Lady Hester Stanhope (1776-1839) era la neboda del primer ministre britànic William Pitt. Va adquirir fama en l'alta societat britànica de ser una d'excel·lent relacions públiques. Quan Pitt va morir sobtadament, Lady Hester va passar a percebre una pensió vitalícia, però la seva vida a Londres es va tornar avorrida en perdre les relacions amb els principals polítics del partit tory i, després de la mort del seu germà, es va traslladar a viure Gal·les. Per a llavors els seus pares ja no vivien. La seva mare havia mort quan ella comptava tan sol quatre anys.Després d'Atenes va anar a Constantinopla i des d'allà va emprendre viatge al Caire, però el vaixell va naufragar en una tempesta i va anar a parar a l'illa de Rodas. Lady Haster havia perdut totes les seves robes i allà la van oferir vestits de dona turca, però l'esmentat abillament incloïa el vel i ella es va negar a usar-lo i va decidir vestir-se d'home, amb chilaba, turbant i babutxes. L'experiència li va agradar i en arribar al Caire va adquirir una indumentària masculina composta per un vestit porpra de vellut, pantalons brodats, armilla, sella i sable.
Va recórrer Orient Mitjà, on va ser rebuda amb barreja de respecte i temor per diversos xeics. Es va negar a portar vel fins i tot a Damasc, ciutat llavors coneguda per ser el que avui anomenaríem integrista, pels carrers del qual es va passejar, jugant-se el físic, a cavall i vestida d'home. Molts la prenien per un jove turc. Poc quedava ja de la dama anglesa que va ser. A Jerusalem la va rebre el governador i les portes del Sant Sepulcre es van obrir especialment per a ella.
Allà va ser rebuda com si fos la reencarnació de Zenobia, una mítica reina de la ciutat. En aquella època va començar a dir que havia escoltat diverses profecies que l'assenyalaven com predestinada per ser la promesa d'un nou messies. És dubtós que ella mateixa ho cregués, però aquest rumor la va fer guanyar-se el respecte de la gent de la zona, que va començar a anomenar-la Reina Hester.
Cansada de vagar es va assentar al monestir abandonat de Mar Elías, a prop de Sidón, al Líban. Allà va organitzar el seu propi habitatge a l'estil turc amb un jardí. Es va guanyar l'enemistat de l'emir Bashir II per donar asil als refugiats drusos i d'altres clans, víctimes de les lluites internes. La seva autoritat es va expandir pels territoris circumdants i va adquirir suficient poder com perquè Ibrahim Pachà sol·licités la seva neutralitat abans d'envair Síria el 1832. Havia aconseguit convertir-se en poc menys que una cap d'estat. Els beduïns creien que ella tenia estranys poders.
Va organitzar una expedició per trobar el tresor perdut de la ciutat d'Ascalón, amb intenció que el govern britànic se la financés, però això no va succeir i en fracassar la recerca del tresor, es va trobar plena de deutes. La circumstància de la seva ruïna i la mort de la seva millor amiga la van sumir en la depressió i va decidir traslladar-se a un altre monestir encara més llunyà, a Djoun.
Allà va dilapidar els escassos diners que li quedaven i quan no va poder pagar als seus servents aquests van començar a portar-se les seves pertinences. Va emmalaltir, el seu caràcter va començar a agrejar-se i va desenvolupar algunes manies, com rebre les visites en la foscor, afaitar-se el cap i viure envoltada de quaranta gats. Va morir el 23 de juny de 1839.
Alguns anys després de la seva mort es van publicar tres volums amb la biografia de Lay Hester Stanhope, escrits el 1845 pel seu metge el Dr. Charles Meryon, que l'havia acompanyat en molts dels seus viatges.
"El de la vida de Lady Hester va ser el poder i el comandament, i la qüestió era que no podia accedir ni a l'un ni a l'altre. Es veia exclosa, pel seu sexe, de virregnats i governacions: tenia el geni d'un heroi, però no podia enviar flotes ni exèrcits, ni presidir consells d'Estat" (Dr. Charles Meyron).
