Compositor alemany. Neix a Leizpig el 11 de maig de 183 i
mor a Venècia el 13 de febrer de 1883.
No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el 1831
ingressà a la Universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg. Influït
per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do,
única obra seva d’aquest gènere. Atret per l’òpera, cap al 1833 compongué Die
Feen ('Les fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d’estimar
(1836), que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un
cert punt, la grand' opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la
influència del qual es palesà encara en les dues següents: Rienzi, que
pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der Fliegende Holländer ('L'holandès
errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys foren de dificultats
econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a París, on hagué de
recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La favorita, de
Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende Holländer la
seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l’amor com a mitjà de
redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí
des d’aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d’aquest període que
tingué algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s’apartà
definitivament del model tradicional d’òpera, i procurà de donar una
continuïtat al discurs musical, sense interrupcions ni peces soltes com l'ària
tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv, o tema musical vinculat
amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet determinat (amor, odi,
venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc.). L’aparició d’aquests leitmotive
a l’orquestra o a la línia vocal evoca, així, situacions anteriors i
informa l’auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament, les
intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d’al·lusions
musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D’altra
banda, donà una importància molt superior a l’orquestra, i llevà a les veus el
predomini que exercien fins aleshores en el camp de l’òpera (les deixà reduïdes
a una funció semblant a la d’instruments destacats de l’orquestra). Amb Lohengrin
(1850), però, encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes
tradicionals, i no fou fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la
seva evolució. En aquests anys Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué
de fugir de Dresden arran de la revolució del 1848, i es refugià a Suïssa),
però la seva música començà a obrir-se camí a Alemanya, gràcies a l’ajut de
Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar. A Suïssa conegué Mathilde
Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que aquesta relació amorosa
fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no donà ja el nom
d’òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna a París
(on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat
violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del
Venusberg) per tal d’acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport
en el rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos
treballs. Provocà alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt
i muller del director d’orquestra Hans von Bülow). D’aquests anys daten la seva
òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels
drames lírics de la Tetralogia, en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or
del Rin'), el 1869, i aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de
finançar l’estrena de tot el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la
seva obra. El 1876 assolí, així, d’estrenar la Tetralogia completa en el
que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth, que assenyalà la seva
consagració com el compositor més important del seu temps en el camp escènic.
Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival
sacre" (Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel
germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical
alemany; en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s. XIX i no
plenament acceptada fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees
pròximes a les de Nietzsche, bé que en molts moments no deixa d’haver-hi també
una certa atracció del cristianisme. La seva obra exercí una influència capital
damunt la música europea subsegüent, i també en altres cercles no directament
vinculats amb la música (wagnerisme). La revolució que Wagner representà en el
camp de l’òpera influí fins i tot en Verdi i en els autors posteriors de l’òpera
italiana, i donà un nou impuls a l’escenografia; però, tot i que Wagner
pretengué d’igualar la funció de la música amb la de la poesia i de les altres
arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert predomini,
pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària. Als
Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en
un dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un
caràcter més anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre
metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo
conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es
distingiren en el culte a la música wagneriana el director d’orquestra Antoni
Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries
de concerts que dirigia a Barcelona, i sobretot l'Associació Wagneriana (1901),
la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a
Catalunya (wagnerisme). Al País Valencià la música de Wagner fou molt afavorida
d’ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades per Francesc
Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal wagnerià per altres països.
La importància de la influència de Wagner damunt els compositors catalans fou
molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de Bayreuth es desplaçà
a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre del Liceu; d’aleshores
ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a
disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada