Transcric, pel seu interès, l'article publicat per l'escriptor Ian Gibson a El Periódico de Catalunya del passat 23 d'agost.
Una recomanació de lectura li pot canviar la vida a una persona, o modificar-la substancialment. Una de les que van influir poderosament en mi, quan tenia quinze anys, i que segueixo agraint, va ser El camino hacia Roma (1902), del proífic escriptor britànic ( de pare francès) Hilaire Belloc. No es tractava del camí de la fe en el sentit metafòric sinó d'un viatge a peu a la Ciutat Santa emprès pel seu autor, fervorós creient, això sí, des de l'est de França. Si no m'equivoco, a Belfort. El que recordo sobretot d'aquest llibre, més que la descripció del pelegrinatge en si, amb les seves múltiples trobades, peripècies i anècdotes, és el pur elogi que hi fa Belloc de la litúrgia llatina. Del llatí de la missa, que se sentia igual, tot i que amb diferents accent i variable bellesa, en qualsevol punt de l'orbe i fins i tot al lloc més recòndit i allunyat de les convencionals rutes turístiques.
Jo, que procedia del protestantisme, on el llatí s'havia rebutjat segles enrere com a reacció contra l'hegemonia de Roma, no podia sinó donar-li la raó a Belloc. Que l'esglèsia catòlica seguís conservant en els seus ritus i càntics l'idioma en què s'havien expressat Virgili i Horaci ( si no Jesucrist) era un fet humà, cultural i didàctic d'immensa rellevància. Escoltades i repetides les arcanes paraules una vegada i una altra, mes rere mes i any rere any, fins i tot els fidels de formació intel.lectual més pobra assimilaven de mica en mica, sense necessitar la intervenció de cap llibre de gramàtica, veus, frases i ritmes de l'antic idioma de l'imperi. Es tractava de la lingua franca de la cristiandat. A més, ¿quina feina costava, sobretot per als que parlaven alguna llengua romànica en alguna de les seves variants, entendre "introibo a l'altare Dei", "ite missa est" o "stabat Mater"?.
L'argument del bo del Belloc ( qui, per cert, no feia cap gràcia a George Bernard Shaw) em resultava llavors d'una lògica irrefutable. A més a més, em semblava que, al mantenir el llatí de la missa, l'Església catòlica no només contribuïa a la conservació d'un tresor universal, sinó que, al mateix temps, estimulava i reforçava l'estudi de l'idioma a les escoles. Tal estudi, al meu col.legi - i fins i tot m'atreviria a dir que a gairebé tots els d'aquella època, tant al meu país natiu com a fora - resultava ardu i avorrit. El llatí càssic suposava per a qualsevol escolar un indigest embull de desinències complexes i embolics sintàctics insolubles. No semblava tenir res a veure amb la vida moderna ni prometre cap mena d'utilitat. L'argument que la seva adquisició clarificava i agilitzava els processos mentals ens deixava freds. No ens explicaven que, en realitat, el llatí no era en absolut una llengua morta, malgrat el que sempre es deia, ja que d'aquesta llengua procedien l'espanyol, el portuguès, el francès, l'italià i altres idiomes ( afegiu-hi el català), parlats per molts milions de persones. Ningú ens deia que el llatí, així entès, era una llengua viva, vivíssima, i que certa familiaritat amb aquesta llengua, encara que només fóssin els seus rudiments, podria facilitar el nostre accés a altres idiomes.
I tampoc a ningú li passava pel cap plantejar la possibilitat d'ensenyar-lo començant, no ja amb el llatí clàssic, tan difícil, sinó amb el molt més senzill llatí vulgar, el de la Bíblia Vulgata o fins i tot el de la tan injustament oblidada literatura medieval. L'ensenyament del llatí a les escoles era llavors, en realitat un desastre, i el seu aprenentatge es convertia en un calvari. ¿A qui podia sorprendre la falta d'interès que provocava en els alumnes?.
Després va venir l'abandonament de la llengua llatina per part de l'Església, s'ha de suposar que amb el sincer afany de poder arribar més directament a la gent senzilla. Es tractava, em sembla a mi, d'un altre desastre, potser encara més gran. ¿Per què no es podia compaginar, com a solució de compromís, l'ús del llatí amb l'idioma vernacle de cada comunitat? Amb una decisió tan contundent s'ha trencat una tradició mil.lenària i s'ha contribuït a empobrir els fidels i el món sencer. Em sembla lametable. Sense llatí no es pot entendre res de la civilització occidental. Recordo la primera pàgina de l'Ulisses de Joyce, en què hi ha una paròdia de la missa llatina. També recordo - són dos exemples moderns sorgits més o menys a l'atzar - Luis Buñuel, un altre bon llatinista ( qualitat que es nota a la Vía Láctea) a causa d'haver estat, com el geni dublinès, un avantatjat alumne dels jesuïtes.
Remenant carpetes trobo un retall, corresponent a l'any 2000, en què un distingit professor de la Universitat de Màlaga, José Palacios, comentava la melancòlica situació que travessava el llatí a les aules espanyoles. Es matriculaven menys alumnes que mai per a aquesta assignatura i, entre els medievalistes de nova fornada, poquíssims optaven per estudiar clàssiques. Resultat: cada vegada hi havia menys persones capaces de llegir amb la necessària perícia algunes de les fonts llatines primordials del passat espanyol ( les mossàrabs, per exemple). Per això Palacios defensava fervorosament la necessitat de mantenir i propiciar el llatí en el segon ensenyament.
S'han pogut escoltar moltes altres queixes des d'aleshores en aquest mateix sentit, però molt em temo que, en tots els casos, es tracta únicament de vox clamantis in deserto. Una llàstima.
Una recomanació de lectura li pot canviar la vida a una persona, o modificar-la substancialment. Una de les que van influir poderosament en mi, quan tenia quinze anys, i que segueixo agraint, va ser El camino hacia Roma (1902), del proífic escriptor britànic ( de pare francès) Hilaire Belloc. No es tractava del camí de la fe en el sentit metafòric sinó d'un viatge a peu a la Ciutat Santa emprès pel seu autor, fervorós creient, això sí, des de l'est de França. Si no m'equivoco, a Belfort. El que recordo sobretot d'aquest llibre, més que la descripció del pelegrinatge en si, amb les seves múltiples trobades, peripècies i anècdotes, és el pur elogi que hi fa Belloc de la litúrgia llatina. Del llatí de la missa, que se sentia igual, tot i que amb diferents accent i variable bellesa, en qualsevol punt de l'orbe i fins i tot al lloc més recòndit i allunyat de les convencionals rutes turístiques.
Jo, que procedia del protestantisme, on el llatí s'havia rebutjat segles enrere com a reacció contra l'hegemonia de Roma, no podia sinó donar-li la raó a Belloc. Que l'esglèsia catòlica seguís conservant en els seus ritus i càntics l'idioma en què s'havien expressat Virgili i Horaci ( si no Jesucrist) era un fet humà, cultural i didàctic d'immensa rellevància. Escoltades i repetides les arcanes paraules una vegada i una altra, mes rere mes i any rere any, fins i tot els fidels de formació intel.lectual més pobra assimilaven de mica en mica, sense necessitar la intervenció de cap llibre de gramàtica, veus, frases i ritmes de l'antic idioma de l'imperi. Es tractava de la lingua franca de la cristiandat. A més, ¿quina feina costava, sobretot per als que parlaven alguna llengua romànica en alguna de les seves variants, entendre "introibo a l'altare Dei", "ite missa est" o "stabat Mater"?.
L'argument del bo del Belloc ( qui, per cert, no feia cap gràcia a George Bernard Shaw) em resultava llavors d'una lògica irrefutable. A més a més, em semblava que, al mantenir el llatí de la missa, l'Església catòlica no només contribuïa a la conservació d'un tresor universal, sinó que, al mateix temps, estimulava i reforçava l'estudi de l'idioma a les escoles. Tal estudi, al meu col.legi - i fins i tot m'atreviria a dir que a gairebé tots els d'aquella època, tant al meu país natiu com a fora - resultava ardu i avorrit. El llatí càssic suposava per a qualsevol escolar un indigest embull de desinències complexes i embolics sintàctics insolubles. No semblava tenir res a veure amb la vida moderna ni prometre cap mena d'utilitat. L'argument que la seva adquisició clarificava i agilitzava els processos mentals ens deixava freds. No ens explicaven que, en realitat, el llatí no era en absolut una llengua morta, malgrat el que sempre es deia, ja que d'aquesta llengua procedien l'espanyol, el portuguès, el francès, l'italià i altres idiomes ( afegiu-hi el català), parlats per molts milions de persones. Ningú ens deia que el llatí, així entès, era una llengua viva, vivíssima, i que certa familiaritat amb aquesta llengua, encara que només fóssin els seus rudiments, podria facilitar el nostre accés a altres idiomes.
I tampoc a ningú li passava pel cap plantejar la possibilitat d'ensenyar-lo començant, no ja amb el llatí clàssic, tan difícil, sinó amb el molt més senzill llatí vulgar, el de la Bíblia Vulgata o fins i tot el de la tan injustament oblidada literatura medieval. L'ensenyament del llatí a les escoles era llavors, en realitat un desastre, i el seu aprenentatge es convertia en un calvari. ¿A qui podia sorprendre la falta d'interès que provocava en els alumnes?.
Després va venir l'abandonament de la llengua llatina per part de l'Església, s'ha de suposar que amb el sincer afany de poder arribar més directament a la gent senzilla. Es tractava, em sembla a mi, d'un altre desastre, potser encara més gran. ¿Per què no es podia compaginar, com a solució de compromís, l'ús del llatí amb l'idioma vernacle de cada comunitat? Amb una decisió tan contundent s'ha trencat una tradició mil.lenària i s'ha contribuït a empobrir els fidels i el món sencer. Em sembla lametable. Sense llatí no es pot entendre res de la civilització occidental. Recordo la primera pàgina de l'Ulisses de Joyce, en què hi ha una paròdia de la missa llatina. També recordo - són dos exemples moderns sorgits més o menys a l'atzar - Luis Buñuel, un altre bon llatinista ( qualitat que es nota a la Vía Láctea) a causa d'haver estat, com el geni dublinès, un avantatjat alumne dels jesuïtes.
Remenant carpetes trobo un retall, corresponent a l'any 2000, en què un distingit professor de la Universitat de Màlaga, José Palacios, comentava la melancòlica situació que travessava el llatí a les aules espanyoles. Es matriculaven menys alumnes que mai per a aquesta assignatura i, entre els medievalistes de nova fornada, poquíssims optaven per estudiar clàssiques. Resultat: cada vegada hi havia menys persones capaces de llegir amb la necessària perícia algunes de les fonts llatines primordials del passat espanyol ( les mossàrabs, per exemple). Per això Palacios defensava fervorosament la necessitat de mantenir i propiciar el llatí en el segon ensenyament.
S'han pogut escoltar moltes altres queixes des d'aleshores en aquest mateix sentit, però molt em temo que, en tots els casos, es tracta únicament de vox clamantis in deserto. Una llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada