada total de 21 metres, gairebé la meitat del seu model
El tràfic d’armes i el d’esclaus són els arguments d’aquesta complicada aventura. En Tintín es retroba amb una sèrie de personatges d’altres còmics i decideix anar en ajuda de l’emir Ben Kalish. Però els nostres amics han de fugir i cauen al mar, on són recollits per un altre vell conegut: Rastapopoulos. Allí descobreixen que trafica amb esclaus però finalment el malvat aconsegueix fugir.
Karen Blixen tan sols va fer dos viatges des de la seva nadiua Dinamarca: un a Àfrica el 1914 i un altre a Nordamérica el 1957 i, malgrat això, és l’0autora d’un dels llibres de viatges més coneguts “Lluny d’Àfrica”. Sota el pseudònim de Isak Dinesen va publicar sis col.leccions de relats.Karen Blixen va veure per primera vegada el cel inflamat que va escriure quan va arribar a Kenia per reunir-se amb el seu cosí i espòs, el baró Bror Blixen-Finecke, per dirigir una granja de cafè a les colines Ngong. Karen va dirigir la granja fins que la sequia, les malalties i la caiguda dels preus del cafè van obligar-la a tancar la granja l’any 1931.No va tenir una vida fácil, especialment després del seu divorci amb el Baró Blixen l’any 1921, però Karen sempre va considerar la vida d’una grangera als altiplans de l’Africa com una existència ideal. Karen Blixen fou una dona independent i forta a qui els africans anomenaven “Honorable Lleona”. Fou a través de la seva relació amb els Massai els Kikuyu els quals vivien proa de la granja, que van col·locar a Karen en un lloc d’honor com a viatgera europea a l’Àfrica. Va acceptar de manera incondicional la seva cultura i formes de vida i allà on altres van intentar sobreviure, ella simplement va viure la vida.
El passat divendres, dia 18 de novembre, hi havia concert a l’Auditori. El programa va ser:
Samuel Barber
Adagio per a cordes, op. 11 (1936)
Jesús Torres
Libro de los Secretos (2003 – 2011)
Piotr Ílitx Txaikosvski
Simfonia núm. 6 en si menor, op. 74 “Patètica” (1893)
Les domus de Pompeia estaven reservada gairebé exclusivament per a les famílies riques.
Evelyn Cheesman volia ser veterinària però se li va dir que no s’admetien dones a l'escola veterinària. Va ser feliç quan li van oferir una feina com a cuidadora de la casa dels insectes al jardí de la Zoological Society a Regent 's Park, Londres.
Evelyn sempre havia volgut visitar el Pacífic Sud i quan el 1923, a l'edat de quaranta-dos anys, va rebre una oferta per unir-se a una expedició, no va deixar passar l’ocasió. No obstant això, tan bon punt el grup va arribar a Tahití, va anunciar la seva decisió de marxar: volia viatjar i col·leccionar ella sola. Viatjant lleugera d’equipatge, només amb una hamaca, unes quantes coses bàsiques i algunes safates d’insectes, va aprendre a confiar en la gent local. Durant els propers trenta anys, Cheesman va fer vuit expedicions sola als Mars del Sud.
En la seva primera expedició sola al Pacífic Sud, el 1928, va ser comissionada per recollir insectes i petits mamífers per al British Museum d'Història Natural. Durant l’any que va passar a les Noves Hèbrides sovint es va quedar amb caníbals que no havien conegut gent europea. Les notícies de la seva forma de vida, una dona de mitjana edat, blanca i sola vivint i viatjant amb caníbals, va causar molta commoció a Anglaterra.
Quan la segona guerra mundial va interrompre el seu treball en el Pacífic Sud, va ajudar a les forces aliades amb informació detallada sobre les illes que tan bé coneixia. Els seus mapes van ser d’especial rellevància per als aliats. Cheesman mai va cobrar un salari pel seu treball i va viure dels beneficis dels seus llibres, conferències i col·lecció d’insectes. Els llibres que va escriure descrivint les seves expedicions estan plens d’encant, saviesa i plens d’agraïment a la gent que va trobar en el seu camí.
