Luigi Cherubini (1760 - 1842)

Luigi Cherubini, compositor italià, nascut a Florència el 14 de setembre de 1760 i mort a Paris el 15 de març de 1842.

Inicià la seva carrera amb obres de caire religiós. Gràcies al gran duc Leopold de Toscana pogué perfeccionar els seus estudis amb Giuseppe Sarti. El 1780 escriví una òpera, Quinto Fabio, per a la ciutat d'Alessandria (Itàlia); dos anys més tard esdevingué conegut amb L'Armida abbandonata i Adriano in Siria, òperes en les quals no s'apartà de l'estil napolità, aleshores celebrat a Europa, i que li valgué una invitació per a anar a Londres (1785), on durant un any fou compositor de cort de Jordi III.

S'establí a París (1786); escriví una cantata —Amphion, 1787— per a la lògia maçònica a la qual s'havia afiliat, i inicià una reforma del seu estil gràcies en bona part a la influència de Gluck; la subjecció de la música al drama i una major densitat orquestral donaren com a resultat dues obres mestres: Lodoïska (1791) i Medea (1797). La seva escassa simpatia per Napoleó el perjudicà, però en un viatge a Viena fou ben acollit per Haydn i Beethoven i la seva òpera Faniska (1806) assolí un èxit sorollós. Més tard, el fracàs de Les Abencérages a París (1813) l'apartà del teatre.

En un segon viatge a Londres presentà amb èxit la simfonia en re major (1815). Dedicà els darrers anys de la seva vida a l'ensenyament al Conservatori de París, del qual fou director (1812-41) i, segons Berlioz, dictador, i a la música religiosa, d'una austeritat insòlita en aquesta època: diverses misses solemnes, dues misses de rèquiem (en do menor, 1816, i en re menor, 1836) i diverses cantates. També escriví als quartets de corda (1815-37).

Objectiu: La Lluna

Aquesta obra fou publicada el 1953, 4 anys abans del llançament del primer satèl-lit a l'espai i 16 abans de l'arribada de l'home a la Lluna, tracta un dels grans mites de l'home. Arribar a la LLuna. Tornassol informa als nostres amics de les investigacions sobre un coet lunar en una base amagada. Però hi ha un grup que intenta un sabotatge, ja que roben els plans i desvien el coet de prova, fet que és una clara metàfora sobre la guerra freda i la cursa de l'espai de l'època. Però a pesar de les dificultats, a la fi aconsegueixen enlairar-se cap a la Lluna.

Nellie Bly (1867 - 1922)

Nellie Bly va néixer sota el nom d'Elizabeth Cochran en una petita població de Pennsylvania (EUA) el maig de 1867. El seu pare va morir sis anys més tard deixant la seva mare amb quinze fills que mantenir. Quan Elizabeth tenia setze anys, se’n va anar a Pittsburgh per trobar feina i aviat va trobar que per a les dones només hi havien feines mal pagades. Va aconseguir un treball com a redactora del Pittsburgh Dispatch després d’enviar una carta impactant al redactor en cap. Va començar a utilitzar el seu nom de ploma, Nellie Bly, perquè en aquella època no es considerava correcte que les dones periodistes utilitzessin el seu veritable nom.

Es va fer famosa al diari en escriure sobre les condicions dels treballadors a Pittsburg, els desposseïts i la vida dels baixos fons de la ciutat. El 1886 i 1887 va viatjar extensament a través de Mèxic, i va escriure sobre les males condicions de vida dels pobres i exposant la corrupció dels oficials del govern. Es va publicar un recull dels seus articles en un llibre titulat "Six Months in Mèxic" (Sis mesos a Mèxic). Més tard, va abandonar Pittsburg i se’n va anar a Nova York el 1887 per treballar per al diari "The World".

Quan estava a França va conèixer a Jules Verne i la seva dona. El 1889, Nellie Bly va decidir imitar al protagonista del llibre de Jules Verne "La volta al món en 80 dies" en el qual Phileas Fogg dóna la volta al globus terrestre per una aposta. Les vendes del diari van augmentar considerablement perquè els novaiorquesos i la resta del país compraven el diari per seguir la pista de Nellie Bly. Va tornar a Nova York als 72 dies, 6 hores i 11 minuts, guanyant a Phileas Fogg per més d’una setmana d’avançament.

El 1895, Nellie es va casar amb el milionari industrial Robert Seaman. El va ajudar a gestionar la seva empresa i quan ell va morir el 1904, es va convertir en presidenta i tres anys més tard, després d’una llarga sèrie de batalles legals per salvar la companyia de la fallida, va tornar al periodisme com reportera cobrint la primera guerra mundial a Europa (1914-1918). Un cop de tornada als Estats Units, Nellie Bly va escriure una columna periòdica per al New York Evening Journal. El seu principal tema eren els nens abandonats. Va morir de pneumònia a Nova York el 27 de gener de 1922.

Georg Philipp Telemann (1681 - 1767)

Georg Philipp Telemann, nascut a Magdeburg el 14 de març de 1681 i mort el 25 de juny de 1767. Compositor alemany. Fill d’un pastor protestant, estudià humanitats i dret a Leipzig (1701). Autodidacte en música, fou el compositor més fecund de l’època barroca i conreà tota mena de gèneres.

Organista a la Neue Kirche de Leipzig (1702), fundà un Collegium Musicum i escriví les primeres òperes alemanyes. Gràcies als viatges que féu pogué conèixer la música instrumental francesa, l'òpera italiana i la música popular polonesa. L'any 1706 ocupà els càrrecs de konzertmeister i de director de la capella d'Eisenach (1708), on establí una bona amistat amb J.S.Bach i la seva família.

Director de música de Santa Caterina de Frankfurt (1712) i de la capella del marcgravi de Bayreuth (1716), a partir de l'any 1721 fou director de la capella d'Hamburg, càrrec que implicava la composició de cantates destinades a les cinc esglésies principals de la ciutat, una passió anual i composicions per a les manifestacions civils. Del 1722 al 1737 fou director de l'òpera d'Hamburg, per a la qual compongué nombroses obres; la més coneguda és Pimpinone (1725).

La seva fama fou superior a la de Bach, no sols entre el públic, sinó també entre els teòrics. Sobre una base contrapuntística barroca, escriví d'una manera clara i amb gran encant melòdic una música natural que arribava amb facilitat als seus contemporanis. Fou un representant de l'anomenat estil galant i un precursor del classicisme. És autor de quaranta-dues òperes, quaranta-sis passions, vuit oratoris, unes mil quatre-centes cantates i innombrables obres vocals i instrumentals.

Gymnopèdies

M’havia imaginat que tot era blanc

quan interpretaves Erik Satie,

el teclat,

els espais, la nit,

les pedres i els arbres d’hivern,

el novembre gris.

Inefables gymnopèdies,

insistència de silenci transparent.

Aquella nota sedosa i trencadissa

El compàs, desvirtuat, lentíssim,

Plou sobre el jardí.

L’olor de la pluja entrava dins l’estança.

Les mans també eren blanques

com els pètals

i el piano de cua.

Del llibre L'estoig del violí d'Isabel Oliva i Prat

Tintin al País de l'Or Negre

L'argument principal d'aquesta aventura és la lluita entre les grans companyies petrolíferes. Tot comença quan la benzina adulterada envaeix el mercat. En Tintín se'n va a l'Orient Mitjà per investigar-ho i allí es troba amb un enfrontament entre dos emirs financiats per dues companyies petrolíferes diferents. Tintín es retroba amb el malvat Müller i descobreix el producte que adultera la benzina. Aquesta història tingué diferents versions en les quals es canvià l'argument.

Carmen de Burgos "Colombine" ( 1867 - 1932)

Carmen de Burgos és considerada com la primera periodista professional d'Espanya. Va ser també la primera dona corresponsal de guerra, a més de sufragista i escriptora prolífica, ja que va publicar prop de 150 llibres de poesia, novel·la i assajos.

Carmen de Burgos signava els seus articles i llibres com "Colombine", el pseudònim pel qual se la va arribar a conèixer. Es va separar del seu marit per maltractaments i va arribar a Madrid on va començar a treballar en el Diario Universal, convertint-se en la primera dona espanyola que va treballar en un diari. El 1909 i comissionada per El Heraldo de Madrid, marxa a cobrir el conflicte del Marroc. A més d'enviar reportatges sobre aquesta guerra, Carmen de Burgos va escriure una novel·la antibel·licista titulada "A la Guerra", un relat crític de les condicions del conflicte, i en especial, dels sofriments de les dones marroquines. Carmen de Burgos va ser així mateix una gran viatgera i va viatjar per molts països europeus així com per Amèrica.

