Jean Baptiste Lully (1632 - 1687)

Jean Baptiste Lully, Giovanni Battista Lulli (Florència, 28 de novembre de 1632 –París, 22 de març de 1687). Compositor francès d'origen italià, Sobreintendent de la Música de Lluís XIV de França.

Per les seves dots com a músic i com a organitzador, així com de cortesà i intrigant, Lully va dominar tota la vida musical a França a l’època del Rei Sol. Va ser l’origen de moltes formes musicals, que bé va organitzar o concebre: la tragèdia lírica, el gran motet, l’obertura a la francesa, etc. La seva influència sobre la música europea de l’època va ser gran, i nombrosos compositors entre els més grans (Henry Purcell, Georg Friedrich Haendel, Johann Sebastian Bach, Jean-Philippe Rameau) li son deutors d’una o altra manera.

Va arribar a França el 1643, entrant com ajudant de cambra de Mademoiselle de Montpensier, que desitjava perfeccionar els seus coneixements de la llengua italiana. A l’edat de tretze anys, manifestant grans dots per a la música, va aprendre a tocar el violí, es va mostrar com un excel·lent ballarí, i va incorporar-se a la Gran Banda dels Violins del Rei, composta per 24 instrumentistes. El 1653, Lully va ballar amb el rei en el Ballet de la Nuit.

A París, Lully va seguir els estudis musicals amb Johann Sigismund Kusser, que a França es feia anomenar Cousser. Va obtenir ràpidament la direcció d'un nou conjunt musical: La Bande des Petits Violons. Perfecte cortesà i hàbil home de negocis, va esdevenir ben aviat primer compositor de la cort, i les seves àries i ballets van consagrar la seva reputació. Amb el suport de Lluís XIV, va esdevenir compositor de cambra i més tard sobreintendent de la música reial.

Es va naturalitzar francès el 1661, i pocs mesos després es va casar amb Madeleine Lambert, el pare de la qual era director de música de Mademoiselle de Montpensier. A partir de 1664, Lully va treballar regularment amb Molière (que l'anomenava «el llibertí»), creant el gènere de la comèdia-ballet, sense per això renunciar als ballets de cort. Però el 1671 es van enfrontar i esdevingueren terribles enemics.

El 1672, Lully va comprar a Perrin el privilegi de l'Académie Royale de Musique. Farcit d'honors i de riqueses, va compondre llavors una tragèdia lírica per any aproximadament, eclipsant, pels favors reials de què gaudia, tots els compositors dramàtics de l’època: Marc-Antoine Charpentier, André Campra, Louis-Nicolas Clérambault. El seu llibretista favorit era Philippe Quinault

El 1681, Lully va assolir el zenit de la seva carrera, amb el nomenament com a secretari del rei.

Malgrat ser pare de sis fills, era conegut i criticat pels seus enemics per les seves pràctiques homosexuals. Lluís XIV, com tot home de l’època que es considerava honest, tenia pànic al que aleshores s'anomenava «el pecat italià». Així, quan el 1685, les relacions de Lully amb Brunet, un jove patge de la Capella, van fer-se públiques provocant l’escàndol, Lully va perdre part dels favors del rei, el qual per exemple no va assistir a les representacions de la darrera òpera de Lully, Armide, el 1686. Lully va compondre la seva darrera obra completa, Acis et Galatée, pastoral heroica en forma d'òpera, per a la cort més voluble de Lluís de França, el Gran Delfí, fill de Lluís XIV.

Va morir de gangrena a París el 1687, arran d’una ferida al peu que es va provocar amb el seu « bastó de direcció », una llarga i pesant tija que es feia servir per marcar el compàs colpejant el terra.

Lully és recordat principalment per la seva contribució a la música religiosa i a la música per a l'escena. Quedarà en la història com a creador de l’òpera francesa. Va compondre 14 tragèdies líriques, les més celebrades de les quals són: Atys (1676), Phaéton (1683) i la seva obra mestra Armide (1686). Tan desimbolt a l’església com al teatre, va deixar més de 20 grans motets, el més famós dels quals és el Te Deum, de 1677, així com 11 petits motets d’estil més italianitzant.

Admirat pels músics del seu temps, va ser interpretat sense interrupció fins a la Revolució de 1789, i la seva influència va ser immensa tant sobre els seus compatriotes, com ara François Couperin, Marin Marais, Michel-Richard Delalande, Jean-Philippe Rameau, com a la resta d'Europa.