Thomas Jefferson Beale es va allotjar en 1820 a l'hotel Washington de Lynchburg i va passar allí l'hivern, deixant l'hotel a la primavera. Va tornar en l'hivern de 1822 i com la vegada anterior, se’n va anar en arribar la primavera, deixant una caixa de metall al propietari de l'hotel, ja conegut i home de confiança, perquè li guardés durant un temps. Aquest així ho va fer.
Uns mesos després, des de Sant Lluís, va arribar una carta a l'hotel enviada per Beale en la qual explicava el contingut de la caixa: "Conté papers que afecten de forma vital a la meva pròpia fortuna i la d'altres persones que tenen negocis amb mi [...] guardi la caixa amb cura durant deu anys a partir de la data d'aquesta carta, i si ni jo, ni algú amb la meva autorització demanem la seva devolució durant aquest temps, obriu-la. Trobareu, a més dels papers dirigits a vostè, altres papers que seran incomprensibles sense l'ajuda d'una clau. “Aquesta clau l’he deixada en mans d'un amic en aquesta localitat, segellada i dirigida a vostè, i amb instruccions que no es lliurés abans de juny de 1832”.
Passats els deu anys, Beale no havia tornat. Morris, el propietari de l'hotel, va esperar durant un temps la nota a què es feia referència a la carta. El 1845 Morris va posar fi a l'espera i va forçar la caixa trobant tres fulls codificats, plens de números, i un amb un text comprensible. Aquest últim explicava que el 1817 Beale juntament amb altres homes van trobar un gran filó d'or i el van minar durant any i mig.
Tot aquest or va ser amagat en algun lloc de Virgínia per seguretat. Aquí va arribar la primera visita a l'hotel. A la seva tornada a la primavera de 1820, la mina seguia produint i el resultat va ser portat de nou per Beale a fet i amagar en 1822, moment de la segona i última visita a l'hotel.
La xifra Beale segueix sent un misteri i el tresor segueix ocult. Caçatresors, criptoanalistes, militars especialitzats ... s'han entestat en aquest tema sense el mínim èxit.L'emplaçament de l'or i altres dades interessants, estaven consignades en els tres fulls codificats. Ho havien fet així per protegir-los en cas que li passés alguna cosa als "nous milionaris". El primer full descriu la ubicació del tresor, el segon el contingut del mateix i el tercer, llistava els homes propietaris i els seus familiars, per al repartiment.
El 1885 Morris i un amic a qui va explicar la història va publicar un escrit amb l'objectiu d'aclarir el tema i trobar ajuda d'alguna forma. Havien gastat massa temps i diners sense èxit real. L'únic avanç havia estat desxifrar el segon full usant una edició de la Declaració d'Independència com a "text-clau", la que descriu el tresor.
Aquest full comença amb "115, 73, 24 ..." i prenent la 115 ª paraula d'aquesta edició de la Declaració d'Independència, després la 73 ª i així successivament, es va obtenir el text en clar.
El text parla d'un tresor al comtat de Bedford, a sis peus sota terra i descriu el que es va emmagatzemar i com es va fer. El valor actual del descrit estaria prop dels 30 milions de dòlars.
Redescobert en 1600, Pompeia segueix sent objecte d'excavacions arqueològiques. Més de 1.900 anys després de l'erupció, és possible veure les cases i carrers.
Després dels problemes de l'enlairament, es descobreix que hi ha dos passatgers més del compte, són els Dupondt, i per tant s’ha de reduir el temps del viatge per problemes d’oxigen.
Alexandra David-Neel va ser la primera dona estrangera que va arribar a Lhasa, capital del Tibet, el 1926 quan comptava 57 anys d'edat. El viatge va ser llarg, ardu i ple de perills, a més que la Gran Bretanya i la Xina van intentar boicotejar la seva expedició. El viatge va durar 3 anys i li va portar fama i honors, i el llibre que va escriure « Viatge a Lhasa », s'ha convertit en un clàssic de relats de viatges.En un moment en què es posen en valor les expedicions i exploracions dels primers viatgers, l'important paper que va jugar Alexandra David-Neel en portar el budisme tibetà a occident, segueix estant sorprenentment en l’oblit. Alexandra és una de les dones més extraordinàries del segle XX. Ella va escriure que "L'aventura és la meva única raó de viure".