Carmen va tenir una llarga relació amb l’escriptor Ramon Gómez de la Serna tot i ser 20 anys més gran que ell.

Petjades de l'imperi romà (15)

Un fris esculpit en una paret de Pompeia

La Paraula Justa

Potser són els signes de l’alfabet,

jeroglífics sobre planxa de plom,

grafies cabalístiques cisellades en pedra

gairebé il·legibles.

La paraula escrita sobre paper,

cera o papir, la paraula al traç,

a mà alçada

sobre foli en blanc, potser sigui la força

d’una imatge, el misteri del pensament.

He buscat en va el contorn, la línia justa,

la paraula que falta al poema

i no era enlloc.

Del llibre Estoig del Violí d'Isabel Oliva i Prat

Nicola Porpora (1686 - 1768)

Nicola (Antonio) Porpora nascut a Nàpols el 19 d’agost de 1686 i mort el 3 de març de 1768. Compositor napolità d’òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli, Senesino i Caffarelli.

Porpora va néixer a Nàpols on es va graduar al conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Haëndel i Bach, va ser professor del Conservatori de San Onofrio (1715 - 1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711 - 1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio re d'oriente (1713)), que s'estrenaren igualment a Nàpols.

El 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospédale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. El 1752 es va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes i tenint com a assistent Joseph Haydn.

Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), “Berenice reina d'Egipte” (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qual Farinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys d'edat), “Semíramis reconeguda” (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Il trionfo di Camilla (1740), Filandro (1747) i Il Trionfo di Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre les quals destaca, Or che una nube ingrata (1735); les serenates “Angelica a Nàpols” (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i oratoris, David i Betsabé (1734). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seva música de cambra estan disponibles en enregistraments.

Entre els anys 1720 i 1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio, la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.

Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seves composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.

L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.

El temple del sol

La història comença a Perú, ja que és continuació de "Les 7 boles de cristall". El professor Tornassol està raptat en un vaixell, i serà sacrificat en un temple per haver comès un sacrilegi al posar-se un braçalet sagrat. Amb l'ajuda d'un jove indi anomenat Zorrino, Tintín i els seus amics creuaran els Andes fins trobar el temple. Allí aconsegueixen salvar-se gràcies a un eclipsi de sol i a l'astúcia d'en Tintín.

Edith Durham (1863 - 1944)

Edith Durham va dedicar la seva vida sencera a viatjar als Balcans, per intentar comunicar les seves complexitats polítiques i culturals a occident. Els estats de l'est d'Europa que comprenen Montenegro, Bòsnia, Hercegovina, Sèrbia, Albània i Bulgària, tenien pocs visitants en l’època quan Edith realitzà la seva primera visita el 1900: les muntanyes eren inhòspites, la seva gent terriblement independents i poc amigables i "dins el triangle dels balcans", un lloc de conflictes interns que el feien un lloc perillós per a qualsevol viatger.

No obstant això Edith, una artista i antropòloga que va començar a viatjar per motius de salut, es va enamorar d’aquestes terres, de la seva gent i les seves aspiracions i a partir de llavors des de 1900 fins a la I Guerra Mundial va passar viatjant per aquests llocs.

Tenia trenta-set anys quan va viatjar allà per primera vegada pensant que una dona a la seva edat no havia de ser vista com un perill, i amb les seves capacitats lingüístiques, la seva ajuda pràctica i les seves simpaties polítiques, molt aviat va arribar a ser ben coneguda i acceptada (especialment a Albània) com heroïna nacional i 'Reina de les Muntanyes' a títol honorari. ¨

Durant les revoltes de 1903, 1909 i la guerra dels Balcans de 1912, va portar ajuda mèdica, menjar i comprensió als albanesos tribals mentre intentava explicar-los que no es trobaria una solució al problema dels Balcans sense abans apreciar la diferència entre les cultures dels diferents estats.

Després de la I Guerra Mundial, el govern d'Albània li va oferir a Edith una llar permanent al país, però ella va preferir mantenir-se independent i es va instal·lar de nou a Londres (un cop més en mal estat de salut) per organitzar la seva rica col·lecció de tèxtils i brodats dels Balcans i per a escriure per a la causa.