Requiescat in Pacem

La frase de l'any

Llegeixo al Periódico de Catalunya del diumenge 22 de març un article que fa referència a la visita, per primera vegada des de l'invasió de l'Irak, que vuit persones -cinc britànics, dos nord- americans i un canadenc- van fer a aquest país el 8 de març en un viatge que ha durat dues setmanes i que ha estat organitzat per l'agència Hinterland, un operador britànic de turisme d'aventura.

Una d'aquests turistes és una arqueòloga britànica jubilada de 77 anys que viu al nord de Londres. Quan se li pregunta el perquè d'aquest perillós viatge respon que com a arqueòloga sempre he volgut visitar l'Iraq, perquè és on va començar tot, la Terra dels Dos Rius. Diu, a més, per justificar la seva gosadia que, quan arribes a la meva edat, és molt millor morir d'un tret a l'Iraq que a la sala d'un geriàtric. No em queden gaires més anys de vida. ¿Per què no els hauria de viure al màxim, doncs?.

Aquesta frase ( la negreta és meva) considero que hauria de ser escollida com una de les frases de l'any per tot allò que traspua de vitalitat, de ganes de viure i de revelar-se davant d'una situació - l'estada en un geriàtric - que la senyora deu considerar parasitària.

El Papa Benet XVI contra la ciència

Llegeixo a El Periódico de Catalunya que la prestigiosa revista The Lancet, de gran influència en l'àmbit de la medicina, ha publicat una editorial d'insòlita duresa, en la qual acusa al Papa Benet XVI de falsejar la veritat científica per estendre la doctrina catòlica. Aquest article ve arran d'unes declaracions del Papa en el seu recent viatge a l'Àfrica en el qual criticava obertament l'ús del preservatiu com a mitjà per evitar el contagi de la SIDA. La revista suggereix fins i tot que Benet XVI és conscient de la falsedat que contenen les seves paraules però anteposa a la veritat el propòsit interessat d'estendre la seva fe. Davant d'aquesta notícia no puc fer altra cosa que indignar-me per l'actitut d'aquell que milions de persones consideren el seu cap espiritual i que a més, és creador d'opinió a nivell global. Em queda el consol de saber, però, que hi ha també milions de catòlics, d'altres creences, agnòstics i de no creients que pensen i treballen, molts d'ells de forma desinteresada, per ajudar a eradicar aquesta enfermetat, aconsellant sempre l'ús del presevatiu.

Pedro Salinas

A mitjans dels anys 70 jo estudiava a la Universitat de Barcelona, al que aleshores en deien Facultat de Filosofia i Lletres. L'efervescència política i sobretot social del moment donaren ales als estudis de llengua i literatura catalanes. Així, estudiàvem els Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Vicenç Garcia, més conegut com el rector de Vallfogona, però també Carles Riba o Salvador Espriu. En mig d'aquest contingent de poetes catalans, i ja fora de l'àmbit acadèmic, vaig descobrir un poeta de la generació del 27: Pedro Salinas. Va ser un amor a primera vista. La seva poesia em va seduir des del primer moment..... i malgrat això només tinc un llibre seu, que com el Guadiana, el poso i el trec de les prestatgeries de casa per llegir-lo amb fruïció. Es tracta d'una antologia prologada per Julio Cortázar d'Alianza Editorial.

Transcric un dels poemes que més m'agraden i que m'evoca amors de in illo tempore.

Perdóname por ir así buscándote

tan torpemente, dentro

de ti.

Perdóname el dolor, alguna vez.

Es que quiero sacar

de ti tu mejor tú.

Ese que no te viste y que yo veo,

nadador por tu fondo, preciosísimo.

Y cogerlo

y tenerlo yo en alto como tiene

el árbol la luz última

que le ha encontrado al sol.

Y entonces tú

en su busca vendrías, a lo alto.

Para llegar a él

subida sobre ti, como te quiero,

tocando ya tan sólo a tu pasado

con las puntas rosadas de tus pies,

en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo

de ti a ti misma.

Y que a mi amor entonces, le conteste

la nueva criatura que tú eras.

Kassia

Kassia coneguda també com a Kassiane, Kassiani, Casia, Santa Cassiana (Constantinopla , 810 c.867) , va ser poetessa i compositora a l’Imperi Bizantí.