Alexandra David va néixer a Paris el 1867 i va morir a Digne, sud de França, el 1969 a l’edat de 101 anys. Es va convertir en cantant d’òpera als vint anys i va viure a Tunísia treballant com a directora d’un casino i cantant quan tenia trenta i escaig anys. Va conèixer al seu futur espòs, Philippe Neel a Tunísia i el va deixar cinc dies després del casament per viatjar a l’Índia i al Tibet per complir el seu somni. No el va tornar a veure durant catorze anys però es van escriure regularment i ell la va recolzar econòmicament durant els seus viatges.
Alexandra va passar tres anys a l’Himàlaia en una cova amb un guru, aprenent la respiració Thum reskiang, una forma de meditació que eleva la temperatura del cos al envoltar-se de flames imaginàries per sobreviure en temperatures de fred extrem. Alexandra també es va convertir en Lama budista i va conèixer al 13è Dalai Lama, qui la va descriure com a gran coneixedora del budisme tibetà. Tant Mussolini com Hitler van estar interessats en les seves experiències amb pràctiques tibetanes de ocultisme. En particular, Hitler va pensar en una formació de Thum reskiang per a les seves tropes en el front rus.
L'actual 14è Dalai Lama ha descrit a Alexandra David-Neel com a la primera persona estrangera que va portar la veritable essència del budisme tibetà a occident. Alexandra va escriure trenta llibres i diversos articles sobre el tema del budisme tibetà i les seves pràctiques.
Luigi Cherubini, compositor italià, nascut a Florència el 14 de setembre de 1760 i mort a Paris el 15 de març de 1842.
Inicià la seva carrera amb obres de caire religiós. Gràcies al gran duc Leopold de Toscana pogué perfeccionar els seus estudis amb Giuseppe Sarti. El 1780 escriví una òpera, Quinto Fabio, per a la ciutat d'Alessandria (Itàlia); dos anys més tard esdevingué conegut amb L'Armida abbandonata i Adriano in Siria, òperes en les quals no s'apartà de l'estil napolità, aleshores celebrat a Europa, i que li valgué una invitació per a anar a Londres (1785), on durant un any fou compositor de cort de Jordi III.
S'establí a París (1786); escriví una cantata —Amphion, 1787— per a la lògia maçònica a la qual s'havia afiliat, i inicià una reforma del seu estil gràcies en bona part a la influència de Gluck; la subjecció de la música al drama i una major densitat orquestral donaren com a resultat dues obres mestres: Lodoïska (1791) i Medea (1797). La seva escassa simpatia per Napoleó el perjudicà, però en un viatge a Viena fou ben acollit per Haydn i Beethoven i la seva òpera Faniska (1806) assolí un èxit sorollós. Més tard, el fracàs de Les Abencérages a París (1813) l'apartà del teatre.
En un segon viatge a Londres presentà amb èxit la simfonia en re major (1815). Dedicà els darrers anys de la seva vida a l'ensenyament al Conservatori de París, del qual fou director (1812-41) i, segons Berlioz, dictador, i a la música religiosa, d'una austeritat insòlita en aquesta època: diverses misses solemnes, dues misses de rèquiem (en do menor, 1816, i en re menor, 1836) i diverses cantates. També escriví als quartets de corda (1815-37).
Aquesta obra fou publicada el 1953, 4 anys abans del llançament del primer satèl-lit a l'espai i 16 abans de l'arribada de l'home a la Lluna, tracta un dels grans mites de l'home. Arribar a la LLuna. Tornassol informa als nostres amics de les investigacions sobre un coet lunar en una base amagada. Però hi ha un grup que intenta un sabotatge, ja que roben els plans i desvien el coet de prova, fet que és una clara metàfora sobre la guerra freda i la cursa de l'espai de l'època. Però a pesar de les dificultats, a la fi aconsegueixen enlairar-se cap a la Lluna.
Nellie Bly va néixer sota el nom d'Elizabeth Cochran en una petita població de Pennsylvania (EUA) el maig de 1867. El seu pare va morir sis anys més tard deixant la seva mare amb quinze fills que mantenir. Quan Elizabeth tenia setze anys, se’n va anar a Pittsburgh per trobar feina i aviat va trobar que per a les dones només hi havien feines mal pagades. Va aconseguir un treball com a redactora del Pittsburgh Dispatch després d’enviar una carta impactant al redactor en cap. Va començar a utilitzar el seu nom de ploma, Nellie Bly, perquè en aquella època no es considerava correcte que les dones periodistes utilitzessin el seu veritable nom.
