Petjades de l'imperi romà (27)

Juntament amb les Arenes de Lutecia, les termes de Cluny són les més importants traces a París del món antic. Situat al cor del districte cinquè, aquests banys comprenen un gran nombre d'hectàrees dedicades als jocs de pilota palestra.

Mitologia romana. Mart

Mart era el déu romà de la , fill de Juno i una flor màgica o el déu Júpiter. Inicialment fou el déu romà de la fertilitat i la vegetació, i protector dels bovins, però més tard s’associà amb la batalla. S’identifica amb el déu grec Ares. Com que era el déu de la primavera, quan la majoria dels seus festivals es celebren, presidia l’agricultura en general. En el seu aspecte bèl·lic, Mart rebia sacrificis abans del combat i es deia que apareixia al camp de batalla acompanyat per Bel·lona, una deessa guerrera diversament identificada com sa muller, germana o filla o cosina. També es deia que sa dona era Nerio.

Mart celebrat com a portador de pau en aquesta moneda encunyada durant l'Imperi d'Emilià.

A Roma, el seu temple principal estava situat al Capitoli, compartit amb Júpiter i Quirí. El temple a Mar Ultor (el venjador) es trobava al Fòrum August. Un altre temple dedicat a Mart Gradivus (aquell que precedeix l’exèrcit en la batalla) era el lloc on l’exèrcit es concentrava abans d’anar a la guerra. El Camp de Mart estava dedicat a ell; era allà on s’entrenaven els soldats i atletes. Mart va ser anomenat Mavors en algunes peces de poetria (Virgili, VIII, 630), i Mamers era el seu nom osc.

A la Regia del Fòrum Romà, les hastae Martiae eren conservades en una petita cambra. Qualsevol moviment de les "llances de Mart" era considerat un auguri de guerra. Si Roma atacava, els generals movien llances i repetien Mars vigila (vetlla Mart).

L'1 de març, es celebraven les Feriae Marti. El 19 d’octubre, se celebrava l'Armilustrium; les armes dels soldates eren purificades i emmagatzemades. Cada cinc anys, se celebrava la Suovetaurilia; hom sacrificava un porc, una ovella i un toro. El 27 de febrer i el 14 de març, es feien les curses de cavalls de l'Equirria. El 23 de març, se celebrava el Tubilustrium purificant les armes i les trompetes de guerra.

Els sacerdots de Mart i Quirí s'anomenaven Salii (saltadors). Se'ls anomenava saltadors perquè saltaven pels carrers i cantaven el Carmen Saliare. Un sacerdot només de Mart era anomenat flamen Martialis.

Mart, al contrari que el seu equivalent grec Ares, era més adorat que qualsevol altre déu romà, probablement pel fet que es deia que els seus fills Ròmul i Rem havien fundat Roma; els romans s’anomenaven ells mateixos fills de Mart. Com el consort de Rea Sílvia i pare de Ròmul i Rem, Mart era considerat el pare del poble romà.

Se l’associa amb Quirí, del qual es diu que era l’esperit de Ròmul, el fundador de l'Urbs. En Quirí podria haver estat un déu sabí, tanmateix.

En l’art, hom presenta Mart com un guerrer armat i amb un casc crestat. També se’l presenta sobre un carro amb un escut i una llança anant a la batalla. L’escut simbolitza Roma, i segons la llegenda el seu escut caigué del cel per salvar els romans. El llop i la puput són sagrats per a ell. Els seus fills són Fuga i Timor.

El mes de Març i el planeta Mart estan anomenats en honor seu.

Tintin. Els personatges

Cantant d’òpera de la Scala de Milà també coneguda com "El rossinyol milanès". És l’únic personatge femení important en els còmics de Tintín, amb el qual es creuà un munt de cop durant les seves aventures. Sempre acompanyada pel seu pianista i la seva cambrera, aquesta diva destaca per la seva poca modèstia i el seu temperament histèric. La seva interpretació preferida és "l'Ària de les Joies" de l’òpera Faust. Va conèixer en Tintín a 'El ceptre d'Ottokar' mentre actuava a Sildàvia i més tard van coincidir en un teatre a 'Les 7 boles de cristall'. Temps després es retrobaren a Bordúria on ajudà als nostres amics en 'L'afer Tornassol'. A ‘Stoc de Coc’ aparegué a bord del vaixell capitanejat pel marquès de Gorgonzola. Però la història on tingué més protagonisme fou a 'Les joies de la Castafiore', on s'instal-là al castell del Molí, provocà rumors de boda amb el capità i causà un gran rebombori amb el robatori de les seves joies. Les aventures d’aquesta dama s’acaben a ‘Tintin i els Pícaros’ on fou acusada de conspiració contra el general Tapioca i l’empresonaren.

