Llibre de Kells

A principis del segle VIII es realitzen els Evangelis de Durham, els Evangelis d'Echternach, els Evangelis de Lindisfarne i els Evangelis de Lichfield. Tots aquests manuscrits presenten similituds des del punt de vista de l'estil artístic, de l'escriptura i de les tradicions escrites, la qual cosa ha permès reagrupar-los en la mateixa família. L'estil plenament aconseguit de les coloracions situa el Llibre de Kells entre les obres més tardanes d'aquesta sèrie, cap a finals del segle VIII o principis de l'IX, o sigui en la mateixa època que el Llibre d'Armagh.

L'obra respecta la majoria de les normes iconogràfiques i estilístiques presents en aquests escrits més antics: per exemple, la forma de les lletres decorades que inicien cadascun dels quatre Evangelis és sorprenentment regular entre tots els manuscrits de les Illes Britàniques composts en aquesta època. Per convèncer-se d'això, n'hi ha prou amb examinar les pàgines introductòries a l'Evangeli de Mateo en els Evangelis de Lindisfarne (aquí) i comparar-les amb les del Llibre de Kells.

El Llibre de Kells deu el seu nom a la abadia de Kells, situada en Kells al comtat de Meath, a Irlanda. L'abadia, on es va conservar el manuscrit per un llarg període de l'Edat Mitjana, va ser fundada a principis del segle IX, en l'època de les invasions víkings. Els monjos procedien del monestir de Iona, una illa de les Hèbrides situada enfront de la costa oest d'Escòcia. Iona albergava en efecte una de les comunitats monàstiques més importants de la regió des que sant Colomba, el gran evangelitzador d'Escòcia, l'hagués designat el seu principal centre d'irradiació al segle VI. Quan la multiplicació de les incursions víkings va acabar tornant l'illa de Iona massa perillosa, la majoria dels monjos van partir cap a Kells, que es va convertir així en el nou centre de les comunitats fundades per Colomba.

La determinació exacta del lloc i de la data de realització del manuscrit s'ha prestat a multitud de debats. Segons la tradició, el llibre hauria estat redactat en l'època de sant Colomba, potser fins i tot per ell mateix en persona. No obstant això, estudis paleogràfics han demostrat la falsedat d'aquesta hipòtesi, ja que l'estil cal·ligràfic usat en el Llibre de Kells es va desenvolupar amb posterioritat a la mort de Colomba.

Es compta amb almenys cinc teories diferents sobre l'origen geogràfic del manuscrit. En primer lloc, el llibre podria haver estat escrit en Iona i traslladat urgentment a Kells, la qual cosa explicaria que mai hagués estat acabat. Per contra, la seva redacció podria haver-se iniciat en Iona abans de ser continuada en Kells, on hauria estat interrompuda per alguna raó desconeguda. Altres investigadors aventuren que el manuscrit bé podria haver estat totalment escrit en l’scriptorium de Kells. Una quarta hipòtesi situa la creació original de l'obra en el nord d'Anglaterra, possiblement en Lindisfarne, abans del seu trasllat a Iona i després a Kells.

El Llibre de Kells, finalment, podria haver estat elaborat en un monestir indeterminat a Escòcia. Encara que aquesta qüestió probablement no arribi a resoldre's mai de manera satisfactòria, la segona teoria basada en el doble origen de Kells i Iona és generalment la més acceptada. D'altra banda, més enllà de determinar la hipòtesi correcta, està fermament establert que el Llibre de Kells va ser realitzat per monjos pertanyents a una de les comunitats de sant Colomba, que mantenia estretes relacions amb la Abadia de Iona.