Frida Kahlo

Va néixer a Coyoacán, al sud de la Ciutat de Mèxic, el 6 de juliol del 1907. Malgrat això, Frida deia haver nascut el 1910, any de l'inici de la Revolució Mexicana: "Vaig néixer amb la Revolució", perquè volia que la seva vida comencés amb el Mèxic modern. Aquest detall ens mostra la seva singular personalitat, caracteritzada des de la seva infantesa per un profund sentit de la independència i la rebel·lia contra els hàbits socials i morals ordinaris, moguda per la passió i la sensualitat. Orgullosa del seu "mexicanisme" i de la seva tradició cultural, es va enfrontar a la regnant penetració dels costums nord-americans, tot això barrejat amb un peculiar sentit de l'humor.

Frida va ser la tercera filla de Guillermo Kahlo, fotògraf d'origen germànic-hongarès, de religió jueva amb la seva segona esposa, la mexicana Matilde Calderón i González, d'ascendència espanyola i indígena de religió catòlica. Les seves dues germanes més grans van ser Matilde i Adriana; després d'elles va néixer l'únic fill baró de la família, el qual va sobreviure a penes uns dies. Quan Frida tenia tot just onze mesos, el juny de 1908 neix la seva germana menor, Cristina, la seva constant companya i l'única de les germanes Kahlo en deixar descendència. A més d'elles, Frida va tenir tres germanes "grans": María Luisa, la gran, una segona germana morta tot just néixer i Margarida, totes nascudes del primer matrimoni del seu pare amb María Cardeña (anomenada també Sardenya en algunes fonts), morta en el part de Margarida el 1898.Tanmateix, d'acord a l'estudi de Gaby Franger i Rainer Huhle, formava part de la llegenda, no poques vegades instigada per la pròpia Frida, que Guillermo Kahlo tingués arrels hongareses o jueves. Aquests autors sostenen que probablement el fotògraf va néixer a Pforzheim, petita ciutat de l'estat de Baden-Wurtemberg i que els seus avis i resta d'avantpassats van pertànyer a la burgesia local i eren de religió luterana.

La seva vida va quedar marcada pel sofriment físic que va començar amb la poliomielitis que va contreure el 1913 i va continuar amb diverses malalties, lesions, accidents i operacions. Aquesta primera malaltia li va deixar una seqüela permanent: la cama dreta molt més prima que l'esquerra.El 1922 va entrar a l'Escola Nacional Preparatòria de Ciutat de Mèxic, la institució més prestigiosa educativa de Mèxic, que començava a admetre per primera vegada noies alumnes. Allà les seves entremaliadures la van convertir en el capitost d'un grup majoritàriament format per nois rebels amb qui va realitzar innombrables bretolades a l'escola tenint generalment com a víctimes als seus professors. Va ser precisament en aquesta escola on entraria en contacte amb el seu futur marit, el conegut muralista mexicà Diego Rivera, a qui li havia estat encarregat pintar un mural a l'auditori de l'escola.

El 1925 va aprendre la tècnica del gravat amb Fernando Fernández Domínguez. El 17 de setembre d'aquell mateix any un accident de tramvia la va deixar amb lesions permanents a causa que la seva columna vertebral va quedar fracturada i gairebé trencada, així com diverses costelles, coll i la pelvis, el seu peu dret es va dislocar, la seva espatlla es va desconjuntar i un passamà li va travessar el ventre, introduint-se-li pel costat esquerre. La medicina del seu temps la va torturar amb operacions quirúrgiques (32 al llarg de la seva vida), cotilles de diferents tipus i diversos mecanismes per estirar-li la columna.

L'avorriment que li provocava la seva postració la va portar a començar a pintar: el 1926, encara en la seva convalescència, va pintar el seu primer autoretrat, el primer d'una llarga sèrie en la qual expressarà els esdeveniments de la seva vida i les seves reaccions emocionals davant dels mateixos. La majoria de les seves pintures les realitzarà estirades al seu llit i al bany. Tanmateix la seva gran força i energia per viure li van permetre una important recuperació.