Es va fer famosa al diari en escriure sobre les condicions dels treballadors a Pittsburg, els desposseïts i la vida dels baixos fons de la ciutat. El 1886 i 1887 va viatjar extensament a través de Mèxic, i va escriure sobre les males condicions de vida dels pobres i exposant la corrupció dels oficials del govern. Es va publicar un recull dels seus articles en un llibre titulat "Six Months in Mèxic" (Sis mesos a Mèxic). Més tard, va abandonar Pittsburg i se’n va anar a Nova York el 1887 per treballar per al diari "The World".
Quan estava a França va conèixer a Jules Verne i la seva dona. El 1889, Nellie Bly va decidir imitar al protagonista del llibre de Jules Verne "La volta al món en 80 dies" en el qual Phileas Fogg dóna la volta al globus terrestre per una aposta. Les vendes del diari van augmentar considerablement perquè els novaiorquesos i la resta del país compraven el diari per seguir la pista de Nellie Bly. Va tornar a Nova York als 72 dies, 6 hores i 11 minuts, guanyant a Phileas Fogg per més d’una setmana d’avançament.
El 1895, Nellie es va casar amb el milionari industrial Robert Seaman. El va ajudar a gestionar la seva empresa i quan ell va morir el 1904, es va convertir en presidenta i tres anys més tard, després d’una llarga sèrie de batalles legals per salvar la companyia de la fallida, va tornar al periodisme com reportera cobrint la primera guerra mundial a Europa (1914-1918). Un cop de tornada als Estats Units, Nellie Bly va escriure una columna periòdica per al New York Evening Journal. El seu principal tema eren els nens abandonats. Va morir de pneumònia a Nova York el 27 de gener de 1922.
Georg Philipp Telemann, nascut a Magdeburg el 14 de març de 1681 i mort el 25 de juny de 1767. Compositor alemany. Fill d’un pastor protestant, estudià humanitats i dret a Leipzig (1701). Autodidacte en música, fou el compositor més fecund de l’època barroca i conreà tota mena de gèneres.
Organista a la Neue Kirche de Leipzig (1702), fundà un Collegium Musicum i escriví les primeres òperes alemanyes. Gràcies als viatges que féu pogué conèixer la música instrumental francesa, l'òpera italiana i la música popular polonesa. L'any 1706 ocupà els càrrecs de konzertmeister i de director de la capella d'Eisenach (1708), on establí una bona amistat amb J.S.Bach i la seva família.
Director de música de Santa Caterina de Frankfurt (1712) i de la capella del marcgravi de Bayreuth (1716), a partir de l'any 1721 fou director de la capella d'Hamburg, càrrec que implicava la composició de cantates destinades a les cinc esglésies principals de la ciutat, una passió anual i composicions per a les manifestacions civils. Del 1722 al 1737 fou director de l'òpera d'Hamburg, per a la qual compongué nombroses obres; la més coneguda és Pimpinone (1725).
La seva fama fou superior a la de Bach, no sols entre el públic, sinó també entre els teòrics. Sobre una base contrapuntística barroca, escriví d'una manera clara i amb gran encant melòdic una música natural que arribava amb facilitat als seus contemporanis. Fou un representant de l'anomenat estil galant i un precursor del classicisme. És autor de quaranta-dues òperes, quaranta-sis passions, vuit oratoris, unes mil quatre-centes cantates i innombrables obres vocals i instrumentals.
M’havia imaginat que tot era blanc
quan interpretaves Erik Satie,
el teclat,
els espais, la nit,
les pedres i els arbres d’hivern,
el novembre gris.
Inefables gymnopèdies,
insistència de silenci transparent.
Aquella nota sedosa i trencadissa
El compàs, desvirtuat, lentíssim,
Plou sobre el jardí.
L’olor de la pluja entrava dins l’estança.
Les mans també eren blanques
com els pètals
i el piano de cua.
