Igor Fiodorovitx Stravinski

Avui se celebra l’aniversari del naixement d’Ígor Fiodorovitx Stravinski, compositor rus, nascut a Oranienbaum ( Rússia) el 17 de juny de 1882 i mor a Nova York el 6 d’abril de 1971.

Va compondre una gran quantitat d'obres clàssiques abordant diversos estils com el primitivisme, el neoclassicisme i el serialisme, però és conegut mundialment sobretot per tres obres d'un dels seus períodes inicials - l'anomenat període rus - : L’Ocell de Foc (l'Oiseau de feu,1910), Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (Le Sacre du printemps, 1913). Per a molts, aquests ballets clàssics, atrevits i innovadors, pràcticament van reinventar el gènere. Stravinski també va escriure per a diversos tipus de conjunts en un ampli espectre de formes clàssiques, des d' òpera i sinfonia a petites peces per a piano i obres per a grups de jazz.

Stravinski també va aconseguir fama com pianista i director d’orquestra, sovint de les seves pròpies composicions. Va ser també escriptor; amb l'ajuda d'Alexis Roland-Manuel, va compilar un treball teòric titulat Poetics of Music (Poètica Musical), en el qual, va deixar la seva famosa frase: "La música és incapaç d'expressar res per si mateixa".

Essencialment un rus cosmopolita, Stravinski va ser un dels compositors i artistes més influents de la música del segle XX, tant en Occident com en la seva terra natal. Va ser considerat per la revista Time com una de les personalitats més influents del segle XX.

Fotografies d'Anton Solomoukha

Anton Solomoukha és un pintor i fotògraf nascut a Kíev, Ucraïna. Graduat a l'Institut de Belles Arts de la capital, va treballar com a muralista fins que va emigrar a París el 1978, on resideix actualment. Des dels seus inicis, ha arrelat a la seva obra l'art clàssic i ha desenvolupat un veritable talent per als escenaris. Així, a partir de l'any 2000, s’inspira en les obres mestres de la pintura clàssica i crea complexes composicions fotogràfiques amb una forta estètica contemporània. De Girogine a Caravaggio, d’Ingres a Tiziano, de Velazquez a Cranach. Solomoukha beu del renaixement i el neoclassicisme de la mateixa forma que es nodreix de Freud i la psicoanàlisi per a les seves creacions, reciclant els mites de la història de l'Art i donant-los un enfocament contemporani que, sense perdre l'essència o el fons, s'introdueixen en nosaltres convertint-se en còmplices i voyeurs d'aquestes simfonies delirants.

1984

Ahir, 8 de juny de 1949, fa ver 60 anys de la publicació de la novel·la de George Orwell 1984. L’autor situa la seva acció en un Estat totalitari. Com explica O’Brien, l'astut i misteriós membre de la direcció del partit dominant, el poder és el valor absolut i únic: per conquerir-lo no hi ha res al món que no hagi de ser sacrificat i, una vegada assolit, res no queda d'important en la vida a no ser la voluntat de conservar-lo a qualsevol preu.

La vigilància despietada d'aquest superestat ha arribat a apoderar-se de la vida i la consciència dels seus súbdits, intervenint fins i tot i sobretot en les esferes més íntimes dels sentiments humans. Tot està controlat per l'ombrívola i omnipresent figura del Gran Germà, el cap que tot ho veu, tot ho escolta i tot ho disposa. Winston Smith, el protagonista, apareix inicialment com a símbol de la rebel·lió contra aquest poder monstruós, però així que el relat avança està cada vegada més caçat per aquest engranatge, omnipotent i cruel. Per la seva magnífica anàlisi del poder i de les relacions i dependències que cregui en els individus, 1984 és una de les novel·les més inquietants i atractives d'aquest segle.

Tian'anmen

Avui, dia 4 de juny, fa 20 anys de les protestes de la Tian’anmen de 1989. També conegudes com la massacre de Tian'anmen, la revolta de Tian'anmen, els fets de la plaça de Tian'anmen o l'incident del 4 de juny, van consistir en una sèrie de manifestacions encapçalades per estudiants a la República Popular de la Xina, que van tenir lloc entre el 15 d’abril i el 4 de juny de 1989. La protesta rep el nom del lloc on l'Exèrcit Popular d’Alliberament va suprimir la mobilització: la plaça de Tian’anmen, a Pequín. Els manifestants provenien de diferents grups, des d'intel·lectuals que creien que el govern de el Partit Comunista era massa repressiu i corrupte, a treballadors de la ciutat que creien que les reformes econòmiques a Xina havien anat massa lluny i que la inflació i l'atur estaven amenaçant les seves formes de vida. L'esdeveniment que va iniciar les protestes va ser la defunció de Hu Yaobang.

Després de les protestes i les crides del Govern demanant la seva dissolució, es va produir dins el Partit Comunista una divisió de criteri sobre com respondre als manifestants. La decisió presa va ser la de suprimir les protestes per la força, en lloc d'accedir a les seves reivindicacions. El 20 de maig, el Govern va declarar la llei marcial i en la nit del 3 de juny, va enviar els tancs i la infanteria de l'exèrcit a la plaça de Tian'anmen per a dissoldre la protesta. Les estimacions de les morts civils varien: 400-800 (CIA), 2600 (segons fonts no identificades de la Creu Roja Xinesa). El nombre de ferits s'estima entre 7.000 i 10.000. Després de la violència, el Govern va emprendre un gran nombre d'arrests per a suprimir als instigadors del moviment, va expulsar a la premsa estrangera i va controlar estrictament la cobertura dels esdeveniments en la premsa xinesa. La cruel repressió de la protesta de la plaça de Tian'anmen va causar la condemna internacional de l'actuació del govern de la República Popular de la Xina.

El vídeo inserit va guanyar el World Press Photo de l’any 1989 i mostra un jove opositor parat enmig d’una avinguda intentant aturar una columna de tancs que circulava per la plaça.

Vittoria Aleotti

Vittoria Aleotti (Ferrara c.1575 – 1646) compositora i organista italiana, filla del gran arquitecte Giovanni Battista Aleotti. És casi segur, però, que el seu nom de pila fos Vittoria, i Rafaella el nom que va adoptar al fer-se monja.

Va rebre lliçons de música de la seva germana gran i a l’edat de sis anys ja tocava de manera virtuosa el clavicordi. Durant dos anys va rebre lliçons d’Alessandro Milleville i als 14 anys l’envien a estudiar al convent Agustí de Sant Vito a Ferrara, famós pels ensenyaments musicals que impartia. El 1636 és anomenada Abadessa del convent, càrrec que exercí fins el 1639.

Aleotti arranjà una gran quantitat de madrigals composat per Giovanni Battista Guarini i que més tard van ser enviats pel seu pare al Comte de Zaffo que els va publicar en la impremta de Vicenti a Venècia el 1593. Una altra col·lecció de motets va ser impresa per Amadino el 1593, tractant-se de la primera publicació de música sacra composada per una dona.