Va néixer en el sí d’una família aristocràtica. Cap a l’any 843 va fundar un convent i esdevingué la seva primera abadessa.

La tradició explica que Kassia va ser obligada a exiliar-se pel fet d’ajudar a monjos i altres creients partidaris de mantenir el culte a les imatges, contràriament a allò que dictava la tendència iconoclasta imperant en aquells moments.

Una altra tradició explica que Kassia fou candidata a casar-se amb l’Emperador Teòfil l’any 830. L’interrogatori previ ( i públic) incloïa una pregunta sobre si preferia d’alguna manera a altres dones. Diuen que la seva resposta, que va provocar que fos rebutjada com a candidata, fou que "efectivament prefereixo a la dona més gran que mai hagi existit". La resposta fou mal interpretada: es referia a la Verge Maria, mare de Jesucrist.

Com a compositora Kassia va escriure al voltant de cinquanta himnes, trenta dels quals encara es canten en la litúrgia ortodoxa oriental; 47 són tropàries (breu himnes de pregària), y 2 són cànons. Algunes de les melodies dels himnes encara es conserven actualment encara que modificats pel pas del temps. També va escriure 261 epigrames i versos gnòmics.

Sopar

Dues parelles d'amics, una conversa relaxada al voltant d'una taula ben parada. Sòbria però no hi falta de res. Quatre plats ben cuinats sota un mateix fil conductor. Racions poc abundants però suficients. Una copa de vi negre: aquest cop no hem fet país i hem comprat un Ribera del Duero. Boníssim! Sona, suau, de fons l'Iste Confesor de Domenico Scarlatti. La trobada l'hem fet a casa d'un amic a la part alta de Barcelona. A la part alta vull dir prop del Carmel. És part alta, oi?

M'agraden els sopars de petit format amb amics. Per Sant Jordi ens tocarà fer-lo a casa nostra.

Clara Josephine Wieck de Schumann

Clara Josephine Wieck de Schumann (Leipzig, 13 de setembre de 1819 - Frankfurt del Main, 20 de maig de 1896), esposa del compositor Robert Schumann, va ser una de les principals pianistes de l'època romàntica, a més de compositora.

Clara va estudiar música des d'una edat molt primerenca, amb el seu pare, el professor de piano i pedagog musical Friedrich Wieck. Va desenvolupar una brillant carrera d'intèrpret des dels tretze anys fins al seu matrimoni amb Robert Schumann, una unió inicialment desautorizada pel seu pare, que es va celebrar en 1840 per ordre judicial. Després va continuar component i interpretant, malgrat tenir i criar set fills. Va acompanyar al seu marit en diverses gires que van servir per a estendre la seva fama -i la de Robert Schumann- fora de les fronteres d'Alemanya. La seva vàlua com a intèrpret la va adquirir tocant les obres de Bach, Mozart, Beethoven i contemporanis com el seu marit o Brahms.

Johannes Brahms va conèixer a la parella en 1853, quan tenia vint anys, i va establir amb Clara una amistat que va perdurar tota la seva vida. Aquell mateix any Clara va conèixer al violinista Joseph Joachim, que des de llavors la va acompanyar amb freqüència en els seus concerts.

Robert Schumann va morir tres anys després, i Clara va accentuar la seva amistat amb Brahms, de qui va acabar sent la principal consellera i inspiradora. No obstant això, no va perdre la passió per la música de Robert, que va seguir representant el nucli principal dels seus concerts. Amb aquest programa va viatjar a Londres repetidament des de 1865, després d'una visita poc reeixida en 1856. El 1878 va ser nomenada professora de piano al Conservatori Superior de Frankfurt, on va impartir classes fins al 1892, principalment de tècnica interpretativa.

Els Càrmina Burana

L'original Carmina burana és una col·lecció de cants dels segles XII i XIII, que s'han conservat en un únic còdex trobat el 1803 a l'abadia de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern), a Baviera i que actualment es troba a la Biblioteca Estatal Bàvara ( Munich).