Del llibre L'estoig del violí d'Isabel Oliva i Prat
L'argument principal d'aquesta aventura és la lluita entre les grans companyies petrolíferes. Tot comença quan la benzina adulterada envaeix el mercat. En Tintín se'n va a l'Orient Mitjà per investigar-ho i allí es troba amb un enfrontament entre dos emirs financiats per dues companyies petrolíferes diferents. Tintín es retroba amb el malvat Müller i descobreix el producte que adultera la benzina. Aquesta història tingué diferents versions en les quals es canvià l'argument.
Carmen de Burgos és considerada com la primera periodista professional d'Espanya. Va ser també la primera dona corresponsal de guerra, a més de sufragista i escriptora prolífica, ja que va publicar prop de 150 llibres de poesia, novel·la i assajos.Carmen de Burgos signava els seus articles i llibres com "Colombine", el pseudònim pel qual se la va arribar a conèixer. Es va separar del seu marit per maltractaments i va arribar a Madrid on va començar a treballar en el Diario Universal, convertint-se en la primera dona espanyola que va treballar en un diari. El 1909 i comissionada per El Heraldo de Madrid, marxa a cobrir el conflicte del Marroc. A més d'enviar reportatges sobre aquesta guerra, Carmen de Burgos va escriure una novel·la antibel·licista titulada "A la Guerra", un relat crític de les condicions del conflicte, i en especial, dels sofriments de les dones marroquines. Carmen de Burgos va ser així mateix una gran viatgera i va viatjar per molts països europeus així com per Amèrica.
Carmen va tenir una llarga relació amb l’escriptor Ramon Gómez de la Serna tot i ser 20 anys més gran que ell.
Potser són els signes de l’alfabet,
jeroglífics sobre planxa de plom,
grafies cabalístiques cisellades en pedra
gairebé il·legibles.
La paraula escrita sobre paper,
cera o papir, la paraula al traç,
a mà alçada
sobre foli en blanc, potser sigui la força
d’una imatge, el misteri del pensament.
He buscat en va el contorn, la línia justa,
la paraula que falta al poema
i no era enlloc.
Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat
Nicola (Antonio) Porpora nascut a Nàpols el 19 d’agost de 1686 i mort el 3 de març de 1768. Compositor napolità d’òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli, Senesino i Caffarelli.
Porpora va néixer a Nàpols on es va graduar al conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Haëndel i Bach, va ser professor del Conservatori de San Onofrio (1715 - 1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711 - 1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio re d'oriente (1713)), que s'estrenaren igualment a Nàpols.
El 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospédale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. El 1752 es va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes i tenint com a assistent Joseph Haydn.
Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), “Berenice reina d'Egipte” (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qual Farinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys d'edat), “Semíramis reconeguda” (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Il trionfo di Camilla (1740), Filandro (1747) i Il Trionfo di Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre les quals destaca, Or che una nube ingrata (1735); les serenates “Angelica a Nàpols” (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i oratoris, David i Betsabé (1734). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seva música de cambra estan disponibles en enregistraments.
Entre els anys 1720 i 1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio, la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.
Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seves composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.
L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.
La història comença a Perú, ja que és continuació de "Les 7 boles de cristall". El professor Tornassol està raptat en un vaixell, i serà sacrificat en un temple per haver comès un sacrilegi al posar-se un braçalet sagrat. Amb l'ajuda d'un jove indi anomenat Zorrino, Tintín i els seus amics creuaran els Andes fins trobar el temple. Allí aconsegueixen salvar-se gràcies a un eclipsi de sol i a l'astúcia d'en Tintín. 
Edith Durham va dedicar la seva vida sencera a viatjar als Balcans, per intentar comunicar les seves complexitats polítiques i culturals a occident. Els estats de l'est d'Europa que comprenen Montenegro, Bòsnia, Hercegovina, Sèrbia, Albània i Bulgària, tenien pocs visitants en l’època quan Edith realitzà la seva primera visita el 1900: les muntanyes eren inhòspites, la seva gent terriblement independents i poc amigables i "dins el triangle dels balcans", un lloc de conflictes interns que el feien un lloc perillós per a qualsevol viatger. No obstant això Edith, una artista i antropòloga que va començar a viatjar per motius de salut, es va enamorar d’aquestes terres, de la seva gent i les seves aspiracions i a partir de llavors des de 1900 fins a la I Guerra Mundial va passar viatjant per aquests llocs.
