Ahir, divendres 27 de gener varem tenir Auditori. Director, Jakub Hrusa. Simon Trpceski, piano.
I
Johannes Brahms (Hamburg 1883 - Viena 1897)
Obertura tràgica en re menor, op.81 (1880)
Camille Saint-Saëns (Paris 1835 – Alger 1921)
Concert per a piano i orquestra núm.: 2 en sol menor, op.22 (1868)
Andante Sostenuto
Allegro scherzando
Presto
Simon Trpceski, piano.
II
Antonin Dvorák (Nelahozeves, República Txeca 1841 - Praga 1904)
Simfonia núm.: 8 en sol major, op.88 (1889)
Allegro con brio
Adagio
Allegretto grazioso. Molto Vivace
Allegro ma non troppo
dissabte, 28 de gener del 2012
divendres, 27 de gener del 2012
Giuseppe Verdi (1813 - 1901)
Compositor italià nascut a Roncole el 10 d’octubre de 1813 i mort a Milà el 27 de gener de 1901. De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills).
Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia).
Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi').
El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855).
No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció.
El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881.
Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat.
dimarts, 24 de gener del 2012
Petjades de l'Imperi Romà (19)
El 118 aC, Roma es va apoderar de la petita ciutat de Narbona i la província de Narbona anomenada Galia va ser fundada a continuació. Durant les conquestes, que s'estén per tot el sud de França. Construït sobre el model del Coliseu de Roma al segle I, la sorra de Nimes té dos pisos i 60 galeries d'una alçada total de 21 metres, gairebé la meitat del seu model
dilluns, 23 de gener del 2012
Les joies de la Castafiore
Tota l’acció de l’obra transcorre en el castell de Molins de Dalt, on la cosa es complica amb l’arribada de la Castafiore, acompanyada del pianista, la cambrera i un seguit de periodistes que anuncien el fals rumor de casament entre ella i el capità. Hi ha el robatori d’una joia, i els Dupondt sospiten de tothom, però finalment la solució del cas és molt més fàcil del que sembla. Segons el mateix Hergé, volia explicar una història en que no passés res i on tot s’enreda per tal de confondre al lector.
Amèlia Earhart (1898-1937)
Amèlia Earhart va ser per dues vegades la primera dona que va travessar l'Atlàntic amb avió: primer, el 1928 com passatgera, un any després del vol pioner de Lindbergh i després en 1932, volant sola. En ambdós casos se la va rebre amb admiració tant en la seva nativa Amèrica com a Europa. Com els seus contemporanis Amy Johnson i Beryl Markham, va sortir en totes les revistes de moda de l’època com un símbol de la nova dona independent: una barreja d’acció i atracció. Va finançar la seva passió per l’aviació treballant com a operadora telefònica, administrativa i subordinant la seva vida a volar.
La llista de records que Amèlia va establir és com un catàleg de la història de l'aviació, i inclou els primers vols de Hawaii a Califòrnia i des de Califòrnia a Mèxic i el rècord de velocitat transcontinental des d'Amèrica. Quan no volava, va utilitzar el seu temps per donar suport a la causa de les dones de carrera com ella, principalment com a assessora de dones estudiants a la Universitat Purdue. El 1937, va planificar circular la terra en una Lockheed Electra, utilitzant l’avió com un laboratori volant per provar els efectes biològics i mecànics d’un vol de llarga durada. Tot va anar bé fins a l’ultima part del viatge, quan l’avió, el seu pilot i el seu navegant simplement van desaparèixer.
Ningú ha pogut provar fins ara el què li va passar a Amèlia Earhart. Les últimes notícies que es tenen d'ella són des Papua Nova guinea, però tot i innombrables expedicions de recerca, mai no es van trobar ni els cossos ni les restes de l’avió. Alguns van dir que els japonesos havien disparat el seu avió pensant que era un avió espia per al govern dels Estats Units. Fins i tot hi van haver informacions en el sentit que havia estat feta presonera i encara vivia després de la Segona Guerra Mundial. Però sigui com fos que acabés la seva vida, la carrera d'Amèlia com a primera generació de dones voladores va ser única en el seu gènere. La dona, deia “ha d’intentar fer les mateixes coses que l’home. Quan fallin, el seu error ha de ser un repte per a les altres dones”.
divendres, 20 de gener del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)