Moià

El proper diumenge 10 de maig de 2009 se celebra, al parc municipal de Moià, el XII mercat de la prehistòria, de 10 a 3 del migdia, amb un centenar d’activitats i demostracions per a totes les edats.

Moià està situat aproximadament a 25 km de Manresa, 25 km de Vic, i 58 de Barcelona. Per a arribar-hi des de Barcelona, el millor camí és agafar l'autopista A7 i sortir a Mollet del Vallès. Seguidament, cap a Caldes de Montbui i agafar la B-143 cap a Sant Feliu de Codines, Castellterçol i Moià.

Prop de Moià, hi ha Collsuspina, un bonic poblet que en depén administrativament. A uns 7 o 8 Km. de Moià, en direcció a Vic, trobareu també, les famoses coves prehistòriques del Toll, amb una profunditat de 1.148 m. Tampoc no podeu perdre-us la casa museu de Rafael de Casanova. Pels voltants teniu l’incomparable monestir romànic de Santa Maria de l’Estany.

In memoriam

Aquesta setmana santa ha fet tres anys de la mort d'en Jordi, un amic meu d'infantesa. Ell i la seva dona, Eulàlia, varen caure per una canal glaçada a la Vall de Núria. Varen morir els dos. En record seu penjo aquest video de la canço Signore delle Cime que és molt coneguda en els ambients corals i que, a més, es va cantar al seu enterrament.

La lletra diu: Dio del celo signore delle cime, un nostro amico hai chiesto alla montagna. Mai ti preghiamo: su nel Paradiso lascialo andare per le tue montagne.
Santa Maria signora delle neve, copri col bianco soffice mantello, il nostro amico, il nostro fratello. Su nel Paradiso lascialo andare per le tue montagne.

Llibre d'Hores

El Llibre d'Hores era una oració per als laics, que es va desenvolupar a finals de l'Europa medieval i que s'utilitzava per a la devoció privada. Aquestes obres eren sovint personalitzades per als patrons i s'il·luminaven amb pintures en miniatura que representaven la vida de Crist, la Verge Maria i els sants. El text incloïa un calendari de dies festius litúrgics i una sèrie d'oracions per recitar vuit vegades el dia, segons la pràctica establerta. Als començaments del període Renaixentista, la popularitat del Llibre d'Hores va posar de manifest el creixent interès dels laics per parlar directament amb Déu i els sants, i no exclusivament a través de l'església i el clergat ordenat. Aquest manuscrit del Llibre d'Hores de França de principis de segle XVI (1524) en paper vitel·la i inclou 16 pintures en miniatura grans i 26 petites amb relleu en or i pintades amb rics colors primaris. Està adornat amb marques de paràgraf i títols amb tinta blava i vermella i escrit en lletra llatina delicada de la qualitat més alta. Tant el text com les il·luminacions se li atribueixen als tallers parisencs de Geoffroy Tory.

El llibre de Sent Soví

"Así comensa lo libre de totes maneres de manjar. La qual és una de les gentil.lesses que hom deu saber e fer entendre a totes natures de gents, so és ha hòmens hi ha dones, de qualsevulla estament que sia".

Alguns asseguren que es va escriure o que es va publicar per primera vegada en 1324, d'altres, menys atrevits i més sensats el situen tranquil·lament al llarg del segle XIV. Escrit en català, o llengua romanç, és el text culinari més antic conservat a aquesta llengua. Es conserven dos manuscrits de contingut desigual a les universitats de Barcelona i València. I no tots són iguals en passar per les mans de diferents lectors i escriptors que n'aporten cada un el seu.

La cuina catalana de l'època era una cuina privilegiada, enginyosa i refinada. Era la cuina d'un país que permetia criar bon bestiar i conrear bons productes agrícoles. El llibre és fidel reflex de la cuina que es feia als territoris de l'antiga Corona d'Aragó abans de l'arribada dels productes procedents d'Amèrica. Es poden reconèixer perfectament tècniques, procediments i ingredients d'ús actual a través de les seves 220 receptes. Les receptes estan escrites de manera simple i espontània. A través d'elles s'observa una clara influència àrab (persa i asiàtica) i una manera diferent de veure la gastronomia, amb imaginació i seny.

Fotografies de Laurie Lipton

Laurie Lipton va néixer a Nova York i va començar a dibuixar als 4 anys. Va estudiar al Carnegie-Mellon University de Pennsylvania, essent el primer alumne d'aquella facultat que es va llicenciar amb premi extraordinari de dibuix. Va desenvolupar un estil hiperrealista basat en les pintures religioses de l'escola flamenca, aprenent de forma autodidacta la tècnica i l'estil dels grans mestres del segle XVII, a base de copiar durant hores a Durero, Memling i Van Eyck.
Després d'haver viscut en diversos països d'Europa, s'instal.la definitivament a Londres l'any 1986.Laurie s'ha dedicat a explorar mitjançant el dibuix obscurs racons de la psiqué humana amb relació a com es percep la mort i la obscuritat. Escenes perturbadores són les que es poden veure en tota la seva obra barrejades amb terror, por i situacions personals de l'artista amb tocs de ficció.