El còdex recull un total de 300 rimes, escrites majoritàriament en llatí (encara que no amb metre clàssic), en part en un dialecte del germànic antic mitjà, i del francès antic. Van ser escrits per estudiants i clergues cap al 1230 aproximadament, i s'hi fa gala del gaudi per viure i de l'interès pels plaers terrenals, per l'amor carnal i el gaudi de la natura, i amb la seva crítica satírica als estaments socials i eclesiàstics, ens donen una visió contraposada a la que es va desenvolupar en el segle XIX respecte a l'edat mitjana com una "època fosca".
En els Carmina burana es satiritzava i es criticava tota la societat en general, especialment les persones que ostentaven el poder a la corona i sobretot en el clergat. Les composicions més característiques són les Kontrafakturen que imiten el ritme de les lletanies de l'Antic Testament per satiritzar la decadència de la cúria romana, o per construir elogis a l'amor, al joc o, sobretot, al vi, en la tradició dels carmina potoria.

Quan arriba la primavera els cantem a l’Auditori de Barcelona.

Fotografies de Gian Giorgio Crisponi

e-book

Fa uns dies vaig llegir a El Periódico de Catalunya un article relacionat amb les noves tecnologies vinculades amb el món del llibre. Per una banda es feia referència als artilugis electrònics ( lectors d’e-book) que ja estan actualment al mercat i que permeten descarregar-se d’Internet un nombre encara ara limitat de llibres electrònics i, per altra banda, s’esmentava el projecte de l’empresa Google de digitalitzar un nombre ingent de llibres molts d’ells dipositats a les grans biblioteques d’arreu.
Personalment em considero, i em consideren, un consumat lector i a més, malgrat la meva formació "de lletres" no faig fàstics a tot allò que té a veure amb les noves tecnologies. És doncs, a partir d’aquesta doble condició que m’atreveixo a dir que personalment no veig futur en aquests moderns aparells. Perquè considero que un llibre és més que un llibre. Perquè la biblioteca que hom, al llarg dels anys, arriba a tenir, és quelcom més que un cúmul de llibres. Les anotacions fetes a mà, la data en què es va comprar, els subratllats ressaltant passatges del llibre que en el moment de llegir-lo el lector va considerar interessant, expliquen en part la vida mateixa del seu propietari. L’acte solitari o col·lectiu de remenar o simplement encantar-se en una llibreria és un plaer que, en cap cas, pot ser substituït per un clic de ratolí. El vídeo que il·lustra l'article l'he tret del blog El Futuro del Libro.

Hildegard von Bingen

Hildegard von Bingen va néixer a Bermershein (Alemanya) el 1098 en el si d’una noble família alemanya i va morir el 1179 a l’abadia d’Eibingen que ella mateixa va fundar. Era la desena de deu germans i d’acord amb la mentalitat medieval va ser lliurada als 14 anys al monestir de Disibodenberg en ser considerada el delme per a Déu.
El 1115 es va fer religiosa i rebé una educació monàstica rudimentària consistent en coneixements de llengua llatina, lectura de la sagrada escriptura, memorització dels salms i cant gregorià. L’any 1136 fou escollida abadessa.
A causa de les seves visions que vivia conscientment i sense entrar en èxtasi va ser reconeguda com la Sibil·la del Rhin i consultada per gent de totes les classes socials. Va escriure obres de caràcter religiós i científic. Com a música va compondre 78 obres musicals, agrupades en la Symphonia armoniae celestium revelationum; 43 antífones, 18 responsoris, 4 himnes, 7 seqüències, 2 simfonies, 1 al·leluia, 1 kyrie, 1 oratori i 1 auto - sacramental.

Quadre

Quadre ovalat de 120 x 80 cm. Amb motllura d’estil barroc de 10 cm d’ampla. Representen dues nenes en un fons de jardí babilònic. Pintat aproximadament l’any 1929. L’infant de la dreta és la meva mare i avui té 84 anys.
Aquest quadre forma part de l’imaginari col·lectiu de la meva nombrosa família doncs ha estat penjat durant anys i anys al "quarto del telèfon".
El quadre va ser pintat per un veí de la torre on vivien els meus avis, al barri de Gràcia, que experimentava amb un tipus de pintura indeleble. Efectivament el pas del temps no ha afectat els colors de la tela.