M’havia imaginat que tot era blanc
quan interpretaves Erik Satie,
el teclat,
els espais, la nit,
les pedres i els arbres d’hivern,
el novembre gris.
Inefables gymnopèdies,
insistència de silenci transparent.
Aquella nota sedosa i trencadissa
El compàs, desvirtuat, lentíssim,
Plou sobre el jardí.
L’olor de la pluja entrava dins l’estança.
Les mans també eren blanques
com els pètals
i el piano de cua.
Del llibre L'estoig del violí d'Isabel Oliva i Prat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada