
dijous, 23 de desembre del 2010
Petjades de l'imperi romà (8)

dimecres, 22 de desembre del 2010
L'exèrcit romà (11)
I a l'hora de lluitar? Els romans lluitaven seguint un ordre perfectament establert.
Si l'enfrontament era a camp obert, en primera línia es col·locava la infanteria lleugera, darrere un bloc central compost per les legions, flanquejades per tropes auxiliars i en els extrems la cavalleria.
Les legions es disposaven en tres línies la primera composta per tropes inexpertes, la segona per tropes experimentades i la tercera pels soldats més veterans i avesats.
Quan atacaven, ho feien en formació tancada, l'anomenada tortuga, testudo, que consistia a col·locar-se l'escut sobre els caps. D'aquesta manera es protegien dels atacs enemics (fletxes, llances, pedres, oli bullint) i de vegades fins i tot es pujaven a sobre dels escuts dels seus companys per salvar desnivells.
Quan l'enemic es replegava a alguna ciutat o campament es recorria al setge gràcies a una sofisticada maquinària militar.
Quan algun general realitzava alguna gesta militar Roma li reconeixia amb nombrosos honors entre els quals destaca el triunfo.
Per què va ser pràcticament invencible l'exèrcit romà?
Els romans van crear una perfecta maquinària militar gràcies a la seva eficaç organització, excel·lent ensinistrament, fidelitat exemplar i fèrria disciplina i això malgrat no tenir un exèrcit excessivament nombrós.
dimarts, 21 de desembre del 2010
L'orella escapçada

En l'aventura podem observar la denúncia de la guerra del "Gran Chaco" que afectava a Bolívia i Paraguai per la possessió d'uns jaciments petrolífers.
dilluns, 20 de desembre del 2010
Isabella Bird ( 1831 - 1904)

divendres, 17 de desembre del 2010
Els castrati (21)

Petjades de l'imperi romà (7)
dimarts, 14 de desembre del 2010
El Lotus Blau

dilluns, 13 de desembre del 2010
Amelia Edwards ( 1831 - 1892)

Els castrati (20)
Baldassare Ferri (1610 -1680)
Giovanni Francesco Grossi Siface (1653 -1697)
Matteo Sassano Matteuccio (1667 -1737)
Nicolo Grimaldi Nicolini (1673 -1732)
Antonio Maria Bernacchi (1685 -1756)
Francesco Bernardi Senesino (c.1685 - c.1759)
Carlo Broschi Farinelli (1705 -1782)
Gaetano Majorano Caffarelli (1710 -1783)
Gaetano Guadagni (1725 -1792)
Gasparo Pacchierotti (1740 -1821)
Luigi Marchesi (1754 -1829)
Girolamo Crescentini (1762 -1848)
Giambattista Velluti (1781 -1861)
Alessandro Moreschi (1858 -1922)
L'exèrcit romà (10)
La nau més comuna era la trirreme amb una triple fila de rems. Les seves principals armes eren un esperó molt agressiu, rostrum, situat a la proa, unes torres des de les quals es llançaven projectils i una espècie de garfis, corvus, per subjectar, abordar els vaixells enemics i emprendre el combat cos a cos.
Tanmateix el servei militar en la marina no donava prestigi, la qual cosa explica que bona part de la flota estigués composta sobretot per aliats.
Què era la guàrdia pretoriana?
Els Cigars del Faraò

Florence Hightingale ( 1820 - 1910)

Aquestes van ser les últimes vacances a l'estranger que va fer: de tornada a casa, després d'una estada amb les infermeres d'un progressista hospital luterà a Kaiserweth a Alemanya, es va dedicar totalment a la vocació que la va convertir en llegenda més tard.
divendres, 3 de desembre del 2010
Els castrati (19)
S'explica que Carestini i Salimbeni es posaven a riure cada vegada que la gent mostrava pena per ells.
Graham Harris és un home que van entrenar de nen per cantar en un cor. Leith Harris va parlar amb ell sobre aquest assumpte. Li va explicar que tenia una gran veu abans de la pubertat, i que va ser l'única sensació d'identitat que va tenir. Als catorze anys, va experimentar el canvi de veu i durant un temps després, continuava sentint-la, fina, de nen.
Fa uns anys, Tomasini va portar per Europa el seu espectacle "Verdader o Falsetto? Una història secreta dels Castrati" (True or Falsetto? A Secret History of the Castrati).
Lucy Powell, autora de l'obra representada per Tomasini, opina que el major drama dels castrati era que els nens no van elegir la seva castració. Excepte en uns quants casos, com el de Cafarelli, eren els pares els que decidien. Perquè tampoc no era una cosa que pogués posposar-se molt temps.
dijous, 2 de desembre del 2010
Petjades de l'imperi romà (5)
dimecres, 1 de desembre del 2010
L'exèrcit romà (9)
Cada unitat de cavalleria estava composta per deu genets al comandament d'un oficial anomenat decurió. El comandant de la cavalleria era el prefecte. Els genets podien ascendir fins a decurions, però no a prefectes.
Comptaven amb artilleria els romans?
Les principals màquines eren:
- Les catapultes: màquina que llançava fletxes de diferent mida
- Les ballestes: artefacte que llançava pedres d'uns vint quilos fins quatre-cents metres de distància.
- Els ariets: que servien per fer caure muralles i obrir portes.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Tintin a Amèrica

En aquesta obra Hergé volia centrar la història amb els indis, però va aprofitar per a denunciar l'explotació dels pells-roges per part dels blancs i les màfies de gàngsters a la ciutat de Xicago.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Mary Seacole (1805 - 1881)

Mary sempre va voler viatjar i, a la mort del seu marit, va viatjar a Nova Granada (actual Panamà) i va ajudar al seu germà a obrir un hotel. Mentre estava allà, va ajudar a curar els malalts d'una epidèmia de còlera i un any més tard, als afectats de febre groga a Jamaica. Aviat va arribar a ser coneguda com una experta en malalties tropicals.
Quan es va declarar la guerra de Crimea, Mary es va establir al "British Hotel" de Balaclava i va atendre els ferits britànics, francesos, turcs i russos de forma neutral i compassiva. Va abandonar Crimea el 1855 quan es va declarar la pau i va tornar a Anglaterra malalta i sense diners. Però la premsa va publicar el seu cas i se li va organitzar un festival militar per aconseguir fons i se li va concedir la Medalla d'Honor de Crimea, la Legió d'Honor Francesa i una medalla honorífica per part de Turquia. Mary Seacole va morir l’any 1881.
dijous, 25 de novembre del 2010
Petjades de l'imperi romà (4)

El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma.
dimecres, 24 de novembre del 2010
L'exèrcit romà (8)

La situació va canviar quan el rei Serbi Tuli va crear un nou model d'exèrcit que tenia com a unitat bàsica la legió, unitat composta en un primer moment per 4200 soldats d'infanteria (posteriorment 6000) i 300 de cavalleria.
Qui dirigia l'exèrcit?
El cap suprem de l'exèrcit va variar segons el període històric. Durant la monarquia va ser el rei, en la República el cònsol i durant l'Imperi l'emperador.
En la infanteria, dins de l'estructura militar hi havia:
Oficials de carrera
El centurió. Peça fonamental de l'exèrcit. La majoria eren soldades professionals que obtenien el càrrec després de molts anys de servei. Si un centurió feia bé el seu treball podia convertir-se en un dels cinc centurions principals d'una legió, els primi ordinis. Les funcions dels centurions eren molt variades, ensinistraven els reclutes, inspeccionaven les tropes, posaven sentinelles, marxaven al capdavant en el camp de batalla i fins i tot donada la seva experiència aconsellaven els oficials abans de la batalla.
El prefecte. Era l'oficial superior del centurió. La majoria d'ells havien ascendit des del càrrec de centurió. S'encarregaven de l'equipament i de les edificacions. En absència de comandaments superiors podien dirigir la legió.
Oficials superiors: càrrecs polítics
No eren soldats professionals. El seu pas per l'exèrcit era un esglaó inexcusable dins de la seva carrera política.
En primer lloc era el cònsol.
El tribú militar. En alguns casos eren joves nobles sense experiència militar, en altres casos havien servit prèviament com a oficials de tropes auxiliars. N'hi havia sis per legió. Cada un d'ells enviava una cohort composta per 10 centúries.
El llegat militar. Durant l'Imperi va ser el comandament suprem de la legió. L'anomenava l'emperador entre membres de la noblesa.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Llibre de Kells
L'obra respecta la majoria de les normes iconogràfiques i estilístiques presents en aquests escrits més antics: per exemple, la forma de les lletres decorades que inicien cadascun dels quatre Evangelis és sorprenentment regular entre tots els manuscrits de les Illes Britàniques composts en aquesta època. Per convèncer-se d'això, n'hi ha prou amb examinar les pàgines introductòries a l'Evangeli de Mateo en els Evangelis de Lindisfarne (aquí) i comparar-les amb les del Llibre de Kells.
El Llibre de Kells deu el seu nom a la abadia de Kells, situada en Kells al comtat de Meath, a Irlanda. L'abadia, on es va conservar el manuscrit per un llarg període de l'Edat Mitjana, va ser fundada a principis del segle IX, en l'època de les invasions víkings. Els monjos procedien del monestir de Iona, una illa de les Hèbrides situada enfront de la costa oest d'Escòcia. Iona albergava en efecte una de les comunitats monàstiques més importants de la regió des que sant Colomba, el gran evangelitzador d'Escòcia, l'hagués designat el seu principal centre d'irradiació al segle VI. Quan la multiplicació de les incursions víkings va acabar tornant l'illa de Iona massa perillosa, la majoria dels monjos van partir cap a Kells, que es va convertir així en el nou centre de les comunitats fundades per Colomba.
Tintin al Congo

Fou el director de la revista catòlica del Petit Vingtième qui va convèncer a Hergé d'enviar Tintín al Congo per a poder reflectir la feina dels missioners belgues al Congo. Hi ha qui ha criticat aquesta obra per ser de caire racista.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Frances Calderón de la Barca ( 1804 - 1882)

Es van casar el 1838 i van viatjar junts un any més tard a la Ciutat de Mèxic, via l'Havana, per prendre possessió del nou lloc de Ambaixador Espanyol a Mèxic. Frances va viatjar extensament per Mèxic durant els seus dos anys en aquest país; va viure dues revolucions i el 1842 era capaç d'oferir una descripció gràfica del panorama social, polític i topogràfic del país de forma tan clara i concisa, que l'exèrcit nord-americà el va utilitzar com a guia durant la seva campanya contra Mèxic el 1847.
Més tard va tornar amb el seu marit a Amèrica i després a Espanya. Quan va morir el seu marit, es va retirar a un convent a França durant uns anys abans d'esdevenir governanta de la Infanta Isabel durant l'exili de la família reial espanyola a Ginebra i més tard a Madrid. Va morir a Madrid amb el títol de marquesa, als setanta-vuit anys.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Leo Tolstoi

La pedagogia no fou per a Tolstoi una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S'instal·là a Iàsnaia Poliana, on es dedicà a l'educació dels infants dels camperols. Fundà una escola a la seva propietat i d'altres arreu del districte, edità la revista Iàsnaia Poliana i publicà diversos llibres per a l'ensenyament. Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia.
G.O. Schanzer comptabilitzà, entre el segle XIX i l'any 1965, 240 edicions d'obres de Tolstoi, 211 traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el primer lloc en la importació de cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer traductor de Tolstoi al català fou Narcís Oller (Un llibre trist, 1897; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoi al català. En la difusió de l'obra tolstoiana tingué un paper important l'editorial Proa, amb la seva col·lecció A tot vent.
divendres, 19 de novembre del 2010
Johan Hermann Schein