Violet Cressy-Marcks

El 1925, Violet Cressy-Marcks va viatjar des de Ciutat del Cap fins al Caire i després va travessar Escandinàvia fins Murmansk en trineu. Després d'un viatge a través de Sud-amèrica, va viatjar a Afganistan, Turquia i Sibèria. Més tard va viatjar a Etiòpia i Kenya (durant la invasió italiana), i a la Xina en guerra el 1938.

Violet Cressy-Marcks s’imposava metes difícils de gran perillositat, i les dues expedicions que va descriure estan plenes d’acció. Durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en corresponsal militar per al Daily Express a l'Extrem Orient (basada a la Xina, on va entrevistar a Mao Zedong a la seva base de l’exèrcit vermell i es va amagar en un tren per arribar a les fronteres prohibides de Tibet) i durant els últims 25 anys de la seva vida, va fer innombrables expedicions de caràcter més suau.

Va ser nomenada Fellow de la Royal Geographical Society i de la Zoological Society (encara que era principalment arqueòloga), va recollir tot tipus de dades científiques i es va enfrontar a dificultats amb coratge. Va ser una de les més dedicades dones viatgeres, intentant constantment provar-se a si mateixa

Carta d'un professor de dret constitucional

En aquests moments d'autèntica ecatombe moral i econòmica com a conseqüència de les retallades anunciades ahir pel president del Reino de España, transcric la carta del professor de dret constitucional de la Universitat de Oviedo, senyor Francisco J. Bastida.

Crec que mereix ser llegida:

Con el funcionariado está sucediendo lo mismo que con la crisis económica. Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades, metiéndoles mano al bolsillo y al horario laboral de quienes inútilmente proclaman su inocencia. Aquí, con el agravante de que al ser unas víctimas selectivas, personas que trabajan para la Administración pública, el resto de la sociedad también las pone en el punto de mira, como parte de la deuda que se le ha venido encima y no como una parte más de quienes sufren la crisis. La bajada salarial y el incremento de jornada de los funcionarios se aplauden de manera inmisericorde, con la satisfecha sonrisa de los gobernantes por ver ratificada su decisión.                                              

       

Detrás de todo ello hay una ignorancia supina del origen del funcionariado. Se envidia de su status -y por eso se critica- la estabilidad que ofrece en el empleo, lo cual en tiempos de paro y de precariedad laboral es comprensible; pero esta permanencia tiene su razón de ser en la garantía de independencia de la Administración respecto de quien gobierne en cada momento; una garantía que es clave en el Estado de derecho. En coherencia, se establece constitucionalmente la igualdad de acceso a la función pública, conforme al mérito y a la capacidad de los concursantes. La expresión de ganar una plaza «en propiedad» responde a la idea de que al funcionario no se le puede «expropiar» o privar de su empleo público, sino en los casos legalmente previstos y nunca por capricho del político de turno. Cierto que no pocos funcionarios consideran esa «propiedad» en términos patrimoniales y no funcionales y se apoyan en ella para un escaso rendimiento laboral, a veces con el beneplácito sindical; pero esto es corregible mediante la inspección, sin tener que alterar aquella garantía del Estado de derecho.

Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes de la soberanía popular. En caso de conflicto, la lealtad del funcionario a la ley y a su función pública llega a interpretarse por el gobernante como una deslealtad personal hacia él e incluso como una oculta estrategia al servicio de la oposición. Para evitar tal escollo han surgido, cada vez en mayor número, los cargos de confianza al margen de la Administración y de sus tablas salariales; también se ha provocado una hipertrofia de cargos de libre designación entre funcionarios, lo que ha suscitado entre éstos un interés en alinearse políticamente para acceder a puestos relevantes, que luego tendrán como premio una consolidación del complemento salarial de alto cargo. El deseo de crear un funcionariado afín ha conducido a la intromisión directa o indirecta de los gobernantes en procesos de selección de funcionarios, influyendo en la convocatoria de plazas, la definición de sus perfiles y temarios e incluso en la composición de los tribunales. Este modo clientelar de entender la Administración, en sí mismo una corrupción, tiene mucho que ver con la corrupción económico-política conocida y con el fallo en los controles para atajarla.