Tenia trenta-set anys quan va viatjar allà per primera vegada pensant que una dona a la seva edat no havia de ser vista com un perill, i amb les seves capacitats lingüístiques, la seva ajuda pràctica i les seves simpaties polítiques, molt aviat va arribar a ser ben coneguda i acceptada (especialment a Albània) com heroïna nacional i 'Reina de les Muntanyes' a títol honorari. ¨
Durant les revoltes de 1903, 1909 i la guerra dels Balcans de 1912, va portar ajuda mèdica, menjar i comprensió als albanesos tribals mentre intentava explicar-los que no es trobaria una solució al problema dels Balcans sense abans apreciar la diferència entre les cultures dels diferents estats.
Els membres d'una expedició sobre els inques van apareixent adormits en una profunda letargia, i al seu costat sempre hi ha els trossos d'unes misterioses boles de cristall. El professor Tornassol es posa el braçalet d'una mòmia del Perú, i poc després és raptat. En Tintín i el capità Haddock el busquen i viatgen fins al Perú per a intentar resoldre aquest enigmàtic cas.
Els carrers de Pompeia són estrets i empedrats amb grans blocs poligonals. Els materials usats per a construir voreres van ser múltiples. Amb l’obrecartes d’acer i empunyadura de vori
tallem els fulls infòlio d’un llibre inèdit
relligat d’impremta,
amb l’olor de la tinta encara fresca.
Se’ns obriran les pàgines tancades
d’un text desconegut o d’uns poemes
que ens parlaran de records i d’imatges
de brisa, de llum, de calma.
Sentirem el tacte de la lletra impresa,
la textura del paper,
el soroll de la full d’acer tallant els plecs.
Entre les paraules,
pauses, espais en blanc, llargs silencis.
Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat
Margaret Fountaine va començar a anotar les seves experiències en un diari el 15 d'abril de 1878. Era una pràctica que continuaria durant seixanta-un anys, fins poc abans de morir el 1940. Va escriure a mà dotze enormes volums de llibres folrats de pell amb més d'un milió de paraules, al llarg de 3.203 pàgines. Margaret va començar a escriure cada any el 15 d'abril, descrivint les seves alegries i desil·lusions, els seus viatges i les seves papallones. Els llibres estan il·lustrats amb postals, fotos, seccions d'anotacions musicals i flors premsades i ofereixen una imatge de les complexes passions i conflictes d'una dama victoriana.
Gairebé totes les parets de les cases de Pompeia estaven decorades amb retrats de família, escenes mitològiques o representacions de la natura.
En Tintín compra una maqueta d'un vaixell pel capità i resulta ser una rèplica d'un vaixell d'un avantpassat seu, el cavaller de Haddock, el qual lluità amb Rackham el Roig que posseïa un gran tresor. Descobreixen un pergamí dins el vaixell, però en falten dos més, que són robats pels germans Ocell, que viuen al castell de Molins de Dalt. Un cop recuperats els 3 pergamins ja poden anar a buscar el tresor. Juntament amb la seva continuació, 'El tresor de Rackham el Roig', és l'aventura de Tintín més venuda al món.
La història de Daisy Bates amb els aborígens d'Austràlia va començar després del seu matrimoni amb un ramader australià. Quan aquest va morir, Daisy va tornar a Anglaterra i va aprendre periodisme abans de tornar de nou a Austràlia el 1899 com a corresponsal de The Times per investigar acusacions de crueltat als aborígens per part de colons blancs. Es va quedar a Austràlia durant gairebé quaranta anys (passant la meitat d'ells en una petita tenda de càmping blanca, amb els ocells i altres criatures per companyia) aprenent l'idioma, els hàbits i les necessitats dels aborígens. La van anomenar Kabbarli, "àvia", i aviat seria famosa com a infermera, sanadora i campiona dels drets dels aborígens.
Compositor alemany, nascut a Hamburg el 3 de febrer de 1809, de família jueva, culta i rica, rebé una formació artística i científica de qualitat. Deixeble del pianista L.Berger i del compositor K.F.Zelter, estudià estètica des del 1827 amb Hegel a la Universitat de Berlín. Mor a Leizpig el 4 de novembre de 1847.
Louis Marchand (Lió, 2 de febrer de 1669 — París, 17 de febrer de 1732) compositor, clavecinista i organista francès.