Biografia
Va néixer a Grünhain, Saxònia (Alemanya), el 20 de gener de 1586. A la mort del seu pare es traslladen a Dresden, on ingressa en el cor de l'Elector de Saxònia com a soprano. A més de cantar en el cor, rep formació musical de Rogier Michael, el mestre de capella, que s'adona del seu extraordinari talent. De 1603 a 1607 estudià en el monestir cistercenc de Pforta, i de 1608 a 1612 va fer la carrera de lleis i arts lliberals a la Universitat de Leipzig.
A diferència del seu amic Heinrich Schütz, era de salut delicada i va patir moltes desgràcies familiars: la seva esposa va morir en un part, quatre dels seus cinc fills no van passar de la infantesa. Va morir el 9 de novembre de 1630, a Leipzig, amb 44 anys, afectat de tuberculosi, gota, escorbut i una malaltia renal.
Estil
dijous, 18 de novembre del 2010
Petjades de l'imperi romà (4)
dimecres, 17 de novembre del 2010
Tintin al país del soviets

L'obra és en blanc i negre i té una estètica diferent als còmics posteriors, on els dibuixos seran més perfeccionistes. Hergé es deixà influenciar pel pensament anti-comunista de l'època i ho va reflectir en l'obra amb una dura crítica al comunisme amb el qual mostrava que Tintín és més aviat de "dretes".
Cuina catalana medieval (2)
Coneixem perfectament les normes socials i maneres de menjar, de servir-lo, de beure el vi, etc., gràcies a textos com el de Francesc Eiximenis- Com usar bé de beure e menjar, s. XIV-, de Mestre Robert o el Tirant lo Blanc i , en castellà, el d’ Enric de Villena (Arte cisoria, s. XV)- autor relacionat amb la Corona d’ Aragó, que utilitza fonts catalanes-. Per tant, sabem que a la Corona d’ Aragó (i de retruc a Itàlia, on s’ estenia), es coneixia l’ ús del “menjador” (o tinell), de les taules (fixes i “plegadisses”), de les tovalles, el tovalló, la cullera, el ganivet i fins la forquilla. Tenim obres dietètiques com les d’ Arnau de Vilanova i textos afrodisíacs com les cartes de Joan II o el llibre Speculum al foder (s. XIV).
La cuina medieval catalana estableix ja l’ ordre de servei dels plats tal com el coneixem avui en la cuina occidental: entrants, sopes, plats amb salsa, segons plats i “fi de taula” (postres). Els primers plats s’ anomenaven “cuines” i servien en una “escudella” (bol): sopes, cremes, brous, purés, guisats amb salsa; es menjaven amb cullera i pa. El pa també acompanyava els segons plats de carn o peix o “pitances”-rostits, “panades”- o empanades-, fregits, bullits, que se servien en un “tallador” (plat pla) i, per tant, es podien tallar amb un ganivet. La forquilla, de dues puntes, servia tant per trinxar la carn com per portar a la boca menges especials, com les mores.
D’ aquesta manera, els dos plats fonamentals són l’ “olla” (és a dir, l’ actual escudella i carn d’ olla, bullit, olla, ,etc.) i l’ “ast”, és a dir, la carn rostida (ien el seu cas el peix). El poble, és clar, s’ havia d’ acontentar només amb olla , com a plat únic. Les carns, i sobretot l’ aviram (gallina, polla, pollastre, colomí, a més del paó, l’ ànec, l’ oca i la caça) eren una exclusiva de la gent més benestant.
Petjades de l'imperi romà (3)
dilluns, 15 de novembre del 2010
Mary Shelley (1797-1851)

El llibre narra una història picaresca i divertida. A pocs mesos del retorn dels viatgers va néixer un nadó, el primer de quatre nens dels quals només un, Percy, va sobreviure i un any més tard, Mary i Shelley van anar a Suïssa durant quatre mesos de vacances descrites pel poeta Shelley en la segona part de la History of a Six Weeks Tour (Història d'un viatge de sis setmanes).
Shelley es va casar amb Mary quan va morir la seva primera dona el 1816 i dos anys més tard la parella va viatjar a Itàlia, on van passar els pròxims quatre anys amb la companyia de Byron, Thomas Love Peacock i Leigh Hunt, viatjant entre Pisa, Florència i Roma fins que es van quedar a viure a Lerice a la costa nord-oest.
En morir Shelley el 1822, Mary va tornar a Anglaterra sense un penic, i a part d'un curt viatge a París el 1828, on va contreure la verola, es va quedar a Anglaterra durant els següents divuit anys, escrivint per tirar endavant el seu fill. No va poder tornar a viatjar fins a 1840, quan el seu fill Percy li va demanar que l'acompanyés juntament amb altres amics estudiants a dos viatges a Alemanya i Itàlia, els subjectes del seu segon i últim llibre de viatges.
Els últims anys de la seva vida, els va passar editant les cartes del seu marit i preparant la seva biografia, la qual va quedar sense escriure en morir el 1851.
divendres, 12 de novembre del 2010
L'exèrcit romà (7)

Els auxiliars rebien armes i uniformes diferents dels legionaris. Utilitzaven espases llargues i uns escuts ovalats. Així mateix portaven menys armadura, per aquesta raó podien moure's amb major rapidesa que la resta dels soldats, però també sofrien més baixes en les batalles.
Les tropes auxiliars estaven clarament especialitzades en el tipus d'armament característic dels seus llocs d'origen. Per exemple, els sirians eren arquers i els de les Balears utilitzaven les fones. ¿Com es cobrien les necessitats d'equipament i burocràcia?
Cada legió comptava amb soldats especialistes, escrivans, metges, i més de 150 especialistes dedicats a tasques artesanals: topògrafs, fabricants d'utillatge militar, carnissers...
Ida Pfeiffer (1797-1858)

Petjades de l'imperi romà (2)
dimecres, 10 de novembre del 2010
Cuina catalana medieval

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.
Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…
Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…
Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...
La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…
La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.
Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).
Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.
La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).
L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Ferran Adrià del moment, Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.
En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.
La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.
La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.
Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.
Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.
Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.
Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.
dimarts, 9 de novembre del 2010
Petjades de l'imperi romà (1)

Els castrati (18)

L'últim va ser Giovanni Battista Velluti (1780-1861). Meyerbeer va escriure especialment per a ell Il crociato in Egitto. Va cantar a Londres el 1825, però no el van rebre tan bé com en anteriors ocasions, així que Velluti va deixar Londres i diuen que va passar la resta dels seus dies dient als seus amics: «Gràcies a Déu, jo sóc un dels últims desgraciats». Des de llavors, hi va haver castrati en alguns cors però mai més no se'ls va escoltar en l'òpera.
dilluns, 8 de novembre del 2010
Aphra Behn (1640-1689)

Durant la seva època, hi havia gran enrenou social a Anglaterra. El retorn de la monarquia durant el període conegut com la Restauració, es va caracteritzar per un retorn de la creativitat, en contrast amb l'època puritana anterior. Els teatres van tornar a obrir-se davant l'alegria general i havia l'ambient adequat perquè escriptors creatius com Aphra poguessin mostrar els seus talents.
La novel·la de Aphra Behn "Oroonoko or the Royal Slave" està ple d'observacions sobre la vida colonial anglesa, els costums dels esclaus africans i descripcions de plantes i animals de l'Amazones. Es llegeix com un llibre de viatges i un discurs contra la esclavitud, per aquella època rampant a les Índies Orientals.
divendres, 5 de novembre del 2010
L'exèrcit romà (6)

