Nicoló Paganini (1782 - 1840)

      

Neix a Gènova el 27 d’octubre de 1782 al si d’una família modesta, el pare va utilitzar els recursos més cruels disponibles amb la única finalitat que el seu fill Nicolo fos un virtuós del violí. Els estudis de teoria van ser confiats a A. Cervetto. El 1790 el seu desenvolupament com a compositor i intèrpret li permeten estrenar la seva Sonata per a violí i piano. El 1796 rep les últimes lliçons de violí amb Rolla a Parma.

El 1801 conclou un cicle de gires per tot Itàlia i se submergeix en el silenci durant 4 anys. El 1805 reapareix a Luca (Itàlia) on es fa càrrec de l’orquestra formada per la princesa Elisa Baciocchi. La manca de perspectives artístiques i econòmiques de la localitat li fan abandonar el lloc el 1809 per embarcar-se en una carrera de virtuós que li haurien de portar per tot Europa i que li hauria de proporcionar una de les majors fortunes de l’època i no poca fama de avariciós.

El 1824 es casa amb Antonia Bianchi, de la qual neix un sol fill, Achille.
El 1828 s’estableix a Viena, on coneix a Frederick Chopin. En 1833 ha de tornar a Itàlia afligit per problemes nerviosos. A Parma es fa càrrec de l’orquestra del ducat, però les seves peticions econòmiques i artístiques van ser un problema pels administradors, que van rescindir el contracte el 1836.

Després d’uns anys finals de malaltia en què fins i tot va perdre la veu, mor a Niça el 27 de maig de 1840 als 57 anys d’edat. Entre les seves possessions es trobaven set violins Stradivarius, encara que el seu predilecte era un Guarneri del Gesù de 1742, que avui està exposat al Palau cívic de Gènova.

Sobre Paganini es van crear nombroses llegendes que ell mateix es va negar a desmentir, unes vegades perquè li divertien i altres perquè aquestes mateixes li feien tal publicitat que sempre omplia els teatres. Una d’aquestes llegendes explicava que havia fet un pacte amb el dimoni. També es va dir que en el seu violí tancava l’ànima de dones de bella veu, ...

Aquesta fama demoníaca va arribar fins al llit de mort, quan es va negar a ser assistit per un sacerdot. Després de la mort va ser l'Església la que li va negar sepultura en el cementiri, de manera que el fèretre que el contenia va deambular d’un costat a un altre fins que el 1845 la duquessa de Parma va autoritzar l’enterrament.

Les seves obres són com ell mateix, brillants i virtuoses, i dins del que són, de bona factura tècnica. Els seus estil va causar sensació a Schumann i Liszt, que es van afanyar a emular al piano les arts del violinista.