Franz Joseph Haydn

FRANZ JOSEPH HAYDN (Rohrau (Àustria), 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) Compositor austríac. Amb Mozart i Beethoven, Haydn és el tercer gran representant del classicisme vienès. Encara que no va ser apreciat per la generació romàntica, que ho considerava excessivament lligat a la tradició anterior, el cert és que sense la seva aportació l'obra dels dos primers, i després d'ells la de Schubert o Mendelssohn, mai no hauria estat el que va ser. I és que a Haydn, més que a cap altre, es deu el definitiu establiment de formes com la sonata i de gèneres com la simfonia i el quartet de corda, que es van mantenir vigents, sense amb prou feines modificacions fins a ben entrat el segle XX.

Nascut al si d'una humil família, el petit Joseph Haydn va rebre les seves primeres lliçons del seu pare, que, després de la jornada laboral, cantava acompanyant-se a l'arpa. Dotat d'una bonica veu, en 1738 Haydn va ser enviat a Hainburg, i a dos anys més tard a Viena, on va ingressar en el cor de la catedral de Sant Esteve i on va tenir oportunitat de perfeccionar els seus coneixements musicals.

Allà va romandre Haydn fins al canvi de veu, moment en què, després d'un breu període com a assistent del compositor Nicola Porpora, va passar a servir com a mestre de capella en la residència del comte Morzin, per a qui va compondre les seves primeres simfonies i divertiments.

L'any 1761 es produiria un gir decisiu en la carrera del jove músic: va ser llavors quan els prínceps d'Esterházy –primer, Paul Anton i poc després, a la mort d'aquest, el seu germà Nikolaus- el van prendre al seu servei. Haydn tenia a la seva disposició una de les millors orquestres d'Europa, per a la qual va escriure la major part de les seves obres orquestrals, operístiques i religioses.

La mort en 1790 del príncep Nikolaus i la decisió del seu successor, Paul Anton, de dissoldre l'orquestra de la cort va motivar que Haydn, fins i tot sense abandonar el seu càrrec de mestre de capella, instal·lés la seva residència a Viena. Aquell any, i per mediació de l'empresari Johann Peter Salomon, el músic va realitzar el seu primer viatge a Londres, que va seguir el 1794 un segon. A la capital britànica, a més de donar a conèixer les seves dotze últimes simfonies, va tenir ocasió d'escoltar els oratoris d'Haendel, l'empremta del qual és perceptible en la seva pròpia aproximació al gènere amb La Creació i Les estacions.

Mor Paul Anton aquell mateix any de 1794, el nou príncep d'Esterházy, Nikolaus, el va reclamar de nou al seu servei, i per a ell va escriure les seves sis últimes misses, entre les quals destaquen les conegudes com a Missa Nelson i Missa María Teresa. Els últims anys de la seva existència va viure a Viena, entre el reconeixement i el respecte de tot el món musical.

L'aportació d'Haydn va ser transcendental en un moment en què s'assistia a l'aparició i consolidació de les grans formes instrumentals. Precisament gràcies a ell, dues d'aquestes formes més importants, la simfonia i el quartet de corda, van adoptar l'esquema en quatre moviments que fins al segle XX les ha caracteritzat i definit, amb un primer estructurat segons una forma sonata basada en l'exposició i el desenvolupament de dos temes melòdics, al qual seguien un altre lent en forma d'ària, un minueto i un rondó conclusivo.

No és, doncs, d'estranyar que Haydn hagi estat considerat el pare de la simfonia i del quartet de corda: encara que ambdues formes existien com a tals anteriorment, per exemple entre els músics de l'anomenada Escola de Mannheim, va ser ell que els va donar una coherència i un sentit que superaven el pur divertiment galant del període anterior. Si transcendental va ser el seu paper en aquest sentit, no menor va ser el que va tenir en el camp de la instrumentació, on les seves nombroses troballes van contribuir decisivament a ampliar les possibilitats tècniques de l'orquestra simfònica moderna.