L'exèrcit romà anava uniformat, una mica inusual per a l'època. La vestimenta consistia en una túnica curta i si feia fred es posava un capot que també li servia de manta. El calçat, equipament fonamental donada la mobilitat de l'exèrcit consistia en unes còmodes sandàlies de sola gruixuda caligae.
Eren iguals tots els soldats?
A l'hora d'entrar en l'exèrcit allò de menys era el lloc d'origen de cada soldat, el que realment importava era posseir o no la ciutadania romana.
En funció d'això hi havia dos tipus de soldats, els legionaris, normalment ciutadans romans, i les tropes auxiliars, soldats que mancaven de ciutadania, fins i tot en ocasions s'allistaven per obtenir-la.
Com s'equipaven els legionaris?
En el combat es protegien amb un casc, galea, un escut cuadrat, scutum, i una cuirassa de cuir i metall, lorica. Per atacar se servien de l'espasa curta de doble tall, gladius, i dos tipus de llança, pilum i hasta.
Els castrati (17)
El seu intel·lecte no es veia afectat per la castració, però sí que podien tenir certs sentiments d'inferioritat i fracàs. Això no va haver d'afectar als grans mestres, però sí als milers de nens a qui la castració no els va reportar ni fama ni fortuna, segons comenta el doctor Jenkins.
Naufragis (4)
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Els castrati (16)

Com les actuals estrelles del rock, els grans castrati cobraven importants quantitats i eren éssers, majoritàriament, excèntrics i capritxosos que es permetien fer insolències fins i tot a un rei.
En el cas de Luigi Marchesi (1754-1829) l'arrogància arribava a tal punt que insistia a fer la seva aparició en l'òpera, sense importar-li de quina obra es tractés, de la següent manera:
Sempre apareixia dalt de tot del teatre, portant una llança, una espasa i un casc coronat per unes llarguíssimes plomes vermelles i blanques.
Començava dient: «Dove sono io?» (On sóc?). Després sonava una trompeta i Marchesi cantava «Odi il squillo della tromba guerriera!» (Sento el so de la trompeta de guerra), i llavors cantava la seva ària portmanteau “Mia speranza pur vorrei”, que va compondre Sarti per a ell. Una vegada acabada l'ària, baixava lentament les escales, i només llavors podia començar l'òpera.
divendres, 22 d’octubre del 2010
dijous, 21 d’octubre del 2010
Càndida Pérez

dimarts, 17 d’agost del 2010
El tresor dels indis d'Arizona

Els soldats volen omplir-se les seves butxaques però el seu comandant refusa aturar-s’hi gaire temps. La recerca d'or es va aturar. Després de diversos dies d'obstinació, els indis continuant sent introbables, els homes van demanar tornar a la misteriosa font d'or.
Segons el mite, el seu superior sempre s'hi va oposar. Un dia es van trobar, morts per deshidratació, tots els soldats al desert d'Arizona sense haver pogut trobar mai el lloc exacte. Aquest se situaria entre Maricopa Wells i Quijotoa, distants 150 km.
Època : 1870
País : Estats Units
Lloc : Desert d'Arizona
L'exèrcit romà (5)
Al llarg de la de la República l'Estat va començar a pagar i avituallar els soldats, ja que cada vegada estaven més temps reclutats i no podien atendre ni els seus treballs, granges, ni alimentar a les seves famílies.
Quan l'exèrcit es va professionalitzar a finals de la República els soldats s'allistaven per la paga, per la promesa de rebre terres quan es llicenciessin en compensació als seus serveis i, si no eren romans, per la concessió de la ciutadania
Els castrati (15)
Provocaven autèntics atacs de frenesí en les seves legions d'admiradores. «Les dames mostraven un plaer il·limitat: llançaven afalacs a l'escenari, garlandes de llorer, apariats o sonets apassionats, i no anaven enlloc sense portar una imatge del seu castrato favorit sobre el seu cor», diu Patrick Barbier al seu llibre The world of castrati: the history of an extraordinary operatic phenomenon (El món dels castrati: la història d'un fenomen operístic extraordinari, 1996).
També és famós l'incident que va ocórrer a Farinelli, al qual una dona entre el públic li va cridar: «Un Déu, un Farinelli!». Encara que aquest no semblava mostrar cap interès pel sexe.
Molts dels embolics amorosos van ser secrets, però d'altres no ho van ser tant, com és el cas del pobre Giovanni Francesco Grossi que va ser assassinat pels parents del seu amant, una vídua de Módena, el 1697.