Després d'aquesta recuperació, que li va tornar la capacitat de caminar, una amiga íntima la va introduir en els ambients artístics de Mèxic on es trobaven, entre d'altres, la coneguda fotògrafa, artista i comunista Tina Modotti i el futur marit de Frida, Diego Rivera.L'artista va contreure matrimoni amb Rivera el 21 d'agost de 1929. La seva relació va consistir en amor, aventures amb altres persones, vincle creatiu, odi i un divorci el 1939 que només va durar un any.Poc després del seu divorci amb Diego Rivera, Frida Kahlo va acabar un autoretrat constituït de dues personalitats: Les Dues Fridas. Amb aquest quadre, assimila la crisi marital, a través de la separació entre la Frida en vestit de tehuana, el favorit de Diego, i l'altra Frida, d'arrels europees, la que va existir abans de la seva trobada amb ell. Els cors de les dues dones estan connectats un a l'altre per una vena, la part europea rebutjada de Frida Kahlo amenaça amb perdre tota la seva sang.

Al matrimoni el van arribar a anomenar la unió entre un elefant i un colom, ja que Diego era enorme i obès mentre que ella era petita i prima. D'altra banda; Frida, a causa de les seves lesions, mai no va poder tenir fills, cosa que va tardar molts anys en acceptar.Malgrat les aventures de Diego amb altres dones (que van arribar a incloure la pròpia germana de la pintora), va ajudar Frida en molts aspectes. Ell va ser qui li va suggerir a Frida que vestís amb el vestit tradicional mexicà consistent en llargs vestits de colors i joieria exòtica. Això, al costat del seu semblant seriós es va convertir en la seva imatge de marca. Ell estimava la seva pintura i va ser també el seu major admirador. Frida, a canvi, va ser la major crítica de Diego.

Entre 1937 i 1939 el revolucionari ucraïnès León Trotsky va viure exiliat a la seva casa de Coyoacán al costat de la seva dona. Allà tindrà un romanç amb el líder comunista per a, després del seu assassinat a les mans del membre de la NKVD estalinista Ramón Mercader, ser acusada com a autora del mateix. Això la va portar a estar arrestada però finalment va ser deixada en llibertat igual com el seu marit.

En 1938 el poeta i assagista del surrealisme André Bretón qualifica la seva obra de surrealista en un assaig que escriu per a l'exposició de Kahlo a la galeria Julien Levy de Nova York. No obstant això, ella mateixa declara més tard: "Creien que jo era surrealista, però no ho era. Mai no vaig pintar els meus somnis. Vaig pintar la meva pròpia realitat".El 1939 exposa a París a la galeria Renón et Collea gràcies a Bretó. La seva estada a la capital francesa la va portar a relacionar-se amb el pintor malagueny Picasso i a aparèixer a la portada del Vogue francès. Per llavors Frida era coneguda al món sencer. A partir de 1943 va fer classes a l'escola La Esmeralda del Mèxic D.F.La Casa Blava, Museu Frida Kahlo.En la primavera de 1953 la Galeria d'Art Contemporani d'aquesta mateixa ciutat li va organitzar, per primera vegada, una important exposició. La salut de Frida era molt dolenta per llavors i els metges li van prohibir d’assistir-hi. Minuts després que tots els convidats es trobessin en l'interior de la galeria es van començar a sentir sirenes des de l'exterior. La multitud embogida es va dirigir a l'exterior, allà hi havia una ambulància acompanyada d'una escorta amb motocicleta. Frida Kahlo havia estat portada a la seva exposició en un llit d'hospital. Els fotògrafs i els periodistes es van quedar impressionats. Ella va ser col·locada en el centre de la galeria. La multitud va anar a saludar-la. Frida va explicar acudits, va cantar i va beure la tarda sencera. L'exhibició havia estat un èxit rotund.

Aquell mateix any li van haver d'amputar la cama per sota del genoll a causa d'una infecció de gangrena. Això la va sumir en una gran depressió que la va portar a intentar el suïcidi en un parell d'ocasions.

Va morir a Coyoacán el 13 de juliol de 1954. No es va realitzar cap autòpsia. Va ser vetllada al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i el seu fèretre va ser cobert amb la bandera del Partit Comunista mexicà, un fet que va ser molt criticat per tota la premsa nacional. El seu cos va ser incinerat i les seves cendres les acull la Casa Blava de Coyoacán, lloc, que la va veure néixer.Les seves últimes paraules al seu diari van ser: "Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar mai".