Francesca Caccini

Francesca Caccini ( 1587 – c. 1640), compositora, cantant, professora de música i poetessa de principis del Barroc. Filla del compositor i cantant Giulio Caccini. Es va traslladar a Florència on va desenvolupar una gran activitat com a compositora i cantant al costat del seu pare. El seu debut va tenir lloc l’any 1600 intervenint a l’òpera Euridice, presentada al Palau Pitti en motiu del casament entre Enric IV de França i Maria de Médicis. L’any 1604 es trasllada a França i anys més tard torna a Florència i es casa amb el músic Giovanni Battista Signorini, integrant de la Camerata Florentina.

Francesca Caccini va escriure cinc òperes, quatre de les quals s’han perdut ( solament ha sobreviscut La liberazione di Ruggiero). Va compondre, a més, obres religioses, seculars, vocals i instrumentals. La única obra seva que encara perdura és la publicació de l’any 1618 Il primo libro delle musiche .

Bartolomeo Scappi

Fa poc vaig veure per TV3 un interessant documental sobre la vida i obra de Bartolomeo Scappi, (1500 – 1577), el cuiner més famós del Renaixement, cuiner de bisbes i papes, i autor de l’excel·lent Opera, un dels millors llibres de cuina de l’època i que va servir per fonamentar les bases de la cuina moderna. Segons el papa Pius V era el "Miquel Àngel de la cuina".
Segurament molts dels grans xefs actuals tenen un gran deute amb Scappi que va dirigir algunes de les millors cuines del món de la seva època. Nascut al voltant de l’any 1500 va treballar en les cuines de cardenals i bisbes venecians en una època on els banquets eren una mostra de poder de la noblesa eclesiàstica. Els seus plats serviren per honrar ambaixadors i tancar tractes comercials. El seu art el dugué finalment al Vaticà on va acabar els seus dies com a cuiner privat del papa Pius V el qual el va animar a publicar la seva magna obra Opera l’any 1570.
Entre les seves proeses culinàries hi ha el gran banquet que va elaborar per homenatjar un triomfant Carles V després del seu perllongat setge al Vaticà i que tenia quasi 800 plats diferents, tots ells descrits al llibre. En el documental podem gaudir d’algunes de les receptes del gran mestre italià a mans de l’escriptor, periodista i cuiner Antonio Carluccio que viatja per Venècia i altres llocs d’Itàlia a la recerca de les empremtes de l’eminent cuiner.

Titànic ( 97 anys)

Avui fa 97 anys de l’enfonsament del Titànic. El RMS Titànic (en anglès Royal Mail Steamship Titanic, Vaixell Correu Reial Titanic) era el segon de tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line (junt amb el RMS Olympic i el HMHS Britanic) que pretenien dominar el negoci dels viatges transoceànics a principis del segle XX. El Titànic fou verat el 1911 i entrà en servei l'any següent, essent el vaixell de passatgers més gran i luxós de l'època juntament amb l'Olympic.

Durant el seu viatge inaugural entre Southampton ( Gran Bretanya) i Nova York, la nit del 14 al 15 d’abril del 1912 es topà amb un iceberg, fet que provocà la seva destrucció i enfonsament i la mort de més de 1.515 persones (d'un total de 2.224). Degut a les circumstàncies que envoltaren la tragèdia i a l'atenció pública mundial provocada pel naufragi, el sinistre del Titànic s'ha convertit en un dels naufragis més famosos de la història.

El Titànic es va dissenyar emprant algunes de les tecnologies més avançades de l'època, com mampares hermètiques que dividien el buc en 17 seccions independents i que es creia que podien mantenir-lo a la superfície en cas de trencament d'una part del buc; anava dotat de telegrafia, un nou disseny d'hèlix de tres pales i les instal·lacions de primera classe no tenien comparació amb les d'altres vaixells pel que fa a luxe. Complia, a més, amb totes les normes de seguretat exigides per la legislació britànica i nord-americana. Les fotografies les he aconseguit dels arxius de la revista Life a partir del blog aldea-irreductible.

La mona de Pasqua

La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat. El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors.

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumeng de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l'ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Dansa de la Mort

La Passió de Verges, que s’escenifica únicament, avui, la nit de Dijous Sant, conserva les característiques més tradicionals d’aquesta mena de representacions de Setmana Santa. Hi ha qui afirma que la processó podria estar datada l’any 1347, però l’estructura actual ens ha arribat, almenys des del segle XVIII. El text que es representa, que és el més antic de les passions que es fan a Catalunya, va ser revisat i adaptat per Fra Antoni de Sant Jeroni cap a l’any 1773 a partir de diversos textos anteriors.

L’acte comença a la Plaça Major, on dalt d’un cadafals es representen els passatges inicials de la Passió, fins que Jesús és condemnat. L’obra continua però en processó, representant-se la resta d’escenes a diferents places i racons del casc antic: la Samaritana, els Manages, la Creu dels Improperis, el Pelegrí, els Jueus... els diferents passos o misteris i al final del seguici una banda de música. Els actors i també el públic abandonen la plaça i segueixen escenificant els diversos moments del drama pels carrers, que són un escenari itinerant perfectament ambientat per la penombra existent, el trajecte només està il•luminat per teieres enceses durant el recorregut i, per cargols plens d’oli i amb un ble encès, al carrer dels Cargols.

En el seguici hi participa una veritable joia única de la cultura popular: la Dansa de la Mort. L’executen cinc esquelets que evolucionen al ritme repetitiu i sobri d’un tabal, en uns saltirons secs que van modificant la seva postura sobre si mateixos a l’hora que van avançant. Els objectes que porten són una dalla, una bandera recordant que el temps és breu, un plat ple de cendres i un rellotge sense busques, senyals que ens indiquen el destí inexorable que tard o d’hora ens espera. La Dansa de la Mort és la única que ha arribat fins a nosaltres, de les moltes danses d’aquest estil que existien.

Després de les diverses parades i dels episodis que s’hi representen, la processó arriba fins al turó on hi ha l’església quan ja són altres hores de la matinada. Allí amb la crucifixió, s’hi escenifica el darrer acte de la Passió mentre la Mort, a l’interior de l’església, es rendeix davant el Santíssim en un final paral•lel.

Fotografies d'Oleg Duryagin

Oleg Duryagin més conegut com Dou, va néixer a Moscou l'any 1983. Dou treballa sobretot el retrat, retocant fotografies de manera precisa i acurada, donant al retrats un increible aspecte de nines de porcellana. Ha exposat la seva obra a Paris, Moscou, Sant Peterburg, Los Àngeles; i també a Bèlgica, Hongria i Holanda.

Maddalena Casulana

Maddalena Casulana ( c.1544 – 1590), compositora italiana, intèrpret de llaut i cantant del Renaixement. Es coneix molt poc de la seva vida tret d’allò que es pot deduir de les dedicatòries i escrits en les seves col·leccions de madrigals. És possible que neixés a Casola d’Elsa, prop de Siena. El seu primer treball data de 1566: quatre madrigals en una col·lecció intitulada "Il desiderio". Dos anys després publica a Venècia el seu primer llibre de madrigals a quatre veus que és el primer treball musical publicat per una dona en la història de la música occidental.

La següent dedicatòria a Isabel de Médicis, en el seu primer llibre de madrigals, ens expressa els seus sentiments sobre la singularitat de ser compositora en aquella època: " Vull mostrar al món, la errònia vanitat que només els homes posseeixen les capacitats de l’art i de l’intel·lecte, i que aquestes capacitats mai les poden tenir les dones".

El seu estil és moderadament contrapuntístic i cromàtic, amb reminiscències dels primers treballs de Luca Marenzo, així com de diversos madrigals de Philippe de Monte el qual tenia una elevada opinió d’ella.

Que Orlando de Lassus dirigís una composició d’ella en un casament a Baviera dona a entendre que també estava impressionat per la seva qualitat com a compositora. Han quedat pel record 66 dels seus madrigals.

Johannes Vermeer

Johannes Vermeer van Delft (1632 -1675), anomenat pels seus contemporanis Joannis ver Meer o Joannis van der Meer, és un dels pintors dels Països Baixos més coneguts de l’època barroca. Va viure durant l’edat d’or holandesa, període en el qual el seu país experimentà un extraordinari impuls econòmic, cultural i polític.
L’obra completa de Vermeer és molt reduïda: tant sols va pintar una trentena de quadres. Les seves primeres obres van ser de tipus històric però la seva fama li va venir gràcies a la pintura costumista, que és majoria en la seva obra. Els seus quadres més coneguts són Vista de Delft i La Jove de la Perla. Va ser un pintor d’èxit moderat.
Al llarg de la seva vida va tenir greus problemes econòmics, degut segurament a la seva minsa producció pictòrica i, a la seva mort, va deixar molts deutes a la seva dona i als seus onze fills.
Pràcticament ignorat durant dos segles, no va ser fins al segle XIX que la seva obra no fou reconeguda arreu. Actualment està considerat com un dels més grans pintors d’Holanda. És conegut, sobretot, per la seva gran habilitat en l’ús i tractament de la llum.

Fotografies de Desirée Dolron

Desirée Dolron neix a Harlem, Holanda, l'any 1963 però viu i treballa a Amsterdam. S'ha fet famosa pels seus reportatges d'investigació i de viatges, i també per les seves fotografies d'estudi realitzades en part amb l'ajuda de l'ordinador. Durant el període 2001 - 2006, Dolron mostra la seva devoció cap a la pintura, donant als seus anónims models la mateixa aparença que conseguien els pintors de l'escola flamenca, particularment Johannes Vermeer. La serenitat i l'enigma que aquests pintors assoliren en el seu treball estan magistralment aconseguits per la fotògrafa.

Adolf Hitler

Pintures realitzades per Adolf Hitler. Hauria pogut dedicar-se només a la pintura. Oi que si?