En portes d'anar a París

El pont d'Argenteuil

Sentiré alentir-se les hores pels bulevards de París,
les llargues avingudes de plàtans, la veu nostàlgica
de Proust i Baudelaire,
els instants eternitzats sobre el Pont Neuf
mentre el riu s’enduu el passat
i es desfullen les roses com cors adormits
sobre els estanys de Giverny, pinzellades
de Claude Monet que en aquells anys
omplien les parets del Musée del Jeu de Pomme
- gradacions de color per captar la llum
dels jardins francesos –
és que res em fascina veure passar l’aigua
des de les ribes del Sena o bé rere els vidres
d’una cafeteria, que podria ser La Closerie des Lilas
o la Dôme on hi anava Modigliani i Hemingway,
escoltar la pluja que lletreja el teu nom
i el meu – sil·laba per síl·laba en veu baixa –
mentre plou tendrament com la tristesa.

Poema d'Isabel Oliva i Prat