Estos gobernantes de todos los colores políticos, pero sobre todo los que se tildan de liberales, son los que, tras la perversión causada por ellos mismos en la función pública, arremeten contra la tropa funcionarial, sea personal sanitario, docente o puramente administrativo. Si la crisis es general, no es comprensible que se rebaje el sueldo sólo a los funcionarios y, si lo que se quiere es gravar a los que tienen un empleo, debería ser una medida general para todos los que perciben rentas por el trabajo sean de fuente pública o privada. Con todo, lo más sangrante no es el recorte económico en el salario del funcionario, sino el insulto personal a su dignidad. Pretender que trabaje media hora más al día no resuelve ningún problema básico ni ahorra puestos de trabajo, pero sirve para señalarle como persona poco productiva. Reducir los llamados «moscosos» o días de libre disposición -que nacieron en parte como un complemento salarial en especie ante la pérdida de poder adquisitivo- no alivia en nada a la Administración, ya que jamás se ha contratado a una persona para sustituir a quien disfruta de esos días, pues se reparte el trabajo entre los compañeros. La medida sólo sirve para crispar y desmotivar a un personal que, además de ver cómo se le rebaja su sueldo, tiene que soportar que los gobernantes lo estigmaticen como una carga para salir de la crisis. Pura demagogia para dividir a los paganos.

En contraste, los políticos en el poder no renuncian a sus asesores ni a ninguno de sus generosos y múltiples emolumentos y prebendas, que en la mayoría de los casos jamás tendrían ni en la Administración ni en la empresa privada si sólo se valorasen su mérito y capacidad. Y lo grave es que no hay propósito de enmienda. No se engañen, la crisis no ha corregido los malos hábitos; todo lo más, los ha frenado por falta de financiación o, simplemente, ha forzado a practicarlos de manera más discreta.

Concert al Monestir de Santa Maria de Ripoll

Ahir al Monestir de Santa Maria de Ripoll, i en el marc del XXXIII Festival Internacional de Música de Ripoll, vàrem fer, amb la Camerata Impromptu de l'Orfeó de Sants, un concert que sota el títol genèric de Cants del Món, va tenir el següent repertori:

Part I

1 - Immortal Bach (arr. Knut Nystedt)
2 - Dirait-on (Morten J. Lauridsen)
3 - The Blue Bird (Charles Villiers Stanford)
4 - In monte Olivetti (J. Naujalis)
5 - The Lord bless you and keep you (John Rutter)
6 - Cantique de Jean Racines, op. 11 (Gabriel Fauré)

Part II

1 - Tinc enveja del matí (Antoni Pérez Moya)
2 - Jovenívola (Lluís M. Millet)
3 - Por mayo era por mayo (Angel Barja)
4 - Canço de bres per a una princesa negra (Antoni Rodriguez Sabanés)
5 - Hora Baixa (Arr. Josep Crivillé)
6 - Alfonsina y el mar (Ariel Ramirez / Adaptació i harmonització per cor mixte i piano: Daniel Antolí)

Bis

1 - El cant dels Ocells (Pau Casals)
2 - Cantares (Joan Manuel Serrat /Liliana Cangiano)
3 - Rossinyol (Harm. Antoni Pérez Moya)

Director i piano: Daniel Antolí i Plaza.

Concert a l'Església de Santa Anna

Avui, en el marc del 1er Cicle de Concerts de Música Espiritual a Santa Anna, hem assistit al concert d'inauguració.

Programa: Les Variacions Goldberg, BWV 988 de J.S.Bach, en una transcripció per a trio de corda de Dmitry Sitkovetsky.

Hem escoltat les 30 variacions i les àries d'inici i final interpretades pels Solistes de la Camerata de la Schubertiada.
Cati Reus, violí
Anna Aldomà, viola
Laia Puig, violoncel.

Concerts

 Ahir i avui amb com a components del Contrapunto Vocale, juntament amb altres corals hem cantat:


MISSES DE CONCERT

SCHUBERT, Missa núm 2 en Sol Major, D167

MOZART, Gran Missa en Do menor, KV427

dissabte 30-6-2012 a les 21h
Auditori de L'Amistat de Premià de Mar

diumenge 1-7-2012 a les 19h
Auditori Pérez Moya - Cotxeres de Sants - BCN

Orquestra Barcelona Filharmonia, Camerata Impromptu Cor de Cambra de L ’Orfeó de Sants, Coral l’Amistat de Premià de Mar, Contrapunto Vocale, Orfeó de Sants

Ulrike Haller, soprano - Carme Murio, mezzo - Alberto Canet-Muga, tenor - Lluís Sintes, barítono.
Daniel Antolí i Plaza, director,    Josep Benet, director Contrapunto Vocale